Iniciativa del Poble Valencià i el seu atac a la Setmana Santa

Des de fa temps, seguisc a Twitter el compte oficial del partit polític Iniciativa del Poble Valencià, el partit on militen Mònica Oltra i Mireia Mollà (bàsicament elles són el seu actiu més important), i que forma part de la Coalició Compromís (on també està el Bloc Nacionalista Valencià, amb el qual simpatitze).

Quina sorpresa em portí quan, la nit del Divendres Sant, van fer la següent repiulada, que vaig capturar i compartisc amb vosaltres:

No retrac a este senyor Víctor Moreno que tinga eixa opinió. És una manera una mica desafortunada d'expressar-la, tenint en compte que per a eixa gent que les "adora", eixes "estàtues" tenen un significat una mica més profund que simples estàtues de fusta. Però en fi, és l'opinió d'una persona i, com a tal, ahí la deixarem.

El que no em va agradar gens, i de fet em va indignar, va ser que Iniciativa del Poble Valencià, com a partit, repiulara esta opinió i, d'esta manera, la fera seua. Com que sempre preferisc ser prudent, els vaig fer notar que no m'agradava que es posicionaren en contra de la Setmana Santa. Vaig pensar que, potser, la persona que administrava el compte de Twitter del partit s'havia equivocat i havia fet eixa repiulada pensant que en eixe moment estava identificat amb el seu compte personal.

Sincerament, potser no esperava una disculpa, però sí que s'adonaren de l'errada i desferen la piulada.

En comptes d'això, tres dies després em trobe que m'han deixat de seguir (i no sé si, a més, m'han bloquejat; ja ho esbrinaré).

Trobe que esta manera d'actuar no és gens encertada. No sé si les idees polítiques d'Iniciativa del Poble Valencià estan directament en contra de la Setmana Santa, però hi ha moltes més maneres d'expressar-ho, sense necessitat de ser ofensiu. I admet que aquell divendres em vaig sentir ofés com a andalús, però després he pensat que hi ha molts pobles al País Valencià on se celebren processons, on hi ha fraternitats de Setmana Santa, i segurament a la gent que hi participa no els faria gens de gràcia llegir piulades com eixes.

Em sembla molt bé que vulguen fer polítiques d'esquerres; jo mateix sóc d'esquerra. Però pense que si l'esquerra s'entesta en actituds hostils amb els costums populars del poble, d'una banda estarà alienant-se d'aquells a qui intenta arribar, i d'altra estarà deixant el camí lliure a la dreta (què ha passat amb el món faller?). L'esquerra, sense el poble, no és res.

Per tant, espere que Iniciativa del Poble Valencià abandone esta política mal entesa, s'adone d'açò si realment volen arribar a la gent i eixir de la marginalitat.

El perill de la condescendència

Posem-nos en situació: estem en Nadal i tinc la intenció de comprar-me una funda per al meu telèfon mòbil nou. A diferència del que vaig fer quan em vaig comprar el mòbil anterior, pense que només vull una funda i un plàstic per a protegir-ne la pantalla, i no cap cable ni res addicional. Per això, decidisc anar a una botiga xinesa especialitzada en fundes de mòbils i que es troba a la vila de Mislata.

M’hi dirigisc i compre les dos coses. En una situació com esta no cal parlar molt, pose el que vull sobre la taula, me’n diuen el preu, pague i me’n vaig. La qüestió ve quan arribe a casa i el plàstic per a la pantalla no encaixa. Aleshores torne a la botiga i parle amb el botiguer i la seua dona (que hi era present), i tenim una conversa bilingüe certament sorprenent.

No la transcric sencera, sinó la part més sucosa.

- ah, que l'havia de posar al revés, no me n'he adonat...
+ ¿lo que hablas es valenciano?
- sí, m'entenen, no?
+ bueno... un poco... (amb cara de "més aïna, no")
- bé, és l'idioma d'ací
+ pero sabes hablar castellano?
- sí
+ ah, vale... es bonito el valenciano
- ......

Em vaig quedar tan sorprés per la situació, que en arribar a casa vaig informar per Facebook als meus amics del que havia ocorregut. I, curiosament, la gran majoria dels bilingües, els que parlen valencià/català i castellà, coincidien a dir-me que parlar en valencià als xinesos era mala llet, ganes de ficar el dit a la nafra o, si més no, demanar-los massa.

A quina situació hem arribat, que veiem normal que el xinés aprenga castellà, però parlar-li en valencià és demanar-li massa? Parlem d’una zona de predomini lingüístic valencià (almenys sobre el paper). I no estic demanant-li que parle en valencià (tot i que a un país normal seria d’esperar; no m’imagine un botiguer a Alemanya que no parlara l’alemany), només li demane que m’entenga en valencià. És un fet que al xinés el mateix li pot costar aprendre el castellà que el valencià, atés que les dos són llengües molt allunyades de la seua. Per què assumim que ha d’aprendre el castellà, però el valencià no cal?

Este tipus de condescendència per part dels mateixos parlants és el que no enfortix la llengua i la porta una mica més cap a l’abisme de la desaparició. Si amb tots els nouvinguts fem el mateix, pràcticament estem acceptant que el valencià no és necessari, i el següent pas és assumir que no servix i prescindir-ne.

I això ho diu un nouvingut com jo. Parle el valencià amb moltes errades, em manca fluïdesa d’una manera escandalosa, però el que tinc clar és que si no el parle ni el sent, no l’arribaré a dominar mai i estaré contribuint a la mort d’una llengua i d’una cultura.

Per la meua part, jo em negue a canviar de llengua i seguiré parlant-los en la llengua de la terra. Si no m’entenen, potser és millor que em gaste els diners en algun altre lloc.