Últimament pense molt en açò, en la mancança de cultura democràtica. En este article em centraré en la situació del País Valencià, tot i que no la conec especialment bé. Però moltes de les coses que ací esmente són aplicables, malauradament, també al meu país, Andalusia, i a altres nacions que ara per ara es troben a dins de l'Estat espanyol.
Faré ací un recull de coses que m'han sobtat i em semblen massa cridaneres, en sentit negatiu.
- Tenim, d'una banda, un partit al govern que porta díhuit anys governant, catorze d'ells amb majoria absoluta, i que a més seguix sent el que té major intenció de vot a les enquestes. Després que hagen imputat a molt dels seus imputats i alts càrrecs, després que es demostrara que hi existix una comptabilitat en negre a dins del partit, després que s'haja vist clarament com beneficiaven empreses i empresaris afins al partit, i com utilitzaven empreses públiques per enriquir-se.
- Tenim eixe mateix partit que ha afeblit la sanitat i l'educació públiques, ha fomentat els concerts amb organismes privats de sanitat i educació, per fomentar-ne la manipulació mercantil i desviar fons públics a empreses que s'hi dediquen, en la seua major part dirigides per amics dels governants.
- Tenim que eixe partit ha fet servir la radiotelevisió pública valenciana com a arma propagandística, prohibint-hi l'expressió a la part de la societat valenciana que no combregava amb les seues polítiques, vetant-hi les paraules que no els agradaven, modificant la realitat al seu gust. I, com a empresa pública, els ha servit per a endollar-hi molts amics, portant l'organisme a una insostenibilitat que els ha forçats a despatxar-ne els treballadors més útils, per a deixar a dins molts dels amics endollats, i aconseguint pel camí que l'esmentada radiotelevisió pública perdera audiència fins a l'absurd.
- Tenim que eixe partit s'havia encabotat en fer fora eixos treballadors d'una manera grollera i irregular, i davant l'obligació judicial de readmetre'ls, trenquen la baralla i tanquen la radiotelevisió, fent gala de la seua majoria absoluta al govern. I per a tancar-la, s’afanyen tant com poden i acaben enviant la policia a desallotjar els treballadors de les instaŀlacions d’RTVV, sense comunicar-los res que es produirà el tancament.
- Este partit de què parlem, a més, porta per bandera la construcció de grans complexos i la celebració de grans esdeveniments, que costen molt cars, estan malament fets i tenen una rendibilitat econòmica més que dubtosa... però sempre adjudicant la seua construcció a gent afí al partit. Podem parlar de Terra Mítica, de la Ciutat de les Arts i les Ciències, de la Fórmula 1, l’Aeroport de Castelló...
- Eixe mateix partit del govern ha demanat en massa l’indult d’un dels seus condemnats. En paraules d’un important membre del partit, “porque es amigo mío”. No importa que siga un lladre.
- Sense oblidar que eixe partit mai no assumix responsabilitats polítiques. S’han malbaratat milers de milions d’euros de diners públics, i ningú no ha dimitit per això. Per favor, han mort 43 persones al pitjor accident de metro de la història de la Península Ibèrica, per culpa de la falta d'inversions, i no només ningú no ha dimitit, sinó que a més, han intentat comprar el silenci de les familiars de les víctimes endollant-los en empreses públiques. Però els responsables seguixen en els seus càrrecs, vivint dels diners públics i enriquint-se encara. Amb 43 morts damunt ells.
- Eixe partit, encara, té la intenció de vot més alta a les enquestes electorals.
Però és que no tot és cosa del govern.
- Resulta que l'arquitecte més beneficiat per les polítiques de despesa exagerada del govern del PP per a construir grans edificis malament fets i del tot innecessaris, anomenat Santiago Calatrava, quan es critiquen les seues obres pels seus nombrosos defectes, dóna la culpa als comunistes.
- Resulta que un dels diputats imputats del PP per un greu cas de corrupció, abans va ser conseller pel PSPV. ¿Això com s’entén? ¿Com s’ho menja la gent?
- Resulta que la gent està molt contenta amb totes estes obres, que han costat molt més del que s'hi va pressupostar, perquè han fet que València estiga al mapa. Té igual que molt poca gent les visite o que no complisquen les normatives de seguretat.
- Resulta que tenim un grup violent, armat i terrorista, anomenat Grup d’Acció Valencianista (GAV), que no només no és perseguit per res del que fa, sinó que rep subvencions i ajudes del govern i d’altres institucions. Han fet atemptats, han posat bombes... i no han sigut perseguits ni atrapats. De fet, els seus atemptats han tingut com a conseqüència que els que havien de defendre les víctimes, acabaren cedint a les seues prerrogatives.
Entenc que venim de quaranta anys de dictadura, de callar davant tot i de pensar que no hi podem fer res, davall pena de multa, castic, tortura... però de la dictadura ja han passat altres quaranta anys. I el fet que la majoria de la gent veja tot açò com una cosa normal, natural, que no es pot canviar, porta a pensar que no tenim cap mena de cultura democràtica. Acceptem la corrupció com un destí inexorable de la nostra societat, i mirem cap a altre costat com si fórem aliens a eixe problema. I si, a més, tenim algun familiar que se’n pot beneficiar, li fem costat. ¿En què ens hem convertit? ¿És esta la societat que volem?
Esta situació és el nostre fracàs com a societat, almenys com a societat democràtica. Si volem erigir-nos en exemple de societat corrupta on els valors principals són el robatori i trepitjar al que pensa diferent, ho estem fent genial. Però si el que volem és democràcia de veritat, hauríem de fer canvis, i fer-los ja. Esta gent és corrupta perquè no ens hem dotat d’instruments eficaços que eviten la corrupció i que facen difícil robar i defraudar.
No obstant això, la cultura democràtica seguix mancant en este país. Com vaig llegir fa poc, del país que Fuster va dir que calia construir, només en tenim el terreny. I estos del PP, l’únic que fan és tirar-hi sal. Per a conrear la democràcia, cal que tots ens hi impliquem. ¿Creieu que una gent que ha tingut tan poc respecte cap al país, cap als ciutadans, i cap als que pensen de manera diferent... s’hi implicarà? ¿Creieu que amb una gent que mai no ha buscat el consens amb les altres forces polítiques, es pot comptar per a qualsevol projecte nou? I el pitjor és que una gran part de la societat els dóna suport.
¿Quina eixida ens queda?
divendres, 29 de novembre del 2013
dimarts, 26 de novembre del 2013
Cine: En flames
Este dissabte he vist l’esperada segona peŀlícula de la trilogia de llibres Els jocs de la fam.
Fiquem-nos una mica en context: jo no coneixia ni estes peŀlícules ni estos llibres, fins que l’any passat em van convidar a vore’n la primera part, que estava encara al cine. No sabia quin era el tema ni de què s’hi parlava, però una vegada vaig estar a dins, m’agradà molt l’argument. De totes maneres, allà es va quedar, i no me’n vaig recordar més durant mesos.
No obstant això, quan fa poc vaig voler millorar el meu valencià i hi vaig buscar literatura, vaig mirar per damunt un llistat de llibres, i este em va cridar l’atenció, precisament perquè ja n’havia vist la peŀlícula. I com que havia passat tant de temps des que la vaig vore (un poc més d’un any), vaig gaudir molt de la seua lectura. Poc després vaig tornar a vore la peŀlícula, esta volta amb una visió diferent, ja que m’acabava de llegir el llibre.
En acabar eixe (que, per cert, em va agradar molt), vaig decidir encetar la segona part. La llàstima és que no la vaig poder acabar abans de vore la peŀlícula, en portava el 70% (quan lliges al Kindle, és més directe saber el percentatge que no les pàgines que en portes llegides). I he de dir que em va agradar molt, no em va decebre gens. És veritat que el llibre i la peŀlícula són diferents; per exemple, el llibre es narra en primera persona, i per això és molt més fàcil introduir-te el context històric en què es desenrotllen els esdeveniments; en la versió cinematogràfica, però, hi introduïxen xicotets talls de personatges parlant que no hi existixen en el llibre, amb la intenció que sàpies per què ocorre el que ocorre.
Els efectes especials, per descomptat, genials, tot i que no és el que jo busque en una peŀlícula. El roín és que ja tinc ganes de la tercera part... el llibre electrònic en català està molt car encara (i passe de llegir-lo en una altra llengua, després dels dos anteriors) i no en faran una, sinó dos peŀlícules, la qual cosa tampoc no m’agrada. L’estrenen l’any que ve, caldrà anar a vore-la.
Fiquem-nos una mica en context: jo no coneixia ni estes peŀlícules ni estos llibres, fins que l’any passat em van convidar a vore’n la primera part, que estava encara al cine. No sabia quin era el tema ni de què s’hi parlava, però una vegada vaig estar a dins, m’agradà molt l’argument. De totes maneres, allà es va quedar, i no me’n vaig recordar més durant mesos.
No obstant això, quan fa poc vaig voler millorar el meu valencià i hi vaig buscar literatura, vaig mirar per damunt un llistat de llibres, i este em va cridar l’atenció, precisament perquè ja n’havia vist la peŀlícula. I com que havia passat tant de temps des que la vaig vore (un poc més d’un any), vaig gaudir molt de la seua lectura. Poc després vaig tornar a vore la peŀlícula, esta volta amb una visió diferent, ja que m’acabava de llegir el llibre.
En acabar eixe (que, per cert, em va agradar molt), vaig decidir encetar la segona part. La llàstima és que no la vaig poder acabar abans de vore la peŀlícula, en portava el 70% (quan lliges al Kindle, és més directe saber el percentatge que no les pàgines que en portes llegides). I he de dir que em va agradar molt, no em va decebre gens. És veritat que el llibre i la peŀlícula són diferents; per exemple, el llibre es narra en primera persona, i per això és molt més fàcil introduir-te el context històric en què es desenrotllen els esdeveniments; en la versió cinematogràfica, però, hi introduïxen xicotets talls de personatges parlant que no hi existixen en el llibre, amb la intenció que sàpies per què ocorre el que ocorre.
Els efectes especials, per descomptat, genials, tot i que no és el que jo busque en una peŀlícula. El roín és que ja tinc ganes de la tercera part... el llibre electrònic en català està molt car encara (i passe de llegir-lo en una altra llengua, després dels dos anteriors) i no en faran una, sinó dos peŀlícules, la qual cosa tampoc no m’agrada. L’estrenen l’any que ve, caldrà anar a vore-la.
divendres, 15 de novembre del 2013
La paraula del dia: civada, ordi
Gràcies a Josep Lacreu i al seu Manual d’ús de l’estàndard oral, descobrisc que la paraula civada és un fals amic amb el castellà. Si m’haguera trobat esta paraula en qualsevol text, hauria pensat que és l’equivalent valencià del cereal que en castellà es diu “cebada”. Tanmateix, no és així.
El Diccionari Valencià, de l'Editorial Bromera i la Generalitat Valenciana (1996), definix la civada com “planta herbàcia anual de la família de les gramínies (Avena sativa), amb fulles de color verd blavós i flors i fruits reunits en panícula estesa o unilateral”.
D’altra banda, la traducció del castellà “cebada” és ordi, definit pel mateix diccionari com “planta herbàcia anual de la família de les gramínies (Hordeum hexasticum i Hordeum vulgare), d’arrel fibrosa, tiges robustes, fulles allargades i espigues amb llargues arestes, espícules fèrtils, cereal important, utilitzat en la preparació de la malta i la cervesa”.
Per això, el que desdejune de matí són flocs de civada, mentre que la cervesa es fa amb ordi germinat.
dijous, 14 de novembre del 2013
No aprengues el valencià... no és útil
Conversa (va ser en castellà, la traduïsc) amb un amic meu.
Jo: - M’agradaria estudiar Filologia Catalana, he preguntat a la UOC per apuntar-m’hi, però és massa car.
Ell: - Filologia Catalana, de veres? Això existix?
Jo: - És clar. Què estudia el que vol estudiar la llengua i literatura catalanes?
Ell: - Em pensava que la filologia només existia per a llengües amb molts milions de parlants, com ara el castellà o l’anglés.
Jo: - Home, el català en té deu milions. Però això no té res a veure, si també hi ha Filologia Basca.
Ell: - Doncs quina estupidesa.
Jo: - Em pots dir per què et sembla una estupidesa?
Ell: - Perquè no crec que siga rendible, útil ni beneficiós estudiar el basc.
Jo: - I ho és, estudiar Filologia Hispànica?
No en posaré la resta perquè redundava en els mateixos temes. En una societat monolingüe i fortament nacionalista és difícil fer entendre a la gent que una llengua és una porta al món, és cultura, i no només qüestió d’utilitat. I a més, qui decidix la utilitat d’una llengua? Només depén del nombre de parlants? Si me’n vull anar a viure al País Basc, em serà molt més útil el basc que no l’anglés o el xinés, no creieu?
Esta manera de pensar és difícil de fer entendre en una societat que té com a única llengua el castellà. Estem acostumats a parlar una llengua amb cinc-cents milions de parlants, i al fet que ens bombardegen amb notícies com ara que l’espanyol és la segona o la tercera llengua amb més parlants del món, o que cada vegada s’estudia més com a llengua estrangera. La gent d’ací, sobretot la que no ha estat en contacte amb l’estudi de les llengües (l’anglés no hi compta), només té en el cap la idea que el castellà és una llengua “de primera divisió”, de centenars de milions de parlants, i aprendre llengües de “divisions inferiors”, tot i que les puguen parlar deu milions de persones, és inútil. És una barreja de prepotència (molt espanyola) i ganduleria.
Si hi afegim eixe sentiment nacionalista que el castellà és la llengua d’Espanya i no-sé-quants-països, i el català no té Estat propi (bé, té Andorra, però molta gent ni hi cau, o d’altra banda la menyspreen per la seua mida), ja tenim la conclusió, el valencià/català és inútil. No importa que realment el teu interés siga conéixer i aprendre més sobre la història i la cultura valenciana, catalana o balear. No és rendible, útil ni beneficiós estudiar això.
En estes situacions t’adones de com n’és, de pobre, l’educació en temes lingüístics en estos indrets del món.
PD: m’he centrat en els adjectius “rendible” i “útil”, perquè no vaig voler ni pensar en allò que no és “beneficiós”... m’ofén fins i tot pensar-hi.
Jo: - M’agradaria estudiar Filologia Catalana, he preguntat a la UOC per apuntar-m’hi, però és massa car.
Ell: - Filologia Catalana, de veres? Això existix?
Jo: - És clar. Què estudia el que vol estudiar la llengua i literatura catalanes?
Ell: - Em pensava que la filologia només existia per a llengües amb molts milions de parlants, com ara el castellà o l’anglés.
Jo: - Home, el català en té deu milions. Però això no té res a veure, si també hi ha Filologia Basca.
Ell: - Doncs quina estupidesa.
Jo: - Em pots dir per què et sembla una estupidesa?
Ell: - Perquè no crec que siga rendible, útil ni beneficiós estudiar el basc.
Jo: - I ho és, estudiar Filologia Hispànica?
No en posaré la resta perquè redundava en els mateixos temes. En una societat monolingüe i fortament nacionalista és difícil fer entendre a la gent que una llengua és una porta al món, és cultura, i no només qüestió d’utilitat. I a més, qui decidix la utilitat d’una llengua? Només depén del nombre de parlants? Si me’n vull anar a viure al País Basc, em serà molt més útil el basc que no l’anglés o el xinés, no creieu?
Esta manera de pensar és difícil de fer entendre en una societat que té com a única llengua el castellà. Estem acostumats a parlar una llengua amb cinc-cents milions de parlants, i al fet que ens bombardegen amb notícies com ara que l’espanyol és la segona o la tercera llengua amb més parlants del món, o que cada vegada s’estudia més com a llengua estrangera. La gent d’ací, sobretot la que no ha estat en contacte amb l’estudi de les llengües (l’anglés no hi compta), només té en el cap la idea que el castellà és una llengua “de primera divisió”, de centenars de milions de parlants, i aprendre llengües de “divisions inferiors”, tot i que les puguen parlar deu milions de persones, és inútil. És una barreja de prepotència (molt espanyola) i ganduleria.
Si hi afegim eixe sentiment nacionalista que el castellà és la llengua d’Espanya i no-sé-quants-països, i el català no té Estat propi (bé, té Andorra, però molta gent ni hi cau, o d’altra banda la menyspreen per la seua mida), ja tenim la conclusió, el valencià/català és inútil. No importa que realment el teu interés siga conéixer i aprendre més sobre la història i la cultura valenciana, catalana o balear. No és rendible, útil ni beneficiós estudiar això.
En estes situacions t’adones de com n’és, de pobre, l’educació en temes lingüístics en estos indrets del món.
PD: m’he centrat en els adjectius “rendible” i “útil”, perquè no vaig voler ni pensar en allò que no és “beneficiós”... m’ofén fins i tot pensar-hi.
dimarts, 12 de novembre del 2013
Actituds davant la llengua
Últimament parle molt amb valencians de diversos tipus. I, friki de les llengües com sóc, és divertit fixar-me no sols en la manera en què parlen, sinó també en la seua reacció davant com parlen els altres.
Encara que últimament em relacione més amb valencians, és cert que la llengua la vaig aprendre fa onze anys ja, al Vallès Occidental, al Principat de Catalunya. I encara que la meua pronúncia ja és més aïna valenciana, encara hi ha alguna paraula que m’ix en català central, també perquè consumisc molts mitjans en català central, ja siguen programes televisius, programes de ràdio (normalment per internet) o textos (revistes, periòdics, llibres, tots tres en paper o en format electrònic).
El que sí que veig, i encara em sobta, és la reacció de molta gent davant paraules o expressions que no són les més usuals, no ja en el valencià, sinó moltes vegades en la seua zona. I el que es fa comunament és rebutjar-les per poc genuïnes o per estranyes, tot i que, en molts casos, siguen les normatives.
Açò m’ha fet pensar i relacionar fets. El castellà és la meua llengua materna, tinc eixe defecte (com diria María José Català), i per això, quan em trobe en situacions com estes, pense en si en el castellà se’n poden donar de paregudes.
L’experiència de ser d’una zona on el dialecte no és el de prestigi m’ho fa més fàcil, perquè els fenòmens sociolingüístics que observem en el valencià sovint ocorren en l’andalús.
En este cas s’evidencia que la unitat de la llengua es troba en un estat fràgil. En el castellà, i sobretot darrerament, els mitjans de comunicació han fet possible que la gent del carrer s’acostume a sentir altres dialectes, especialment americans. Fa uns anys vaig llegir que algú de la RAE va dir “les telenoveŀles fan més per la unitat de la llengua que qualsevol treball acadèmic”. I ara entenc per què ho deia. La gent entén altres dialectes en la mesura que hi està exposada. L’habitant d’un poble de les comarques del sud que no haja sentit mai un català, al començament li costarà entendre’l. Del mateix mode, un andalús rural que no haja sentit mai un habitant del nord de l’Estat, tampoc no l’entendrà de seguida (i pose este exemple perquè molts dialectes americans estan més propers a l’andalús oral que no molts dialectes de Castella).
Ací és on es veu la importància dels mitjans de comunicació. Si d’una banda els andalusos som bombardejats contínuament amb els accents de Castella als mitjans de comunicació, fins i tot als de titularitat autonòmica, al País Valencià passa exactament el contrari. No hi ha cap exposició a accents de fora del territori. No hi ha mitjans de comunicació en valencià tret de RTVV (que esperem que seguisca viva molt de temps). És cert que existixen emissores locals, però tenen poca audiència i normalment se centren en els seus àmbits de cobertura.
Pel que fa a RTVV, sembla que la llengua només existisca de Vinaròs a Guardamar. No hi sentiràs mai ningú parlant amb accents de més enllà de Vinaròs. No hi voràs peŀlícules doblades al català central, ni sèries (encara que el més roín és que tampoc no les doblen al valencià, i preferixen posar-les-hi en castellà abans que en català central).
Abans, almenys, es podia vore TV3 al País Valencià. El govern del PP, anticatalanista i antivalencianista, va decidir amb molta mala llet fer tot el possible perquè no s’hi vera... impedint així que els valencians s’acostumaren a sentir accents d’altres territoris amb la mateixa llengua. Sabien molt bé que això fa més fràgil la unitat de la llengua i afavorix que la gent no s’entenga.
Sempre ens queda el consol que per internet es poden trobar i llegir diversos mitjans que acosten tots els dialectes. No és el mateix, però, perquè quan s’escriu es fa servir la normativa, i les normatives oriental i occidental són properes. A més, els mitjans internàutics en valencià no tenen la mateixa penetració en el públic que pot tindre la televisió; per a trobar-los cal buscar-los i molta gent no s’hi entreté. Al capdavall, tot depén de la consciència dels valencians... i cal treballar molt en això.
Encara que últimament em relacione més amb valencians, és cert que la llengua la vaig aprendre fa onze anys ja, al Vallès Occidental, al Principat de Catalunya. I encara que la meua pronúncia ja és més aïna valenciana, encara hi ha alguna paraula que m’ix en català central, també perquè consumisc molts mitjans en català central, ja siguen programes televisius, programes de ràdio (normalment per internet) o textos (revistes, periòdics, llibres, tots tres en paper o en format electrònic).
El que sí que veig, i encara em sobta, és la reacció de molta gent davant paraules o expressions que no són les més usuals, no ja en el valencià, sinó moltes vegades en la seua zona. I el que es fa comunament és rebutjar-les per poc genuïnes o per estranyes, tot i que, en molts casos, siguen les normatives.
Açò m’ha fet pensar i relacionar fets. El castellà és la meua llengua materna, tinc eixe defecte (com diria María José Català), i per això, quan em trobe en situacions com estes, pense en si en el castellà se’n poden donar de paregudes.
L’experiència de ser d’una zona on el dialecte no és el de prestigi m’ho fa més fàcil, perquè els fenòmens sociolingüístics que observem en el valencià sovint ocorren en l’andalús.
En este cas s’evidencia que la unitat de la llengua es troba en un estat fràgil. En el castellà, i sobretot darrerament, els mitjans de comunicació han fet possible que la gent del carrer s’acostume a sentir altres dialectes, especialment americans. Fa uns anys vaig llegir que algú de la RAE va dir “les telenoveŀles fan més per la unitat de la llengua que qualsevol treball acadèmic”. I ara entenc per què ho deia. La gent entén altres dialectes en la mesura que hi està exposada. L’habitant d’un poble de les comarques del sud que no haja sentit mai un català, al començament li costarà entendre’l. Del mateix mode, un andalús rural que no haja sentit mai un habitant del nord de l’Estat, tampoc no l’entendrà de seguida (i pose este exemple perquè molts dialectes americans estan més propers a l’andalús oral que no molts dialectes de Castella).
Ací és on es veu la importància dels mitjans de comunicació. Si d’una banda els andalusos som bombardejats contínuament amb els accents de Castella als mitjans de comunicació, fins i tot als de titularitat autonòmica, al País Valencià passa exactament el contrari. No hi ha cap exposició a accents de fora del territori. No hi ha mitjans de comunicació en valencià tret de RTVV (que esperem que seguisca viva molt de temps). És cert que existixen emissores locals, però tenen poca audiència i normalment se centren en els seus àmbits de cobertura.
Pel que fa a RTVV, sembla que la llengua només existisca de Vinaròs a Guardamar. No hi sentiràs mai ningú parlant amb accents de més enllà de Vinaròs. No hi voràs peŀlícules doblades al català central, ni sèries (encara que el més roín és que tampoc no les doblen al valencià, i preferixen posar-les-hi en castellà abans que en català central).
Abans, almenys, es podia vore TV3 al País Valencià. El govern del PP, anticatalanista i antivalencianista, va decidir amb molta mala llet fer tot el possible perquè no s’hi vera... impedint així que els valencians s’acostumaren a sentir accents d’altres territoris amb la mateixa llengua. Sabien molt bé que això fa més fràgil la unitat de la llengua i afavorix que la gent no s’entenga.
Sempre ens queda el consol que per internet es poden trobar i llegir diversos mitjans que acosten tots els dialectes. No és el mateix, però, perquè quan s’escriu es fa servir la normativa, i les normatives oriental i occidental són properes. A més, els mitjans internàutics en valencià no tenen la mateixa penetració en el públic que pot tindre la televisió; per a trobar-los cal buscar-los i molta gent no s’hi entreté. Al capdavall, tot depén de la consciència dels valencians... i cal treballar molt en això.
dijous, 7 de novembre del 2013
Hipocresia laboral. Tots contra Canal 9?
Anava a escriure un text lingüístic, d’eixos temes que a mi tant m’agraden, però l’actualitat reclama l’atenció.
Han passat dos dies del comunicat del govern valencià al voltant del tancament de Radiotelevisió Valenciana. I en eixe temps hi ha hagut ocasió que ocórreguen tots tipus de coses. La dimissió de la directora, la retirada del PP del Consell d’Administració, i la subsegüent presa de control dels treballadors de l’empresa, provocant un gir complet en la manera de fer els programes i ocasionant que l’audiència se’n triplique.
Este gir complet ha inclòs denúncies clares de temes que el PP havia obligat a amagar quan tenien el control. Denúncies d’implicacions de polítics en trames de corrupció, denúncies de malbaratament de diners, o notícies on la incapacitat i mediocritat del govern no s’amaguen i es diuen així de clar.
Açò ha causat que molts periodistes i opinadors ara vinguen a criticar els treballadors de Canal 9. Ara els ha de caure la tempesta de crítiques per no haver denunciat eixes coses abans, segons diuen els llestos. I per açò vinc a queixar-me ací.
Sí, tenen raó, estes coses cal denunciar-les, perquè han sigut fets molt greus. Les amenaces, la corrupció, la manipulació i la censura (i no només per part del PP; gràcies al periòdic La Veu podem recordar censura lingüística imposada pel PSOE l’any 1990... que bones són les hemeroteques). I s’han denunciat, però la gent que ho ha fet ha rebut represàlies laborals. I ara estan a l’atur, o romanen a RTVV, però amb les seues expectatives laborals limitades, o fent faenes que ningú altre vol. Així ha sigut.
¿Què en fa la resta? Doncs callar. No dir res. ¿És raonable? ¿És defensable? ¿És moral?
Tots els opinadors de qui parlava al començament estan dient que no, que estes coses havien d’haver-les denunciat molt abans i no haver callat durant tant de temps. I hi puc estar d’acord que callar i empassar-se tot el que t’imposen té dubtes morals. Però si hi ha una cosa que manca a estos columnistes, eixa és l’empatia.
Tots vivim en societat, i llevat d’algunes persones de classe molt alta que només es relacionen entre ells, tots sabem a quin món estem vivint, l’estat actual de la nostra societat, de la nostra economia. I tots sabem que trobar faena ara mateix és una tasca prou complicada. I en uns sectors més que en altres. El periodisme, concretament, és un dels sectors més castigats al País Valencià. ¿I estos llestos no coneixen ningú que haja tingut por de perdre la seua faena si s’assenyala a dins de l’empresa? ¿De veres?
És qüestió de tindre els ulls oberts i entendre el que passa al voltant nostre. Jo, personalment, en el temps que porte treballant sempre he sigut dels qui més s’han queixat per totes les coses que estaven malament. Però he conviscut amb la por dels meus companys. Cadascú té una manera de ser diferent, i veient el que hi ha, el que no és just és retraure’ls que tinguen por. En un món ideal, tot el món denunciaria les injustícies i no acceptaria moltes condicions que els empresaris imposen, de manera que no tindrien més remei que deixar de ser uns tirans. El que passa és que el món no és ideal, i tots sabem que, en una gran part dels casos, si tu no acceptes el que l’empresari t’imposa, al carrer hi ha molts que ho farien de bon grau.
I per això em sembla un exercici d’hipocresia descomunal el que estan fent estos periodistes i columnistes que tant critiquen els treballadors de Canal 9. Estic segur que, de tots ells, solament una minoria denunciaria eixa censura i eixa manipulació si estigueren en el lloc on es troben ara mateix els treballadors de Canal 9. Però és molt fàcil vore i jutjar els esdeveniments no sols des de fora, sinó des d’eixa posició tan segura que dóna la fama. A molts d’ells, que tant parlen ara, no els faltarà la faena perquè ja tenen un renom. No tothom té eixa sort, però.
Jo celebre que els periodistes, tècnics i altres treballadors de RTVV estiguen fent ara estes reivindicacions, que es dediquen a fer periodisme digne. També podrien no haver-ho fet, i ahí els tens. Estan donant una lliçó a tota eixa gent que deia que RTVV no servia per a res, a tota eixa gent que pensava que tindre una televisió amb qualitat al País Valencià era una idea utòpica i fantàstica. Estan demostrant que són uns professionals. I amb el programa especial d’ahir, on van donar veu a tanta gent que havia estat vetada anteriorment a la televisió pública per culpa del govern, van fer el que podien per restablir la normalitat. El passat és una batalla perduda, però el present no ho és. ¿Què tal si ens centrem en el fet que ara estan fent bé les coses? Aprofitem ara que els estan deixant treballar amb professionalitat, i donem-los suport, pel bé de tots els valencians.
Espere que tot acabe eixint bé.
Han passat dos dies del comunicat del govern valencià al voltant del tancament de Radiotelevisió Valenciana. I en eixe temps hi ha hagut ocasió que ocórreguen tots tipus de coses. La dimissió de la directora, la retirada del PP del Consell d’Administració, i la subsegüent presa de control dels treballadors de l’empresa, provocant un gir complet en la manera de fer els programes i ocasionant que l’audiència se’n triplique.
Este gir complet ha inclòs denúncies clares de temes que el PP havia obligat a amagar quan tenien el control. Denúncies d’implicacions de polítics en trames de corrupció, denúncies de malbaratament de diners, o notícies on la incapacitat i mediocritat del govern no s’amaguen i es diuen així de clar.
Açò ha causat que molts periodistes i opinadors ara vinguen a criticar els treballadors de Canal 9. Ara els ha de caure la tempesta de crítiques per no haver denunciat eixes coses abans, segons diuen els llestos. I per açò vinc a queixar-me ací.
Sí, tenen raó, estes coses cal denunciar-les, perquè han sigut fets molt greus. Les amenaces, la corrupció, la manipulació i la censura (i no només per part del PP; gràcies al periòdic La Veu podem recordar censura lingüística imposada pel PSOE l’any 1990... que bones són les hemeroteques). I s’han denunciat, però la gent que ho ha fet ha rebut represàlies laborals. I ara estan a l’atur, o romanen a RTVV, però amb les seues expectatives laborals limitades, o fent faenes que ningú altre vol. Així ha sigut.
¿Què en fa la resta? Doncs callar. No dir res. ¿És raonable? ¿És defensable? ¿És moral?
Tots els opinadors de qui parlava al començament estan dient que no, que estes coses havien d’haver-les denunciat molt abans i no haver callat durant tant de temps. I hi puc estar d’acord que callar i empassar-se tot el que t’imposen té dubtes morals. Però si hi ha una cosa que manca a estos columnistes, eixa és l’empatia.
Tots vivim en societat, i llevat d’algunes persones de classe molt alta que només es relacionen entre ells, tots sabem a quin món estem vivint, l’estat actual de la nostra societat, de la nostra economia. I tots sabem que trobar faena ara mateix és una tasca prou complicada. I en uns sectors més que en altres. El periodisme, concretament, és un dels sectors més castigats al País Valencià. ¿I estos llestos no coneixen ningú que haja tingut por de perdre la seua faena si s’assenyala a dins de l’empresa? ¿De veres?
És qüestió de tindre els ulls oberts i entendre el que passa al voltant nostre. Jo, personalment, en el temps que porte treballant sempre he sigut dels qui més s’han queixat per totes les coses que estaven malament. Però he conviscut amb la por dels meus companys. Cadascú té una manera de ser diferent, i veient el que hi ha, el que no és just és retraure’ls que tinguen por. En un món ideal, tot el món denunciaria les injustícies i no acceptaria moltes condicions que els empresaris imposen, de manera que no tindrien més remei que deixar de ser uns tirans. El que passa és que el món no és ideal, i tots sabem que, en una gran part dels casos, si tu no acceptes el que l’empresari t’imposa, al carrer hi ha molts que ho farien de bon grau.
I per això em sembla un exercici d’hipocresia descomunal el que estan fent estos periodistes i columnistes que tant critiquen els treballadors de Canal 9. Estic segur que, de tots ells, solament una minoria denunciaria eixa censura i eixa manipulació si estigueren en el lloc on es troben ara mateix els treballadors de Canal 9. Però és molt fàcil vore i jutjar els esdeveniments no sols des de fora, sinó des d’eixa posició tan segura que dóna la fama. A molts d’ells, que tant parlen ara, no els faltarà la faena perquè ja tenen un renom. No tothom té eixa sort, però.
Jo celebre que els periodistes, tècnics i altres treballadors de RTVV estiguen fent ara estes reivindicacions, que es dediquen a fer periodisme digne. També podrien no haver-ho fet, i ahí els tens. Estan donant una lliçó a tota eixa gent que deia que RTVV no servia per a res, a tota eixa gent que pensava que tindre una televisió amb qualitat al País Valencià era una idea utòpica i fantàstica. Estan demostrant que són uns professionals. I amb el programa especial d’ahir, on van donar veu a tanta gent que havia estat vetada anteriorment a la televisió pública per culpa del govern, van fer el que podien per restablir la normalitat. El passat és una batalla perduda, però el present no ho és. ¿Què tal si ens centrem en el fet que ara estan fent bé les coses? Aprofitem ara que els estan deixant treballar amb professionalitat, i donem-los suport, pel bé de tots els valencians.
Espere que tot acabe eixint bé.
dimarts, 5 de novembre del 2013
Canal 9 tanca, i el PP arreplega
És un poc paradoxal... la meua última entrada del bloc havia parlat sobre Canal 9. No em podia imaginar (ni jo ni tanta gent) que menys d'un mes després que feren la remodelació de Canal 9, el govern valencià procediria al seu tancament.
I per què la tanquen? Doncs senzillament, perquè la justícia no els ha deixat fer un ERO iŀlegal. Així són els del PP, si no guanyen, s'emporten el Scattergories.
Bé, ara els valencians s'han quedat sense l'únic canal de televisió que emetia en valencià. Atés que ni TV3 ni IB3 es poden vore al País Valencià (de canals privats ni en parlem), ara tots els canals que s'hi poden vore són en castellà, llevat d'un parell de televisions locals.
Al capdavall, als peperos mai no els ha importat la cultura ni la llengua valenciana... RTVV servia per a endollar-hi els seus amics. Ara, que no deuen haver pensat que sense RTVV no podran manipular tan bé l'opinió pública valenciana. La premsa escrita no arriba a tanta gent, cada volta menys gent compra periòdics, i gràcies a Internet ara se senten més veus i no només les dels grups empresarials que tenien diners per a publicar diaris. La Veu del País Valencià i Valenciaplaza fan molta competència als mitjans tradicionals.
En resum, el PP acaba de pegar-se un tret al peu. I Alberto Fabra passarà a la història amb la fama de ser el president que va tancar la RTVV. Bé, almenys ja té un fet que el faça passar a la història, que fins ara no en tenia cap.
I per què la tanquen? Doncs senzillament, perquè la justícia no els ha deixat fer un ERO iŀlegal. Així són els del PP, si no guanyen, s'emporten el Scattergories.
Bé, ara els valencians s'han quedat sense l'únic canal de televisió que emetia en valencià. Atés que ni TV3 ni IB3 es poden vore al País Valencià (de canals privats ni en parlem), ara tots els canals que s'hi poden vore són en castellà, llevat d'un parell de televisions locals.
Al capdavall, als peperos mai no els ha importat la cultura ni la llengua valenciana... RTVV servia per a endollar-hi els seus amics. Ara, que no deuen haver pensat que sense RTVV no podran manipular tan bé l'opinió pública valenciana. La premsa escrita no arriba a tanta gent, cada volta menys gent compra periòdics, i gràcies a Internet ara se senten més veus i no només les dels grups empresarials que tenien diners per a publicar diaris. La Veu del País Valencià i Valenciaplaza fan molta competència als mitjans tradicionals.
En resum, el PP acaba de pegar-se un tret al peu. I Alberto Fabra passarà a la història amb la fama de ser el president que va tancar la RTVV. Bé, almenys ja té un fet que el faça passar a la història, que fins ara no en tenia cap.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)