Escric en valencià

Navegant per la web, cercant informació sobre diversos temes, arribe a multitud de blocs, els llig i m’informe.

M’ha cridat molt l’atenció la quantitat de gent valencianoparlant (del País Valencià, del Principat o de les Illes) que escriu al seu bloc en castellà tot i que toquen temes nacionalistes.

Supose que ho fan per tindre més audiència. És clar, en castellà et poden llegir cinc-cents milions de persones. El valencià només l’en parlen deu.

(És clar que no hi incloc la gent que, sense ser nadiua, estudia la llengua i a més està interessada a llegir textos en eixa llengua en Internet, que deuen ser alguns milers per a cadascuna).

Ja, però si tots ho férem, ens quedaríem sense tants textos en altres llengües. Ningú escriuria no només en valencià, tampoc en gallec, en quítxua o en guaraní (jo no parle cap d’estes llengües –encara que entenga el gallec-, així que no m’assabentaria de res, però reconec que seria una gran pèrdua cultural per a la xarxa).

Jo escric en valencià perquè vull millorar-lo i aprendre’n més, és una llengua que m’encanta, i per això l’he de practicar. Però també escric en valencià perquè sé que m’entendran els deu milions de persones que el parlen o l’entenen. ¿No són cinc-cents? Tampoc no els necessite. Al capdavall, ¿quanta gent d’eixos cinc-cents milions arribaran al meu bloc? ¿A quants els en pot interessar el que hi escric?

Tinc un altre bloc en castellà, però no perquè m’entenguen, sinó perquè és la meua llengua materna, i la primera en què m’expresse. La primera en què pense quan m’alce als matins. Vaig obrir eixe bloc l’any 2004, en una època en què necessitava escriure el que pensava i sentia, i no vaig pensar fer-ho en altre idioma. No parle dels mateixos temes en els dos blocs, escric com em ve de gust.

(També he tingut blocs en altres idiomes que aprenia, com ara l’alemany o el llatí, però ara mateix estan tancats i qui sap si els tornaré a obrir).

Amb tot, l’elecció de la llengua en què escric els meus articles no es pot veure influïda per la quantitat de possible audiència que tinga. El meu bloc és personal. No vull fer-me famós. Escric primer per a mi, perquè sé que no em llig ningú més; però el que em vulga llegir, que siga benvingut i prenga seient.

Via Catalana

Ho he d'admetre, la Via Catalana, celebrada el passat dia 11, m'ha emocionat.

Al començament tenia els meus dubtes. No em semblava bé que es volguera emular la Via Bàltica, la cadena humana que va unir Tallinn, Riga i Vílnius el 23 d'agost del 1989. Les circumstàncies no eren similars, el règim sota el qual vivien els bàltics no era comparable al de l'Estat espanyol. O això em pensava quan es va començar a parlar de la Via Catalana, allà pel juny i juliol. Amb el temps, reflexionant sobre els motius, les actituds a la resta de l'Estat i altres condicionants, vaig canviar d'opinió. Si els catalans es volen expressar així, benvinguda siga la Via. Al capdavall, també són un poble oprimit.

I resulta que ha sigut tot un èxit. I millor encara, que ha sigut una demostració exemplar al món. Com diem a la meua terra, una "guantá sin manos". Al govern de l'Estat, per descomptat. Estem parlant d'una manifestació completament pacífica i civilitzada on van participar 1,6 milions de persones. Tenint en compte que a Catalunya hi viuen 7,5 milions, estem parlant de més d'un 20% d'assistència. Quan s'havia vist això en una manifestació? Ja siga a Catalunya o a qualsevol altre país.

Els catalans han demostrat a l'Estat i al món que són un poble amb voluntat d'autodeterminació i amb la consciència democràtica necessària per a obtindre la seua independència del millor mode possible. D'altra banda, els que no volen deixar-los expressar la seua voluntat sí que van fer un acte violent. A Madrid, és clar. Els feixistes que van atacar la seu de la Generalitat a Madrid van fer el millor favor als catalans. Han engrandit el gest català per la independència, fent veure a tothom la maduresa d'uns i la intolerància dels altres.

Em fa molta gràcia, per la ignorància, el que han dit els diaris i diversos comentaristes, que als polítics catalans "se'ls en va de les mans". Per favor, esta reivindicació ha sorgit de baix cap amunt. Si fins i tot als polítics els ha agarrat a destemps. Esta iniciativa ha sigut completament ciutadana. Encapçalada per gent que ha tingut la motivació per a eixir al carrer i lluitar per les seues idees. Als catalans no els han calgut uns polítics que els facen eixir al carrer, ja hi han eixit ells solets. I despús-ahir vam veure els resultats.

El govern de l'Estat encara ho seguirà negant tot, i és el pitjor que pot fer, perquè els catalans ja han descobert que ells poden fer el que vulguen fer i que un govern estranger que només els vol constrényer ja no té res a fer a Catalunya. I mentrestant, els espanyols passen l'estona passant per víctimes fent gala d'ignorància (fa poc en llegí un a Twitter preguntant què passaria amb l'atorgament de la nacionalitat, si es donaria només als nadius o als residents, dient que seria molt dramàtic, en fi...), o bé ridiculitzant accions com esta. És molt graciós, mentre els espanyols s'empenyen en intentar mostrar la cadena com a acció ridícula, arreu del món és vista com un acte exemplar.

Rajoy i la resta dels espanyolets haurien d'anar acceptant el que serà fet d'ací a un parell d'anys. Catalunya ja té mig peu fora d'Espanya. I jo que me n'alegre.

Les absurdes amenaces espanyoles davant la imminent independència catalana

Si hi ha alguna cosa ridícula en este món, això són els espanyolistes. I no dubte que hi haurà també espanyolistes que pensen i raonen els seus arguments i en puguen discutir, però la gran majoria només parla per passió nacionalista i això els fa quedar en el ridícul més espantós.

Podem fer un xicotet recull d’arguments estúpids dels espanyols:

• “La Constitució no ho permet”. D’acord... coneixent com tots coneixem el tarannà espanyol, ja seria una sorpresa que a la Constitució s’hi haguera contemplat la secessió d’un dels territoris de l’Estat. Quan es fa una consulta popular neta i pacífica, amb un resultat clar, ja els simples principis democràtics obliguen a acceptar el que el pobre ha triat. Negar-lo perquè la Constitució no ho permet és com dir-li al teu veí que no es pot mudar a un altre edifici perquè quan va comprar el pis no en deia res al contracte de compra. A més, abans la Constitució tampoc no marcava com a prioritat el pagament del deute públic, i la van modificar d’amagat per incloure eixa clàusula, perjudicial per a tots nosaltres, els del poble. I ara ens posem delicats? A prendre pel cul la Constitució: no només està caduca, sinó que servix perquè els polítics en facen el que vulguen. Total, la gran majoria de nosaltres ni l'hem votada ni la volem.
• “Haurà de votar-ho Espanya sencera”. És clar, ara sí que volem votar, oi que sí? Ja, Espanya ha de votar un referèndum per a la independència catalana... igual que el govern marroquí vol que tot el Marroc vote en el referèndum del Sàhara Occidental. Perquè és part integrant del Marroc, diuen. Ficar-hi estos territoris sencers és desvirtuar el propòsit de la consulta. Volem saber què decidixen els catalans; no volem saber el que opineu a Espanya perquè és irrellevant. És xafarderia, nua i crua.
• “Que se’n vagen, moriran de fam”. ¿De veres? Estem parlant d’una de les autonomies més productives de l’Estat, una de les autonomies que més cru ho té per a sobreviure a dins de l’Estat, atés el seu dèficit fiscal, que amb la independència desapareixeria. Realment creus que moriran de fam? Jo ho dubte molt.
• “Ja voldran tornar”. Molt malament els deurà anar si volen tornar a un país tan mal fet i amb tan poc respecte pel qui és diferent. I em referisc a l’argument anterior: dubte molt que la independència de Catalunya tinga un impacte negatiu en la seua economia.
• “Hauríem de tancar-los les fronteres”. Apart de la pudor de prepotència que fa esta frase, molt bé, ara per una qüestió d’orgull nacionalista, deixem a famílies sense veure’s. Apart d’això, crec que no seran gaires les empreses i mercaders que anteposen l’orgull nacionalista a la riquesa que ve del comerç. I de comerç, amb els catalans, se’n pot fer un munt. A més... Catalunya té fronteres amb més països, no tan sols amb Espanya (recordem Andorra i França), i millor encara, és banyada per la Mediterrània. Tindre costa vol dir comerç internacional, des de fa més de trenta segles. D’altra banda, la frontera entre Catalunya i França a La Jonquera és un dels passos per on actualment passen més mercaderies espanyoles. Espanya necessita tindre les fronteres amb Catalunya en bon estat; en cas contrari haurien de passar-ho tot per Irun (mentre el País Basc seguira pertanyent a l’Estat espanyol).
• “Els farem boicot”. Qui, exactament, els farà boicot? (O, com diem a la meua terra, “¿tú y cuántos más?”). Els consumidors faran boicot als productes catalans? Només el 20% de les exportacions catalanes són de béns de consum, la resta són productes intermedis. Que la indústria també els ho farà? Això sembla força més difícil, en molts casos els productes catalans es venen perquè són els més avantatjosos, i canviar de proveïdor significaria una pujada de costos, que no totes les empreses estan dispostes a acceptar.
• “Catalunya mai no serà independent, amb qui jugaria aleshores el Barça?”. Això és tan trist i lamentable que no mereixeria resposta, però ací va: sentint-ho molt, crec que hi ha motius molt més importants per a defensar la independència que no el futbol. I de totes maneres, la Lliga Espanyola és una entitat privada, no pública, i ningú diu que no hi puga jugar el Barça per ser d’un altre Estat sobirà. A la LFP els interessen els beneficis que el Barça implica, creieu que hi renunciaran per motius d’orgull nacionalista?
• “No compensa que vos independitzeu perquè eixireu/vos farem fora de la Unió Europea”. Primer, qui diu que Catalunya eixirà de la Unió Europea? No és clar encara el que passaria, atés que este cas no ha ocorregut mai. De totes maneres, suposant que es decidisca que Catalunya no pot continuar com a tal a dins de la UE i ha de tornar a soŀlicitar-ne l’accés, amb la força econòmica que té Catalunya, i sabent que porta anys fent complir les lleis europees, l’entrada està assegurada, sempre que cap país membre no s’hi opose. I a Espanya no li convé oposar-s’hi, li convé que el país veí també tinga un marc legal europeu, facilita l’harmonització en molts temes. Sempre s’hi pot oposar, però Catalunya en eixe cas es podria beneficiar dels avantatges comercials unint-se a l’Associació Europea de Lliure Comerç.
• “Traurem els tancs”. D’acord, molt bé. Esta tindria conseqüències clares i immediates. L’ús de la força per mantindre Espanya unida (perquè cap altra cosa no pot fer-ho). El que passeu per alt és que cap dels països d’Europa Occidental no acceptarà una intervenció armada a Catalunya. I menys encara, si hi ha hagut un referèndum on el poble català s’haja pronunciat clarament a favor de la independència. Vol Espanya rebre el retret de la comunitat internacional i d’Europa per no respectar la voluntat d’un poble? Vol Espanya aparéixer davant el món com a estat totalitari i militarista? I el que seria més greu... vol Espanya provocar una nova guerra civil?

Senyors espanyolistes: estos arguments cauen pel seu propi pes, i és una mica vergonyós que no vos n’adoneu. Avanceu i accepteu la pròxima independència de Catalunya. Brindeu per ella i feu lloc als vostres telèfons mòbils per a afegir-hi el prefix internacional de Catalunya en els números dels seus amics catalans. Aprofiteu ara, que com que Catalunya serà un altre Estat, el bitllet d’Interraíl hi serà vàlid. Agarreu el telèfon la nit d’Eurovisió i voteu la cançó catalana, que ja els catalans faran el que toca per donar dotze punts a l’espanyola.

I compte, comenceu a cuidar la resta de les nacions de l’Estat o agarraran (agarrarem) el mateix camí... els bascos hi aniran darrere, i després poden anar els canaris, els valencians, nosaltres els andalusos o els gallecs, o tots alhora. Si no voleu que Espanya esclate en mil trossets, ja podeu aprendre i fer-la d’una altra manera. Catalunya vos oferix la millor lliçó de política que mai rebreu... aprofiteu-la.

L'"ésser" d'Espanya i la independència catalana

Com haureu pogut comprovar, últimament s’està parlant molt del desenvolupament polític que està succeint a Catalunya, que té moltes probabilitats d’acabar en la independència d’este país.

Les causes perquè la reivindicació independentista s’ha tornat tan forta i les seues conseqüències (comentaris i actituds d’un i d’altre bàndol) m’han fet reflexionar molt sobre este Estat anomenat Espanya, del qual formem part.

Comencem reconeixent que hi ha molts tipus de gent barrejada tant entre els qui volen una Espanya unida com entre els qui volen la desaparició d’Espanya, i diverses postures intermèdies. Hi ha els qui volen una Espanya unida i uniforme, i els qui volen una Espanya plural, multicultural i/o multinacional, però al capdavall, unida. Els qui no senten Espanya com a la seua nació, perquè senten que la seua nació és una altra (ja siga Catalunya, Euskadi, Andalusia, València, o alguna altra), i entre ells, els qui només volen independitzar-se’n ells, i els qui creuen que Espanya hauria de desaparéixer sencera. I açò només ha sigut una molt grollera simplificació.

I ara vaig jo amb la meua opinió. El fort desig d’independència dels catalans, així com dels bascos, i en menor mida, d’altres nacions de l’Estat, és culpa d’Espanya i dels espanyols, exclusivament. Sobretot els primers que he esmentat a dalt, els qui s’han esforçat a fer una Espanya uniforme i aniquilar qualsevol forma de cultura que no fóra l’oficial, la considerada espanyola.

Estic 100% segur que una altra Espanya podria haver-se construït i mantindre’s unida i forta. No dic que siga el meu desig; no ho és, jo només em sent andalús. Tanmateix, els que tant s’estimen Espanya haurien d’haver-la feta diferent. Una Espanya on es reconeguera la multiculturalitat, es respectara i es protegira. Una Espanya amb un sistema educatiu on s’ensenyara a respectar el plurilingüisme de l’Estat i, fins i tot, els xiquets aprengueren un parell de paraules en les altres llengües. Que qualsevol xiquet a Extremadura, Astúries o Canàries sabera dir bon dia o egun on, coneguera les sardanes, les muñeires o sabera que hi existix una cosa anomenada el silbo gomero.

No, a Espanya mai no s’ha fomentat això. Mai no s’ha fomentat la tolerància al que és diferent, ni s’ha ensenyat que, més que un perill, el diferent pot ser una font d’experiència i saviesa que pot complementar el que u ja sap o ha conegut tota la vida. I per això, encara hui, se seguix veient els catalans o els bascos com “eixa gent que no vol ser espanyola”. A veure, no és que no vulguen, és que tal com es definix l’espanyolitat, que a hores d’ara és un concepte exclusivista que només comprén la cultura castellana (amb alguns trets folklòrics perifèrics), ells no són espanyols. I no ho volen ser, perquè l’exclusivisme de l'espanyolitat fa que per a ser espanyol, calga deixar de ser català, basc, o el que siga. I, com s’ha vist a València, a Andalusia o a Canàries, el preu d’intentar conjugar totes dos identitats és el de relegar la cultura pròpia a la familiaritat i al folklore.

Supose que serà així per raons històriques, però si Espanya volia haver-se mantingut unida, hauria d’haver mirat més a Suïssa i menys a França. A Suïssa no hi ha tensions polítiques territorials. No hi ha una llengua que s’haja imposat a tot l’Estat. Els que parlen alemany no necessiten que els francoparlants parlen alemany també; parlen francés i amb això ja basta, perquè són igualment suïssos.

Això és en l’aspecte cultural, però n’hi ha més, com ara l’econòmic. Encara em direu que Catalunya és molt més rica que la resta de l’Estat, que cal ser solidaris... i una llista més de raons a favor i en contra de la independència. Vegem, Catalunya és econòmicament diferent de la resta de l’Estat. Però és que, sent un Estat tan divers, cada nació a dins de l’Estat té una economia diferent. I per això, cal donar a cadascú el que necessita, que és el que no s’està fent ara. El que no es pot fer, perquè no és bo per a ningú, és fer que un poble tire del carro i els altres es deixen portar. Tal com s’ha fet l’Estat, ara mateix hi ha autonomies que es deixen portar. I amb això em referisc a la meua, Andalusia, i a d’altres, com ara Extremadura. Però compte, no perquè siguem uns ganduls. A estos indrets no s’ha fomentat mai el treball per a un mateix. Encara estem esperant la reforma agrària que ens fa falta des de fa més d’un segle, que rectifique la situació actual, en què hi ha una minoria de terratinents amb grans extensions de terreny, i jornalers que només hi treballen quan el senyoret vol (de fet, hi ha moltes extensions de terreny ermes). El latifundisme és el que ens ha fet molt de mal. I la raó per la qual ara Catalunya i el País Basc estan esguitats d’andalusos que al nostre país no podien treballar perquè no hi trobaven faena.

Amb les polítiques correctes, una reforma agrària, i una inversió en indústries diverses, Andalusia no necessitaria que altres pobles li oferiren “solidaritat”. No ens doneu peixos, ens basta amb què no ens impediu fabricar la canya per a pescar. No volem conquistar el món, ens basta amb poder auto-abastir-nos. I així tots contents. I qui diu Andalusia, diu Extremadura o Castella.

Però això no s’ha fet. És molt més fàcil per al govern d’este erroni Estat imposar una pressió fiscal major als llocs on hi ha hagut més inversió i més prosperitat, perquè si es fomentara el treball per a tots, els terratinents i l'aristocràcia ferien morros: els qui es beneficien de la situació actual.

I parlat de cultura i d’economia, ja passe a esmentar una petita consideració. Donem una ullada al Parlament de Catalunya. Allà hi existix la pluralitat política. Hi ha set partits diferents, que representen set mentalitats diferents, set ideologies polítiques, que coincidixen en alguns temes i discrepen en altres. No volem comparar-lo amb els parlaments d’altres comunitats, oi que no? Esta pluralitat representa una maduresa política que no hi ha a altres llocs de l’Estat, on cal treballar molt per a aconseguir-la.

Personalment, m’agrada veure les intervencions i els debats al Parlament de Catalunya. Hi ha molt més respecte i molta menys crispació que als que normalment es viuen al Congrés dels Diputats.

Per tot això, i perquè m’hi veig reflectit, jo done suport a la independència de Catalunya. A més, m’emociona que ells finalment ho puguen aconseguir. Això que ells estan aconseguint, és el que jo vull per al meu país i somie que puguem abastar algun dia.

I potser, amb la independència de Catalunya, es desperte al si de la resta dels pobles de l’Estat una iniciativa que ens permeta canviar moltes de les coses que ara mateix no funcionen.

Molta sort, Catalunya. Pel vostre bé i pel nostre.

(En altre article, si em queden ganes, parlaré de l’absurd dels espanyolistes i les seues amenaces davant una possible independència catalana).

Manipulacions folklòriques

L'altre dia parlava de la folklorització de València i de tot allò que la representa. Estos dies, que he estat llegint diverses fonts sobre el valencianisme, he aprés el que vol dir el "blasquisme" i he de reconéixer que, malauradament, ha funcionat molt bé no només a València, sinó també fora del País Valencià.

Del País Valencià se n'ha fet una imatge per a projectar a l'exterior que només comprén el folklore del cap i casal (i podríem dir que de l'Horta), això sí, magnificat fins a extrems exagerats. Allò que s'ha exportat no inclou res que no tinga a veure amb la capital, i per tant la imatge que tenim els de fora està totalment deformada.

Jo almenys m'estic acostant a València, però tots aquells que es muden a Alacant o a Castelló, estic segur que es trobaran amb una cultura que no esperaven que hi existira. Fora del País Valencià, tots coneixem les falles. Tanmateix, atés que no coneixem ni les fogueres ni les festes de la Magdalena, tots ens pensem que les falles són comunes a tot el País... i estem molt equivocats sense tindre'n ni idea. Quanta gent de fora del País coneix les festes de Moros i Cristians, per exemple?

D'allò ens queixem molt els andalusos, i d'això ha tingut molta culpa l'estereotipació que es va produir en el segle XIX, per part d'escriptors romàntics i, després, del govern espanyol. Per això tota Espanya es pensa que els andalusos vivim tots en patis plens de flors, que anem vestits de cordovés o de flamenca, i que tots ens tornem bojos amb la setmana santa i la fèria (cosa que ens porta al successiu tòpic que no estem mai treballant i sempre de festa).

Doncs esta és una de les semblances que he trobat entre Andalusia i València. Penseu-ho bé... quins són els trets que Espanya porta a gala, o que exporta? A veure... el flamenc, la paella, les falles... llevat de les curses de San Fermín, els tòpics andalusos i valencians són massa freqüents.

Estes dos identificacions errònies, estes dos manipulacions obeïxen a dos propòsits diferents. D'una banda, és molt útil presentar els trets d'un xicotet indret com als de la nació sencera... així els que no s'hi senten identificats amb el costum en qüestió, deixaran de banda el seu sentiment nacional. D'altra banda, mentir a la gent respecte a l'espanyolitat d'estos costums provoca que els que s'estimen estos costums deixen de veure'ls com a trets de la seua nació i pensen que són espanyols.

Cal estar per sobre d'esta grollera manipulació i tindre molt clar el que som, el que hem sigut i el que volem ser. Donar la importància necessària als nostres trets folklòrics, però no tornar-los una caricatura... i seguir treballant pel nostre poble.