Com ja tots sabeu, Els jocs de la fam és la meua saga preferida. Este cap de setmana he tingut l’oportunitat de tornar a vore les pel·lícules (tinc pendent tornar a llegir els llibres, ja seria la quarta volta) i, malgrat la por que tenia de perdre el gust per la saga, al contrari, m’ha paregut igual de brillant que al començament, amb l’afegit d’adonar-me de coses que no hi havia vist anteriorment.
Vull començar amb una reflexió que llegí a Twitter, i és que és una saga que han categoritzat com a literatura juvenil perquè la protagonista és una xica adolescent. És l’únic motiu. Però tant el tema com la profunditat dels personatges no tenen res a envejar a molta de la literatura adulta.
En general, l’obra em captiva perquè pense que té moltes lectures. Té una lectura romàntica, molt bàsica, té una lectura emocional/psicològica i una lectura política, i les tres s’entrellacen entre si.
D’una banda, la lectura romàntica és molt bàsica, molt simple... i encara l’han simplificada més en les pel·lícules, en relació amb com ixen en els llibres. En les pel·lícules, xica adolescent amb dos interessos amorosos que no sap per qui decidir-se. En els llibres, com de costum, esta història té molts més matisos: és una xica adolescent, sí, amb dos xics que li fan gràcia, però també lligada per les circumstàncies en les quals viu: l’obligació de mantindre la seua família (mare i germana) i la ferma convicció que no tindrà fills perquè no vol vore’ls morir en un espectacle televisat. Estes dos circumstàncies l’allunyen de qualsevol possibilitat d’involucrar-se amb cap xic, la qual cosa, a més, no està ni en la seua llista de prioritats.
La lectura psicològica és una miqueta més fosca. El llibre ens fa acompanyar els protagonistes per un munt de situacions límit, duríssimes, de les quals ixen com poden. Vore’s separats de les seues famílies, enviats a morir o matar a uns jocs televisats en nom de la pau i l’estabilitat política, adonar-te que la resta de la teua vida estarà hipotecada per estos jocs, i ser utilitzats tant pel govern com per l’oposició en el conflicte polític i la guerra que es desencadena. Tant Katniss i Peeta com la resta de tributs mostren maneres diferents d’enfrontar-se a estes situacions.
Vaig llegir a Twitter que realment Els jocs de la fam és un tractat sobre la síndrome d’estrés postraumàtic i pense que té molta raó. Sé poc de psicologia i menys encara d’estrés postraumàtic (més enllà del que he viscut), però pense que la manera en què el llibre et transmet l’ansietat i la por està molt ben trobada. Ja no només la manera en què la viu Katniss, que -recordem- és qui narra la història, sinó pel que explica sobre la resta dels personatges.
En tercer lloc, la lectura política potser no em satisfà tant com la psicològica, però també és prou sucosa. Estat totalitari que se sosté en l’explotació d’una gran part de la població per a mantindre els estàndards de vida d’una minoria. Eixa majoria es rebel·la i se subleva, però el lideratge de la rebel·lió només la utilitza per als seus interessos. El missatge final del llibre, desvelat en la conversa de Katniss a Snow i l’enfrontament final amb Gale, no sé si el veig més anarca o primitivista: tant el govern com el moviment que intenta enderrocar-lo estan igual de podrits i tenen el mateix poc respecte per la vida.
Un amic va comentar a Goodreads que el final li semblava depriment. (Per sort, és l’únic spoiler que em vaig menjar, aixina que fins que no acabí el llibre no sabia a què es referia, només sabia que hi havia alguna cosa depriment, hahaha). No hi puc estar d’acord, o potser perquè no contemple que hi puga haver cap altre final, almenys quant a desenvolupament del personatge. Està clar que els esdeveniments són dramàtics. El fil que espenta Katniss durant tota la novel·la, que és el benestar de sa germana Prim, se’n va en orris quasi al final. Podria no haver passat? Clar, però aixina ho va decidir l’autora. I tenint en compte això, és normal que ella acabe boja i feta tot un destrellat. Que acabe en una relació amb Peeta, que ja s’havia tornat boig abans per culpa del Capitoli, era una conseqüència lògica; sens dubte, el que no podia passar era que acabara amb Gale, que -probablement- era en part responsable de la mort de Prim. I que estiguera a soles hauria sigut molt més depriment: no crec que haguera durat viva molt més temps.
Amb tot, vore les quatre pel·lícules m’ha deixat amb ganes de tornar a llegir els tres llibres, que tenen molts més detalls i la història és molt més profunda que en les pel·lícules. Ara he de triar en quina llengua els vullc llegir (ja els he trobats en serbocroat, però encara no tinc nivell per a llegir-los-hi!).
