Entregar-se al sistema

Una pel·lícula que m'encanta és Good bye, Lenin. Probablement, no pels motius que hauria volgut el director, però m'agrada molt, i té parts que m'han fet plorar.

No tinc molt clar si la pel·lícula és anticomunista o no ho és. A mi em reafirma en el meu comunisme, però crec que la història de Christiane Kerner pretén ser una crítica al sistema socialista.

Vos en faré spoiler, però la pel·lícula té ja 23 anys i heu tingut temps de vore-la. Si la voleu vore, no continueu llegint.

La trama argumental de la pel·lícula consistix en la història de Christiane Kerner, una ciutadana compromesa de la República Democràtica Alemanya a la qual li pega un mal quan, una nit del 1989, veu el seu fill detingut per la policia per manifestar-se contra el govern. Passa mesos en coma i, quan desperta, el metge recomana que no li donen disgusts, aixina que el fill decidix muntar tot un teatret per a amagar que han desmantellat la RDA i estan en procés d'annexió per part de l'Alemanya capitalista.

Cap al final de la pel·lícula, es descobrix que Christiane no va ser sempre eixa compromesa ciutadana, sinó que en els anys 60 havia planejat fugir amb el seu marit, un metge, al costat capitalista. Açò era el pa de cada dia a la RDA: la guerra ecònomica a la qual la sotmetia el costat capitalista. Tot i que els obrers manuals tenien molt millors condicions i salaris a la RDA, els profesionals liberals (metges, advocats, enginyers) rebien molt millors salaris a l'oest, per la qual cosa es veien temptats a emigrar. En la pel·lícula, el senyor Kerner aprofita un permís per a assistir a una conferència a Berlín Oest per a demanar asil i romandre allà; la idea era que la seua dona es reunira amb ell, però en no tornar, l'agència de seguretat comença a seguir-la de prop, impedint aixina que ella se n'anara. És la frustració d'ella per no haver pogut marxar el que l'espenta a entregar-se al sistema socialista i col·laborar amb ell activament, per la qual cosa comença a rebre reconeixements i medalles.

Per què pense ara en esta història? Perquè jo visc en una frustració constant amb el sistema capitalista i amb el treball. Visc i treball cada dia amb l'esperança d'algun dia no haver de fer-ho més, però la frustració va en progressiu augment, entre altres coses perquè l'únic que em podria permetre fer això seria una loteria, les probabilitats de la qual són ínfimes. Seria més senzill vindre content a treballar i a que m'explotaren, però la meua història no és la de Christiane Kerner i jo, per desgràcia, no tinc l'opció de col·laborar amb un sistema que realment m'afavorix.

A estes alçades, a estes edats, u pot canviar el xip i entregar-se al treball assalariat, a l'extracció de plusvàlua com si fora una cosa natural i enriquidora?

L'any que perdí un amic

Sembla mentida, però la persona que em va ensenyar que l'amor era lliure, que una parella no significa posseir ningú i que amor i sexe no són la mateixa cosa...

... ara no està disponible perquè està en una relació amb algú molt gelós.

Et fa pensar, pensar en els límits, en el que cadascú pot acceptar o no acceptar a la seua vida, i en les coses que u pot sacrificar per tal de no estar a soles.

Este amic, el meu ex, amb qui vaig passar quatre meravellosos anys de la meua joventut, i una de les persones que més he estimat i estime, ha decidit que li pagava més la pena esborrar de la seua vida molts dels seus amics masculins.

Enguany és l'any que perdí un amic. Però ell no m'ha perdut a mi, i quan s'adone de l'error que ha comés, jo no el deixaré a soles.

Tu no estaves enfadat amb mi?

Tinc una relació una miqueta tempestuosa amb els enfadaments. Concretament, amb el fet que la gent s'enfade amb mi.

No és que pense que ho faig tot bé, m'equivoque i no em costa reconéixer-ho. No té res a vore amb això, és una cosa que té més a vore amb la gestió de les emocions.

En el transcurs de la meua vida, una de les coses que he aprés és que enfadar-se és un malbaratament de temps, d'energia, d'emocions. Que quan aprecies algú, és molt més constructiu seure i dir-li: mira, no m'ha agradat açò, m'ha fet sentir malament. Per això, és estrany que em veges enfadat. Puc estar molest, per descomptat, però enfadar-me és una cosa que faig un parell de voltes a l'any, potser, i me'n vaig de llarg.

(És de les poques coses positives que m'emporte de la relació amb el meu últim ex. Vaig exercitar i desenvolupar la paciència d'una manera sobrehumana.)

Tanmateix, em costa entendre (millor dit: no accepte) que la gent es deixe portar per la irracionalitat i, quan té un desacord amb mi, s'enfade, en comptes de dir-m'ho de manera constructiva.

Sé que tots tenim una part irracional i que no he de jutjar la gent per tindre-la. Però sí que crec que es pot triar fer-li cas o no. Per això, si parlem prou, em sentiràs dir que enfadar-se és una decisió.

Aixina que quan algú s'enfada amb mi, m'enfade jo, perquè em senc castigat i injustament tractat. Perquè eixa persona ha decidit castigar-me. I açò fa que quan algú s'enfada amb mi, vullga tirar-lo de la meua vida. És la meua part irracional, a la qual m'esforce per no fer cas.

Potser és un reflex d'haver-me hagut d'enfrontar a moltes coses a soles. És dur perdre gent a qui estimes, però és més dur sentir-se castigat injustament. Ja estic major per a això.

També faig l'exercici de pensar que la gent reacciona irracionalment a voltes, i faig l'esforç de no separar-me d'eixa persona, si sé que m'aprecia i jo també l'aprecie. Però també és una miqueta molest haver de racionalitzar jo el comportament que resulta del fet que l'altra persona no haja volgut racionalitzar.

D'ahí ve una frase amb la qual he crescut, que deia ma mare, deien i diuen mes germanes, i que és tan expressiva com, a voltes (només a voltes), injusta.

Tu no estaves enfadat amb mi?

És una frase que alhora expressa tristor, enfadament, però sobretot despit, i alhora força l'altra persona a fer-se càrrec de les seues emocions. Impedix que faça com si res no haguera passat.

M'agradaria ser més constructiu jo també i no haver de recórrer a expressar el meu despit d'eixa manera. Potser fins i tot seria millor no sentir eixe despit. Però bé, quan em tracten de manera irracional, comportar-se de manera un poc irracional és una llicència que em permet.

Acaba d'aprendre una llengua

Llig al blog del meu benvolgut amic Aitor un text molt bo sobre les idees que la majoria de la gent té sobre aprendre idiomes.

Fa molt que aprenc llengües només per curiositat. I no només per a la comunicació, sinó per saber: m'interessa molt com funcionen les llengües i com s'expressen les coses.

Tanmateix, la gent no entén les llengües aixina. La majoria de la gent pensa que les llengües només són útils per a entendre's. Per això, molts s'alegrarien si tots parlàrem la mateixa llengua. I a més, molta gent no entén que algú vullga aprendre llengües més xicotetes.

Des que era xicotet, he hagut d'aprendre anglés a l'escola, no és res estrany, tots els alumnes han d'aprendre anglés a l'escola. La primera llengua "menor" que em va interessar va ser el portugués, quan tenia 13 anys. Atés que la vaig estudiar a soles i informalment, la meua família ho va trobar estrany però sense importància.

Les coses van ser diferents quan em vaig inscriure a l'Escola Oficial d'Idiomes per a aprendre alemany, amb 15 anys. Ma mare estava d'acord que era una llengua útil i va trobar que era bona idea, però ella no hauria pres la mateixa decisió que jo. Em digué, "m'agradaria més que acabares d'aprendre anglés". Acabar. Com si fora possible.

Quan acabem d'aprendre una llengua? Coneixem completament la nostra pròpia llengua? És que podem fer-ho? Pense que no.

Aleshores, què vol dir acabar d'aprendre anglés? Sota este criteri, quan és acceptable començar a aprendre una altra llengua? No redundaré en la idea, perquè ja m'heu entés.

Només és un exemple de la reacció cap a l'alemany, tot i que és una llengua prou popular. Quan es tracta de llengües menors, eixa reacció es magnifica. El mateix em va passar quan vaig aprendre valencià. En este cas, a més, entra en joc la política. Vaig créixer en una zona monolingüe, on molta gent té una actitud insana cap a altres llengües de l'Estat. I esta gent no pensa que siga útil aprendre valencià. De fet, ja els agradaria que el valencià desaparegués i que els valencians i catalans parlaren només castellà.

(Per sort, també hi ha molta gent que respecta les altres llengües).

Amb el temps, la gent ha començat a respectar els meus interessos i aficions. Quan era jove, rebia molts juís no desitjats sobre el valencià i sobre la meua decisió d'aprendre'l. Això ja no passa. Quan la gent s'assabenta que aprenc serbi, alguns han preguntat per què, però ningú ha dit que siga inútil o que seria millor que aprenguera una altra llengua.

Pense, com Aitor, que darrere de tot açò hi ha una mentalitat perversa, la mentalitat del capitalisme. Tot el que fem ha de ser productiu, ha de ser útil: i una cosa només és útil quan et permet guanyar diners. Aprendre llengües menors per a parlar amb gent no és productiu, i per tant no és útil. Aprendre per a entendre llibres d'altres cultures no és útil, aprendre per a saber el que va passar i per què va passar no és productiu, no és útil i, per tant, només és acceptable si tens massa temps lliure.

Jo rebutge este punt de vista i continuaré aprenent llengües, em té igual la seua grandària, em té igual la seua utilitat. Les llengües em fan feliç.

Represa de contacte

Bé, el meu benvolgut Aitor m'ha recordat que fa temps que no escric en el blog i li he de donar la raó. I de fet, fa tant de temps, que he entrat a Blogger i fins i tot n'havien canviat la interfície. Ara sí que pareix un altre servici de Google.

També m'ha dit que no he de limitar-me a bolcar frustracions perquè acabe molt viciat. Però en este moment és l'únic que em ve a la ment.

Fa quant? Quaranta dies? Que estic tancat a casa i els efectes no estan sent devastadors, però els sent com a passes arrere.

Per fer una vertadera represa de contacte vos he d'actualitzar. Per a cap d'any vaig tornar d'Hamburg i ho vaig fer decidit a deixar enrere els hàbits destructius que havia adquirit en l'últim any. Vaig decidir visitar una terapeuta amb qui vaig fer alguns progressos. Entre d'altres, em va ajudar a passar pàgina del que va passar amb Juanjo, identificant el que havia estat malament en eixa relació, i em va dir que a la meua vida em mancaven greument les recompenses, i per això les acabava buscant on no tocava.

Estava començant a eixir més, a quedar més amb gent amb qui normalment no m'atrevia, quan ens va sobrevindre la pandèmia esta, i ara estic tancat a casa sense fer res excepte anar a fer la compra. Exactament com era la meua vida l'any 2005, un any per a oblidar. Quaranta dies després el que sent és que no em veig capaç de fer res, de tirar cap avant. D'una banda, vull que les coses siguen com abans; tanmateix, de l'altra, no vull vore'm en la situació d'haver d'enfrontar-me a la vida.

Tinc un treball on no vull tornar perquè l'ambient s'ha posat impossible, i en algun moment l'ERTO s'acabarà.

Tinc una carrera que estic deixant abandonada perquè no soc capaç de posar-me a estudiar i el temps se me'n va: estem acabant abril, han passat tres mesos de quadrimestre i no he estudiat gens. M'he fet un calendari d'estudi que ni tan sols estic complint. Voràs quin riure el mes de juny.

La vida afectiva no existix, però ara mateix tinc excusa perquè no existisca. Quan lleven el confinament no en tindré i no em podré queixar de que ningú m'estima perquè no hi estaré posant cap remei. Parlar per Whatsapp o per Twitter és molt còmode, però quan calga quedar in person tornaran les inseguretats. Per Internet som tots fantàstics, i si algú no ho pensa, ens té igual perquè podem passar-ne.

Ja m'he viciat una altra vegada! Però promet que el proper text no serà tan frustrant.

Orgull (LGTB)

Bé, ho sent pels que em seguiu perquè sempre parle de llengües, vos promet que en tornaré a parlar. Però hui vull parlar d’un altre tema.

Els que em coneixeu per Twitter o Facebook sabeu que no només sóc gai sinó també molt activista en eixe tema. I ara que s’apropa el dia de l’orgull, el 28 de juny, faré un parell de reflexions sobre esta qüestió.

El dia de l’orgull, amb la seua manifestació i festa corresponent, és font de polèmiques dins del coŀlectiu LGTB. Tot i que inicialment se suposa que és una festa que ens unix a tots, la realitat és ben diferent, i ens acaba separant en diverses sensibilitats. Anem per parts.

Cal advertir que el nom d’orgull LGTB és, potser, massa fàcil de malinterpretar. Cadascú pensarà el que vullga, però com jo ho veig, l’orgull no és de ser LGTB, sinó de lluitar per una causa; és orgull de ser una persona íntegra, de ser conseqüent amb qui eres.

Hi ha qui diu que «si no som diferents i no volem un tracte diferent, no té sentit un dia de l’orgull gai/LGTB, perquè no hi ha un dia de l’orgull heterosexual». Una reflexió molt bonica en la teoria, però absurda en la pràctica. No hi ha un dia de l’orgull heterosexual perquè els heterosexuals mai no n’han tingut necessitat. Són la porció majoritària de la societat. No han de viure estigmes, ni discriminació, per ser heterosexuals. No tenen res a reivindicar pel simple fet de ser heterosexuals. Nosaltres, malauradament, sí que en tenim, perquè encara patim discriminació cada dia. I no cal anar-se’n molt lluny per trobar-la, n’hi ha ací mateix, a la nostra terra. Quan deixen de vendre’s llibres que curen l’homosexualitat, quan deixen d’existir les pallisses al carrer per ser homosexual, quan ens deixen de mirar malament per anar agarrats de la mà al carrer, potser serà moment de plantejar-se deixar de celebrar el dia de l’orgull. Ara per ara, no estem en eixe cas.

Hi ha qui diu que l’orgull està malament perquè s’ha mercantilitzat. Hi estic d’acord. Hem d’evitar caure en el problema de veure l’orgull només com una festa. És una festa, sí, però reivindicativa. Llevar-hi el matís reivindicatiu és el pitjor que ens podria passar a tots, perquè aconseguiríem precisament el contrari del que pretenem.

Ara, el que més em molesta són aquells que diuen que l’orgull LGTB és perjudicial perquè «dóna una imatge errònia dels homosexuals». Dissortadament, açò ho diuen molts gais, que fins i tot s’ho creuen. Analitzem per què ho diuen.

Piulada de @GaysdeDerechas

(Val a dir que tot ve per esta piulada que enllace, que me l'he trobada hui al Twitter, tot i que va ser publicada el desembre passat.)

Quan ens parlen de l’orgull LGTB, què ens ve a la ment? Gent disfressada de manera extravagant, gent vestida amb milers de colors, gent amb comportament descarat, potser fins i tot gent semi-despullada. Hi he assistit tots els anys des de 2008, i confirme que eixa gent hi va. Hem de ser sincers: són una minoria de la gent que hi assistix, però són el més cridaner de la marxa/cavalcada.

Els homosexuals que rebutgen les marxes de l’orgull perquè dóna una imatge errònia, no volen que se’ls identifique amb gent d'eixe tipus. Usualment diuen que ells volen «ser normals» i «no cridar l’atenció». ¿Què és ser normal, doncs? ¿Hem de fer el que s’espera de nosaltres per tal de no cridar l’atenció? ¿Fins a quin punt hem d’evitar cridar l’atenció?

És un exercici d’auto-odi, d’intolerància pròpia. I venint d’un homosexual, això té un nom: homofòbia. Qui diu que un homosexual no pot ser homòfob, s’equivoca estrepitosament.

Esta gent que es disfressa, i que ix al carrer com li rota almenys per un dia, està fent algun tipus de mal? Perjudica algú? Quin és el problema, que no es comporta com tu vols que es comporte? La tolerància no és admetre algú només si fa el que vull que faça. La tolerància és admetre l’altre com és ell, i fent el que vol, sempre que no faça cap mal a ningú. La igualtat que reclame no és ser igual que els altres; la igualtat que reclame és que se’m respecte sent qui jo sóc, no qui altres volen que siga.

I no cal que diga que este rebuig a la gent que «crida l’atenció» és de ser molt, molt desagraït. Si hui tenim el que tenim, ha sigut gràcies a eixa gent que sempre ha cridat l’atenció. A eixa gent que no ha volgut fingir, fer veure que és qui no és només per encaixar. Eixa gent que ha preferit no viure amagada, fins i tot quan estar fora de l’armari significava ser apallissat o empresonat. Gràcies al fet que ells no s’amagaren, que van lluitar per aconseguir un lloc digne en la nostra societat, hui molts ni tan sols ens plantegem amagar-nos i tampoc no ho necessitem. Perquè alguns han lluitat perquè hui ens en beneficiem tots; els que s’amaguen i els que no ho fem.

Per tot això, pense que l’orgull és més necessari que mai, ens dóna visibilitat, ens dóna tot tipus de visibilitat. Perquè a l’orgull, hi hem de ser tots, els que ens comportem d’una manera i d’una altra. Els que es disfressen i els que no ho fem, els que pugen a les carrosses i els que les veiem des de davall. Només la visibilitat que aconseguim ara ens permetrà viure amb més normalitat en el present i en el futur.

Cultura democràtica... o mancança d'ella

Últimament pense molt en açò, en la mancança de cultura democràtica. En este article em centraré en la situació del País Valencià, tot i que no la conec especialment bé. Però moltes de les coses que ací esmente són aplicables, malauradament, també al meu país, Andalusia, i a altres nacions que ara per ara es troben a dins de l'Estat espanyol.
Faré ací un recull de coses que m'han sobtat i em semblen massa cridaneres, en sentit negatiu.
- Tenim, d'una banda, un partit al govern que porta díhuit anys governant, catorze d'ells amb majoria absoluta, i que a més seguix sent el que té major intenció de vot a les enquestes. Després que hagen imputat a molt dels seus imputats i alts càrrecs, després que es demostrara que hi existix una comptabilitat en negre a dins del partit, després que s'haja vist clarament com beneficiaven empreses i empresaris afins al partit, i com utilitzaven empreses públiques per enriquir-se.
- Tenim eixe mateix partit que ha afeblit la sanitat i l'educació públiques, ha fomentat els concerts amb organismes privats de sanitat i educació, per fomentar-ne la manipulació mercantil i desviar fons públics a empreses que s'hi dediquen, en la seua major part dirigides per amics dels governants.
- Tenim que eixe partit ha fet servir la radiotelevisió pública valenciana com a arma propagandística, prohibint-hi l'expressió a la part de la societat valenciana que no combregava amb les seues polítiques, vetant-hi les paraules que no els agradaven, modificant la realitat al seu gust. I, com a empresa pública, els ha servit per a endollar-hi molts amics, portant l'organisme a una insostenibilitat que els ha forçats a despatxar-ne els treballadors més útils, per a deixar a dins molts dels amics endollats, i aconseguint pel camí que l'esmentada radiotelevisió pública perdera audiència fins a l'absurd.
- Tenim que eixe partit s'havia encabotat en fer fora eixos treballadors d'una manera grollera i irregular, i davant l'obligació judicial de readmetre'ls, trenquen la baralla i tanquen la radiotelevisió, fent gala de la seua majoria absoluta al govern. I per a tancar-la, s’afanyen tant com poden i acaben enviant la policia a desallotjar els treballadors de les instaŀlacions d’RTVV, sense comunicar-los res que es produirà el tancament.
- Este partit de què parlem, a més, porta per bandera la construcció de grans complexos i la celebració de grans esdeveniments, que costen molt cars, estan malament fets i tenen una rendibilitat econòmica més que dubtosa... però sempre adjudicant la seua construcció a gent afí al partit. Podem parlar de Terra Mítica, de la Ciutat de les Arts i les Ciències, de la Fórmula 1, l’Aeroport de Castelló...
- Eixe mateix partit del govern ha demanat en massa l’indult d’un dels seus condemnats. En paraules d’un important membre del partit, “porque es amigo mío”. No importa que siga un lladre.
- Sense oblidar que eixe partit mai no assumix responsabilitats polítiques. S’han malbaratat milers de milions d’euros de diners públics, i ningú no ha dimitit per això. Per favor, han mort 43 persones al pitjor accident de metro de la història de la Península Ibèrica, per culpa de la falta d'inversions, i no només ningú no ha dimitit, sinó que a més, han intentat comprar el silenci de les familiars de les víctimes endollant-los en empreses públiques. Però els responsables seguixen en els seus càrrecs, vivint dels diners públics i enriquint-se encara. Amb 43 morts damunt ells.
- Eixe partit, encara, té la intenció de vot més alta a les enquestes electorals.
Però és que no tot és cosa del govern.
- Resulta que l'arquitecte més beneficiat per les polítiques de despesa exagerada del govern del PP per a construir grans edificis malament fets i del tot innecessaris, anomenat Santiago Calatrava, quan es critiquen les seues obres pels seus nombrosos defectes, dóna la culpa als comunistes.
- Resulta que un dels diputats imputats del PP per un greu cas de corrupció, abans va ser conseller pel PSPV. ¿Això com s’entén? ¿Com s’ho menja la gent?
- Resulta que la gent està molt contenta amb totes estes obres, que han costat molt més del que s'hi va pressupostar, perquè han fet que València estiga al mapa. Té igual que molt poca gent les visite o que no complisquen les normatives de seguretat.
- Resulta que tenim un grup violent, armat i terrorista, anomenat Grup d’Acció Valencianista (GAV), que no només no és perseguit per res del que fa, sinó que rep subvencions i ajudes del govern i d’altres institucions. Han fet atemptats, han posat bombes... i no han sigut perseguits ni atrapats. De fet, els seus atemptats han tingut com a conseqüència que els que havien de defendre les víctimes, acabaren cedint a les seues prerrogatives.
Entenc que venim de quaranta anys de dictadura, de callar davant tot i de pensar que no hi podem fer res, davall pena de multa, castic, tortura... però de la dictadura ja han passat altres quaranta anys. I el fet que la majoria de la gent veja tot açò com una cosa normal, natural, que no es pot canviar, porta a pensar que no tenim cap mena de cultura democràtica. Acceptem la corrupció com un destí inexorable de la nostra societat, i mirem cap a altre costat com si fórem aliens a eixe problema. I si, a més, tenim algun familiar que se’n pot beneficiar, li fem costat. ¿En què ens hem convertit? ¿És esta la societat que volem?
Esta situació és el nostre fracàs com a societat, almenys com a societat democràtica. Si volem erigir-nos en exemple de societat corrupta on els valors principals són el robatori i trepitjar al que pensa diferent, ho estem fent genial. Però si el que volem és democràcia de veritat, hauríem de fer canvis, i fer-los ja. Esta gent és corrupta perquè no ens hem dotat d’instruments eficaços que eviten la corrupció i que facen difícil robar i defraudar.
No obstant això, la cultura democràtica seguix mancant en este país. Com vaig llegir fa poc, del país que Fuster va dir que calia construir, només en tenim el terreny. I estos del PP, l’únic que fan és tirar-hi sal. Per a conrear la democràcia, cal que tots ens hi impliquem. ¿Creieu que una gent que ha tingut tan poc respecte cap al país, cap als ciutadans, i cap als que pensen de manera diferent... s’hi implicarà? ¿Creieu que amb una gent que mai no ha buscat el consens amb les altres forces polítiques, es pot comptar per a qualsevol projecte nou? I el pitjor és que una gran part de la societat els dóna suport.
¿Quina eixida ens queda?

No aprengues el valencià... no és útil

Conversa (va ser en castellà, la traduïsc) amb un amic meu.

Jo: - M’agradaria estudiar Filologia Catalana, he preguntat a la UOC per apuntar-m’hi, però és massa car.
Ell: - Filologia Catalana, de veres? Això existix?
Jo: - És clar. Què estudia el que vol estudiar la llengua i literatura catalanes?
Ell: - Em pensava que la filologia només existia per a llengües amb molts milions de parlants, com ara el castellà o l’anglés.
Jo: - Home, el català en té deu milions. Però això no té res a veure, si també hi ha Filologia Basca.
Ell: - Doncs quina estupidesa.
Jo: - Em pots dir per què et sembla una estupidesa?
Ell: - Perquè no crec que siga rendible, útil ni beneficiós estudiar el basc.
Jo: - I ho és, estudiar Filologia Hispànica?

No en posaré la resta perquè redundava en els mateixos temes. En una societat monolingüe i fortament nacionalista és difícil fer entendre a la gent que una llengua és una porta al món, és cultura, i no només qüestió d’utilitat. I a més, qui decidix la utilitat d’una llengua? Només depén del nombre de parlants? Si me’n vull anar a viure al País Basc, em serà molt més útil el basc que no l’anglés o el xinés, no creieu?

Esta manera de pensar és difícil de fer entendre en una societat que té com a única llengua el castellà. Estem acostumats a parlar una llengua amb cinc-cents milions de parlants, i al fet que ens bombardegen amb notícies com ara que l’espanyol és la segona o la tercera llengua amb més parlants del món, o que cada vegada s’estudia més com a llengua estrangera. La gent d’ací, sobretot la que no ha estat en contacte amb l’estudi de les llengües (l’anglés no hi compta), només té en el cap la idea que el castellà és una llengua “de primera divisió”, de centenars de milions de parlants, i aprendre llengües de “divisions inferiors”, tot i que les puguen parlar deu milions de persones, és inútil. És una barreja de prepotència (molt espanyola) i ganduleria.

Si hi afegim eixe sentiment nacionalista que el castellà és la llengua d’Espanya i no-sé-quants-països, i el català no té Estat propi (bé, té Andorra, però molta gent ni hi cau, o d’altra banda la menyspreen per la seua mida), ja tenim la conclusió, el valencià/català és inútil. No importa que realment el teu interés siga conéixer i aprendre més sobre la història i la cultura valenciana, catalana o balear. No és rendible, útil ni beneficiós estudiar això.

En estes situacions t’adones de com n’és, de pobre, l’educació en temes lingüístics en estos indrets del món.

PD: m’he centrat en els adjectius “rendible” i “útil”, perquè no vaig voler ni pensar en allò que no és “beneficiós”... m’ofén fins i tot pensar-hi.

Hipocresia laboral. Tots contra Canal 9?

Anava a escriure un text lingüístic, d’eixos temes que a mi tant m’agraden, però l’actualitat reclama l’atenció.

Han passat dos dies del comunicat del govern valencià al voltant del tancament de Radiotelevisió Valenciana. I en eixe temps hi ha hagut ocasió que ocórreguen tots tipus de coses. La dimissió de la directora, la retirada del PP del Consell d’Administració, i la subsegüent presa de control dels treballadors de l’empresa, provocant un gir complet en la manera de fer els programes i ocasionant que l’audiència se’n triplique.

Este gir complet ha inclòs denúncies clares de temes que el PP havia obligat a amagar quan tenien el control. Denúncies d’implicacions de polítics en trames de corrupció, denúncies de malbaratament de diners, o notícies on la incapacitat i mediocritat del govern no s’amaguen i es diuen així de clar.

Açò ha causat que molts periodistes i opinadors ara vinguen a criticar els treballadors de Canal 9. Ara els ha de caure la tempesta de crítiques per no haver denunciat eixes coses abans, segons diuen els llestos. I per açò vinc a queixar-me ací.

Sí, tenen raó, estes coses cal denunciar-les, perquè han sigut fets molt greus. Les amenaces, la corrupció, la manipulació i la censura (i no només per part del PP; gràcies al periòdic La Veu podem recordar censura lingüística imposada pel PSOE l’any 1990... que bones són les hemeroteques). I s’han denunciat, però la gent que ho ha fet ha rebut represàlies laborals. I ara estan a l’atur, o romanen a RTVV, però amb les seues expectatives laborals limitades, o fent faenes que ningú altre vol. Així ha sigut.

¿Què en fa la resta? Doncs callar. No dir res. ¿És raonable? ¿És defensable? ¿És moral?

Tots els opinadors de qui parlava al començament estan dient que no, que estes coses havien d’haver-les denunciat molt abans i no haver callat durant tant de temps. I hi puc estar d’acord que callar i empassar-se tot el que t’imposen té dubtes morals. Però si hi ha una cosa que manca a estos columnistes, eixa és l’empatia.

Tots vivim en societat, i llevat d’algunes persones de classe molt alta que només es relacionen entre ells, tots sabem a quin món estem vivint, l’estat actual de la nostra societat, de la nostra economia. I tots sabem que trobar faena ara mateix és una tasca prou complicada. I en uns sectors més que en altres. El periodisme, concretament, és un dels sectors més castigats al País Valencià. ¿I estos llestos no coneixen ningú que haja tingut por de perdre la seua faena si s’assenyala a dins de l’empresa? ¿De veres?

És qüestió de tindre els ulls oberts i entendre el que passa al voltant nostre. Jo, personalment, en el temps que porte treballant sempre he sigut dels qui més s’han queixat per totes les coses que estaven malament. Però he conviscut amb la por dels meus companys. Cadascú té una manera de ser diferent, i veient el que hi ha, el que no és just és retraure’ls que tinguen por. En un món ideal, tot el món denunciaria les injustícies i no acceptaria moltes condicions que els empresaris imposen, de manera que no tindrien més remei que deixar de ser uns tirans. El que passa és que el món no és ideal, i tots sabem que, en una gran part dels casos, si tu no acceptes el que l’empresari t’imposa, al carrer hi ha molts que ho farien de bon grau.

I per això em sembla un exercici d’hipocresia descomunal el que estan fent estos periodistes i columnistes que tant critiquen els treballadors de Canal 9. Estic segur que, de tots ells, solament una minoria denunciaria eixa censura i eixa manipulació si estigueren en el lloc on es troben ara mateix els treballadors de Canal 9. Però és molt fàcil vore i jutjar els esdeveniments no sols des de fora, sinó des d’eixa posició tan segura que dóna la fama. A molts d’ells, que tant parlen ara, no els faltarà la faena perquè ja tenen un renom. No tothom té eixa sort, però.

Jo celebre que els periodistes, tècnics i altres treballadors de RTVV estiguen fent ara estes reivindicacions, que es dediquen a fer periodisme digne. També podrien no haver-ho fet, i ahí els tens. Estan donant una lliçó a tota eixa gent que deia que RTVV no servia per a res, a tota eixa gent que pensava que tindre una televisió amb qualitat al País Valencià era una idea utòpica i fantàstica. Estan demostrant que són uns professionals. I amb el programa especial d’ahir, on van donar veu a tanta gent que havia estat vetada anteriorment a la televisió pública per culpa del govern, van fer el que podien per restablir la normalitat. El passat és una batalla perduda, però el present no ho és. ¿Què tal si ens centrem en el fet que ara estan fent bé les coses? Aprofitem ara que els estan deixant treballar amb professionalitat, i donem-los suport, pel bé de tots els valencians.

Espere que tot acabe eixint bé.

Andalusia, flamenc i bous

Tan emocionat com estic pel procés sobiranista català i per informar-me de tot el que té a veure amb el País Valencià i el valencianisme, havia deixat de banda la terra que em va veure nàixer i que em va fer l’home que sóc hui.

I he retornat a posar peus a terra de la manera més sobtada i traumàtica quan estava llegint un bloc en valencià, de tants que estic trobant últimament.

Tan immers estava jo al meu petit món, llegint un valencià de tants comentar les coses de la seua terra, quan vaig veure al costat un enllaç a un article seu una mica més antic, dient que havia viatjat a Andalusia. En mala hora el vaig prémer; tot el que vaig començar a llegir era una successió de tòpics desafortunats, que segons l’autor els va trobar per tot arreu a Sevilla.

És cert i hem d’admetre que Sevilla és una ciutat que es presta a confirmar els teus tòpics si no indagues. Entenc que el turista va al centre de Sevilla, no n’ix i es pot pensar que està en un parc temàtic. I més encara si hi va buscant que la ciutat done la raó als seus prejuís. A més, la gent no ajuda, perquè ja sabem que la fauna del centre és molt sevillana. En el sentit roí.

Si vas al centre de Sevilla buscant folklore, l’hi trobaràs en tots els seus vessants, és clar. El flamenc, en les varietats més actuals (fusionat amb pop), no cal ni buscar-lo, perquè et salta a la cara. La “religiositat” tampoc; no és debades que Sevilla és la segona ciutat amb més esglésies del món, després de Roma. I pose religiositat entre cometes perquè el folklore andalús té una imatge catòlica, quan la majoria dels andalusos no podrien ignorar més el que diu l’església.

Tanmateix, a Sevilla la gent no viu de festes, religió i flamenc. La gent estudia i treballa, fa una vida normal. L’ull roí que ve a Andalusia buscant gent subsidiada en trobarà... però en veurà molta més de la que n’hi ha.

Em fa gràcia que siga un valencià qui critique això de Sevilla, més que res perquè com he dit alguna volta anteriorment, València i Sevilla compartixen això, totes dos són paròdies de si mateixes. Com Sevilla, València s’ha estereotipat fins a límits increïbles. I quan hi vas només veus tòpics. Si no fas esforços per conéixer la ciutat, et tornes a casa pensant que a València hi ha una insana obsessió amb les Falles i l’orxata, i que només hi viu gent del PP i d’Espanya 2000 (bé, i gais si vas al Carme).

Ja depén de cadascú quedar-se amb això o endinsar-se més en la ciutat i en la seua gent per saber com són de veres. El que no és just és vindre esperant trobar tòpics, trobar-los (tots els tòpics tenen una base real que es caricaturitza i exagera posteriorment), i tornar a casa teua dient a tothom que a Sevilla només hi ha ganduls.

Coses com esta, gent així de curta de mires, és la que m’emprenya. Perquè la situació actual siga la que és, hem d’aguantar incultes parlant així de la nostra terra. Per haver patit mancança d’inversions i ser víctimes del problema del latifundisme, que cap govern ha volgut resoldre (i quan es va intentar, ens van donar un colp d’estat), i les conseqüències del qual s’han volgut paŀliar (inadequadament) amb subvencions, ara resulta que som tots uns ganduls.

Uns ganduls que han hagut d’emigrar per milions perquè les circumstàncies no els permetien eixir de la misèria de la terra, misèria imposada perquè a la classe dirigent no li importaven gens les condicions dels obrers i dels pagesos. Estos andalusos emigrants han ajudat als miracles econòmics d’altres llocs d’Europa.

I opinions tan vergonyoses em fan voler que siguem independents. Que ningú ens puga tirar en cara que ens estan pagant açò o allò. Andalusia és molt rica en recursos, molt. I si no estigueren segrestats i en mans de l’oligarquia terratinent castellana (espanyola, bàsicament), seríem un dels països més pròspers, si no d’Europa, almenys de la Península Ibèrica.

En fi, eixe tipus d’opinió només es pot expressar des de la ignorància més supina. Andalusia, una terra que ho ha sigut tot i la resta l’envejava, ara resulta que és pobra perquè els seus habitants no volem treballar.

Aquell que coneix Andalusia sap que Andalusia és molt més que un decorat amb esglésies i bous. Andalusia també és tota eixa gent que ha de treballar els festius per servir als turistes desagraïts i desagradables com els que després tornen a València dient que som uns ganduls. Andalusia també és el Parc Tecnològic de Màlaga i les seues empreses, que destaquen en innovació. Andalusia és Abengoa, empresa puntera en energia solar coneguda als Estats Units com a referent. Andalusia és tota una xarxa d’investigació universitària. Andalusia és voluntariat i acollida amb els immigrants (no són pocs els habitants de la costa que han ajudat els nouvinguts perquè la policia no els detinguera).

Andalusia és molt més que folklore... i qui no vulga veure això, pot no vindre i gastar-se els seus tres duros a casa seua, perquè ací farà més mal que bé.

D'enlloc

Sóc a "casa meva" a Cadis i una conversació un tant... crispant m'ha fet pensar en este tema

Aquell que emigra passa per determinades etapes. Al principi simplement ets diferent i només penses en el fet que hi encaixes molt poc, al nou lloc. Tanmateix, és lògic, perquè acabes d'arribar-hi.

Però això després es torna un sentiment de deslocalització que és molt característic, que només coneix l'emigrat. Un sentiment de no ser d'enlloc, de no sentir-se a casa enlloc. Que sempre hi falti alguna cosa.

Amb el temps, veus que el lloc d'on vens ja no és el mateix que coneixies, atès que ha evolucionat, ha canviat. Sense tu, per descomptat. I aleshores t'adones d'una cosa molt òbvia, però que no és agradable de pensar: que no hi feies falta, i que la teva casa ja no és la teva casa.

En el lloc on has arribat no coneixes res, ets l'estranger i el desinformat. Al començament és estrany, però quan t'has tornat l'estranger també allà on pensaves que estava la teva terra, acabes per acostumar-t'hi i resignar-t'hi. Felicitats, t'has tornat l'etern estranger.

Jo en sóc un més, d'aquests eterns estrangers, que no són d'enlloc. Vaig ser gadità i sempre ho seré per dins, però San Fernando ja no és casa meva.

I veient esta situació, per a sobreviure cal adaptar-se. Per això, si cal ser sevillà, doncs cap problema, mans a l'obra.

Immobilisme

Quants cops no has fet alguna cosa per por a allò que diran, o simplement no por, sinó mandra, perquè no t'agrada sentir certs comentaris o crítiques?

Sembla que tots hem de seguir el camí i fer el que s'espera de nosaltres. I aquest camí normalment el marquem en part nosaltres, i en part el marquen els altres.

Només te'n surts una mica, i sempre hi haurà gent que comenci a qüestionar, criticar o mirar malament allò que fas. Encara que no estigui malament, però simplement ho fan perquè no et pega fer-ho o perquè no s'espera de tu.

Un grup important que fa això sovint és la família. Compte, que no es malinterpreti el meu comentari, no sóc cap "desenganxat" i valoro la meva família (la propera, és clar), però també per la proximitat i el contacte que tenen amb tu, també són els primers a jutjar tot allò que fas que no s'ajusti al que hom espera.

Jo, fa un parell d'anys, em vaig proposar passar del que es digués, de les crítiques gratuïtes que es poguessin fer, i considerar primer el meu judici sobre els meus actes. És clar que no sempre ho puc fer i que per a algunes coses, l'opinió dels altres segueix important molt, però és important relativitzar i destriar en quins aspectes ho ha de ser i en quins no.

I nogensmenys, segueix amoïnant-me sentir de ma mare un "doncs que lleig això" o un "Déu n'hi do, que X t'has tornat d'ençà que Y". Però amb allò cal saber viure.

Per la meva part, us animo a tots a ser com vulgueu ser i que feu allò que vulgueu fer si no fa mal a ningú.

PD: Per descomptat, aquest post ve motivat per esdeveniments recents xDDD