La pluja cau sobre la ciutat

Quan era xicotet, m'agradava fullejar els llibres de text de mes germanes majors, de l'institut. No de totes les assignatures, però sí d'algunes. En recorde un d'Història d'Espanya i dels Països Hispànics (es deia aixina) que m'agradava perquè tenia mapes, encara que no m'interessava res dels esdeveniments que descrivien eixos mapes. També en recorde un de Llengua Castellana que m'agradava especialment i del qual vaig llegir bastants textos, anys abans d'haver d'estudiar-ne el contingut a l'institut.

Doncs recorde concretament un article (que he cercat en internet però no he trobat), d'una escriptora, que deia que de jove havia aprés les paraules d'A hard day’s night dels Beatles com un papagall, i que amb el temps aprengué anglés i les paraules s'ordenaren i adquiriren màgicament un significat.

Això m'està ocorrent a mi ara, que estic aprenent serbocroat. Des de xicotet he estat sentint cançons d'Eurovisió i aprenent-ne les que més m'agradaven. I el moment en què comences a encaixar i desencriptar frases dona una sensació de plaer poc comparable amb cap altra.

Eixe moment en què aprens que kiša és la pluja, i que quan plou diuen pada kiša (cau la pluja). I aleshores et ve a la ment la lletra de Sveta ljubav (Croàcia 1996), i la línia que diu idoxladnakishabadanagrá comença a encaixar com “i dok zlatna kiša pada na grad”, que es traduïx per «y mentre la daurada pluja cau sobre la ciutat»...

...tko zna gdje si ti sad?
(qui sap on eres ara?).

Aprendre serbi(*) m'está reportant un grapat de microplaers com eixe. Eixe és important, el de començar a comprendre cançons que m'agraden; d'altra banda, també ocorre que comencen a agradar-me d'altres que no em deien res (com ara Moj svijet de Sergej Ćetković, Montenegro 2014).

Moj svijet čuvam za te, u moj svijet ja tražim da te vrate...

Un altre n'és aprendre les diferents maneres que hi ha per a referir-se a alguna cosa, expressions, frases fetes, modismes, com que per a dir que tenen moltes coses a fer diuen que tenen les mans plenes (imam pune ruke).

D'altra banda, per ser una llengua eslava, és molt més gratificant perquè obri la porta a conéixer i entendre (a un nivell basiquíssim) les altres llengües eslaves, atés que tenen moltes similaritats entre si, més que les romàniques o les germàniques. Sé poc de serbi, però ja m'ha ajudat a entendre frases comptades en macedoni o en búlgar, i en algun cas més aïllat, també en txec, polonés o rus.

La llengua també t'acosta a la cultura, i això pot ser bo o pot ser roín, segons com encaixes en la cultura a la qual t'estigues acostant. De fet, l'hermetisme endogàmic dels lituans fou el que em dissuadí de continuar aprenent lituà (a part de la falta de material i de recursos), per allà pel 2010, encara que la llengua em continua pareixent preciosa (reconec que açò en mi no té cap valor, perquè m'agraden quasi tots els idiomes, però el lituà n'és un dels meus favorits). En el cas de la llengua sèrbia (croata, bòsnia i montenegrina), és un arma de doble fil. M'acosta a la cultura de quatre països balcànics, la qual trobe molt interessant. Però també a la part menys agradable, i és que parlem de quatre països que fins a fa vint-i-cinc anys s'han estat pegant tirs per uns motius que, fora dels Balcans, costa molt d'entendre i d'explicar.

Açò es reflectix en l'idioma i en l'actitud dels parlants cap a ell. Per exemple, en què a Bòsnia la llengua oficial siga el bosni i es reconeguen el croat i el serbi com a idiomes minoritaris protegits (són tots el mateix!!). O que en la preselecció croat per a Eurovisió diguen que no entenen les cançons sèrbies... quan la llengua estàndard dels quatre països està basada en el mateix dialecte (concretament, un del sud de Bòsnia). O que a Montenegro hagen oficialitzat dos lletres noves per a diferenciar el montenegrí però ningú no les gaste.

En fi, tornant a l'idioma, ja u té una certa edat i no s'emociona com abans; més d'una volta m'he plantejat per a què estic aprenent un idioma nou si a penes el gastaré ni el posaré en pràctica. Però estos xicotets avanços aprenent-lo em donen la vida. I hi ha temporades en què es necessita eixa xicoteta il·lusió ;)

____

(*) Nota: moltes voltes dic serbi en comptes de serbocroat per diverses raons: una, perquè és més curt; dos, perquè és una llengua policèntrica, amb quatre estàndards, i el que aprenc n'és el de Sèrbia; i tres, perquè pareix que és una paraula més «amigable» que serbocroat, si jutge per les reaccions de la gent: sembla que serbocroat els sona a una cosa més extravagant però serbi els sona «més normal». No sé què els passa pel cap. Però en cap moment no pose en dubte la unitat del serbocroat.