La batalla dels diacrítics. Una bona idea mal executada

Fa un parell de setmanes isqué la notícia que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) havia enllestit la nova Gramàtica de la llengua catalana, que venia a omplir un buit normatiu, atés que les gramàtiques oficioses que l’IEC reconeixia eren les dos publicades per Pompeu Fabra: la del 1933 i la pòstuma del 1956.

Una fita important, tenint en compte que l’any 1995 es va presentar el Diccionari de la llengua catalana i s’anuncià que en tres anys la gramàtica ja estaria publicada. Es veu que van errar per la insignificant xifra de díhuit anys. No deixa de ser curiosa esta dada, tenint en compte que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va publicar la seua Gramàtica normativa valenciana l’any 2006, i deu anys abans no existia.

La qüestió de què hui vos vull parlar és la dels diacrítics. Alhora que anunciaven la publicació de la Gramàtica, es feia pública també una reforma en l’ortografia de la llengua catalana. Esta reforma consistia en diversos aspectes, l’ús del guionet, la reduplicació d’algunes consonants... i els accents diacrítics. Concretament, consistix a reduir el nombre de paraules amb accent diacrític a catorze, eliminant-ne tota la resta.

Les paraules que es distingiran per mitjà de l’accent diacrític són les següents: bé/be, déu/deu, és/es, mà/ma, més/mes, món/mon, pèl/pel, què/que, sé/se, sí/si, són/son, té/te, ús/us i vós/vos.

Fa temps vaig parlar dels accents diacrítics i del caos normatiu que hi havia al voltant. Dos regles que presentaven tantes excepcions, que de no existir no es notaria la diferència. Els casos d’accent diacrític en la llengua catalana estaven mal pensats i mal triats, es veja per on es veja. Per això, vos podeu imaginar que en sóc favorable a una reforma.

He de dir que m’ha semblat fora de lloc l’airada resposta dels conservadors. A veure, s’entén que tots els canvis trastornen. De primeres ens costa canviar, i ens passa a tots. Hem estat tota la vida escrivint d’una determinada manera i saber que, si no canviem, constituirà un error... fa mal a l’orgull, almenys. Ja s’ha vist amb les últimes reformes en castellà de la RAE, que tot i ser justes i lògiques, han hagut de declarar-les «opcionals» per evitar l’allau d’atacs de conservadors de la llengua que més aïna el que volen no és conservar la llengua sinó no estar errats.

Que els canvis no agraden és comprensible, però les reaccions d’alguns sí que freguen l’absurd. Twitter s’ha omplit de frases completament inusuals i rebuscades per a demostrar l’absoluta importància dels diacrítics que ara s’han llevat.

Llegiu aquest poema sense diacrítics i digueu després q treure'ls ens facilita la vida.
Estimat @iec, si us plau, seny
#rectificarésdesavis pic.twitter.com/ZwWMdFILqY

— núria cadenes (@ncadenes) 2. Oktober 2016

Moltes de les queixes se centren a indicar que no calia fer res als diacrítics perquè ja estaven bé com estaven. No sé si riure o plorar, perquè precisament els diacrítics eren (bé, encara són) un absolut desgavell.

D’altres diuen que s’empobrix la llengua. Com si la riquea de la llengua es basara a posar un signe gràfic ací i allà. Per sort, el català és molt més que això.

L’IEC ha respost a estes queixes amb un comunicat molt encertat, a parer meu. Vos l’enllace, però per fer-ne un resum, és qüestió de no oblidar que la llengua és un mitjà eminentment oral, que l’escriptura no reflectirà mai totes les peculiaritats de la llengua oral (i tampoc no ha de pretendre fer-ho, per a això ja existix la transcripció fonètica). I, d’altra banda, hi exposa que la tria dels accents diacrítics no era del tot encertada, i que es distingien capritxosament algunes paraules quan altres en la mateixa situació no portaven accent diacrític.

En fi, fins ací he exposat la bona idea. La reforma dels diacrítics no era imprescindible, podíem viure amb este caos, però sí que era necessària per a facilitar l’aprenentatge de l’ortografia (no de la llengua, com bé indiquen els de l’IEC). Però, com dic al títol, em sembla una bona idea mal executada. I adés explicaré per què.

En primer lloc, i amb menys importància, pense que la tria dels casos on es manté el diacrític podria haver sigut més exhaustiva. Concretament, trobe a faltar accent en paraules com son (acte de dormir): ja que existix la diferència són (ser) i son (possessiu), per ser-ne una àtona i l’altra tònica, no entenc que no es desfaça l’ambigüitat son (possessiu) i son (acte de dormir), que jo escriuria sòn. El mateix pense del fet que la lletra be s’escriga sense accent (igual que l’animal, tot i no pronunciar-se igual) o el te (beguda) s’escriga sense accent malgrat ser tònica.

Però l’assumpte que més em preocupa té a veure amb la manera de treballar de l’IEC, tot immers en la seua bombolla i ignorant que al País Valencià hi fa vora dos dècades que existix l’AVL i que té competències legals en la normativa de la llengua en este territori. Doncs per a l’IEC, l’AVL no existix, i per tant, no hi ha cap consens a trobar amb esta acadèmia. Això significa que estes reformes no tindran validesa al País Valencià, i com a conseqüència, que l’IEC ha decidit trencar unilateralment la unitat de l’ortografia.

(Recordem que les diferències d’accentuació entre Catalunya i València en paraules com café, anglés o conéixer no són unilaterals, sinó que estan sancionades per l’IEC, i que l’AVL no ha volgut acceptar accents aguts en qué o Valéncia per no trencar la unitat ortogràfica, malgrat la pronunciació real d’estes paraules).

En la meua opinió, poc favor li fa l’IEC a la normalització de la llengua catalana amb esta actitud d'auto-aïllament. L’AVL sorgí per a acostar a la realitat valenciana una normativa que pecava de massa centralista i que alienava el parlant. Sense ella, en estos vint anys, m’imagine que la situació de la llengua a València estaria molt, molt pitjor del que està ara (que no està per a alegrar-se’n). Sembla que a l’IEC li importa més mantindre’s al seu pedestal independentment del que passe fora, i del que s’esdevinga més enllà d’Alcanar.

La proposta de reforma tot just s’ha anunciat, i s’ha parlat que hi haurà un termini de cinc anys per a adaptar-se a la nova normativa. Confie que no és massa tard per a encetar un diàleg amb l’AVL (i amb la Universitat de les Illes Balears, per cert) al voltant d’esta qüestió: seria molt positiu per a tots.

L'absurditat dels accents diacrítics

Sovint es diu que el valencià és difícil. Ho diu fins i tot molta gent valencianoparlant. I es referixen a la llengua escrita, formal. Deixant a banda que totes les llengües escrites compten amb complicacions més o menys necessàries, perquè codificar una llengua té problemes, hui em vull centrar en una complicació innecessària en la codificació del valencià. Em referisc als accents diacrítics.

Els accents diacrítics tenen una funció clara i útil. Distingixen paraules -normalment monosíl·labes, però no sempre- que en un text escrit poden portar a confusió, i n’aclarixen la pronunciació per a una millor lectura. Les llengües romàniques veïnes tenen algun tipus d’accent diacrític; el portugués (pelo/pêlo), el castellà (mas/más), l’italià (si/sì). Deixe a banda el francés perquè el seu sistema d’accentuació té poc a veure amb la tonicitat, i l’occità perquè la seua codificació es va basar parcialment en la catalana.

El sistema d’accentuació en català comença d’una manera simple. Agudes s’accentuen en uns casos, planes en els contraris, esdrúixoles sempre. Fins ací tot està bé. Ara, la qüestió dels accents diacrítics sembla resolta a corre-cuita i sense molta coherència.

Les regles diuen que si en els doblets hi ha una paraula àtona i una altra tònica, esta darrera portarà accent diacrític. I exemples en són nos/nós, vos/vós, es/és, mon/món. Perfecte. Este criteri requerix una mica d’anàlisi sobre el que estem dient, però quan t’hi acostumes és perfecte.

Passem a un altre criteri. Si en el doblet la diferència és el timbre de la vocal tònica, se n’accentuarà la tancada. Exemples en són soc/sóc, os/ós, fora/fóra. Perfecte també.

El que passa és que estos dos criteris fonamentals són, bàsicament, falsos. O podríem dir que la quantitat de casos aplicables i d’excepcions és més o menys la mateixa. Vegem.

El segon criteri té excepcions clares en casos com els de molt (adverbi)/mòlt (participi de moldre). En este cas la tancada no s’accentua, l’oberta sí. Entenc que molt és una paraula de molt més ús que mòlt, i supose que per això es va decidir accentuar la menys usada. El mateix cas trobem en tòs (occípit)/tos (acció del cos). Entenc que també per freqüència. Trenca completament el segon criteri, però en fi, suposem que ha sigut per una bona causa.

El primer criteri, que em sembla més clar i universal (atés que el timbre de la vocal pot variar entre dialectes, parlars i fins i tot idiolectes, però la tonicitat quasi no canvia mai), es trenca en casos com véns (verb vindre)/vens (verb vendre). Paraules completament homòfones, però una se n’accentua i l’altra no. La mateixa situació ocorre en bóta (recipient per al vi)/bota (tipus de calçat).

Entenc que es vullga ser extremadament precís en l’escriptura i evitar ambigüitats, però hem de tindre en compte dos qüestions. Una, que els casos en què estes paraules poden ser mal interpretades són molt, molt escassos. De fet, si foren molt freqüents, ja la llengua parlada n’hauria desfet l’ambigüitat d’alguna manera; això no ha passat. I dos, que haver de recórrer al significat per a diferenciar l’escriptura d’una de les dos paraules del doblet implica, d’una banda arbitrarietat (no hi ha cap raó per posar accent a una paraula i no a l’altra), i d’altra banda la necessitat de l’ús de la memòria per a recordar quina de les dos paraules ha de portar l’accent. Quan es llig molt, es pot reduir la freqüència en què eixe problema apareix, però hi ha paraules molt poc usades que poden presentar problemes precisament per la raresa. Pensem en la paraula deu amb significat ‘font’. Haurem d’escriure la deu del saber o la déu del saber?

Això em porta a la pitjor de les excepcions: quan els dos criteris se’n van en orris. Quan paraules homòfones s’escriuen de manera diferent, però paraules amb diferent pronunciació s’escriuen igual. Vegem-ne dos exemples. El primer, el doblet mes/més. Més amb accent sempre significa l’adverbi de quantitat, tònic i amb vocal tancada. Tanmateix, mes pot significar ‘part de l’any’ (tònic, vocal tancada) o pot funcionar com a conjunció, amb vocal àtona (em va dir que sí, mes pot haver-me mentit). Ja hem fet esclatar el primer criteri. Farem el mateix amb el segon: tornant a la paraula esmentada abans, déu (vocal tancada) vol dir divinitat, però deu pot significar ‘font’ (vocal tancada), una forma del verb deure (vocal tancada), o... un numeral (vocal oberta). Coherència? No en tenim massa, no en demaneu.

Amb el nivell d’estandardització arribat amb els mitjans de comunicació, fer qualsevol reforma ortogràfica per posar-hi una mica d’orde sembla bastant complicat. No obstant això, el que jo proposaria (en la meua opinió com a llec en la matèria) és una simplificació i quedar-nos només amb els dos criteris esmentats, sense fer-hi cap excepció. Aleshores escriuríem de la següent manera:

• Atés que be (oberta) vol dir corder, escriurem bé tant per a l’adverbi i substantiu (ho has fet molt bé) com per a la lletra (això s’escriu amb bé).
• Deu sense accent implicaria vocal oberta segons el segon criteri, així que només vol dir el número 10. Per això, déu amb vocal tancada marcada en l’escriptura serviria per a tota la resta de significats. No déu arribar massa tard.
• Seguint el primer criteri, més implica vocal tònica, així que la part de l’any s’escriuria amb accent: octubre és el més del meu aniversari.
• Atenent a l’existència de la conjunció condicional àtona si, haurem d’escriure amb accent tots els significats tònics: sempre parla de sí mateix. Aquella ciutat es trobava al sí del país. Esta obra està en sí major. (Noteu que esta darrera incoherència, la de la nota musical, és present també en castellà).
• Te sense accent és un pronom personal feble: no te la vaig donar perquè l’havia perduda. Aleshores, les tòniques hauran d’anar amb accent: vols beure una mica de té? Això s’escriu amb té.
• La pitjor barreja de les normes actuals ocorre en la paraula son. Deixarem son sense accent per a la paraula àtona (son pare no té nas). Amb accent marcarem les paraules tòniques, que, a més, es diferencien en el timbre: estos llibres no són gens xicotets. Hui m’he alçat enjorn i tinc molta sòn.
• I, per descomptat, les paraules completament homòfones i sense homògrafes, seguiran les regles corrents d’accentuació. Això llevaria l’accent de paraules com bóta, féu, móra, nét, rés, sòl, véns i vés, per exemple.

La força del costum és molta, així que està clar que ara que la llengua està per tot arreu, molt poca gent veuria els avantatges d’aquests canvis. I pot ser que no siguen tan importants o necessaris com per a tirar-los endavant. Però pense que així s’hauria d’haver fet des d’un començament. O potser d’una manera diferent, qui sap? Però sempre mantenint i seguint un únic sistema, i no la barreja que tenim hui.