De sorpreses, te'n dona la vida

Està tot lo món parlant de «quan tot açò passe», de «quan tornem a la normalitat», «quan ja es puga anar sense mascareta»...

L'altre dia li deia a ma germana que odie que parlen de nova normalitat. S'ha posat de moda parlar de la nova normalitat, i no només no m'agrada, sinó que em pareix enganyós.

Quan ens entestem a parlar de nova normalitat pareix que no deixem de posar un ull al passat, a la vella normalitat. No deixem de recordar eixe temps en què podíem eixir sense mascareta i respirar a la gent a la nuca a l'autobús massificat, a la Setmana Santa o en Falles.

Però eixe temps s'ha acabat, ha passat i no tornarà. I si torna alguna cosa pareguda, algun temps en què no se necessite la mascareta per a eixir i en què es puguen tornar a produir aglomeracions, no serà com el temps que passà, perquè haurem passat per circumstàncies com l'actual. Hi hauran diferències. No serà la mateixa vella normalitat.

És igual, el mateix cas, que quan s'adoptà l'euro i s'abandonà la pesseta. Quant de temps es va passar la gent «traduint» els preus a pessetes? «És que aixina m'assabente del que valen les coses», eixa frase que a començaments del 2002 encara tenia algun sentit però que la gent seguia gastant cinc anys després, ignorant que la inflació existix.

(Encara hui, els més cunyats seguixen enviant mems amb preus actuals comparats a les pessetes i afirmant que l'euro ha sigut un frau perquè ens ha apujat els preus de tot. Per favor, un curset ràpid de macroeconomia per a ells).

La qüestió és que no només eixe passat no tornarà, sinó que ningú podia haver previst que l'any 2020 ens anava a arribar una pandèmia que ens canviaria la vida «per complet» (o això diuen, perquè el que ha canviat són xicotets detalls). I pensem molt en este fet, però és que això fa tota la vida que ens passa.

Ningú va preveure la pandèmia de Covid-19, igual que ningú va preveure que coneixeríem aquella persona, que tindríem aquell accident o que ens tirarien de la faena.

La vida és el que fem per a sobrevindre totes estes coses que ens passen, i al final u acaba vivint amb el que es troba. La certesa absoluta no existix, per a bé o per a mal, però sempre hem d'acabar adaptant-nos-hi.

Per açò em carrega moltíssim que la gent seguisca intentant ancorar-se a un passat que ja no tornarà, seguisca parlant-ne o esperant que torne. No tornarà la pesseta; si ens n'anem de l'euro, vindrà una altra moneda que no serà la pesseta. De la mateixa manera, no tornarà la normalitat que coneixíem. Perquè no res torna a ser com abans.

I no ens fa gens de bé seguir pensant que sí.

Represa de contacte

Bé, el meu benvolgut Aitor m'ha recordat que fa temps que no escric en el blog i li he de donar la raó. I de fet, fa tant de temps, que he entrat a Blogger i fins i tot n'havien canviat la interfície. Ara sí que pareix un altre servici de Google.

També m'ha dit que no he de limitar-me a bolcar frustracions perquè acabe molt viciat. Però en este moment és l'únic que em ve a la ment.

Fa quant? Quaranta dies? Que estic tancat a casa i els efectes no estan sent devastadors, però els sent com a passes arrere.

Per fer una vertadera represa de contacte vos he d'actualitzar. Per a cap d'any vaig tornar d'Hamburg i ho vaig fer decidit a deixar enrere els hàbits destructius que havia adquirit en l'últim any. Vaig decidir visitar una terapeuta amb qui vaig fer alguns progressos. Entre d'altres, em va ajudar a passar pàgina del que va passar amb Juanjo, identificant el que havia estat malament en eixa relació, i em va dir que a la meua vida em mancaven greument les recompenses, i per això les acabava buscant on no tocava.

Estava començant a eixir més, a quedar més amb gent amb qui normalment no m'atrevia, quan ens va sobrevindre la pandèmia esta, i ara estic tancat a casa sense fer res excepte anar a fer la compra. Exactament com era la meua vida l'any 2005, un any per a oblidar. Quaranta dies després el que sent és que no em veig capaç de fer res, de tirar cap avant. D'una banda, vull que les coses siguen com abans; tanmateix, de l'altra, no vull vore'm en la situació d'haver d'enfrontar-me a la vida.

Tinc un treball on no vull tornar perquè l'ambient s'ha posat impossible, i en algun moment l'ERTO s'acabarà.

Tinc una carrera que estic deixant abandonada perquè no soc capaç de posar-me a estudiar i el temps se me'n va: estem acabant abril, han passat tres mesos de quadrimestre i no he estudiat gens. M'he fet un calendari d'estudi que ni tan sols estic complint. Voràs quin riure el mes de juny.

La vida afectiva no existix, però ara mateix tinc excusa perquè no existisca. Quan lleven el confinament no en tindré i no em podré queixar de que ningú m'estima perquè no hi estaré posant cap remei. Parlar per Whatsapp o per Twitter és molt còmode, però quan calga quedar in person tornaran les inseguretats. Per Internet som tots fantàstics, i si algú no ho pensa, ens té igual perquè podem passar-ne.

Ja m'he viciat una altra vegada! Però promet que el proper text no serà tan frustrant.