M'encanta llegir en electrònic

Ahir vaig anar al gimnàs i, després de començar els exercicis de la rutina que em tocaven, vaig notar que l'esquena estava a punt de lesionar-se'm, aixina que vaig preferir no forçar-la, i vaig deixar el primer exercici a la meitat. Me'n vaig anar a l'el·líptica a fer-hi mitja hora i, per sort, m'hi havia portat el llibre electrònic.

El meu primer lector electrònic me'l regalà Fede, el meu ex, per al dia que vaig fer 29 anys, el 2013. Era un Kindle de 4ª generació, no era tàctil, tenia uns botons davall i als costats que servien per a desplaçar-se per la pantalla.

(No sé per què parle en passat, si encara el tinc. De fet, el tinc damunt de la tauleta de nit, encara que ja no el faça servir.)

Feia temps que volia un lector electrònic, però no m'havia atrevit a comprar-lo. Em semblava una despesa innecessària i frívola, i no em permetia a mi mateix eixe tipus de despeses. Per això, vaig agrair molt que me'l regalara Fede, a més amb una funda de cuir negre molt xula.

La qüestió és que, des que vaig tindre eixe lector electrònic, em passà el que m'havien dit alguns companys i amics que els havia passat a ells: vaig començar a llegir molt més.

I és que m'agrada molt més llegir en electrònic. Té diversos avantatges que, per a mi, han sigut clau perquè llija en electrònic i ho faça més que en paper.

El factor més important és la comoditat. Agafar el lector electrònic és molt més senzill que agafar un llibre de paper, sobretot si és d'una certa extensió (un llibre gros). A més, en este tipus de llibres, per a llegir bé les pàgines centrals cal que els òbrigues bastant, la qual cosa acaba fent mal el llom. Açò és normal amb l'ús, però no deixa de fer-me pena. A més, no t'has de preocupar de marcar la pàgina amb un punt de llibre o altres mètodes.

Un altre aspecte còmode del llibre electrònic, però que per a mi no té molta importància, és que pots ajustar la lletra a la mida que necessites (jo, ara per ara, encara llig bé les mides xicotetes, però açò no durarà molt). També hi ha gent que valora que en el llibre electrònic, si lliges en públic, no es veja què estàs llegint, tot i que les opinions estan prou dividides en este aspecte (hi ha gent a qui li agrada que es veja el que lligen).

Un altre factor de comoditat és que en el mateix dispositiu pots portar més d'un llibre. Ja no has de triar quin llibre portar per a llegir en un viatge o un trajecte, pots portar-ne uns quants i canviar si te n'avorrixes o si vols alternar-los.

I no tindre una biblioteca gegant de llibres en paper que alguna volta llegires és una cosa que agraïxes quan has de fer una mudança.

A més, hi és el factor cost: els llibres electrònics nous són més barats que en paper, i els clàssics (els drets dels quals ja han prescrit) són debades.

Ahir, llegint a l'eixida del gimnàs. La tinta electrònica es veu perfectament en un dia assolellat, no cal que puges la brillantor com li passa al mòbil.

Després hi són factors menors com el de poder fer una cerca al text. És molt útil quan un llibre té molts personatges i no eres capaç de recordar-los tots pel nom.

En fi, per tot açò, a penes llig en paper. Encara tinc i de tant en tant compre llibres en paper, però només quan són referències (diccionaris, gramàtiques) o llibres de text. Estos llibres que no es lligen d'una volta de principi a fi és més còmode tindre'ls en paper.

Hui en dia ja no gaste aquell primer lector electrònic, que encara tinc: la bateria li durava cada volta menys i els botons començaven a fallar-li. El que utilitze ara és un altre Kindle que em va regalar Pau per reis l'any 2024, tot i que estic mirant de canviar-me el lector per a no usar-ne un d'Amazon, que té moltes limitacions.

Entenc i no critique aquells que tenen com a argument per a rebutjar llegir en electrònic que els encanta l'olor o el tacte del paper. No ho compartisc, però no seré jo qui ho critique, cadascú tria quins factors li pesen més.

L'any que perdí un amic

Sembla mentida, però la persona que em va ensenyar que l'amor era lliure, que una parella no significa posseir ningú i que amor i sexe no són la mateixa cosa...

... ara no està disponible perquè està en una relació amb algú molt gelós.

Et fa pensar, pensar en els límits, en el que cadascú pot acceptar o no acceptar a la seua vida, i en les coses que u pot sacrificar per tal de no estar a soles.

Este amic, el meu ex, amb qui vaig passar quatre meravellosos anys de la meua joventut, i una de les persones que més he estimat i estime, ha decidit que li pagava més la pena esborrar de la seua vida molts dels seus amics masculins.

Enguany és l'any que perdí un amic. Però ell no m'ha perdut a mi, i quan s'adone de l'error que ha comés, jo no el deixaré a soles.

Tu no estaves enfadat amb mi?

Tinc una relació una miqueta tempestuosa amb els enfadaments. Concretament, amb el fet que la gent s'enfade amb mi.

No és que pense que ho faig tot bé, m'equivoque i no em costa reconéixer-ho. No té res a vore amb això, és una cosa que té més a vore amb la gestió de les emocions.

En el transcurs de la meua vida, una de les coses que he aprés és que enfadar-se és un malbaratament de temps, d'energia, d'emocions. Que quan aprecies algú, és molt més constructiu seure i dir-li: mira, no m'ha agradat açò, m'ha fet sentir malament. Per això, és estrany que em veges enfadat. Puc estar molest, per descomptat, però enfadar-me és una cosa que faig un parell de voltes a l'any, potser, i me'n vaig de llarg.

(És de les poques coses positives que m'emporte de la relació amb el meu últim ex. Vaig exercitar i desenvolupar la paciència d'una manera sobrehumana.)

Tanmateix, em costa entendre (millor dit: no accepte) que la gent es deixe portar per la irracionalitat i, quan té un desacord amb mi, s'enfade, en comptes de dir-m'ho de manera constructiva.

Sé que tots tenim una part irracional i que no he de jutjar la gent per tindre-la. Però sí que crec que es pot triar fer-li cas o no. Per això, si parlem prou, em sentiràs dir que enfadar-se és una decisió.

Aixina que quan algú s'enfada amb mi, m'enfade jo, perquè em senc castigat i injustament tractat. Perquè eixa persona ha decidit castigar-me. I açò fa que quan algú s'enfada amb mi, vullga tirar-lo de la meua vida. És la meua part irracional, a la qual m'esforce per no fer cas.

Potser és un reflex d'haver-me hagut d'enfrontar a moltes coses a soles. És dur perdre gent a qui estimes, però és més dur sentir-se castigat injustament. Ja estic major per a això.

També faig l'exercici de pensar que la gent reacciona irracionalment a voltes, i faig l'esforç de no separar-me d'eixa persona, si sé que m'aprecia i jo també l'aprecie. Però també és una miqueta molest haver de racionalitzar jo el comportament que resulta del fet que l'altra persona no haja volgut racionalitzar.

D'ahí ve una frase amb la qual he crescut, que deia ma mare, deien i diuen mes germanes, i que és tan expressiva com, a voltes (només a voltes), injusta.

Tu no estaves enfadat amb mi?

És una frase que alhora expressa tristor, enfadament, però sobretot despit, i alhora força l'altra persona a fer-se càrrec de les seues emocions. Impedix que faça com si res no haguera passat.

M'agradaria ser més constructiu jo també i no haver de recórrer a expressar el meu despit d'eixa manera. Potser fins i tot seria millor no sentir eixe despit. Però bé, quan em tracten de manera irracional, comportar-se de manera un poc irracional és una llicència que em permet.

Favorits

De tant en tant em trobe per xarxes socials que la gent parla de les seues coses favorites. No aixina en abstracte, sinó de les seues pel·lícules favorites, llibres favorits, cantants favorits, cançons favorites...

Fa temps que no participe en estes tendències socials de xarxes perquè no en tinc ni idea. No puc triar una cançó favorita, un cantant o grup favorit... en el cas dels llibres sempre dic Els jocs de la fam perquè és una resposta fàcil; m'agradaren molt, però ni m'agraden tant perquè siguen la resposta adequada, ni m'agraden tant més que d'altres per a no incloure altres en la resposta.

És que ni tant sols crec que puga comparar una novel·la distòpica com Els jocs de la fam amb obres de teatre o assaigs polítics. I no és perquè un gènere siga millor que l'altre, ni res d'això. És perquè igual puc gaudir llegint un llibre d'un tipus que un de l'altre tipus.

Tots els anys, amb motiu del Cap d'Any, s'organitza en Internet una votació massiva a les millors cançons d'Eurovisió. Crec que mai no he aplegat a participar perquè no puc fer un rànquing de les meues 10 cançons favorites entre més de 1700. Fins i tot si poguera fer-ne un, hui triaria eixes deu i demà deu diferents.

De fet, la gent fins i tot té un millor amic o una millor amiga. Jo, a les meues edats, no puc dir que el tinga. Tinc molts amics que són molt bons, però no tinc *un* millor amic. Sé que en el passat l'he pogut tindre, però ja no, i fins i tot ho preferisc aixina. Gaudisc molt de la companyia (tot i ser principalment virtual) de tots els meus amics.

Sincerament, no m'imagine tenint un sol llibre, cançó o pel·lícula favorita, perquè demà l'autor o autora demostre ser una merda de persona i me'ls arruïne. No, jo no separe autor i obra i ja crec que ho faig bé aixina. No m'agradaria vore'm en la pell dels meus amics fans de Harry Potter.

De la mateixa manera que sempre m'han paregut una favà els enfrontaments entre fans d'un artista i fans d'un altre. Al començament d'entrar en internet, en algun xat vaig dir que m'agradaven molt Ace of Base i em respongueren que aleshores havia d'odiar Roxette perquè eren bandes enfrontades. I, la veritat, ni ho entenia aleshores ni ho entenc ara. Per què he d'odiar Roxette? Tenen cançons xules, encara que no m'agraden tant com Ace of Base.

No sé qui guanya amb esta estúpida polarització, però no puc sentir-m'hi identificat.

Acaba d'aprendre una llengua

Llig al blog del meu benvolgut amic Aitor un text molt bo sobre les idees que la majoria de la gent té sobre aprendre idiomes.

Fa molt que aprenc llengües només per curiositat. I no només per a la comunicació, sinó per saber: m'interessa molt com funcionen les llengües i com s'expressen les coses.

Tanmateix, la gent no entén les llengües aixina. La majoria de la gent pensa que les llengües només són útils per a entendre's. Per això, molts s'alegrarien si tots parlàrem la mateixa llengua. I a més, molta gent no entén que algú vullga aprendre llengües més xicotetes.

Des que era xicotet, he hagut d'aprendre anglés a l'escola, no és res estrany, tots els alumnes han d'aprendre anglés a l'escola. La primera llengua "menor" que em va interessar va ser el portugués, quan tenia 13 anys. Atés que la vaig estudiar a soles i informalment, la meua família ho va trobar estrany però sense importància.

Les coses van ser diferents quan em vaig inscriure a l'Escola Oficial d'Idiomes per a aprendre alemany, amb 15 anys. Ma mare estava d'acord que era una llengua útil i va trobar que era bona idea, però ella no hauria pres la mateixa decisió que jo. Em digué, "m'agradaria més que acabares d'aprendre anglés". Acabar. Com si fora possible.

Quan acabem d'aprendre una llengua? Coneixem completament la nostra pròpia llengua? És que podem fer-ho? Pense que no.

Aleshores, què vol dir acabar d'aprendre anglés? Sota este criteri, quan és acceptable començar a aprendre una altra llengua? No redundaré en la idea, perquè ja m'heu entés.

Només és un exemple de la reacció cap a l'alemany, tot i que és una llengua prou popular. Quan es tracta de llengües menors, eixa reacció es magnifica. El mateix em va passar quan vaig aprendre valencià. En este cas, a més, entra en joc la política. Vaig créixer en una zona monolingüe, on molta gent té una actitud insana cap a altres llengües de l'Estat. I esta gent no pensa que siga útil aprendre valencià. De fet, ja els agradaria que el valencià desaparegués i que els valencians i catalans parlaren només castellà.

(Per sort, també hi ha molta gent que respecta les altres llengües).

Amb el temps, la gent ha començat a respectar els meus interessos i aficions. Quan era jove, rebia molts juís no desitjats sobre el valencià i sobre la meua decisió d'aprendre'l. Això ja no passa. Quan la gent s'assabenta que aprenc serbi, alguns han preguntat per què, però ningú ha dit que siga inútil o que seria millor que aprenguera una altra llengua.

Pense, com Aitor, que darrere de tot açò hi ha una mentalitat perversa, la mentalitat del capitalisme. Tot el que fem ha de ser productiu, ha de ser útil: i una cosa només és útil quan et permet guanyar diners. Aprendre llengües menors per a parlar amb gent no és productiu, i per tant no és útil. Aprendre per a entendre llibres d'altres cultures no és útil, aprendre per a saber el que va passar i per què va passar no és productiu, no és útil i, per tant, només és acceptable si tens massa temps lliure.

Jo rebutge este punt de vista i continuaré aprenent llengües, em té igual la seua grandària, em té igual la seua utilitat. Les llengües em fan feliç.