Com haureu pogut comprovar, últimament s’està parlant molt del desenvolupament polític que està succeint a Catalunya, que té moltes probabilitats d’acabar en la independència d’este país.
Les causes perquè la reivindicació independentista s’ha tornat tan forta i les seues conseqüències (comentaris i actituds d’un i d’altre bàndol) m’han fet reflexionar molt sobre este Estat anomenat Espanya, del qual formem part.
Comencem reconeixent que hi ha molts tipus de gent barrejada tant entre els qui volen una Espanya unida com entre els qui volen la desaparició d’Espanya, i diverses postures intermèdies. Hi ha els qui volen una Espanya unida i uniforme, i els qui volen una Espanya plural, multicultural i/o multinacional, però al capdavall, unida. Els qui no senten Espanya com a la seua nació, perquè senten que la seua nació és una altra (ja siga Catalunya, Euskadi, Andalusia, València, o alguna altra), i entre ells, els qui només volen independitzar-se’n ells, i els qui creuen que Espanya hauria de desaparéixer sencera. I açò només ha sigut una molt grollera simplificació.
I ara vaig jo amb la meua opinió. El fort desig d’independència dels catalans, així com dels bascos, i en menor mida, d’altres nacions de l’Estat, és culpa d’Espanya i dels espanyols, exclusivament. Sobretot els primers que he esmentat a dalt, els qui s’han esforçat a fer una Espanya uniforme i aniquilar qualsevol forma de cultura que no fóra l’oficial, la considerada espanyola.
Estic 100% segur que una altra Espanya podria haver-se construït i mantindre’s unida i forta. No dic que siga el meu desig; no ho és, jo només em sent andalús. Tanmateix, els que tant s’estimen Espanya haurien d’haver-la feta diferent. Una Espanya on es reconeguera la multiculturalitat, es respectara i es protegira. Una Espanya amb un sistema educatiu on s’ensenyara a respectar el plurilingüisme de l’Estat i, fins i tot, els xiquets aprengueren un parell de paraules en les altres llengües. Que qualsevol xiquet a Extremadura, Astúries o Canàries sabera dir bon dia o egun on, coneguera les sardanes, les muñeires o sabera que hi existix una cosa anomenada el silbo gomero.
No, a Espanya mai no s’ha fomentat això. Mai no s’ha fomentat la tolerància al que és diferent, ni s’ha ensenyat que, més que un perill, el diferent pot ser una font d’experiència i saviesa que pot complementar el que u ja sap o ha conegut tota la vida. I per això, encara hui, se seguix veient els catalans o els bascos com “eixa gent que no vol ser espanyola”. A veure, no és que no vulguen, és que tal com es definix l’espanyolitat, que a hores d’ara és un concepte exclusivista que només comprén la cultura castellana (amb alguns trets folklòrics perifèrics), ells no són espanyols. I no ho volen ser, perquè l’exclusivisme de l'espanyolitat fa que per a ser espanyol, calga deixar de ser català, basc, o el que siga. I, com s’ha vist a València, a Andalusia o a Canàries, el preu d’intentar conjugar totes dos identitats és el de relegar la cultura pròpia a la familiaritat i al folklore.
Supose que serà així per raons històriques, però si Espanya volia haver-se mantingut unida, hauria d’haver mirat més a Suïssa i menys a França. A Suïssa no hi ha tensions polítiques territorials. No hi ha una llengua que s’haja imposat a tot l’Estat. Els que parlen alemany no necessiten que els francoparlants parlen alemany també; parlen francés i amb això ja basta, perquè són igualment suïssos.
Això és en l’aspecte cultural, però n’hi ha més, com ara l’econòmic. Encara em direu que Catalunya és molt més rica que la resta de l’Estat, que cal ser solidaris... i una llista més de raons a favor i en contra de la independència. Vegem, Catalunya és econòmicament diferent de la resta de l’Estat. Però és que, sent un Estat tan divers, cada nació a dins de l’Estat té una economia diferent. I per això, cal donar a cadascú el que necessita, que és el que no s’està fent ara. El que no es pot fer, perquè no és bo per a ningú, és fer que un poble tire del carro i els altres es deixen portar. Tal com s’ha fet l’Estat, ara mateix hi ha autonomies que es deixen portar. I amb això em referisc a la meua, Andalusia, i a d’altres, com ara Extremadura. Però compte, no perquè siguem uns ganduls. A estos indrets no s’ha fomentat mai el treball per a un mateix. Encara estem esperant la reforma agrària que ens fa falta des de fa més d’un segle, que rectifique la situació actual, en què hi ha una minoria de terratinents amb grans extensions de terreny, i jornalers que només hi treballen quan el senyoret vol (de fet, hi ha moltes extensions de terreny ermes). El latifundisme és el que ens ha fet molt de mal. I la raó per la qual ara Catalunya i el País Basc estan esguitats d’andalusos que al nostre país no podien treballar perquè no hi trobaven faena.
Amb les polítiques correctes, una reforma agrària, i una inversió en indústries diverses, Andalusia no necessitaria que altres pobles li oferiren “solidaritat”. No ens doneu peixos, ens basta amb què no ens impediu fabricar la canya per a pescar. No volem conquistar el món, ens basta amb poder auto-abastir-nos. I així tots contents. I qui diu Andalusia, diu Extremadura o Castella.
Però això no s’ha fet. És molt més fàcil per al govern d’este erroni Estat imposar una pressió fiscal major als llocs on hi ha hagut més inversió i més prosperitat, perquè si es fomentara el treball per a tots, els terratinents i l'aristocràcia ferien morros: els qui es beneficien de la situació actual.
I parlat de cultura i d’economia, ja passe a esmentar una petita consideració. Donem una ullada al Parlament de Catalunya. Allà hi existix la pluralitat política. Hi ha set partits diferents, que representen set mentalitats diferents, set ideologies polítiques, que coincidixen en alguns temes i discrepen en altres. No volem comparar-lo amb els parlaments d’altres comunitats, oi que no? Esta pluralitat representa una maduresa política que no hi ha a altres llocs de l’Estat, on cal treballar molt per a aconseguir-la.
Personalment, m’agrada veure les intervencions i els debats al Parlament de Catalunya. Hi ha molt més respecte i molta menys crispació que als que normalment es viuen al Congrés dels Diputats.
Per tot això, i perquè m’hi veig reflectit, jo done suport a la independència de Catalunya. A més, m’emociona que ells finalment ho puguen aconseguir. Això que ells estan aconseguint, és el que jo vull per al meu país i somie que puguem abastar algun dia.
I potser, amb la independència de Catalunya, es desperte al si de la resta dels pobles de l’Estat una iniciativa que ens permeta canviar moltes de les coses que ara mateix no funcionen.
Molta sort, Catalunya. Pel vostre bé i pel nostre.
(En altre article, si em queden ganes, parlaré de l’absurd dels espanyolistes i les seues amenaces davant una possible independència catalana).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada