L'any que perdí un amic

Sembla mentida, però la persona que em va ensenyar que l'amor era lliure, que una parella no significa posseir ningú i que amor i sexe no són la mateixa cosa...

... ara no està disponible perquè està en una relació amb algú molt gelós.

Et fa pensar, pensar en els límits, en el que cadascú pot acceptar o no acceptar a la seua vida, i en les coses que u pot sacrificar per tal de no estar a soles.

Este amic, el meu ex, amb qui vaig passar quatre meravellosos anys de la meua joventut, i una de les persones que més he estimat i estime, ha decidit que li pagava més la pena esborrar de la seua vida molts dels seus amics masculins.

Enguany és l'any que perdí un amic. Però ell no m'ha perdut a mi, i quan s'adone de l'error que ha comés, jo no el deixaré a soles.

Tu no estaves enfadat amb mi?

Tinc una relació una miqueta tempestuosa amb els enfadaments. Concretament, amb el fet que la gent s'enfade amb mi.

No és que pense que ho faig tot bé, m'equivoque i no em costa reconéixer-ho. No té res a vore amb això, és una cosa que té més a vore amb la gestió de les emocions.

En el transcurs de la meua vida, una de les coses que he aprés és que enfadar-se és un malbaratament de temps, d'energia, d'emocions. Que quan aprecies algú, és molt més constructiu seure i dir-li: mira, no m'ha agradat açò, m'ha fet sentir malament. Per això, és estrany que em veges enfadat. Puc estar molest, per descomptat, però enfadar-me és una cosa que faig un parell de voltes a l'any, potser, i me'n vaig de llarg.

(És de les poques coses positives que m'emporte de la relació amb el meu últim ex. Vaig exercitar i desenvolupar la paciència d'una manera sobrehumana.)

Tanmateix, em costa entendre (millor dit: no accepte) que la gent es deixe portar per la irracionalitat i, quan té un desacord amb mi, s'enfade, en comptes de dir-m'ho de manera constructiva.

Sé que tots tenim una part irracional i que no he de jutjar la gent per tindre-la. Però sí que crec que es pot triar fer-li cas o no. Per això, si parlem prou, em sentiràs dir que enfadar-se és una decisió.

Aixina que quan algú s'enfada amb mi, m'enfade jo, perquè em senc castigat i injustament tractat. Perquè eixa persona ha decidit castigar-me. I açò fa que quan algú s'enfada amb mi, vullga tirar-lo de la meua vida. És la meua part irracional, a la qual m'esforce per no fer cas.

Potser és un reflex d'haver-me hagut d'enfrontar a moltes coses a soles. És dur perdre gent a qui estimes, però és més dur sentir-se castigat injustament. Ja estic major per a això.

També faig l'exercici de pensar que la gent reacciona irracionalment a voltes, i faig l'esforç de no separar-me d'eixa persona, si sé que m'aprecia i jo també l'aprecie. Però també és una miqueta molest haver de racionalitzar jo el comportament que resulta del fet que l'altra persona no haja volgut racionalitzar.

D'ahí ve una frase amb la qual he crescut, que deia ma mare, deien i diuen mes germanes, i que és tan expressiva com, a voltes (només a voltes), injusta.

Tu no estaves enfadat amb mi?

És una frase que alhora expressa tristor, enfadament, però sobretot despit, i alhora força l'altra persona a fer-se càrrec de les seues emocions. Impedix que faça com si res no haguera passat.

M'agradaria ser més constructiu jo també i no haver de recórrer a expressar el meu despit d'eixa manera. Potser fins i tot seria millor no sentir eixe despit. Però bé, quan em tracten de manera irracional, comportar-se de manera un poc irracional és una llicència que em permet.

Favorits

De tant en tant em trobe per xarxes socials que la gent parla de les seues coses favorites. No aixina en abstracte, sinó de les seues pel·lícules favorites, llibres favorits, cantants favorits, cançons favorites...

Fa temps que no participe en estes tendències socials de xarxes perquè no en tinc ni idea. No puc triar una cançó favorita, un cantant o grup favorit... en el cas dels llibres sempre dic Els jocs de la fam perquè és una resposta fàcil; m'agradaren molt, però ni m'agraden tant perquè siguen la resposta adequada, ni m'agraden tant més que d'altres per a no incloure altres en la resposta.

És que ni tant sols crec que puga comparar una novel·la distòpica com Els jocs de la fam amb obres de teatre o assaigs polítics. I no és perquè un gènere siga millor que l'altre, ni res d'això. És perquè igual puc gaudir llegint un llibre d'un tipus que un de l'altre tipus.

Tots els anys, amb motiu del Cap d'Any, s'organitza en Internet una votació massiva a les millors cançons d'Eurovisió. Crec que mai no he aplegat a participar perquè no puc fer un rànquing de les meues 10 cançons favorites entre més de 1700. Fins i tot si poguera fer-ne un, hui triaria eixes deu i demà deu diferents.

De fet, la gent fins i tot té un millor amic o una millor amiga. Jo, a les meues edats, no puc dir que el tinga. Tinc molts amics que són molt bons, però no tinc *un* millor amic. Sé que en el passat l'he pogut tindre, però ja no, i fins i tot ho preferisc aixina. Gaudisc molt de la companyia (tot i ser principalment virtual) de tots els meus amics.

Sincerament, no m'imagine tenint un sol llibre, cançó o pel·lícula favorita, perquè demà l'autor o autora demostre ser una merda de persona i me'ls arruïne. No, jo no separe autor i obra i ja crec que ho faig bé aixina. No m'agradaria vore'm en la pell dels meus amics fans de Harry Potter.

De la mateixa manera que sempre m'han paregut una favà els enfrontaments entre fans d'un artista i fans d'un altre. Al començament d'entrar en internet, en algun xat vaig dir que m'agradaven molt Ace of Base i em respongueren que aleshores havia d'odiar Roxette perquè eren bandes enfrontades. I, la veritat, ni ho entenia aleshores ni ho entenc ara. Per què he d'odiar Roxette? Tenen cançons xules, encara que no m'agraden tant com Ace of Base.

No sé qui guanya amb esta estúpida polarització, però no puc sentir-m'hi identificat.

Acaba d'aprendre una llengua

Llig al blog del meu benvolgut amic Aitor un text molt bo sobre les idees que la majoria de la gent té sobre aprendre idiomes.

Fa molt que aprenc llengües només per curiositat. I no només per a la comunicació, sinó per saber: m'interessa molt com funcionen les llengües i com s'expressen les coses.

Tanmateix, la gent no entén les llengües aixina. La majoria de la gent pensa que les llengües només són útils per a entendre's. Per això, molts s'alegrarien si tots parlàrem la mateixa llengua. I a més, molta gent no entén que algú vullga aprendre llengües més xicotetes.

Des que era xicotet, he hagut d'aprendre anglés a l'escola, no és res estrany, tots els alumnes han d'aprendre anglés a l'escola. La primera llengua "menor" que em va interessar va ser el portugués, quan tenia 13 anys. Atés que la vaig estudiar a soles i informalment, la meua família ho va trobar estrany però sense importància.

Les coses van ser diferents quan em vaig inscriure a l'Escola Oficial d'Idiomes per a aprendre alemany, amb 15 anys. Ma mare estava d'acord que era una llengua útil i va trobar que era bona idea, però ella no hauria pres la mateixa decisió que jo. Em digué, "m'agradaria més que acabares d'aprendre anglés". Acabar. Com si fora possible.

Quan acabem d'aprendre una llengua? Coneixem completament la nostra pròpia llengua? És que podem fer-ho? Pense que no.

Aleshores, què vol dir acabar d'aprendre anglés? Sota este criteri, quan és acceptable començar a aprendre una altra llengua? No redundaré en la idea, perquè ja m'heu entés.

Només és un exemple de la reacció cap a l'alemany, tot i que és una llengua prou popular. Quan es tracta de llengües menors, eixa reacció es magnifica. El mateix em va passar quan vaig aprendre valencià. En este cas, a més, entra en joc la política. Vaig créixer en una zona monolingüe, on molta gent té una actitud insana cap a altres llengües de l'Estat. I esta gent no pensa que siga útil aprendre valencià. De fet, ja els agradaria que el valencià desaparegués i que els valencians i catalans parlaren només castellà.

(Per sort, també hi ha molta gent que respecta les altres llengües).

Amb el temps, la gent ha començat a respectar els meus interessos i aficions. Quan era jove, rebia molts juís no desitjats sobre el valencià i sobre la meua decisió d'aprendre'l. Això ja no passa. Quan la gent s'assabenta que aprenc serbi, alguns han preguntat per què, però ningú ha dit que siga inútil o que seria millor que aprenguera una altra llengua.

Pense, com Aitor, que darrere de tot açò hi ha una mentalitat perversa, la mentalitat del capitalisme. Tot el que fem ha de ser productiu, ha de ser útil: i una cosa només és útil quan et permet guanyar diners. Aprendre llengües menors per a parlar amb gent no és productiu, i per tant no és útil. Aprendre per a entendre llibres d'altres cultures no és útil, aprendre per a saber el que va passar i per què va passar no és productiu, no és útil i, per tant, només és acceptable si tens massa temps lliure.

Jo rebutge este punt de vista i continuaré aprenent llengües, em té igual la seua grandària, em té igual la seua utilitat. Les llengües em fan feliç.

El blaverisme croat

He escrit açò com a fil per a BlueSky, però ho deixe per ací també perquè em sembla interessant.

Ahir el meu profe de serbi em va fer una reflexió que encara no sé com assumir i que, com a parlant de valencià, m'esmussa prou. Bàsicament, em va dir que serbi i croat són llengües diferents des del punt de vista sociolingüístic, tot i que en tots els altres àmbits siguen una sola llengua.

Si bé és de veres que s'entenen, que tenen la mateixa morfologia, sintaxi i quasi tot el lèxic, no es pot negar la dimensió social de la llengua, i en eixa qüestió són llengües diferents.

I ell no és sospitós de nacionalisme, ni de secessionisme, ni de voler separar les llengües; de fet, moltes voltes a classe parlem de varietats croates i bòsnies. Em tem que quan em diu això s'està limitant a reflectir una realitat social que a ell tampoc no li agrada (té un punt iugonostàlgic).

S'esdevé que, mentre a Sèrbia molta gent pensa que a Croàcia es parla serbi amb un altre nom, els croats en la seua gran majoria rebutgen esta afirmació, però és un tema que no trauen quan parlen amb altres iugoslaus. Quan han de posar un nom a la llengua, es limiten a dir naš jezik (literalment, "la nostra llengua").

I és que la delusió col·lectiva en la qual estan immersos els croats no deixa de ser una mena de blaverisme balcànic que els ve de fa unes dècades, però que no ha sigut sempre aixina. El moviment il·lirista, sorgit a l'actual Croàcia al segle XIX, promovia i buscava la unió dels pobles eslaus del sud i assegurava que parlaven la mateixa llengua. Si bé prompte s'adonaren que els eslovens parlaven una llengua diferent, l'aposta per la unitat del serbocroat era clara, i gràcies a eixe moviment es va normativitzar la llengua com la coneixem hui. Però tot això es va desfer durant l'època del Regne dels Croats, Serbis i Eslovens, entre les dos guerres mundials, i es va arribar a situacions tan absurdes com la que explicaré a continuació.

En el segle XIX es van començar a fundar institucions de promoció de la cultura dels pobles eslaus en els territoris austro-húngars. En eslau es diuen Matica, que es traduïx per “abella reina”. La primera va ser Matica srpska (fundada a Budapest i després traslladada a Novi Sad), i poc després Matica ilirska a Zagreb (ara es diu Matica hrvatska).

Malgrat ser organitzacions privades, han acabat assumint la promoció i normativització de la llengua al seu territori, aixina que publiquen molts llibres sobre llengua i filologia, a més d’obres literàries.

Als anys 1950, amb el govern de Tito, Matica srpska i Matica hrvatska van començar un projecte de diccionari serbo-croat, que incloïa totes les varietats de la llengua parlada a Croàcia, Sèrbia, Bòsnia-Herzegovina i Montenegro.

Precisament per això, el projecte contemplava fer dos publicacions del diccionari: una en ciríl·lic, anomenada Diccionari de la llengua literària serbocroata (nom que rebia la llengua a Sèrbia), i una en escriptura llatina, anomenada Diccionari de la llengua literària croatosèrbia (a Croàcia, la llengua s'anomenava croatoserbi o simplement croat).

Rječnik hrvatosrpskoga književnog jezika, diccionari de la llengua literària croatosèrbia. En la foto, el primer volum (A-F).

El contingut de les dos versions era el mateix, només canviaven l’escriptura, l’ordenació (l’orde alfabètic és diferent en ciríl·lic i en llatí) i les formes preferents: en la versió ciríl·lica les definicions estaven escrites en ekavski (pronúncia majoritaria a Sèrbia), en la llatina en ijekavski (pronúncia majoritària a Croàcia).

D’eixa manera enfocat, el projecte tenia molt bona pinta. La realitat és que la intel·lectualitat croata no estava per la labor de col·laborar-hi. I després de la publicació dels dos primers volums, l’allau de crítiques d’escriptors croats va fer que Matica hrvatska abandonara la publicació, tot i que va seguir treballant amb la institució sèrbia.

Rečnik srpskohrvatskoga književnog jezika, diccionari de la llengua literària serbocroata. Se’n van publicar els sis volums.

Per sort, el diccionari en ciríl·lic es va acabar de publicar i per això tenim l’obra completa: sis volums amb 150.000 paraules. Hauria sigut una verdadera llàstima que per culpa d’un grupet d’exaltats ens haguérem perdut del tot eixe estupend treball.

D'on eres?

És una pregunta molt senzilla, o almenys per a molta gent.

D'on eres?

Per a altres persones no ho és tant.

Jo m'incloc en este últim grup. No vull parlar per boca de tots els emigrants, encara que em consta que molts d'ells estan en la mateixa situació que jo. Parlaré només per mi i la meua experiència.

No tinc problemes a considerar-me emigrant (o immigrant). Ho soc d'ençà que aquella vesprada d'estiu de 2008 agarrí la meua maleta i el meu cotxe i me n'aní a Sevilla a treballar. Estava a hora i mitja de casa (o de la que havia sigut ma casa fins aleshores), però era un lloc nou, amb diferències en els usos, costums, l'accent...

Al començament ni m'ho pensava. D'on eres? De Cadis, o de San Fernando (Cadis), depén del nivell de detall que volguera donar. No hi havia més voltes.

Amb el temps, tanmateix, la situació canvia. Desenvolupes la teua vida en una ciutat, establixes vincles amb la gent i amb els llocs que visites. I no només em referisc a ta casa i al treball, sinó a les avingudes, els carrers, el riu, els passeigs, les botigues, els restaurants.

El 2011 va ser la primera volta que vaig començar a deixar de tindre clara la resposta. Estava passant unes setmanes per treball a Tolosa, i sorgí la idea de fer una xicoteta excursió d'un dia a Rocamadour amb una companya i el seu xic. Estant allà ens creuàrem amb una gent que parlava castellà i ens preguntàrem d'on érem. La meua companya no s'ho va pensar i respongué pels tres: de Sevilla.

Jo sí que em vaig quedar pensant. Perquè fins aleshores sempre havia sigut de Cadis sense plantejar-m'ho. La meua companya no havia dubtat que els tres fórem de Sevilla. La meua vida estava a Sevilla, ma casa, el meu treball, la meua parella. Ahí vaig començar a abraçar la idea que jo també era de Sevilla. Encara tenia molt per aprendre de la ciutat i la seua cultura, però ni jo era un estrany a la ciutat ni la ciutat ho era per a mi.

Fremde Erde ist nur Fremd, wenn der Fremde sie nicht kennt

(la terra estranya només és estranya quan l'estrany no la coneix)

Sí, és un vers de la traducció alemanya de Colors al vent, la cançó de Pocahontas. Però eixe vers em pareix increïblement certer (més que l'original en anglés).

(Incís: també el 2011, quan estiguí col·laborant amb el Partit Andalusista local, en alguna conversa diguí de manera natural que era immigrant, i els companys em corregiren com si m'haguera insultat a mi mateix. Ahí és on u veu els prejuís dels altres. Però jo continuava sent immigrant.)

2012 significà per a mi el començament de la meua relació de quatre anys amb Fede. Fede no només era de València, sinó també valencianiste (políticament, no del club de futbol) i valencianoparlant. Encara que mai no vaig arribar a viure a València, les experiències amb Fede, amb el seu entorn i les seues amistats em resultaren tan acollidores i hospitalàries que em vaig interessar molt per la seua llengua i cultura. Jo ja sabia parlar valencià, però el meu nivell era poc més que acceptable i el meu accent era de Barcelona. En esta època vaig abraçar la cultura valenciana, vaig perfeccionar la llengua i vaig adquirir l'accent de València. La relació s'acabà el 2016, però les relacions que habia establit amb gent valenciana no s'acabaren i duren fins a hui. No he viscut a València, però he passat allà més de 200 dies, m'he relacionat amb la societat valenciana (no he estat de vacances en un resort) i, per tant, considere que tinc part de valencià. Anomeneu-ho apropiació cultural, novelería o com vullgueu. Tanmateix, no anava per ahí dient que era de València. La resposta a la pregunta "d'on eres?" continuava sent la mateixa. De Cadis, de Sevilla, segons la situació responia una o altra, o soc de Cadis però visc a Sevilla.

En 2021 vaig trobar faena a Granollers (Barcelona) i em vaig mudar mig a la pressa. En una setmana vaig haver d'empaquetar tot, buidar un pis i recórrer quasi 1000 km. El primer dia de treball em vaig estavellar amb la mateixa pregunta, i més voltes eixe dia que en tota la meua vida.

D'on eres?

Ahí se m'havia trencat l'esquema que tenia tan assumit. La meua primera resposta anava a ser la que havia sigut fins aleshores: de Sevilla. Però sentia que si responia això estaria mentint. Per què? Continuava sent sevillà. De fet, continue sent sevillà. Continue sentint que Sevilla és ma casa. Conec millor Sevilla que bastants sevillans. Però ma casa ja no està allà. Si vaig a Sevilla no tinc on estar-me, tret que pague una habitació. (Sí, hi tinc amics i em poden acollir, però això no invalida el meu argument).

Soc nascut a Cadis i criat a San Fernando, hi visquí fins als 23 anys. Als meus documents d'identitat soc gadità i ho seré per a sempre. Havia viscut 13 anys a Sevilla, però ja no hi tenia un domicili. Respondre que era de Sevilla hauria sigut molt més complicat per les subsegüents preguntes (ah, eres de Sevilla? De la capital, o d'un poble? He estat a Lantejuela / Pruna / La Algaba, ho coneixes? Hi has estat? T'agrada?), aixina que vaig tornar a la resposta original... de Cádiz.

I reconec que ací, a Barcelona, més d'una volta he recorregut a dir que soc de València o que he viscut a València, encara que no haja sigut del tot cert, però és una explicació curta i senzilla que funciona en situacions necessàries (com quan algú ha preguntat si entenia el català o volia que canviara al castellà, per exemple - este és un meló que no obriré ací).

Prompte faré dos anys ací i, tot i que no em sent de Barcelona com sí que em sentia de Sevilla (supose que encara és enjorn), tampoc no em resulta estranya. Legalment ja soc català (hi estic empadronat, vote ací, tinc la meua targeta sanitària...). El temps dirà si acabe responent que soc d'ací.

Una breu mirada al passat

Un dels meus pitjors costums és que alce moltes, moltíssimes captures de pantalla. Cada volta que vullc mostrar als meus amics alguna cosa que he vist online, faig captures de pantalla; fins ací és normal perquè tots ho fem. Però també faig captures de pantalla quan veig coses que em fan il·lusió, i les faig per a tindre-les jo i trobar-me-les més avant. I també he fet captures de pantalla menys agradables.

Els que em coneixeu ja sabeu que l'any 2018 vaig passar per una relació molt desagradable amb una persona que no em va tractar de la millor manera. La dinàmica que hi havia entre els dos feia que prou sovint haguera de fer captures de pantalla de les nostres converses o de comentaris en xarxes socials perquè sovint esborrava missatges, negava haver-los escrits o fins i tot assegurava haver-hi dit el contrari del que hi deia.

Com que Google m'està dient que se m'està esgotant l'espai d'emmagatzematge, he entrat en Google Fotos i he trobat, arxivades, un munt de captures de pantalla del 2018. Me les he anat trobant per orde cronològic, del començament a la fi, i he viscut a càmera ràpida l'espiral d'emocions que fou aquella relació: de la il·lusió i la incertesa, primer a la seguretat, després a la manipulació i finalment a la seua ira quan deixí de permitir-li manipular-me, la qual no va acabar amb la relació, sinó que es perllongà uns mesos més.

Al començament mirava les captures per damunt, amb una miqueta d'incomoditat fins i tot amb les més "agradables", les primeres. Però com anava avançant i el to s'anava posant pitjor, he deixat de llegir. Només veia el seu nom damunt de tot i polsava esborrar. I m'alegre d'haver-les esborrades i no poder llegir-les més, perquè tot i haver superat el maltracte, no puc superar haver-me permés passar per això, haver-me ficat on em fiquí i haver deixat que em tractara com em tractà.

Hi han coses que és millor que no estiguen en ta vida. Ni en captures, ni tan sols en records. 2018 és un any de ma vida que desitge que no haguera existit. Si bé hi ha qui diu que de totes les experiències se n'aprén i de totes en podem traure coses bones, sincerament jo desitjaria no haver passat per això, no crec que m'haja aportat (quasi) res i no crec que haja aprés res que compense com de malament ho vaig passar.

I d'esta persona només espere que haja deixat de fer mal als altres.

Primera classe de serbi

El dilluns vaig tindre la meua primera classe de serbi, per videoconferència a través d'una app especialitzada en això. No en faré publicitat, que no em faran cap descompte; si algú vol conéixer quina és, que em pregunte. Vaig tardar molt a decidir-me a contractar-la i a triar un tutor, i al final em vaig decidir el mateix dilluns, que de matí vaig tindre un flash de dir “no ho deixaré passar més”. I tot i això, tinguí reserves, perquè no m'hi veia preparat, perquè em preocupava no entendre'm amb el professor (literal i figuradament), perquè em feia vergonya la imatge que donaria.

Doncs al final la classe fou una miqueta agredolça. Més o menys entenguí quasi tot el que em digué el professor prou bé, aixina que per eixa banda estic content. Però estic molt disgustat amb la dificultat que tenia per a respondre i per a parlar, en general. Sé el que vull dir i sé com es diu, però em falten els reflexos per a mantindre una conversa. Sent com que he de rebuscar massa en la meua ment per a trobar com es diuen les paraules que vull dir. I això, sumat a que el meu primer reflex és respondre en alemany, feu que estiguera mitja classe responent “ja” en comptes de “da”.

Pau m'ha dit que estic sent massa exigent. Que comencí a aprendre serbi fa cinc mesos i que ja és prou que n'entenga tant i fins i tot puga escriure, i que conec els set casos i -més o menys- els gaste, que ja és més del que es demanaria en un primer curs de serbi a l'EOI. No conec gens de didàctica de llengües eslaves i ell ha estudiat rus i polonés, aixina que prendré la seua paraula per certa. És de veres que quan vaig estudiar alemany no vaig veure tots els casos en primer, sinó només el nominatiu, l'acusatiu i el datiu; però en alemany el genitiu es gasta molt poc, i no m'imagine acabar un any d'una llengua com el serbi i no conéixer algun dels casos, perquè em semblen tots fonamentals per a comunicar-se.

Ara el que he de buscar és la manera de començar a exercitar parlar i respondre, però vull practicar un poc abans de contractar una altra classe, per a no sentir que perc el temps.

La pluja cau sobre la ciutat

Quan era xicotet, m'agradava fullejar els llibres de text de mes germanes majors, de l'institut. No de totes les assignatures, però sí d'algunes. En recorde un d'Història d'Espanya i dels Països Hispànics (es deia aixina) que m'agradava perquè tenia mapes, encara que no m'interessava res dels esdeveniments que descrivien eixos mapes. També en recorde un de Llengua Castellana que m'agradava especialment i del qual vaig llegir bastants textos, anys abans d'haver d'estudiar-ne el contingut a l'institut.

Doncs recorde concretament un article (que he cercat en internet però no he trobat), d'una escriptora, que deia que de jove havia aprés les paraules d'A hard day’s night dels Beatles com un papagall, i que amb el temps aprengué anglés i les paraules s'ordenaren i adquiriren màgicament un significat.

Això m'està ocorrent a mi ara, que estic aprenent serbocroat. Des de xicotet he estat sentint cançons d'Eurovisió i aprenent-ne les que més m'agradaven. I el moment en què comences a encaixar i desencriptar frases dona una sensació de plaer poc comparable amb cap altra.

Eixe moment en què aprens que kiša és la pluja, i que quan plou diuen pada kiša (cau la pluja). I aleshores et ve a la ment la lletra de Sveta ljubav (Croàcia 1996), i la línia que diu idoxladnakishabadanagrá comença a encaixar com “i dok zlatna kiša pada na grad”, que es traduïx per «y mentre la daurada pluja cau sobre la ciutat»...

...tko zna gdje si ti sad?
(qui sap on eres ara?).

Aprendre serbi(*) m'está reportant un grapat de microplaers com eixe. Eixe és important, el de començar a comprendre cançons que m'agraden; d'altra banda, també ocorre que comencen a agradar-me d'altres que no em deien res (com ara Moj svijet de Sergej Ćetković, Montenegro 2014).

Moj svijet čuvam za te, u moj svijet ja tražim da te vrate...

Un altre n'és aprendre les diferents maneres que hi ha per a referir-se a alguna cosa, expressions, frases fetes, modismes, com que per a dir que tenen moltes coses a fer diuen que tenen les mans plenes (imam pune ruke).

D'altra banda, per ser una llengua eslava, és molt més gratificant perquè obri la porta a conéixer i entendre (a un nivell basiquíssim) les altres llengües eslaves, atés que tenen moltes similaritats entre si, més que les romàniques o les germàniques. Sé poc de serbi, però ja m'ha ajudat a entendre frases comptades en macedoni o en búlgar, i en algun cas més aïllat, també en txec, polonés o rus.

La llengua també t'acosta a la cultura, i això pot ser bo o pot ser roín, segons com encaixes en la cultura a la qual t'estigues acostant. De fet, l'hermetisme endogàmic dels lituans fou el que em dissuadí de continuar aprenent lituà (a part de la falta de material i de recursos), per allà pel 2010, encara que la llengua em continua pareixent preciosa (reconec que açò en mi no té cap valor, perquè m'agraden quasi tots els idiomes, però el lituà n'és un dels meus favorits). En el cas de la llengua sèrbia (croata, bòsnia i montenegrina), és un arma de doble fil. M'acosta a la cultura de quatre països balcànics, la qual trobe molt interessant. Però també a la part menys agradable, i és que parlem de quatre països que fins a fa vint-i-cinc anys s'han estat pegant tirs per uns motius que, fora dels Balcans, costa molt d'entendre i d'explicar.

Açò es reflectix en l'idioma i en l'actitud dels parlants cap a ell. Per exemple, en què a Bòsnia la llengua oficial siga el bosni i es reconeguen el croat i el serbi com a idiomes minoritaris protegits (són tots el mateix!!). O que en la preselecció croat per a Eurovisió diguen que no entenen les cançons sèrbies... quan la llengua estàndard dels quatre països està basada en el mateix dialecte (concretament, un del sud de Bòsnia). O que a Montenegro hagen oficialitzat dos lletres noves per a diferenciar el montenegrí però ningú no les gaste.

En fi, tornant a l'idioma, ja u té una certa edat i no s'emociona com abans; més d'una volta m'he plantejat per a què estic aprenent un idioma nou si a penes el gastaré ni el posaré en pràctica. Però estos xicotets avanços aprenent-lo em donen la vida. I hi ha temporades en què es necessita eixa xicoteta il·lusió ;)

____

(*) Nota: moltes voltes dic serbi en comptes de serbocroat per diverses raons: una, perquè és més curt; dos, perquè és una llengua policèntrica, amb quatre estàndards, i el que aprenc n'és el de Sèrbia; i tres, perquè pareix que és una paraula més «amigable» que serbocroat, si jutge per les reaccions de la gent: sembla que serbocroat els sona a una cosa més extravagant però serbi els sona «més normal». No sé què els passa pel cap. Però en cap moment no pose en dubte la unitat del serbocroat.

Els jocs de la fam

Com ja tots sabeu, Els jocs de la fam és la meua saga preferida. Este cap de setmana he tingut l’oportunitat de tornar a vore les pel·lícules (tinc pendent tornar a llegir els llibres, ja seria la quarta volta) i, malgrat la por que tenia de perdre el gust per la saga, al contrari, m’ha paregut igual de brillant que al començament, amb l’afegit d’adonar-me de coses que no hi havia vist anteriorment.

Vull començar amb una reflexió que llegí a Twitter, i és que és una saga que han categoritzat com a literatura juvenil perquè la protagonista és una xica adolescent. És l’únic motiu. Però tant el tema com la profunditat dels personatges no tenen res a envejar a molta de la literatura adulta.

En general, l’obra em captiva perquè pense que té moltes lectures. Té una lectura romàntica, molt bàsica, té una lectura emocional/psicològica i una lectura política, i les tres s’entrellacen entre si.

D’una banda, la lectura romàntica és molt bàsica, molt simple... i encara l’han simplificada més en les pel·lícules, en relació amb com ixen en els llibres. En les pel·lícules, xica adolescent amb dos interessos amorosos que no sap per qui decidir-se. En els llibres, com de costum, esta història té molts més matisos: és una xica adolescent, sí, amb dos xics que li fan gràcia, però també lligada per les circumstàncies en les quals viu: l’obligació de mantindre la seua família (mare i germana) i la ferma convicció que no tindrà fills perquè no vol vore’ls morir en un espectacle televisat. Estes dos circumstàncies l’allunyen de qualsevol possibilitat d’involucrar-se amb cap xic, la qual cosa, a més, no està ni en la seua llista de prioritats.

La lectura psicològica és una miqueta més fosca. El llibre ens fa acompanyar els protagonistes per un munt de situacions límit, duríssimes, de les quals ixen com poden. Vore’s separats de les seues famílies, enviats a morir o matar a uns jocs televisats en nom de la pau i l’estabilitat política, adonar-te que la resta de la teua vida estarà hipotecada per estos jocs, i ser utilitzats tant pel govern com per l’oposició en el conflicte polític i la guerra que es desencadena. Tant Katniss i Peeta com la resta de tributs mostren maneres diferents d’enfrontar-se a estes situacions.

Vaig llegir a Twitter que realment Els jocs de la fam és un tractat sobre la síndrome d’estrés postraumàtic i pense que té molta raó. Sé poc de psicologia i menys encara d’estrés postraumàtic (més enllà del que he viscut), però pense que la manera en què el llibre et transmet l’ansietat i la por està molt ben trobada. Ja no només la manera en què la viu Katniss, que -recordem- és qui narra la història, sinó pel que explica sobre la resta dels personatges.

En tercer lloc, la lectura política potser no em satisfà tant com la psicològica, però també és prou sucosa. Estat totalitari que se sosté en l’explotació d’una gran part de la població per a mantindre els estàndards de vida d’una minoria. Eixa majoria es rebel·la i se subleva, però el lideratge de la rebel·lió només la utilitza per als seus interessos. El missatge final del llibre, desvelat en la conversa de Katniss a Snow i l’enfrontament final amb Gale, no sé si el veig més anarca o primitivista: tant el govern com el moviment que intenta enderrocar-lo estan igual de podrits i tenen el mateix poc respecte per la vida.

Un amic va comentar a Goodreads que el final li semblava depriment. (Per sort, és l’únic spoiler que em vaig menjar, aixina que fins que no acabí el llibre no sabia a què es referia, només sabia que hi havia alguna cosa depriment, hahaha). No hi puc estar d’acord, o potser perquè no contemple que hi puga haver cap altre final, almenys quant a desenvolupament del personatge. Està clar que els esdeveniments són dramàtics. El fil que espenta Katniss durant tota la novel·la, que és el benestar de sa germana Prim, se’n va en orris quasi al final. Podria no haver passat? Clar, però aixina ho va decidir l’autora. I tenint en compte això, és normal que ella acabe boja i feta tot un destrellat. Que acabe en una relació amb Peeta, que ja s’havia tornat boig abans per culpa del Capitoli, era una conseqüència lògica; sens dubte, el que no podia passar era que acabara amb Gale, que -probablement- era en part responsable de la mort de Prim. I que estiguera a soles hauria sigut molt més depriment: no crec que haguera durat viva molt més temps.

Amb tot, vore les quatre pel·lícules m’ha deixat amb ganes de tornar a llegir els tres llibres, que tenen molts més detalls i la història és molt més profunda que en les pel·lícules. Ara he de triar en quina llengua els vullc llegir (ja els he trobats en serbocroat, però encara no tinc nivell per a llegir-los-hi!).

Aprén anglés, que és més útil

Havia escrit açò per a un fil de Twitter però no tinc clar si el publicaré. Aixina que, mentrestant, ho deixe per ací:

 

Cada volta que ve algú dient que el més important és aprendre anglés i no altres llengües perquè t'hi pots comunicar amb quintilions de persones, com si fora un factor determinant, no sé si em fa riure, llàstima o vergonya.

Parle anglés de manera fluïda i, per descomptat, m'ha resultat útil. Però no m'ha servit per a parlar amb TANTA GENT. M'ha servit per a parlar amb algunes persones, i la majoria, no per gust sinó per necessitat. Sobretot al treball.

Sabeu quina m'ha sigut útil per a parlar amb persones? El valencià. Una gran part dels meus millors amics els he coneguts en valencià, i gràcies a saber parlar i entendre esta llengua.

Que els meus amics també parlaven el castellà? Doncs la majoria sí. Però no arribes igual a algú quan se pot expressar en la seua llengua que quan ha de canviar a una altra per a parlar amb tu. O és que vosaltres vos sentiu igual de còmodes parlant en anglés? Perquè jo no.

Aixina que me n'he de riure, quan me venen eixa merda de la quantitat de gent amb què pots parlar en anglés, francés o suahili. Que òbviament això està molt bé i té la seua utilitat. Però la utilitat en abstracte no existix, només existix relacionada amb un objectiu.

Si viatge freqüentment als Països Baixos, l'anglés em resultarà molt menys útil que el neerlandés. I això que allà tot lo món hi sap parlar anglés. Però mai no entendràs el lloc i la seua cultura de la mateixa manera en una llengua estranya que en la pròpia.

El mandarí el parlen moltes més persones que l'anglés. Però si em vullc relacionar amb gent d'Anglaterra no em servirà de molt el mandarí. De què em servix un idioma que em permet parlar amb 1.500 milions de persones si la gent amb qui parlaré no el coneix?

En definitiva, que quan jutgeu la utilitat d'un idioma que parla una altra persona, esteu fent el ridícul, aixina que deixeu de fer-ho. Tots els idiomes són útils i enriquixen.

De sorpreses, te'n dona la vida

Està tot lo món parlant de «quan tot açò passe», de «quan tornem a la normalitat», «quan ja es puga anar sense mascareta»...

L'altre dia li deia a ma germana que odie que parlen de nova normalitat. S'ha posat de moda parlar de la nova normalitat, i no només no m'agrada, sinó que em pareix enganyós.

Quan ens entestem a parlar de nova normalitat pareix que no deixem de posar un ull al passat, a la vella normalitat. No deixem de recordar eixe temps en què podíem eixir sense mascareta i respirar a la gent a la nuca a l'autobús massificat, a la Setmana Santa o en Falles.

Però eixe temps s'ha acabat, ha passat i no tornarà. I si torna alguna cosa pareguda, algun temps en què no se necessite la mascareta per a eixir i en què es puguen tornar a produir aglomeracions, no serà com el temps que passà, perquè haurem passat per circumstàncies com l'actual. Hi hauran diferències. No serà la mateixa vella normalitat.

És igual, el mateix cas, que quan s'adoptà l'euro i s'abandonà la pesseta. Quant de temps es va passar la gent «traduint» els preus a pessetes? «És que aixina m'assabente del que valen les coses», eixa frase que a començaments del 2002 encara tenia algun sentit però que la gent seguia gastant cinc anys després, ignorant que la inflació existix.

(Encara hui, els més cunyats seguixen enviant mems amb preus actuals comparats a les pessetes i afirmant que l'euro ha sigut un frau perquè ens ha apujat els preus de tot. Per favor, un curset ràpid de macroeconomia per a ells).

La qüestió és que no només eixe passat no tornarà, sinó que ningú podia haver previst que l'any 2020 ens anava a arribar una pandèmia que ens canviaria la vida «per complet» (o això diuen, perquè el que ha canviat són xicotets detalls). I pensem molt en este fet, però és que això fa tota la vida que ens passa.

Ningú va preveure la pandèmia de Covid-19, igual que ningú va preveure que coneixeríem aquella persona, que tindríem aquell accident o que ens tirarien de la faena.

La vida és el que fem per a sobrevindre totes estes coses que ens passen, i al final u acaba vivint amb el que es troba. La certesa absoluta no existix, per a bé o per a mal, però sempre hem d'acabar adaptant-nos-hi.

Per açò em carrega moltíssim que la gent seguisca intentant ancorar-se a un passat que ja no tornarà, seguisca parlant-ne o esperant que torne. No tornarà la pesseta; si ens n'anem de l'euro, vindrà una altra moneda que no serà la pesseta. De la mateixa manera, no tornarà la normalitat que coneixíem. Perquè no res torna a ser com abans.

I no ens fa gens de bé seguir pensant que sí.

Represa de contacte

Bé, el meu benvolgut Aitor m'ha recordat que fa temps que no escric en el blog i li he de donar la raó. I de fet, fa tant de temps, que he entrat a Blogger i fins i tot n'havien canviat la interfície. Ara sí que pareix un altre servici de Google.

També m'ha dit que no he de limitar-me a bolcar frustracions perquè acabe molt viciat. Però en este moment és l'únic que em ve a la ment.

Fa quant? Quaranta dies? Que estic tancat a casa i els efectes no estan sent devastadors, però els sent com a passes arrere.

Per fer una vertadera represa de contacte vos he d'actualitzar. Per a cap d'any vaig tornar d'Hamburg i ho vaig fer decidit a deixar enrere els hàbits destructius que havia adquirit en l'últim any. Vaig decidir visitar una terapeuta amb qui vaig fer alguns progressos. Entre d'altres, em va ajudar a passar pàgina del que va passar amb Juanjo, identificant el que havia estat malament en eixa relació, i em va dir que a la meua vida em mancaven greument les recompenses, i per això les acabava buscant on no tocava.

Estava començant a eixir més, a quedar més amb gent amb qui normalment no m'atrevia, quan ens va sobrevindre la pandèmia esta, i ara estic tancat a casa sense fer res excepte anar a fer la compra. Exactament com era la meua vida l'any 2005, un any per a oblidar. Quaranta dies després el que sent és que no em veig capaç de fer res, de tirar cap avant. D'una banda, vull que les coses siguen com abans; tanmateix, de l'altra, no vull vore'm en la situació d'haver d'enfrontar-me a la vida.

Tinc un treball on no vull tornar perquè l'ambient s'ha posat impossible, i en algun moment l'ERTO s'acabarà.

Tinc una carrera que estic deixant abandonada perquè no soc capaç de posar-me a estudiar i el temps se me'n va: estem acabant abril, han passat tres mesos de quadrimestre i no he estudiat gens. M'he fet un calendari d'estudi que ni tan sols estic complint. Voràs quin riure el mes de juny.

La vida afectiva no existix, però ara mateix tinc excusa perquè no existisca. Quan lleven el confinament no en tindré i no em podré queixar de que ningú m'estima perquè no hi estaré posant cap remei. Parlar per Whatsapp o per Twitter és molt còmode, però quan calga quedar in person tornaran les inseguretats. Per Internet som tots fantàstics, i si algú no ho pensa, ens té igual perquè podem passar-ne.

Ja m'he viciat una altra vegada! Però promet que el proper text no serà tan frustrant.

Sempre teua

Fa poc vaig rebre este regalet de la Direcció de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana:

Construiré mil ponts mil vegades, sols per estar amb tu.

M’agrada esta campanya, m’agrada la samarreta, m’agrada que me l’hagen regalada debades i m’agrada el poema que comença amb eixe vers i que continua aixina:

Sé que visc en els teus pensaments quan rius, quan mires, quan abraces...

Hi ha moments en que em parles poc, o em calles.

En ocasions les paraules són escasses, o penses que no em necessites.

No sé qui l’ha escrit, no n’he trobat l’autor, però m’agrada molt com descriu una llengua. Sabeu que soc amant dels idiomes i em pareix que este poema descriu a la perfecció el que una llengua pot ser per a tu. El que una llengua sentiria si poguera sentir alguna cosa.

Quan aprens una llengua, quan et familiaritzes amb una llengua i la fas servir per a comunicar-te amb altres persones, per a apropar-te a altres persones, eixa llengua acaba sent part de tu, de la teua experiència, de la teua vida. Siga la llengua que siga.

Això és el valencià per a mi. És una llengua en la qual vaig viure grans experiències, en la qual vaig expressar emocions fortes i profundes. Era la llengua materna de gent molt important per a mi i que mai no oblidaré. I és la llengua que utilitze cada dia per a parlar amb alguns dels meus millors amics i per a relacionar-me amb gent que estime un munt.

Vaig començar a tindre contacte amb el valencià quan vaig entrar en internet, amb 15 anys. Però el vaig començar a aprendre amb 17, quan tinguí un intent de relació amb un xic de Terrassa que era parlant nadiu. Des d’aleshores la llengua m’ha acompanyat. I des del 2012, quan coneguí Fede, qui em va introduir a la cultura valenciana, s’ha tornat una part molt important de la meua vida.

El valencià ha construït mil ponts mil vegades: mil ponts que m’han portat a conéixer gent meravellosa.

Encara que no m’escoltes, o que fins i tot arribes a oblidar-me, no m’importa.

Perquè el que realment importa, el més poderós es que,

Des de la primera paraula fins a l’última,

Sempre estaré al teu costat.

Sempre teua. La teua llengua.

No soc parlant nadiu del valencià. Però això no importa. El valencià també és la meua llengua, perquè la llengua és de qui la fa seua. I ho serà per sempre.

El millor moment del cap de setmana

- És que berenar pot ser qualsevol menjar no? A dinar també li podeu dir berenar?
- Basta!

(Silenci)

- I si faig una merienda-cena?

La festa fallera... no és per a mi

(Este article va ser escrit el març del 2015. S'havia quedat en esborrany i he decidit publicar-lo hui.)

Després de passar les meues terceres falles com a faller, he pres la decisió de retirar-me de la festa i de l’ambient faller. No descarte tornar a formar part de la festa, però el que he vist fins ara no té un balanç positiu.

Com a aspectes positius de la festa, el que més em ve al cap és la seua pròpia condició de festa. És a dir, la gent hi va amb ganes de passar-ho bé. I si hi acudixes amb eixe esperit, és segur que ho passaràs bé.

D’altra banda, entre els monuments fallers, n’hi han de molt interessants. Més clàssics, més moderns, hi han falles experimentals. Crítiques millors i pitjors, alguns que ni tan sols fan crítica. Però hi ha molt d’art en els monuments fallers i molt de treball darrere, moltes hores d’esforç.

Tanmateix, els aspectes negatius guanyen i de molt. Sé que molts d’ells es deuen al fet que sóc una persona amb una pell massa fina i tot em molesta. Però per això deixe clar que açò que escric són només opinions meues i no intente que ningú hi estiga d’acord.

No sóc fan dels petards de cap tipus, em fan por, i sé que això no em passaria (o almenys no en el mateix grau) si m’haguera criat a València. Puc arribar a entendre que se’n tiren al carrer, com es fa, en un recinte acordonat i senyalitzat, i amb compte de no fer mal a ningú. El que no puc entendre és que siguen les dos, les tres, les quatre de la matinada i hages d’estar sentint petards dels grossos. I ja que parlem d’altes hores de la matinada, parlem també de la música i les actuacions. És necessari tindre orquestres sense cap limitació de so fins a les quatre (o més) de la matinada, just davall de la teua finestra, la vespra d’un dia laborable?

Això em recorda, a qui li agraden les despertaes? Només a qui les tira, no?

Fins ací les queixes degudes al meu figaflorisme. Però hi ha més.

En la festa fallera hi han certs dogmes que no es poden qüestionar. Són així, i seran així per sempre, i plantejar-hi qualsevol canvi és ser un extremista (com m’han dit estos dies). I em referisc al fet que existisca el càrrec de Fallera Major, el paper de la qual és només lluir bonica (hola, masclisme!). Pregunte per què no existix un Faller Major i sempre em responen que per això ja està el President. Personalment no veig la relació entre el càrrec de Fallera Major (atorgat per designació i amb durada d’un any) i el de President (triat per votació i amb durada més llarga). A més, hi pot haver una Presidenta. Ho sent, però això és incoherent – a part de masclista com, ja he indicat.

I si parlem de l’ultraconservadurisme, podem passar a parlar de l’organització de les seccions durant l’Ofrena floral. Per a desfilar, les comissions s’organitzen en diverses parts, o almenys la de la falla a què jo pertanyia ho feia així: xiquetes, xiquets, hòmens o dones amb carro, parelles, dones i per últim hòmens. Doncs vaig tindre la genial idea de preguntar si no podíem desfilar el meu xic i jo en la secció de parelles en comptes de fer-ho en la d’hòmens. Resposta de la falla: ni se vos ocórrega. Pel que es veu, la falla no volia defendre eixe tipus d’actuació per por que la Junta Central Fallera la sancionara.

Que molts direu que si és una festa religiosa (que no hauria de ser-ho, abans del franquisme no ho era), que és normal que no hi admeten parelles del mateix gènere. I entenc l’argument, però mentre seguisquen acceptant que hi desfilen divorciats...

Fins ací una mostra d’homofòbia institucional, però d’homofòbia n’anem ben servits. El primer any ja em vaig indignar quan, en els minuts abans d’entrar al carrer de la Pau, la banda musical (La Lira d’Alfarp) va començar a tocar la famosa cançó de «Maricón el que no bote» per a delícia de la comissió masculina, que s’hi va entregar a cantar en cos i ànima. Una ocasió genial per a sentir-se fora de lloc, que es repetix sempre que La Lira d'Alfarp toca, com ara a les cercaviles.

(No vull ni entrar en la qüestió lingüística. Els casals estan plens de «guardians de la valenciania», obsessionats que el valencià no és català, però que ni parlen la llengua ni la coneixen. I a més has de suportar que facen el llibret de falla amb normes del Puig, desobeint el reglament de JCF -pareix que en açò no els preocupa desobeir-.)

Per totes estes coses, no, no m’agrada com estan muntades les falles, no m’agrada com es fan, no m’agrada que els fallers (no tots, però sí una majoria, i sens dubte tots els que hi manen) siguen tan retrògrads, conservadors i homòfobs.

Llàstima perquè hi han coses precioses en esta festa, coses que paguen molt la pena. Però amb mi, que no hi compten més.

Saben el que implicaria mantindre l'horari d'estiu?

Em desdejune hui amb la notícia que les Corts Valencianes preparen una declaració institucional amb l'objectiu que no es torne a l'horari d'hivern.

Esta declaració va en línia amb la que ha aprovat el parlament balear esta setmana, amb una argumentació que faria plorar qualsevol amb una mica d'enteniment.

Asseguren que «la societat moderna necessita que les hores de sol s'adapten al seu temps d'oci» i es queden tan amples. Però és que, a més, hi afigen que «suposa un estalvi energètic, afavorix la desestacionalització turística i dinamitza l'activitat comercial, així com facilita la conciliació de la vida laboral i familiar».

Pero qué me estás contando.

Primer, analitzem el que significa este canvi. Deixem l'horari d'estiu per a tot l'hivern, és a dir, el País Valencià i Balears (i les que s'hi vullguen afegir, total, segur que alguna més ho fa) es queden amb l'horari UTC +2. Què vol dir UTC +2? Que va dos hores per davant del temps universal, el de Greenwich (Londres). Si tenim en compte que el meridià de Greenwich passa per ciutats com Castelló de la Plana, Dénia i Altea, podem concloure que el País Valencià acabaria tenint un desfase sobre l'hora solar de dos hores en hivern (com ja el té en estiu). El migdia serà, llavors, vora les 14:00, a les dos de la vesprada.

Això, que no és massa problemàtic en estiu, en hivern ho pot ser una miqueta més. Perquè no hem de perdre de vista que en hivern els dies són prou més curts, així que totes les hores de llum que tingues de vesprada no les tindràs de matí, i al revés.

Molts defensors de mantindre l'horari d'estiu asseguren que és millor tindre les hores de llum per la vesprada, per poder eixir al carrer i fer-se una cerveseta a la fresca. Obliden un xicotet detall, que sembla estúpid i evident però no ho és tant: mantindre l'horari d'estiu no vol dir mantindre l'oratge d'estiu. I amb la pluja i el fred no veig jo que et vinguen moltes ganes d'estar 'a la fresca'.

I com he comentat, les hores de llum que tingues de vesprada no les tindràs de matí. Mantindre l'UTC+2 vol dir que a finals de desembre, a les nou del matí s'estarà fent de dia (l'eixida del sol serà a les 9:22 el dia del solstici). Això implica que la majoria de gent que treballa en oficines haurà d'anar a treballar de nit. La manca de llum provoca accidents de trànsit. D'altra banda, començar l'horari d'oficina quan encara és de nit comporta una major despesa energètica. Paga la pena tindre més llum de vesprada a canvi d'açò?

Afirmen a la declaració del parlament balear que l'horari d'hivern i tindre llum de matí obeïx a decisions polítiques de caràcter industrial. És cert que d'indústria no n'hi ha massa a les Balears, perquè si n'hi haguera, sabrien que els treballadors industrials (en sóc un) treballem a torns i cobrim tot el dia. Tindre llum de matí és convenient per la quantitat de gent que treballa al sector servicis, que llevat d'excepcions com l'hostaleria, treballen la majoria en horari d'oficina.

Diuen que s'ha d'adaptar la llum al temps d'oci i que això potencia el turisme. Veig una lleugera contradicció entre els dos arguments. Deixem de banda la destrucció ambiental que suposa el turisme que s'està fomentant al País Valencià (a les Balears és encara pitjor), i pensem que volem potenciar el turisme; mantenim l'horari d'estiu. Això farà que més gent s'ocupe al sector del turisme, i per tant... que més gent treballe atenent el turisme, és a dir, de vesprada. Com se suposa que este nou horari s'adapta a l'oci? O és que volen dir a l'oci dels turistes, que ja tenen tot el dia lliure?

I, per últim, parlen de conciliar la vida familiar i laboral. Es pot conciliar la vida familiar i laboral, si els treballadors del turisme acabaran de treballar una hora més tard gràcies a esta hora més de llum que se'ls afig de vesprada? Estem tenint en compte altres circumstàncies com que, si es manté l'horari d'estiu, el prime time televisiu acabarà a l'1:30 de la matinada? Qui portarà els xiquets a escola a les huit del matí? Sabent que els xiquets ixen d'escola a les dos o les tres de la vesprada, que és quan molts treballadors del turisme comencen torn, com poden conciliar "la vida familiar i laboral" si no veuen els seus fills quasi mai?

En definitiva: estan tornant a pensar per nosaltres i, el pitjor, és que fins i tot els partits d'esquerres s'ho han empassat per complet. Com poden Compromís o Més per Menorca donar suport a açò? Esta mesura perjudica greument la classe treballadora, per quant en precaritza les condicions laborals. Beneficia els turistes? Doncs si fa bon oratge (que ja és suposar massa) sí, però com tot, fer turisme no és gratis, així que ja sabem qui són els que més fan turisme.

Ens convé mantindre l'horari d'estiu? Rotundament no. El que hauríem de fer és tornar a l'horari que ens correspon segons el sol: el de Greenwich. No se suposa que el migdia ha de ser a les 12?

No vull acabar sense destacar una cosa: a les declaracions institucionals balear i valenciana, hi parlen de l'errada de Franco de alinear l'Estat amb l'horari de Berlín, en comptes de fer-ho amb el de Londres. El que proposen per a arreglar-ho, és establir l'hora d'Atenes. Vos felicite, fills.

La batalla dels diacrítics. Una bona idea mal executada

Fa un parell de setmanes isqué la notícia que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) havia enllestit la nova Gramàtica de la llengua catalana, que venia a omplir un buit normatiu, atés que les gramàtiques oficioses que l’IEC reconeixia eren les dos publicades per Pompeu Fabra: la del 1933 i la pòstuma del 1956.

Una fita important, tenint en compte que l’any 1995 es va presentar el Diccionari de la llengua catalana i s’anuncià que en tres anys la gramàtica ja estaria publicada. Es veu que van errar per la insignificant xifra de díhuit anys. No deixa de ser curiosa esta dada, tenint en compte que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va publicar la seua Gramàtica normativa valenciana l’any 2006, i deu anys abans no existia.

La qüestió de què hui vos vull parlar és la dels diacrítics. Alhora que anunciaven la publicació de la Gramàtica, es feia pública també una reforma en l’ortografia de la llengua catalana. Esta reforma consistia en diversos aspectes, l’ús del guionet, la reduplicació d’algunes consonants... i els accents diacrítics. Concretament, consistix a reduir el nombre de paraules amb accent diacrític a catorze, eliminant-ne tota la resta.

Les paraules que es distingiran per mitjà de l’accent diacrític són les següents: bé/be, déu/deu, és/es, mà/ma, més/mes, món/mon, pèl/pel, què/que, sé/se, sí/si, són/son, té/te, ús/us i vós/vos.

Fa temps vaig parlar dels accents diacrítics i del caos normatiu que hi havia al voltant. Dos regles que presentaven tantes excepcions, que de no existir no es notaria la diferència. Els casos d’accent diacrític en la llengua catalana estaven mal pensats i mal triats, es veja per on es veja. Per això, vos podeu imaginar que en sóc favorable a una reforma.

He de dir que m’ha semblat fora de lloc l’airada resposta dels conservadors. A veure, s’entén que tots els canvis trastornen. De primeres ens costa canviar, i ens passa a tots. Hem estat tota la vida escrivint d’una determinada manera i saber que, si no canviem, constituirà un error... fa mal a l’orgull, almenys. Ja s’ha vist amb les últimes reformes en castellà de la RAE, que tot i ser justes i lògiques, han hagut de declarar-les «opcionals» per evitar l’allau d’atacs de conservadors de la llengua que més aïna el que volen no és conservar la llengua sinó no estar errats.

Que els canvis no agraden és comprensible, però les reaccions d’alguns sí que freguen l’absurd. Twitter s’ha omplit de frases completament inusuals i rebuscades per a demostrar l’absoluta importància dels diacrítics que ara s’han llevat.

Llegiu aquest poema sense diacrítics i digueu després q treure'ls ens facilita la vida.
Estimat @iec, si us plau, seny
#rectificarésdesavis pic.twitter.com/ZwWMdFILqY

— núria cadenes (@ncadenes) 2. Oktober 2016

Moltes de les queixes se centren a indicar que no calia fer res als diacrítics perquè ja estaven bé com estaven. No sé si riure o plorar, perquè precisament els diacrítics eren (bé, encara són) un absolut desgavell.

D’altres diuen que s’empobrix la llengua. Com si la riquea de la llengua es basara a posar un signe gràfic ací i allà. Per sort, el català és molt més que això.

L’IEC ha respost a estes queixes amb un comunicat molt encertat, a parer meu. Vos l’enllace, però per fer-ne un resum, és qüestió de no oblidar que la llengua és un mitjà eminentment oral, que l’escriptura no reflectirà mai totes les peculiaritats de la llengua oral (i tampoc no ha de pretendre fer-ho, per a això ja existix la transcripció fonètica). I, d’altra banda, hi exposa que la tria dels accents diacrítics no era del tot encertada, i que es distingien capritxosament algunes paraules quan altres en la mateixa situació no portaven accent diacrític.

En fi, fins ací he exposat la bona idea. La reforma dels diacrítics no era imprescindible, podíem viure amb este caos, però sí que era necessària per a facilitar l’aprenentatge de l’ortografia (no de la llengua, com bé indiquen els de l’IEC). Però, com dic al títol, em sembla una bona idea mal executada. I adés explicaré per què.

En primer lloc, i amb menys importància, pense que la tria dels casos on es manté el diacrític podria haver sigut més exhaustiva. Concretament, trobe a faltar accent en paraules com son (acte de dormir): ja que existix la diferència són (ser) i son (possessiu), per ser-ne una àtona i l’altra tònica, no entenc que no es desfaça l’ambigüitat son (possessiu) i son (acte de dormir), que jo escriuria sòn. El mateix pense del fet que la lletra be s’escriga sense accent (igual que l’animal, tot i no pronunciar-se igual) o el te (beguda) s’escriga sense accent malgrat ser tònica.

Però l’assumpte que més em preocupa té a veure amb la manera de treballar de l’IEC, tot immers en la seua bombolla i ignorant que al País Valencià hi fa vora dos dècades que existix l’AVL i que té competències legals en la normativa de la llengua en este territori. Doncs per a l’IEC, l’AVL no existix, i per tant, no hi ha cap consens a trobar amb esta acadèmia. Això significa que estes reformes no tindran validesa al País Valencià, i com a conseqüència, que l’IEC ha decidit trencar unilateralment la unitat de l’ortografia.

(Recordem que les diferències d’accentuació entre Catalunya i València en paraules com café, anglés o conéixer no són unilaterals, sinó que estan sancionades per l’IEC, i que l’AVL no ha volgut acceptar accents aguts en qué o Valéncia per no trencar la unitat ortogràfica, malgrat la pronunciació real d’estes paraules).

En la meua opinió, poc favor li fa l’IEC a la normalització de la llengua catalana amb esta actitud d'auto-aïllament. L’AVL sorgí per a acostar a la realitat valenciana una normativa que pecava de massa centralista i que alienava el parlant. Sense ella, en estos vint anys, m’imagine que la situació de la llengua a València estaria molt, molt pitjor del que està ara (que no està per a alegrar-se’n). Sembla que a l’IEC li importa més mantindre’s al seu pedestal independentment del que passe fora, i del que s’esdevinga més enllà d’Alcanar.

La proposta de reforma tot just s’ha anunciat, i s’ha parlat que hi haurà un termini de cinc anys per a adaptar-se a la nova normativa. Confie que no és massa tard per a encetar un diàleg amb l’AVL (i amb la Universitat de les Illes Balears, per cert) al voltant d’esta qüestió: seria molt positiu per a tots.

De l'estàtua de Colom i la CUP

Recentment ha eixit als periòdics estatals com a notícia una exigència per part de la CUP, demanant que no se celebre a Catalunya el festiu del 12 d’octubre i que es retire l’estàtua de Colom del centre de Barcelona.

M’ha resultat curiosa la manera de reaccionar de molts. Els que coneixem la línia ideològica de la CUP ens esperàvem esta classe d’exigències (sobretot els que hi simpatitzem). Ara bé, la gran majoria dels opinadors professionals del regne (cunyats de barra de bar), la idea dels quals sobre Catalunya és una nebulosa de gent tancada, antipàtica i avara que viu entre masies i edificis de Gaudí, han expressat una barreja d’indignació i menyspreu cap a la idea expressada per la CUP. Molts n’han arribat a afirmar que la CUP “s’ha tornat una paròdia”.

Paròdia? A veure, siguem realistes. La CUP és un partit independentista, sí, però d’esquerres, anticapitalista i antiimperialista. Qui va ser Colom? Va ser un genovés que es va apropar a la reina de Castella perquè li finançara un viatge que el faria ric, a força d’espoliar terres alienes i esclavitzar-hi gent (el que efectivament va passar). De veres algú espera que la CUP estiga conforme amb una estàtua que ret homenatge a un personatge com eixe?

I no em vingueu ara amb allò que “la història no es pot canviar”. Llevar una estàtua a un mercenari genocida no és canviar la història. És qüestió de reconéixer el que va passar i actuar conseqüentment. Ningú no pretén esborrar els fets, que no es conega el que ocorregué a Amèrica. Per descomptat que cal conéixer-ho. Però això no vol dir que tal personatge es meresca una estàtua al mateix centre de Barcelona.

I venim ara amb l’altra part de l’exigència: que no se celebre el 12 d’octubre a Catalunya. Transportem-nos al marc ideològic de la CUP. La CUP (com ho fem molts altres) no concep Catalunya (bé, els Països Catalans) com a part de cap altra entitat exterior o superior. Els Països Catalans formen part de l’Estat Espanyol com a resultat d’un desenvolupament polític que ara es vol arreglar. Què se celebra el 12 d’octubre? L’arribada de Colom a Amèrica, i la posterior expansió de la cultura castellana per Amèrica, a la força, per mitjà del genocidi, l’explotació i l’esclavitud de la població autòctona. La CUP és un partit antiimperialista, així que no dóna suport a estos fets, i a més reconeix Catalunya com a aliena a eixe fet cultural. De veres ens sorprén que la CUP rebutge el 12 d’octubre?

Paròdia, diuen. Paròdia diuen els que no volen canviar res perquè tot els pareix bé com està. Paròdia diuen els que tenen massa perea per a canviar res. Paròdia diuen, també, els covards que tot i no estar bé, els fa por moure’s.

Paròdia és, al cap i a la fi, la paraula que fan servir perquè no conceben tindre respecte per opcions polítiques diferents de la seua. Siga per espanyolisme, per imperialisme o per ideologia burgesa, o simplement per manca de nivell intel·lectual, però no són capaços de respectar allò amb què no combreguen.

Pels arguments adés exposats, entenc que les exigències de la CUP són coherents amb la seua ideologia i no veig cap indici de paròdia, d’exageració, ni res que s’hi parega. Tant de bo la proposta reïsca i es faça una mica de justícia històrica.

L'absurditat dels accents diacrítics

Sovint es diu que el valencià és difícil. Ho diu fins i tot molta gent valencianoparlant. I es referixen a la llengua escrita, formal. Deixant a banda que totes les llengües escrites compten amb complicacions més o menys necessàries, perquè codificar una llengua té problemes, hui em vull centrar en una complicació innecessària en la codificació del valencià. Em referisc als accents diacrítics.

Els accents diacrítics tenen una funció clara i útil. Distingixen paraules -normalment monosíl·labes, però no sempre- que en un text escrit poden portar a confusió, i n’aclarixen la pronunciació per a una millor lectura. Les llengües romàniques veïnes tenen algun tipus d’accent diacrític; el portugués (pelo/pêlo), el castellà (mas/más), l’italià (si/sì). Deixe a banda el francés perquè el seu sistema d’accentuació té poc a veure amb la tonicitat, i l’occità perquè la seua codificació es va basar parcialment en la catalana.

El sistema d’accentuació en català comença d’una manera simple. Agudes s’accentuen en uns casos, planes en els contraris, esdrúixoles sempre. Fins ací tot està bé. Ara, la qüestió dels accents diacrítics sembla resolta a corre-cuita i sense molta coherència.

Les regles diuen que si en els doblets hi ha una paraula àtona i una altra tònica, esta darrera portarà accent diacrític. I exemples en són nos/nós, vos/vós, es/és, mon/món. Perfecte. Este criteri requerix una mica d’anàlisi sobre el que estem dient, però quan t’hi acostumes és perfecte.

Passem a un altre criteri. Si en el doblet la diferència és el timbre de la vocal tònica, se n’accentuarà la tancada. Exemples en són soc/sóc, os/ós, fora/fóra. Perfecte també.

El que passa és que estos dos criteris fonamentals són, bàsicament, falsos. O podríem dir que la quantitat de casos aplicables i d’excepcions és més o menys la mateixa. Vegem.

El segon criteri té excepcions clares en casos com els de molt (adverbi)/mòlt (participi de moldre). En este cas la tancada no s’accentua, l’oberta sí. Entenc que molt és una paraula de molt més ús que mòlt, i supose que per això es va decidir accentuar la menys usada. El mateix cas trobem en tòs (occípit)/tos (acció del cos). Entenc que també per freqüència. Trenca completament el segon criteri, però en fi, suposem que ha sigut per una bona causa.

El primer criteri, que em sembla més clar i universal (atés que el timbre de la vocal pot variar entre dialectes, parlars i fins i tot idiolectes, però la tonicitat quasi no canvia mai), es trenca en casos com véns (verb vindre)/vens (verb vendre). Paraules completament homòfones, però una se n’accentua i l’altra no. La mateixa situació ocorre en bóta (recipient per al vi)/bota (tipus de calçat).

Entenc que es vullga ser extremadament precís en l’escriptura i evitar ambigüitats, però hem de tindre en compte dos qüestions. Una, que els casos en què estes paraules poden ser mal interpretades són molt, molt escassos. De fet, si foren molt freqüents, ja la llengua parlada n’hauria desfet l’ambigüitat d’alguna manera; això no ha passat. I dos, que haver de recórrer al significat per a diferenciar l’escriptura d’una de les dos paraules del doblet implica, d’una banda arbitrarietat (no hi ha cap raó per posar accent a una paraula i no a l’altra), i d’altra banda la necessitat de l’ús de la memòria per a recordar quina de les dos paraules ha de portar l’accent. Quan es llig molt, es pot reduir la freqüència en què eixe problema apareix, però hi ha paraules molt poc usades que poden presentar problemes precisament per la raresa. Pensem en la paraula deu amb significat ‘font’. Haurem d’escriure la deu del saber o la déu del saber?

Això em porta a la pitjor de les excepcions: quan els dos criteris se’n van en orris. Quan paraules homòfones s’escriuen de manera diferent, però paraules amb diferent pronunciació s’escriuen igual. Vegem-ne dos exemples. El primer, el doblet mes/més. Més amb accent sempre significa l’adverbi de quantitat, tònic i amb vocal tancada. Tanmateix, mes pot significar ‘part de l’any’ (tònic, vocal tancada) o pot funcionar com a conjunció, amb vocal àtona (em va dir que sí, mes pot haver-me mentit). Ja hem fet esclatar el primer criteri. Farem el mateix amb el segon: tornant a la paraula esmentada abans, déu (vocal tancada) vol dir divinitat, però deu pot significar ‘font’ (vocal tancada), una forma del verb deure (vocal tancada), o... un numeral (vocal oberta). Coherència? No en tenim massa, no en demaneu.

Amb el nivell d’estandardització arribat amb els mitjans de comunicació, fer qualsevol reforma ortogràfica per posar-hi una mica d’orde sembla bastant complicat. No obstant això, el que jo proposaria (en la meua opinió com a llec en la matèria) és una simplificació i quedar-nos només amb els dos criteris esmentats, sense fer-hi cap excepció. Aleshores escriuríem de la següent manera:

• Atés que be (oberta) vol dir corder, escriurem bé tant per a l’adverbi i substantiu (ho has fet molt bé) com per a la lletra (això s’escriu amb bé).
• Deu sense accent implicaria vocal oberta segons el segon criteri, així que només vol dir el número 10. Per això, déu amb vocal tancada marcada en l’escriptura serviria per a tota la resta de significats. No déu arribar massa tard.
• Seguint el primer criteri, més implica vocal tònica, així que la part de l’any s’escriuria amb accent: octubre és el més del meu aniversari.
• Atenent a l’existència de la conjunció condicional àtona si, haurem d’escriure amb accent tots els significats tònics: sempre parla de sí mateix. Aquella ciutat es trobava al sí del país. Esta obra està en sí major. (Noteu que esta darrera incoherència, la de la nota musical, és present també en castellà).
• Te sense accent és un pronom personal feble: no te la vaig donar perquè l’havia perduda. Aleshores, les tòniques hauran d’anar amb accent: vols beure una mica de té? Això s’escriu amb té.
• La pitjor barreja de les normes actuals ocorre en la paraula son. Deixarem son sense accent per a la paraula àtona (son pare no té nas). Amb accent marcarem les paraules tòniques, que, a més, es diferencien en el timbre: estos llibres no són gens xicotets. Hui m’he alçat enjorn i tinc molta sòn.
• I, per descomptat, les paraules completament homòfones i sense homògrafes, seguiran les regles corrents d’accentuació. Això llevaria l’accent de paraules com bóta, féu, móra, nét, rés, sòl, véns i vés, per exemple.

La força del costum és molta, així que està clar que ara que la llengua està per tot arreu, molt poca gent veuria els avantatges d’aquests canvis. I pot ser que no siguen tan importants o necessaris com per a tirar-los endavant. Però pense que així s’hauria d’haver fet des d’un començament. O potser d’una manera diferent, qui sap? Però sempre mantenint i seguint un únic sistema, i no la barreja que tenim hui.