divendres, 12 de març de 2021

Aprén anglés, que és més útil

Havia escrit açò per a un fil de Twitter però no tinc clar si el publicaré. Aixina que, mentrestant, ho deixe per ací:

 

Cada volta que ve algú dient que el més important és aprendre anglés i no altres llengües perquè t'hi pots comunicar amb quintilions de persones, com si fora un factor determinant, no sé si em fa riure, llàstima o vergonya.

Parle anglés de manera fluïda i, per descomptat, m'ha resultat útil. Però no m'ha servit per a parlar amb TANTA GENT. M'ha servit per a parlar amb algunes persones, i la majoria, no per gust sinó per necessitat. Sobretot al treball.

Sabeu quina m'ha sigut útil per a parlar amb persones? El valencià. Una gran part dels meus millors amics els he coneguts en valencià, i gràcies a saber parlar i entendre esta llengua.

Que els meus amics també parlaven el castellà? Doncs la majoria sí. Però no arribes igual a algú quan se pot expressar en la seua llengua que quan ha de canviar a una altra per a parlar amb tu. O és que vosaltres vos sentiu igual de còmodes parlant en anglés? Perquè jo no.

Aixina que me n'he de riure, quan me venen eixa merda de la quantitat de gent amb què pots parlar en anglés, francés o suahili. Que òbviament això està molt bé i té la seua utilitat. Però la utilitat en abstracte no existix, només existix relacionada amb un objectiu.

Si viatge freqüentment als Països Baixos, l'anglés em resultarà molt menys útil que el neerlandés. I això que allà tot lo món hi sap parlar anglés. Però mai no entendràs el lloc i la seua cultura de la mateixa manera en una llengua estranya que en la pròpia.

El mandarí el parlen moltes més persones que l'anglés. Però si em vullc relacionar amb gent d'Anglaterra no em servirà de molt el mandarí. De què em servix un idioma que em permet parlar amb 1.500 milions de persones si la gent amb qui parlaré no el coneix?

En definitiva, que quan jutgeu la utilitat d'un idioma que parla una altra persona, esteu fent el ridícul, aixina que deixeu de fer-ho. Tots els idiomes són útils i enriquixen.

diumenge, 13 de setembre de 2020

De sorpreses, te'n dona la vida

Està tot lo món parlant de «quan tot açò passe», de «quan tornem a la normalitat», «quan ja es puga anar sense mascareta»...

L'altre dia li deia a ma germana que odie que parlen de nova normalitat. S'ha posat de moda parlar de la nova normalitat, i no només no m'agrada, sinó que em pareix enganyós.

Quan ens entestem a parlar de nova normalitat pareix que no deixem de posar un ull al passat, a la vella normalitat. No deixem de recordar eixe temps en què podíem eixir sense mascareta i respirar a la gent a la nuca a l'autobús massificat, a la Setmana Santa o en Falles.

Però eixe temps s'ha acabat, ha passat i no tornarà. I si torna alguna cosa pareguda, algun temps en què no se necessite la mascareta per a eixir i en què es puguen tornar a produir aglomeracions, no serà com el temps que passà, perquè haurem passat per circumstàncies com l'actual. Hi hauran diferències. No serà la mateixa vella normalitat.

És igual, el mateix cas, que quan s'adoptà l'euro i s'abandonà la pesseta. Quant de temps es va passar la gent «traduint» els preus a pessetes? «És que aixina m'assabente del que valen les coses», eixa frase que a començaments del 2002 encara tenia algun sentit però que la gent seguia gastant cinc anys després, ignorant que la inflació existix.

(Encara hui, els més cunyats seguixen enviant mems amb preus actuals comparats a les pessetes i afirmant que l'euro ha sigut un frau perquè ens ha apujat els preus de tot. Per favor, un curset ràpid de macroeconomia per a ells).

La qüestió és que no només eixe passat no tornarà, sinó que ningú podia haver previst que l'any 2020 ens anava a arribar una pandèmia que ens canviaria la vida «per complet» (o això diuen, perquè el que ha canviat són xicotets detalls). I pensem molt en este fet, però és que això fa tota la vida que ens passa.

Ningú va preveure la pandèmia de Covid-19, igual que ningú va preveure que coneixeríem aquella persona, que tindríem aquell accident o que ens tirarien de la faena.

La vida és el que fem per a sobrevindre totes estes coses que ens passen, i al final u acaba vivint amb el que es troba. La certesa absoluta no existix, per a bé o per a mal, però sempre hem d'acabar adaptant-nos-hi.

Per açò em carrega moltíssim que la gent seguisca intentant ancorar-se a un passat que ja no tornarà, seguisca parlant-ne o esperant que torne. No tornarà la pesseta; si ens n'anem de l'euro, vindrà una altra moneda que no serà la pesseta. De la mateixa manera, no tornarà la normalitat que coneixíem. Perquè no res torna a ser com abans.

I no ens fa gens de bé seguir pensant que sí.

diumenge, 26 d’abril de 2020

Represa de contacte

Bé, el meu benvolgut Aitor m'ha recordat que fa temps que no escric en el blog i li he de donar la raó. I de fet, fa tant de temps, que he entrat a Blogger i fins i tot n'havien canviat la interfície. Ara sí que pareix un altre servici de Google.

També m'ha dit que no he de limitar-me a bolcar frustracions perquè acabe molt viciat. Però en este moment és l'únic que em ve a la ment.

Fa quant? Quaranta dies? Que estic tancat a casa i els efectes no estan sent devastadors, però els sent com a passes arrere.

Per fer una vertadera represa de contacte vos he d'actualitzar. Per a cap d'any vaig tornar d'Hamburg i ho vaig fer decidit a deixar enrere els hàbits destructius que havia adquirit en l'últim any. Vaig decidir visitar una terapeuta amb qui vaig fer alguns progressos. Entre d'altres, em va ajudar a passar pàgina del que va passar amb Juanjo, identificant el que havia estat malament en eixa relació, i em va dir que a la meua vida em mancaven greument les recompenses, i per això les acabava buscant on no tocava.

Estava començant a eixir més, a quedar més amb gent amb qui normalment no m'atrevia, quan ens va sobrevindre la pandèmia esta, i ara estic tancat a casa sense fer res excepte anar a fer la compra. Exactament com era la meua vida l'any 2005, un any per a oblidar. Quaranta dies després el que sent és que no em veig capaç de fer res, de tirar cap avant. D'una banda, vull que les coses siguen com abans; tanmateix, de l'altra, no vull vore'm en la situació d'haver d'enfrontar-me a la vida.

Tinc un treball on no vull tornar perquè l'ambient s'ha posat impossible, i en algun moment l'ERTO s'acabarà.
Tinc una carrera que estic deixant abandonada perquè no soc capaç de posar-me a estudiar i el temps se me'n va: estem acabant abril, han passat tres mesos de quadrimestre i no he estudiat gens. M'he fet un calendari d'estudi que ni tan sols estic complint. Voràs quin riure el mes de juny.
La vida afectiva no existix, però ara mateix tinc excusa perquè no existisca. Quan lleven el confinament no en tindré i no em podré queixar de que ningú m'estima perquè no hi estaré posant cap remei. Parlar per Whatsapp o per Twitter és molt còmode, però quan calga quedar in person tornaran les inseguretats. Per Internet som tots fantàstics, i si algú no ho pensa, ens té igual perquè podem passar-ne.

Ja m'he viciat una altra vegada! Però promet que el proper text no serà tan frustrant.

dijous, 5 de desembre de 2019

Sempre teua

Fa poc vaig rebre este regalet de la Direcció de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana:


Construiré mil ponts mil vegades, sols per estar amb tu.

M’agrada esta campanya, m’agrada la samarreta, m’agrada que me l’hagen regalada debades i m’agrada el poema que comença amb eixe vers i que continua aixina:

Sé que visc en els teus pensaments quan rius, quan mires, quan abraces...

Hi ha moments en que em parles poc, o em calles.

En ocasions les paraules són escasses, o penses que no em necessites.

No sé qui l’ha escrit, no n’he trobat l’autor, però m’agrada molt com descriu una llengua. Sabeu que soc amant dels idiomes i em pareix que este poema descriu a la perfecció el que una llengua pot ser per a tu. El que una llengua sentiria si poguera sentir alguna cosa.

Quan aprens una llengua, quan et familiaritzes amb una llengua i la fas servir per a comunicar-te amb altres persones, per a apropar-te a altres persones, eixa llengua acaba sent part de tu, de la teua experiència, de la teua vida. Siga la llengua que siga.

Això és el valencià per a mi. És una llengua en la qual vaig viure grans experiències, en la qual vaig expressar emocions fortes i profundes. Era la llengua materna de gent molt important per a mi i que mai no oblidaré. I és la llengua que utilitze cada dia per a parlar amb alguns dels meus millors amics i per a relacionar-me amb gent que estime un munt.

Vaig començar a tindre contacte amb el valencià quan vaig entrar en internet, amb 15 anys. Però el vaig començar a aprendre amb 17, quan tinguí un intent de relació amb un xic de Terrassa que era parlant nadiu. Des d’aleshores la llengua m’ha acompanyat. I des del 2012, quan coneguí Fede, qui em va introduir a la cultura valenciana, s’ha tornat una part molt important de la meua vida.

El valencià ha construït mil ponts mil vegades: mil ponts que m’han portat a conéixer gent meravellosa.

Encara que no m’escoltes, o que fins i tot arribes a oblidar-me, no m’importa.

Perquè el que realment importa, el més poderós es que,

Des de la primera paraula fins a l’última,

Sempre estaré al teu costat.

Sempre teua. La teua llengua.

No soc parlant nadiu del valencià. Però això no importa. El valencià també és la meua llengua, perquè la llengua és de qui la fa seua. I ho serà per sempre.

diumenge, 21 de maig de 2017

El millor moment del cap de setmana

- És que berenar pot ser qualsevol menjar no? A dinar també li podeu dir berenar?
- Basta!
(Silenci)
- I si faig una merienda-cena?