És una pregunta molt senzilla, o almenys per a molta gent.
D'on eres?
Per a altres persones no ho és tant.
Jo m'incloc en este últim grup. No vull parlar per boca de tots els emigrants, encara que em consta que molts d'ells estan en la mateixa situació que jo. Parlaré només per mi i la meua experiència.
No tinc problemes a considerar-me emigrant (o immigrant). Ho soc d'ençà que aquella vesprada d'estiu de 2008 agarrí la meua maleta i el meu cotxe i me n'aní a Sevilla a treballar. Estava a hora i mitja de casa (o de la que havia sigut ma casa fins aleshores), però era un lloc nou, amb diferències en els usos, costums, l'accent...
Al començament ni m'ho pensava. D'on eres? De Cadis, o de San Fernando (Cadis), depén del nivell de detall que volguera donar. No hi havia més voltes.
Amb el temps, tanmateix, la situació canvia. Desenvolupes la teua vida en una ciutat, establixes vincles amb la gent i amb els llocs que visites. I no només em referisc a ta casa i al treball, sinó a les avingudes, els carrers, el riu, els passeigs, les botigues, els restaurants.
El 2011 va ser la primera volta que vaig començar a deixar de tindre clara la resposta. Estava passant unes setmanes per treball a Tolosa, i sorgí la idea de fer una xicoteta excursió d'un dia a Rocamadour amb una companya i el seu xic. Estant allà ens creuàrem amb una gent que parlava castellà i ens preguntàrem d'on érem. La meua companya no s'ho va pensar i respongué pels tres: de Sevilla.
Jo sí que em vaig quedar pensant. Perquè fins aleshores sempre havia sigut de Cadis sense plantejar-m'ho. La meua companya no havia dubtat que els tres fórem de Sevilla. La meua vida estava a Sevilla, ma casa, el meu treball, la meua parella. Ahí vaig començar a abraçar la idea que jo també era de Sevilla. Encara tenia molt per aprendre de la ciutat i la seua cultura, però ni jo era un estrany a la ciutat ni la ciutat ho era per a mi.
Fremde Erde ist nur Fremd, wenn der Fremde sie nicht kennt
(la terra estranya només és estranya quan l'estrany no la coneix)
Sí, és un vers de la traducció alemanya de Colors al vent, la cançó de Pocahontas. Però eixe vers em pareix increïblement certer (més que l'original en anglés).
(Incís: també el 2011, quan estiguí col·laborant amb el Partit Andalusista local, en alguna conversa diguí de manera natural que era immigrant, i els companys em corregiren com si m'haguera insultat a mi mateix. Ahí és on u veu els prejuís dels altres. Però jo continuava sent immigrant.)
2012 significà per a mi el començament de la meua relació de quatre anys amb Fede. Fede no només era de València, sinó també valencianiste (políticament, no del club de futbol) i valencianoparlant. Encara que mai no vaig arribar a viure a València, les experiències amb Fede, amb el seu entorn i les seues amistats em resultaren tan acollidores i hospitalàries que em vaig interessar molt per la seua llengua i cultura. Jo ja sabia parlar valencià, però el meu nivell era poc més que acceptable i el meu accent era de Barcelona. En esta època vaig abraçar la cultura valenciana, vaig perfeccionar la llengua i vaig adquirir l'accent de València. La relació s'acabà el 2016, però les relacions que habia establit amb gent valenciana no s'acabaren i duren fins a hui. No he viscut a València, però he passat allà més de 200 dies, m'he relacionat amb la societat valenciana (no he estat de vacances en un resort) i, per tant, considere que tinc part de valencià. Anomeneu-ho apropiació cultural, novelería o com vullgueu. Tanmateix, no anava per ahí dient que era de València. La resposta a la pregunta "d'on eres?" continuava sent la mateixa. De Cadis, de Sevilla, segons la situació responia una o altra, o soc de Cadis però visc a Sevilla.
En 2021 vaig trobar faena a Granollers (Barcelona) i em vaig mudar mig a la pressa. En una setmana vaig haver d'empaquetar tot, buidar un pis i recórrer quasi 1000 km. El primer dia de treball em vaig estavellar amb la mateixa pregunta, i més voltes eixe dia que en tota la meua vida.
D'on eres?
Ahí se m'havia trencat l'esquema que tenia tan assumit. La meua primera resposta anava a ser la que havia sigut fins aleshores: de Sevilla. Però sentia que si responia això estaria mentint. Per què? Continuava sent sevillà. De fet, continue sent sevillà. Continue sentint que Sevilla és ma casa. Conec millor Sevilla que bastants sevillans. Però ma casa ja no està allà. Si vaig a Sevilla no tinc on estar-me, tret que pague una habitació. (Sí, hi tinc amics i em poden acollir, però això no invalida el meu argument).
Soc nascut a Cadis i criat a San Fernando, hi visquí fins als 23 anys. Als meus documents d'identitat soc gadità i ho seré per a sempre. Havia viscut 13 anys a Sevilla, però ja no hi tenia un domicili. Respondre que era de Sevilla hauria sigut molt més complicat per les subsegüents preguntes (ah, eres de Sevilla? De la capital, o d'un poble? He estat a Lantejuela / Pruna / La Algaba, ho coneixes? Hi has estat? T'agrada?), aixina que vaig tornar a la resposta original... de Cádiz.
I reconec que ací, a Barcelona, més d'una volta he recorregut a dir que soc de València o que he viscut a València, encara que no haja sigut del tot cert, però és una explicació curta i senzilla que funciona en situacions necessàries (com quan algú ha preguntat si entenia el català o volia que canviara al castellà, per exemple - este és un meló que no obriré ací).
Prompte faré dos anys ací i, tot i que no em sent de Barcelona com sí que em sentia de Sevilla (supose que encara és enjorn), tampoc no em resulta estranya. Legalment ja soc català (hi estic empadronat, vote ací, tinc la meua targeta sanitària...). El temps dirà si acabe responent que soc d'ací.