Primera classe de serbi

El dilluns vaig tindre la meua primera classe de serbi, per videoconferència a través d'una app especialitzada en això. No en faré publicitat, que no em faran cap descompte; si algú vol conéixer quina és, que em pregunte. Vaig tardar molt a decidir-me a contractar-la i a triar un tutor, i al final em vaig decidir el mateix dilluns, que de matí vaig tindre un flash de dir “no ho deixaré passar més”. I tot i això, tinguí reserves, perquè no m'hi veia preparat, perquè em preocupava no entendre'm amb el professor (literal i figuradament), perquè em feia vergonya la imatge que donaria.

Doncs al final la classe fou una miqueta agredolça. Més o menys entenguí quasi tot el que em digué el professor prou bé, aixina que per eixa banda estic content. Però estic molt disgustat amb la dificultat que tenia per a respondre i per a parlar, en general. Sé el que vull dir i sé com es diu, però em falten els reflexos per a mantindre una conversa. Sent com que he de rebuscar massa en la meua ment per a trobar com es diuen les paraules que vull dir. I això, sumat a que el meu primer reflex és respondre en alemany, feu que estiguera mitja classe responent “ja” en comptes de “da”.

Pau m'ha dit que estic sent massa exigent. Que comencí a aprendre serbi fa cinc mesos i que ja és prou que n'entenga tant i fins i tot puga escriure, i que conec els set casos i -més o menys- els gaste, que ja és més del que es demanaria en un primer curs de serbi a l'EOI. No conec gens de didàctica de llengües eslaves i ell ha estudiat rus i polonés, aixina que prendré la seua paraula per certa. És de veres que quan vaig estudiar alemany no vaig veure tots els casos en primer, sinó només el nominatiu, l'acusatiu i el datiu; però en alemany el genitiu es gasta molt poc, i no m'imagine acabar un any d'una llengua com el serbi i no conéixer algun dels casos, perquè em semblen tots fonamentals per a comunicar-se.

Ara el que he de buscar és la manera de començar a exercitar parlar i respondre, però vull practicar un poc abans de contractar una altra classe, per a no sentir que perc el temps.

La pluja cau sobre la ciutat

Quan era xicotet, m'agradava fullejar els llibres de text de mes germanes majors, de l'institut. No de totes les assignatures, però sí d'algunes. En recorde un d'Història d'Espanya i dels Països Hispànics (es deia aixina) que m'agradava perquè tenia mapes, encara que no m'interessava res dels esdeveniments que descrivien eixos mapes. També en recorde un de Llengua Castellana que m'agradava especialment i del qual vaig llegir bastants textos, anys abans d'haver d'estudiar-ne el contingut a l'institut.

Doncs recorde concretament un article (que he cercat en internet però no he trobat), d'una escriptora, que deia que de jove havia aprés les paraules d'A hard day’s night dels Beatles com un papagall, i que amb el temps aprengué anglés i les paraules s'ordenaren i adquiriren màgicament un significat.

Això m'està ocorrent a mi ara, que estic aprenent serbocroat. Des de xicotet he estat sentint cançons d'Eurovisió i aprenent-ne les que més m'agradaven. I el moment en què comences a encaixar i desencriptar frases dona una sensació de plaer poc comparable amb cap altra.

Eixe moment en què aprens que kiša és la pluja, i que quan plou diuen pada kiša (cau la pluja). I aleshores et ve a la ment la lletra de Sveta ljubav (Croàcia 1996), i la línia que diu idoxladnakishabadanagrá comença a encaixar com “i dok zlatna kiša pada na grad”, que es traduïx per «y mentre la daurada pluja cau sobre la ciutat»...

...tko zna gdje si ti sad?
(qui sap on eres ara?).

Aprendre serbi(*) m'está reportant un grapat de microplaers com eixe. Eixe és important, el de començar a comprendre cançons que m'agraden; d'altra banda, també ocorre que comencen a agradar-me d'altres que no em deien res (com ara Moj svijet de Sergej Ćetković, Montenegro 2014).

Moj svijet čuvam za te, u moj svijet ja tražim da te vrate...

Un altre n'és aprendre les diferents maneres que hi ha per a referir-se a alguna cosa, expressions, frases fetes, modismes, com que per a dir que tenen moltes coses a fer diuen que tenen les mans plenes (imam pune ruke).

D'altra banda, per ser una llengua eslava, és molt més gratificant perquè obri la porta a conéixer i entendre (a un nivell basiquíssim) les altres llengües eslaves, atés que tenen moltes similaritats entre si, més que les romàniques o les germàniques. Sé poc de serbi, però ja m'ha ajudat a entendre frases comptades en macedoni o en búlgar, i en algun cas més aïllat, també en txec, polonés o rus.

La llengua també t'acosta a la cultura, i això pot ser bo o pot ser roín, segons com encaixes en la cultura a la qual t'estigues acostant. De fet, l'hermetisme endogàmic dels lituans fou el que em dissuadí de continuar aprenent lituà (a part de la falta de material i de recursos), per allà pel 2010, encara que la llengua em continua pareixent preciosa (reconec que açò en mi no té cap valor, perquè m'agraden quasi tots els idiomes, però el lituà n'és un dels meus favorits). En el cas de la llengua sèrbia (croata, bòsnia i montenegrina), és un arma de doble fil. M'acosta a la cultura de quatre països balcànics, la qual trobe molt interessant. Però també a la part menys agradable, i és que parlem de quatre països que fins a fa vint-i-cinc anys s'han estat pegant tirs per uns motius que, fora dels Balcans, costa molt d'entendre i d'explicar.

Açò es reflectix en l'idioma i en l'actitud dels parlants cap a ell. Per exemple, en què a Bòsnia la llengua oficial siga el bosni i es reconeguen el croat i el serbi com a idiomes minoritaris protegits (són tots el mateix!!). O que en la preselecció croat per a Eurovisió diguen que no entenen les cançons sèrbies... quan la llengua estàndard dels quatre països està basada en el mateix dialecte (concretament, un del sud de Bòsnia). O que a Montenegro hagen oficialitzat dos lletres noves per a diferenciar el montenegrí però ningú no les gaste.

En fi, tornant a l'idioma, ja u té una certa edat i no s'emociona com abans; més d'una volta m'he plantejat per a què estic aprenent un idioma nou si a penes el gastaré ni el posaré en pràctica. Però estos xicotets avanços aprenent-lo em donen la vida. I hi ha temporades en què es necessita eixa xicoteta il·lusió ;)

____

(*) Nota: moltes voltes dic serbi en comptes de serbocroat per diverses raons: una, perquè és més curt; dos, perquè és una llengua policèntrica, amb quatre estàndards, i el que aprenc n'és el de Sèrbia; i tres, perquè pareix que és una paraula més «amigable» que serbocroat, si jutge per les reaccions de la gent: sembla que serbocroat els sona a una cosa més extravagant però serbi els sona «més normal». No sé què els passa pel cap. Però en cap moment no pose en dubte la unitat del serbocroat.

Els jocs de la fam

Com ja tots sabeu, Els jocs de la fam és la meua saga preferida. Este cap de setmana he tingut l’oportunitat de tornar a vore les pel·lícules (tinc pendent tornar a llegir els llibres, ja seria la quarta volta) i, malgrat la por que tenia de perdre el gust per la saga, al contrari, m’ha paregut igual de brillant que al començament, amb l’afegit d’adonar-me de coses que no hi havia vist anteriorment.

Vull començar amb una reflexió que llegí a Twitter, i és que és una saga que han categoritzat com a literatura juvenil perquè la protagonista és una xica adolescent. És l’únic motiu. Però tant el tema com la profunditat dels personatges no tenen res a envejar a molta de la literatura adulta.

En general, l’obra em captiva perquè pense que té moltes lectures. Té una lectura romàntica, molt bàsica, té una lectura emocional/psicològica i una lectura política, i les tres s’entrellacen entre si.

D’una banda, la lectura romàntica és molt bàsica, molt simple... i encara l’han simplificada més en les pel·lícules, en relació a com ixen en els llibres. En les pel·lícules, xica adolescent amb dos interessos amorosos que no sap per qui decidir-se. En els llibres, com de costum, esta història té molts més matisos: és una xica adolescent, sí, amb dos xics que li fan gràcia, però també lligada per les circumstàncies en les quals viu: l’obligació de mantindre la seua família (mare i germana) i la ferma convicció que no tindrà fills perquè no vol vore’ls morir en un espectacle televisat. Estes dos circumstàncies l’allunyen de qualsevol possibilitat d’involucrar-se amb cap xic, la qual cosa, a més, no està ni en la seua llista de prioritats.

La lectura psicològica és una miqueta més fosca. El llibre ens fa acompanyar els protagonistes per un munt de situacions límit, duríssimes, de les quals ixen com poden. Vore’s separats de les seues famílies, enviats a morir o matar a uns jocs televisats en nom de la pau i l’estabilitat política, adonar-te que la resta de la teua vida estarà hipotecada per estos jocs, i ser utilitzats tant pel govern com per l’oposició en el conflicte polític i la guerra que es desencadena. Tant Katniss i Peeta com la resta de tributs mostren maneres diferents d’enfrontar-se a estes situacions.

Vaig llegir a Twitter que realment Els jocs de la fam és un tractat sobre la síndrome d’estrés postraumàtic i pense que té molta raó. Sé poc de psicologia i menys encara d’estrés postraumàtic (més enllà del que he viscut), però pense que la manera en que el llibre et transmet l’ansietat i la por està molt aconseguida. Ja no només la manera en què la viu Katniss, que -recordem- és qui narra la història, sinó pel que explica sobre la resta dels personatges.

En tercer lloc, la lectura política potser no em satisfà tant com la psicològica, però també és prou sucosa. Estat totalitari que se sosté en l’explotació d’una gran part de la població per a mantindre els estàndards de vida d’una minoria. Eixa majoria es rebel·la i se subleva, però el lideratge de la rebel·lió només la utilitza per als seus interessos. El missatge final del llibre, desvelat en la conversa de Katniss a Snow i l’enfrontament final amb Gale, no sé si el veig més anarca o primitivista: tant el govern com el moviment que intenta enderrocar-lo estan igual de podrits i tenen el mateix poc respecte per la vida.

Un amic va comentar a Goodreads que el final li semblava depriment. (Per sort, és l’únic spoiler que em vaig menjar, aixina que fins que no acabí el llibre no sabia a què es referia, només sabia que hi havia alguna cosa depriment, hahaha). No hi puc estar d’acord, o potser perquè no contemple que hi puga haver cap altre final, almenys quant a desenvolupament del personatge. Està clar que els esdeveniments són dramàtics. El fil que espenta Katniss durant tota la novel·la, que és el benestar de sa germana Prim, se’n va en orris quasi al final. Podria no haver passat? Clar, però aixina ho va decidir l’autora. I tenint en compte això, és normal que ella acabe boja i feta tot un destrellat. Que acabe en una relació amb Peeta, que ja s’havia tornat boig abans per culpa del Capitoli, era una conseqüència lògica; sens dubte, el que no podia passar era que acabara amb Gale, que -probablement- era en part responsable de la mort de Prim. I que estiguera a soles hauria sigut molt més depriment: no crec que haguera durat viva molt més temps.

Amb tot, vore les quatre pel·lícules m’ha deixat amb ganes de tornar a llegir els tres llibres, que tenen molts més detalls i la història és molt més profunda que en les pel·lícules. Ara he de triar en quina llengua els vullc llegir (ja els he trobats en serbocroat, però encara no tinc nivell per a llegir-los-hi!).

Aprén anglés, que és més útil

Havia escrit açò per a un fil de Twitter però no tinc clar si el publicaré. Aixina que, mentrestant, ho deixe per ací:

 

Cada volta que ve algú dient que el més important és aprendre anglés i no altres llengües perquè t'hi pots comunicar amb quintilions de persones, com si fora un factor determinant, no sé si em fa riure, llàstima o vergonya.

Parle anglés de manera fluïda i, per descomptat, m'ha resultat útil. Però no m'ha servit per a parlar amb TANTA GENT. M'ha servit per a parlar amb algunes persones, i la majoria, no per gust sinó per necessitat. Sobretot al treball.

Sabeu quina m'ha sigut útil per a parlar amb persones? El valencià. Una gran part dels meus millors amics els he coneguts en valencià, i gràcies a saber parlar i entendre esta llengua.

Que els meus amics també parlaven el castellà? Doncs la majoria sí. Però no arribes igual a algú quan se pot expressar en la seua llengua que quan ha de canviar a una altra per a parlar amb tu. O és que vosaltres vos sentiu igual de còmodes parlant en anglés? Perquè jo no.

Aixina que me n'he de riure, quan me venen eixa merda de la quantitat de gent amb què pots parlar en anglés, francés o suahili. Que òbviament això està molt bé i té la seua utilitat. Però la utilitat en abstracte no existix, només existix relacionada amb un objectiu.

Si viatge freqüentment als Països Baixos, l'anglés em resultarà molt menys útil que el neerlandés. I això que allà tot lo món hi sap parlar anglés. Però mai no entendràs el lloc i la seua cultura de la mateixa manera en una llengua estranya que en la pròpia.

El mandarí el parlen moltes més persones que l'anglés. Però si em vullc relacionar amb gent d'Anglaterra no em servirà de molt el mandarí. De què em servix un idioma que em permet parlar amb 1.500 milions de persones si la gent amb qui parlaré no el coneix?

En definitiva, que quan jutgeu la utilitat d'un idioma que parla una altra persona, esteu fent el ridícul, aixina que deixeu de fer-ho. Tots els idiomes són útils i enriquixen.

De sorpreses, te'n dona la vida

Està tot lo món parlant de «quan tot açò passe», de «quan tornem a la normalitat», «quan ja es puga anar sense mascareta»...

L'altre dia li deia a ma germana que odie que parlen de nova normalitat. S'ha posat de moda parlar de la nova normalitat, i no només no m'agrada, sinó que em pareix enganyós.

Quan ens entestem a parlar de nova normalitat pareix que no deixem de posar un ull al passat, a la vella normalitat. No deixem de recordar eixe temps en què podíem eixir sense mascareta i respirar a la gent a la nuca a l'autobús massificat, a la Setmana Santa o en Falles.

Però eixe temps s'ha acabat, ha passat i no tornarà. I si torna alguna cosa pareguda, algun temps en què no se necessite la mascareta per a eixir i en què es puguen tornar a produir aglomeracions, no serà com el temps que passà, perquè haurem passat per circumstàncies com l'actual. Hi hauran diferències. No serà la mateixa vella normalitat.

És igual, el mateix cas, que quan s'adoptà l'euro i s'abandonà la pesseta. Quant de temps es va passar la gent «traduint» els preus a pessetes? «És que aixina m'assabente del que valen les coses», eixa frase que a començaments del 2002 encara tenia algun sentit però que la gent seguia gastant cinc anys després, ignorant que la inflació existix.

(Encara hui, els més cunyats seguixen enviant mems amb preus actuals comparats a les pessetes i afirmant que l'euro ha sigut un frau perquè ens ha apujat els preus de tot. Per favor, un curset ràpid de macroeconomia per a ells).

La qüestió és que no només eixe passat no tornarà, sinó que ningú podia haver previst que l'any 2020 ens anava a arribar una pandèmia que ens canviaria la vida «per complet» (o això diuen, perquè el que ha canviat són xicotets detalls). I pensem molt en este fet, però és que això fa tota la vida que ens passa.

Ningú va preveure la pandèmia de Covid-19, igual que ningú va preveure que coneixeríem aquella persona, que tindríem aquell accident o que ens tirarien de la faena.

La vida és el que fem per a sobrevindre totes estes coses que ens passen, i al final u acaba vivint amb el que es troba. La certesa absoluta no existix, per a bé o per a mal, però sempre hem d'acabar adaptant-nos-hi.

Per açò em carrega moltíssim que la gent seguisca intentant ancorar-se a un passat que ja no tornarà, seguisca parlant-ne o esperant que torne. No tornarà la pesseta; si ens n'anem de l'euro, vindrà una altra moneda que no serà la pesseta. De la mateixa manera, no tornarà la normalitat que coneixíem. Perquè no res torna a ser com abans.

I no ens fa gens de bé seguir pensant que sí.