L'absurditat dels accents diacrítics

Sovint es diu que el valencià és difícil. Ho diu fins i tot molta gent valencianoparlant. I es referixen a la llengua escrita, formal. Deixant a banda que totes les llengües escrites compten amb complicacions més o menys necessàries, perquè codificar una llengua té problemes, hui em vull centrar en una complicació innecessària en la codificació del valencià. Em referisc als accents diacrítics.

Els accents diacrítics tenen una funció clara i útil. Distingixen paraules -normalment monosíl·labes, però no sempre- que en un text escrit poden portar a confusió, i n’aclarixen la pronunciació per a una millor lectura. Les llengües romàniques veïnes tenen algun tipus d’accent diacrític; el portugués (pelo/pêlo), el castellà (mas/más), l’italià (si/sì). Deixe a banda el francés perquè el seu sistema d’accentuació té poc a veure amb la tonicitat, i l’occità perquè la seua codificació es va basar parcialment en la catalana.

El sistema d’accentuació en català comença d’una manera simple. Agudes s’accentuen en uns casos, planes en els contraris, esdrúixoles sempre. Fins ací tot està bé. Ara, la qüestió dels accents diacrítics sembla resolta a corre-cuita i sense molta coherència.

Les regles diuen que si en els doblets hi ha una paraula àtona i una altra tònica, esta darrera portarà accent diacrític. I exemples en són nos/nós, vos/vós, es/és, mon/món. Perfecte. Este criteri requerix una mica d’anàlisi sobre el que estem dient, però quan t’hi acostumes és perfecte.

Passem a un altre criteri. Si en el doblet la diferència és el timbre de la vocal tònica, se n’accentuarà la tancada. Exemples en són soc/sóc, os/ós, fora/fóra. Perfecte també.

El que passa és que estos dos criteris fonamentals són, bàsicament, falsos. O podríem dir que la quantitat de casos aplicables i d’excepcions és més o menys la mateixa. Vegem.

El segon criteri té excepcions clares en casos com els de molt (adverbi)/mòlt (participi de moldre). En este cas la tancada no s’accentua, l’oberta sí. Entenc que molt és una paraula de molt més ús que mòlt, i supose que per això es va decidir accentuar la menys usada. El mateix cas trobem en tòs (occípit)/tos (acció del cos). Entenc que també per freqüència. Trenca completament el segon criteri, però en fi, suposem que ha sigut per una bona causa.

El primer criteri, que em sembla més clar i universal (atés que el timbre de la vocal pot variar entre dialectes, parlars i fins i tot idiolectes, però la tonicitat quasi no canvia mai), es trenca en casos com véns (verb vindre)/vens (verb vendre). Paraules completament homòfones, però una se n’accentua i l’altra no. La mateixa situació ocorre en bóta (recipient per al vi)/bota (tipus de calçat).

Entenc que es vullga ser extremadament precís en l’escriptura i evitar ambigüitats, però hem de tindre en compte dos qüestions. Una, que els casos en què estes paraules poden ser mal interpretades són molt, molt escassos. De fet, si foren molt freqüents, ja la llengua parlada n’hauria desfet l’ambigüitat d’alguna manera; això no ha passat. I dos, que haver de recórrer al significat per a diferenciar l’escriptura d’una de les dos paraules del doblet implica, d’una banda arbitrarietat (no hi ha cap raó per posar accent a una paraula i no a l’altra), i d’altra banda la necessitat de l’ús de la memòria per a recordar quina de les dos paraules ha de portar l’accent. Quan es llig molt, es pot reduir la freqüència en què eixe problema apareix, però hi ha paraules molt poc usades que poden presentar problemes precisament per la raresa. Pensem en la paraula deu amb significat ‘font’. Haurem d’escriure la deu del saber o la déu del saber?

Això em porta a la pitjor de les excepcions: quan els dos criteris se’n van en orris. Quan paraules homòfones s’escriuen de manera diferent, però paraules amb diferent pronunciació s’escriuen igual. Vegem-ne dos exemples. El primer, el doblet mes/més. Més amb accent sempre significa l’adverbi de quantitat, tònic i amb vocal tancada. Tanmateix, mes pot significar ‘part de l’any’ (tònic, vocal tancada) o pot funcionar com a conjunció, amb vocal àtona (em va dir que sí, mes pot haver-me mentit). Ja hem fet esclatar el primer criteri. Farem el mateix amb el segon: tornant a la paraula esmentada abans, déu (vocal tancada) vol dir divinitat, però deu pot significar ‘font’ (vocal tancada), una forma del verb deure (vocal tancada), o... un numeral (vocal oberta). Coherència? No en tenim massa, no en demaneu.

Amb el nivell d’estandardització arribat amb els mitjans de comunicació, fer qualsevol reforma ortogràfica per posar-hi una mica d’orde sembla bastant complicat. No obstant això, el que jo proposaria (en la meua opinió com a llec en la matèria) és una simplificació i quedar-nos només amb els dos criteris esmentats, sense fer-hi cap excepció. Aleshores escriuríem de la següent manera:

• Atés que be (oberta) vol dir corder, escriurem bé tant per a l’adverbi i substantiu (ho has fet molt bé) com per a la lletra (això s’escriu amb bé).
• Deu sense accent implicaria vocal oberta segons el segon criteri, així que només vol dir el número 10. Per això, déu amb vocal tancada marcada en l’escriptura serviria per a tota la resta de significats. No déu arribar massa tard.
• Seguint el primer criteri, més implica vocal tònica, així que la part de l’any s’escriuria amb accent: octubre és el més del meu aniversari.
• Atenent a l’existència de la conjunció condicional àtona si, haurem d’escriure amb accent tots els significats tònics: sempre parla de sí mateix. Aquella ciutat es trobava al sí del país. Esta obra està en sí major. (Noteu que esta darrera incoherència, la de la nota musical, és present també en castellà).
• Te sense accent és un pronom personal feble: no te la vaig donar perquè l’havia perduda. Aleshores, les tòniques hauran d’anar amb accent: vols beure una mica de té? Això s’escriu amb té.
• La pitjor barreja de les normes actuals ocorre en la paraula son. Deixarem son sense accent per a la paraula àtona (son pare no té nas). Amb accent marcarem les paraules tòniques, que, a més, es diferencien en el timbre: estos llibres no són gens xicotets. Hui m’he alçat enjorn i tinc molta sòn.
• I, per descomptat, les paraules completament homòfones i sense homògrafes, seguiran les regles corrents d’accentuació. Això llevaria l’accent de paraules com bóta, féu, móra, nét, rés, sòl, véns i vés, per exemple.

La força del costum és molta, així que està clar que ara que la llengua està per tot arreu, molt poca gent veuria els avantatges d’aquests canvis. I pot ser que no siguen tan importants o necessaris com per a tirar-los endavant. Però pense que així s’hauria d’haver fet des d’un començament. O potser d’una manera diferent, qui sap? Però sempre mantenint i seguint un únic sistema, i no la barreja que tenim hui.

«Això no és valencià» i la JQCV

No vos n’he dit res, però he estat preparant-me per a l’examen de Grau Superior de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. I, és clar, en la preparació, he buscat molta informació per Internet i he trobat diversos tipus d’informació i d’opinions. Menys informació de la que necessitava, i més opinions del que esperava trobar.

He trobat molts fils de fòrums on hi havia gent que demanava consell per a preparar-se per a este examen. La majoria de les respostes que he llegit han sigut constructives, gens polititzades, només parlant de la dificultat de l'examen. De tant en tant he trobat el típic blaver responent que ‘això no és valencià’. Però el que més m’ha cridat l’atenció ha sigut la gent que, sense ficar-se en política ni ser blavera, argumentava que no entenia que hi haguera gent valencianoparlant que no poguera aprovar l’examen de Grau Superior sense estudiar.

Supose que deu ser per les polítiques desfavorables al valencià d'estos tres segles, que han provocat que el valencià haja estat exclòs de tots els fenòmens de normalització en qüestions culturals. Molta gent no ha tingut cap tipus d'accés a la cultura en valencià. Ni el cinema ni la literatura en valencià han arribat a molta gent. Amb l'ensenyament en valencià això es pot capgirar, però sembla que hui el tòpic seguix viu i amb força.

El cas és que per a molts valencians, tristament, el valencià és la llengua que parla l'avi del poble. Que sí, el valencià també és això, però estem deixant a banda la riquesa de registres de la llengua. Curiosament, esta gent no fa la mateixa analogia per al castellà. Per què en classe de llengua castellana ens fan aprendre unes paraules que molts avis de pobles de Castella no coneixen? La conclusió és clara: ser nadiu d'un idioma no et fa automàticament competent en tots els seus aspectes. Igual que ser castellanoparlant no és garantia d'aprovar l'assignatura de llengua castellana, ser valencianoparlant no és garantia d'aprovar els exàmens de la JQCV.

En el meu cas, sent andalús, he viscut tota la vida en una situació pitjor. Des de xicotet els professors s'esforcen a ensenyar-nos que el que parlem no és formal ni acceptable, i que devem aprendre un model de llengua que no té res a veure amb el que parla la gent que ens envolta. En això envege el valencià, perquè la llengua formal s'acosta molt més al que parla la gent del carrer, tot i les queixes de molts salvapàtries.

Tot i això, quan comences a estudiar per al grau superior, t'adones que és normal que fins i tot un nadiu no el puga aprovar sense estudiar. El nivell que s'hi exigix és molt alt. I no me'n queixe, al revés, atés que és el nivell més alt d'examen de la llengua, crec que el domini que se'n té ha de ser total. En un dels exàmens d'anys anteriors, preguntaven què eren cabirols i daines. Sí, ens en podem queixar, són paraules difícils i no molt conegudes, però això no vol dir que no siguen valencianes. ¿O és que hi ha molta gent castellanoparlant que sàpia què són corzos y gamos?

Per això he de dir que, encara que moltes vegades es deixe de banda, és fonamental llegir molt en català. Podria assegurar que almenys tres preguntes de l'examen d'enguany les he respost correctament perquè les paraules per les quals es preguntava les havia apreses en llibres de lectura.

En fi, sembla que, si no he fet malament el càlcul amb la plantilla de respostes, he superat la primera fase i caldrà estudiar ja per a la segona, dictat, expressió oral i expressió escrita. Espere que l'accent estranger no em pese massa i que els nervis no m'impedisquen expressar-me com cal.

Reflexions sobre la consulta catalana

En fi, després de quasi un any planejant-la, la consulta catalana s’ha dut a terme. En unes circumstàncies millorables, sí, però amb una gran faena feta per milers de voluntaris.

Dic això de les circumstàncies millorables perquè supose que tots hauríem volgut que la consulta fóra un verdader referèndum, vinculant i amb totes les garanties d’una elecció organitzada des de l’oficialitat. Però què hi farem, el govern estatal s’hi ha negat.

Per descomptat, pense que el paper que està fent el govern estatal és d’allò més inadequat. Entenc que hi havia dos estratègies bàsiques: la primera, prendre nota de tot el que està passant i seure a negociar amb el govern català, i la segona, negar-se a tot i fer-se el sord com si res no passara. Atés que el govern estatal és del PP, la primera estratègia els faria perdre un munt de vots d’espanyolistes acèrrims de dretes, mentre que la segona guanyaria el vistiplau dels esmentats espanyolistes.

El govern, òbviament, ha triat la segona estratègia. Tanmateix, sembla no haver-se adonat de l’evident conseqüència: eixa segona estratègia, molt segurament, acabarà amb la declaració unilateral d’independència, de la qual cada dia es parla més i sembla més possible.

Encara són a temps de fer alguna cosa constructiva i, si realment volen ‘salvar’ Espanya, seure a negociar amb el govern català, a parlar del que es pot fer i del que poden cedir els dos. Però em fa la impressió que no és eixa la intenció del govern i que seguiran ignorant la qüestió catalana.

Dels resultats de la consulta popular, se n’està parlant molt estos dies, i com és natural, tot el món agrana cap a casa, tinguen motius o no en tinguen. El govern estatal es congratula perquè “només” hi han 1,8 milions d’independentistes. És a dir, donen per fet que els prop de cinc milions que podien votar i no ho han fet, votarien no. Òbviament, això ho fan de cara a la galeria, però saben perfectament que eixa anàlisi és absurda.

Els independentistes catalans, tanmateix, troben una victòria eixe nombre de vots. I hi estic d’acord. Que la participació haja sigut de 2,2 milions de persones amb tots els entrebancs que s’han posat a la celebració de la consulta, la publicitat de la possible il·legalitat i tots els mitjans repetint que la consulta no serviria per a res... l’escassetat de centres de votació, la impossibilitat de comptar amb un cens oficial i la necessitat de guiar-se per les dades del carnet d’identitat... trobe que 2,2 milions de votants és una quantitat bastant bona per a estes condicions.

No puc estar-me d’esmentar l’emoció que transmetien totes les fotos de la jornada electoral; la gent va anar a votar amb il·lusió i amb convicció, amb la seguretat d’estar fent el que consideraven correcte, amb la seguretat moral que ningú els podia prendre el dret d’expressar-se democràticament.

I en l’altre costat es va situar la caverna, expressada pels mitjans de comunicació tradicional, però amb una gran massa darrere, mancada de coneixement polític i de ganes d’entendre els sentiments aliens, enrocada en la postura immobilista del mantra España es de todos los españoles. Tal deu ser eixa ignorància que els arguments que més es repetien a Twitter eren els de sempre. Els més primitius, repetint que “açò és Espanya i si no vos agrada, vos en podeu anar”, com si tingueren algun dret de fer fora la gent de sa casa. Els més progres, recorrent a eixa frase tan romàntica com inaplicable de “jo és que no crec en les fronteres, no sé per què voleu crear-ne una, si el que hauríem de fer és llevar-ne”.

Perquè ara resulta que crear un nou estat implica establir duanes i controls fronterers. Per això vaig dir a Twitter que la gent que recorre a este argument no deu haver eixit del seu poble mai, perquè les vegades que he anat a França, Portugal o Alemanya no vaig passar ni tan sols un control fronterer. Imagineu, aleshores, la ridiculesa dels qui arguïen que els catalans ‘volen construir un mur’.

Senyors i senyores, no és tan difícil entendre que la independència no tracta d’això. Que no es volen establir fronteres ni construir murs per separar res. El que es vol és decidir el destí, les lleis, les polítiques, sense que haja de vindre ningú a desautoritzar el govern propi, a desautoritzar els representants del poble. Que no haja de vindre un govern de fora a dir que el model educatiu que la societat catalana s’ha atorgat és il·legal i a voler imposar un altre en el seu lloc, per posar un exemple. Més encara quan el govern estatal que pretén desautoritzar les decisions catalanes és dirigit per un partit completament marginal a Catalunya.

Ara, la independència pot ser tan amigable o tan hostil com les dos parts la vullguen fer. Ni a Catalunya ni a Espanya els convé fer-la hostil. Els catalans ho saben... però el govern espanyol sembla que no se’n vullga adonar. I les conseqüències d’encabotar-se d’eixa manera poden ser desastroses, començant per la possibilitat que Catalunya es vullga desentendre de la seua part del deute sobirà. Mariano, de veres vols ser el responsable de deixar la teua benvolguda Espanya sense els ingressos catalans i amb un deute que superaria de molt el PIB?

Arribats a este punt, i també per la part que em toca (atés que la societat del meu país encara no s’ha adonat que a Espanya no fem res), espere que el govern estatal rectifique i faça les coses bé. No hi tinc moltes esperances, però. Pel que fa als catalans, sé que faran el millor per al seu país. I tota la brutícia que es queden (que en serà molta, perquè de polítics embrutats, també en tenen un bon grapat) l’hauran de netejar ells, però ja quan ho facen no hauran de dependre de cap autoritat aliena que entorpisca la neteja.

Es diu català, i només català, perquè ho dic jo.

(Avise: és un post llarg i recarregat).

Hi ha dies que ni em passe per Twitter, i d’altres que m’hi estic tot el dia. Últimament m’he ficat en més d’una discussió que realment no tenia res a veure amb mi, però què hi farem. Ja n’he parlat al meu bloc en castellà, ací parlaré d’una altra polèmica, en la qual no he sigut protagonista però sí que hi he intervingut i m’ha semblat poc menys que lamentable.

Fa temps que seguisc un compte que es diu @Valencianistasc, supose que abreviació de “Valencianistes en castellà”. Només fan piulades en castellà, però totes o gairebé totes de contingut valencianista, del que hui se sol dir valencianisme de construcció. I és clar, fa servir un llenguatge al qual molta gent no està acostumada. Per exemple, sempre defén la llengua valenciana enfront dels atacs del govern del PP, però defenent alhora la unitat de la llengua compartida. Si això sobta a molts, més polèmic encara és el fet que quan es referix a la llengua, li diu “valencianocatalán”.

Vaya 1 universidad que hace inmersión en valencianocatalán es la mejor universidad española. Ya saben lo que deben hacer las demás @abc_es
— Valencianistas caste (@Valencianistasc) August 15, 2014

Bé, esta vegada els comentaris no s’han fet esperar. Però no per part d’espanyolistes, no. Per part, d’una banda, de valencians pancatalanistes, que han volgut interpretar en esta piulada algun tipus de secessionisme lingüístic, i d’altra banda, de catalans, que no accepten que la seua llengua tinga cap altre nom fora de Catalunya. Vegem algunes de les joies que amollaren ahir.

Per un lloc, tenim els que aprofiten qualsevol ocasió per a imposar el seu dogmatisme.

@Valencianistasc @JaumeClapes @abc_es A la Universitat de Barcelona no es parla ni "valencià" ni "lapao", només CATALÀ.
— Rosa T379 SÍSÍ (@RosaClotet) August 15, 2014

@s0msirem @Joan_Llacuna @Valencianistasc @JaumeClapes Jo n'estic molt tipa de temes "nominalistes" per trocejar el CATALÀ. És atac.
— Rosa T379 SÍSÍ (@RosaClotet) August 15, 2014

Per un altre lloc, tenim gent que desconeix la situació del català a València, i que realment creu que dir-li valencià és un invent del PP:

@Valencianistasc No vui pas ofendre. Però aixó de "valencià" va inventar-ho gent del @PPopular x dividir-nos, no? @JaumeClapes @RosaClotet
— Joan Llacuna (@Joan_Llacuna) August 15, 2014

@Ribera4Ever @ibanbdn @Valencianistasc @Joan_Llacuna @JaumeClapes Si, ho és des que la rita barberà mana a la vostra terra!
— Rosa T379 SÍSÍ (@RosaClotet) August 15, 2014

(Dada: el nom de la llengua més usat al País Valencià ha sigut «llengua valenciana» des de 1395. Només hi ha testimonis d'anomenar-la «català» en l'Edat Mitjana entre 1341 i 1479, i després de la Renaixença des de 1877. Per tant, la majoria de la gent del País Valencià té costum de dir-li «valencià», i des de molt abans que hi existira el Partit Popular).

Gent que necessita argumentar la unitat de la llengua, tot i que ningú l’havia negada (d’una manera una mica pobra, tot siga dit, perquè recorda al ¿qué pone en tu DNI?):

@Valencianistasc Valencià: «Al País Valencià, llengua catalana». Aquí queda clar http://t.co/t1z8dam71g @ibanbdn @JaumeClapes @RosaClotet
— Joan Llacuna (@Joan_Llacuna) August 15, 2014

(Entenc que esta piulada pretenia afirmar la unitat de la llengua, que no estava en qüestió. D'altra banda, en este tuit es reflectix que l'IEC mateix reconeix el fet que la llengua al País Valencià rep el nom de valencià. Ni tan sols cal anar al diccionari de l'AVL, que deixa encara més clar que és un nom que designa la llengua en la seua totalitat).

Gent que critica el compte del qual parlava, tant fa que defenga la unitat de la llengua, només perquè s’expressa en castellà:

@xabierpayet @Valencianistasc @ibanbdn aixo pareix, vol dir.li valencianocatalan. Jo preferix catala. Damunt parla castella el tio..
— Argilaga ll*ll (@Argilagues) August 15, 2014

(Entenc que es vullga fomentar el valencià, però el compte concret, el de @Valencianistasc, està fet en castellà amb una finalitat divulgativa clara. I si defén l'ús de la llengua i els punts de vista científics sobre la seua filiació lingüística, no entenc este atac, la veritat).

No falten les contínues referències al LAPAO:

@loqu_84 @Valencianistasc d'aqui a arribar a dir-li lapao, són 4 dies, li fan el joc als que volen carregar-se la llengua
— xabier payet (@xabierpayet) August 16, 2014

(Em remet al que he contat abans: el català ha rebut el nom de valencià des de fa més de sis-cents anys, des de molt abans que existira el nacionalisme com a ideologia, i des de molt abans que es poguera fer servir amb finalitat secessionista. No és comparable amb el terme LAPAO, que abans de 2013 no existia, i que va sorgir amb la llei de llengües d'Aragó amb la qual el PP vol afeblir el català).

Ni la gent que aprofita per a criticar com la llengua es parla a València, fent servir generalitzacions i tòpics:

@loqu_84 @QuimMonzo @llopebre @Valencianistasc si clar, dir "endespues" o "consexal" això es diferencia dialectal clarissimament

— Miss Lolas !!*!! (@InesikaDarko) August 16, 2014

(Explique: açò va ser una resposta a una piulada seua on deia que a València el que es parla és «catalanyol» (sic). Clarament esta xica no ha sigut mai a Barcelona capital o rodalia, on l'ús de castellanismes també és escandalós; tampoc no sembla que haja conegut massa valencianoparlants a València mateix, atés que no tot el món fa servir eixos barbarismes.)

Gent que, afortunadament, intenta posar-hi una mica de trellat:

@Fran6Qnet Bé, al País Valencià ja el deien valencià des de fa varis segles. Això sí, entès com el català que s'hi parlava, no com una
— TJPCATALUNYA (@TJPCATALUNYA) August 15, 2014

@RosaClotet @s0msirem @Joan_Llacuna @Valencianistasc @JaumeClapes imposant un nom perjudiques més al ja perjudicat valencia
— METEO sabadell (@meteosabadell) August 16, 2014

En fi, en general ha sigut tot una mica vergonyós. Si voleu veure el fil complet, seguiu este enllaç.

La qüestió és que des de Catalunya, la situació a València es veu molt fàcil, i se simplifica massa, quan els matisos de tot el que envolta la llengua són més complexos al País Valencià del que són enlloc. No deu ser tan difícil entendre que, si el que vols és que la llengua es recupere, el que no pots fer és posar-hi entrebancs, no? Si la gent fa segles que li diu el mateix nom a la llengua, i se sent còmoda dient-li'l, no és més fàcil acceptar una multiplicitat onomàstica, que imposar un nom nou a una llengua que té problemes seriosos de substitució?

El nacionalisme del segle XIX, el dels estats-nació, el de “una llengua, un poble”, va fer molt de mal al segle XX (recordem quines conseqüències tingué?) i encara en fa. Nacionalisme sí, però amb trellat. Tampoc no costa entendre que una llengua tinga més d’un nom, no? Ja passa amb el flamenc i l’holandés; els flamencs parlen flamenc, i no per això deixen de reconéixer la unitat de la llengua neerlandesa.

No deu ser tan difícil aconseguir que s’entenga el mateix a Catalunya.

La deriva particularista... de Catalunya

Quan comences a aprendre la llengua valenciana-catalana i a llegir el que diuen els del nord, els del sud, filòlegs, lingüistes, llibres de referència... el dibuix que se’t forma, perquè és el que s’ha fomentat per part de molts, és el d’una llengua estàndard a Catalunya i unes particularitats valencianes que es desvien del que es parla més al nord. Esta ha sigut la imatge que durant molt de temps s’ha donat, no només des de Catalunya, sinó també per part de molts valencians, sobretot de molts professors de valencià. Tanmateix, en el meu afany per aprendre com més millor sobre esta meravellosa llengua, he gratat un poquet i he anat qüestionant molts aspectes d’eixe dibuix.

Ja coneixem la desafortunada batalla de València, en què una gent que ni tan sols parlava el valencià, va aconseguir fer creure a masses de gent indocumentada que el valencià i el català eren llengües diferents, amb molta mala bava i grans dosis de política amagada darrere del debat suposadament lingüístic. Tot, per descomptat, suportat per entitats antigament valencianistes que s’havien inscrit al secessionisme lingüístic de caire polític espanyolista. Per sort les seues bogeries pseudocientífiques mai no van ser tingudes en compte pel govern més enllà de l’atorgament de subvencions.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, òrgan creat pel govern autonòmic amb la suposada intenció de “desactivar el conflicte lingüístic”, ha anat fent una faena de conciliació que tenia en compte d’una banda el valencià que ara es parla (parafrasejant els modernistes) i d’altra el valencià clàssic, amb interés de convergir amb les altres varietats de la llengua, però sempre amb visió horitzontal i no vertical. Un treball que trobe molt lloable, atesa la greu situació de consideració social en què es troba la llengua.

No obstant això, una crítica que molts fan a l’AVL (sobretot els que han estudiat la llengua als anys 60 i 70 o seguixen eixa escola) és el suposat particularisme exagerat dels criteris amb què elabora la normativa. Segons diuen, a més de prioritzar les formes valencianes genuïnes, bandeja totes les formes que no es fan servir a València. Bé, açò últim és discutible, però que fa una preferència per les formes valencianes és veritat.

Que això siga bo o roín, ho podem debatre. Ara, el que molts obliden és que l’IEC va fer la seua pròpia faena particularista el segle XX. Moltes de les formes generals que propugnen són d’ús exclusiu al Principat de Catalunya. Han fet un treball dialectalitzador quasi des del primer moment i, ara que la llengua està mig normalitzada al Principat, desfer-lo no és possible. M’explique.

Es critica el Diccionari Normatiu Valencià per ‘dialectal’, segons diuen. Fixem-nos en un verb que es posa sempre d’exemple entre els diferents parlars: el verb eixir. Del moviment d’anar de dins cap a fora, a València se’n diu eixir i a Catalunya sortir. A Mallorca es diu sortir, però al Rosselló es diu eixir. Bé, l’argument del caràcter dialectal del DNV el defenen amb el fet que si busques sortir al DNV, et remet a eixir. Tanmateix, si consultes eixir al diccionari de l’IEC, et remet a sortir. Això no és dialectalitzant? Per què l’acció contrària sí que ho és? Una dada més: el verb per a esta acció en els textos clàssics és eixir, no sortir. No ens trobem que l’elaboració del DIEC és clarament dialectalitzant? (Opine que, si realment es volguera haver fet un diccionari per al conjunt de la llengua, la definició ‘anar de dins a fora’ apareixeria en les dos entrades, eixir i sortir, cosa que no ocorre.)

Podeu trobar més informació sobre l’arbitrarietat del DIEC, no només la dialectal, en l’article (molt exhaustiu) de F. Esteve, J. Ferrer, L. Marquet i J. Moll “El diccionari de l'Institut. Una aproximació sistemàtica”, trobat online a Raco.cat.

Una altra crítica és la referida a les formes dels verbs incoatius en present, perquè l’AVL preferix les formes sense -e-, servix, unix, agraïx, en comptes de serveix, uneix, agraeix, que són les formes clàssiques i usuals a Catalunya i a les Balears. Es diu que esta elecció fragmenta la llengua. Ara, sense eixir-nos del tema, si ens fixem en el present del subjuntiu, veiem que l’IEC des del primer moment va normalitzar com a preferents les formes serveixi, uneixi, agraeixi, que eren les usuals a Barcelona al començament del segle XX, però que diferien significativament de les clàssiques servesca, unesca, agraesca, que encara eren d’ús comú a Catalunya (tot i que en retrocés) el 1814, com veiem al text de Josep Pau Ballot. L’elecció d’unes formes innovadores d’abast reduït, encara que foren les usuals a Barcelona, no fragmentava la llengua?

El mateix passa amb els verbs que es conjuguen com els incoatius, que els clàssics conjugaven nasc, nasca, meresc, meresca, i l’IEC va normalitzar amb el model barceloní neixo, neixi, mereixo, mereixi.

Expose un últim cas, el dels demostratius. Es critica l’AVL per preferir l’ús dels demostratius simples este, eixe, (aquell), que ja eren presents en els clàssics en tot el domini lingüístic -sense -e final, això sí-, compartint espai amb els reforçats aquest, aqueix, (aquell). Els simples van caure en desuetud al Principat i a Balears, mentre que els reforçats van deixar de ser utilitzats a València. Què hi va fer l’IEC? Normalitzar els reforçats com a preferents (deixant els simples com a formes alternatives “vives en alguns parlars”). Açò no és dialectalitzant?

En fi, són un parell d’exemples, però que expressen el que vull dir. Entenc que no és positiu ser massa particularista en la normativa, però l’AVL s’ha dedicat a omplir un buit, el de la norma culta valenciana. L’IEC ha ignorat el País Valencià (i les Illes Balears, ja ni parlem del Rosselló i l’Alguer) durant massa temps, i tot i que en els últims temps ha fet algunes concessions a estos parlars, seguix fent la impressió que els considera ‘variants’ d’una forma preferida, que és sovint la del centre del Principat. L’Institut d’Estudis Catalans va fixar la vista entre la Jonquera i Alcanar i va acceptar tot el que n’eixia, elaborant una norma culta que alienava el parlant de fora. I així no es fa unitat de la llengua.

Hui el procés de normalització de la llengua es troba en un punt que, tot i estar massa lluny d’aplegar a l’objectiu, és massa avançat per a intentar ara elaborar un estàndard unitari on es vegen representats tots per igual. Si es volia fer un estàndard unitari, calia haver-se mantingut fidel al model clàssic i fer concessions equilibrades en els punts en què cada dialecte se n’apartara. Hui açò és impossible, i pense que seria més perjudicial que beneficiós per a la llengua, en tant que l’estàndard establit que més divergix del clàssic és el del territori on més normalitzada i assumida està la llengua pròpia: el Principat de Catalunya.

Així que cal posar els peus en terra i ser constructius a partir del que hi ha. I ara el que podem fer és acostumar-nos al fet que a cada territori l’estàndard és lleugerament diferent, que això no té per què ser roín, i traure’ns l’horrible costum importat de més al nord (i copiat més a ponent) de pensar que si no ho dius com ho dic jo, parles malament. I, tant com siga possible, exigir a les administracions -i a les empreses privades- que fomenten la distribució de mitjans dels altres territoris de la llengua catalana i deixar de tractar-nos els uns als altres com compartiments estancs i independents. Així sí que farem unitat. El respecte a la diversitat és el camí.

Agraïsc des d’ací a Taula de Filologia Valenciana el seu treball, i recomane la lectura de les seues bases, d’on he extret molta informació amb la qual he arribat a estes conclusions.

Orgull (LGTB)

Bé, ho sent pels que em seguiu perquè sempre parle de llengües, vos promet que en tornaré a parlar. Però hui vull parlar d’un altre tema.

Els que em coneixeu per Twitter o Facebook sabeu que no només sóc gai sinó també molt activista en eixe tema. I ara que s’apropa el dia de l’orgull, el 28 de juny, faré un parell de reflexions sobre esta qüestió.

El dia de l’orgull, amb la seua manifestació i festa corresponent, és font de polèmiques dins del coŀlectiu LGTB. Tot i que inicialment se suposa que és una festa que ens unix a tots, la realitat és ben diferent, i ens acaba separant en diverses sensibilitats. Anem per parts.

Cal advertir que el nom d’orgull LGTB és, potser, massa fàcil de malinterpretar. Cadascú pensarà el que vullga, però com jo ho veig, l’orgull no és de ser LGTB, sinó de lluitar per una causa; és orgull de ser una persona íntegra, de ser conseqüent amb qui eres.

Hi ha qui diu que «si no som diferents i no volem un tracte diferent, no té sentit un dia de l’orgull gai/LGTB, perquè no hi ha un dia de l’orgull heterosexual». Una reflexió molt bonica en la teoria, però absurda en la pràctica. No hi ha un dia de l’orgull heterosexual perquè els heterosexuals mai no n’han tingut necessitat. Són la porció majoritària de la societat. No han de viure estigmes, ni discriminació, per ser heterosexuals. No tenen res a reivindicar pel simple fet de ser heterosexuals. Nosaltres, malauradament, sí que en tenim, perquè encara patim discriminació cada dia. I no cal anar-se’n molt lluny per trobar-la, n’hi ha ací mateix, a la nostra terra. Quan deixen de vendre’s llibres que curen l’homosexualitat, quan deixen d’existir les pallisses al carrer per ser homosexual, quan ens deixen de mirar malament per anar agarrats de la mà al carrer, potser serà moment de plantejar-se deixar de celebrar el dia de l’orgull. Ara per ara, no estem en eixe cas.

Hi ha qui diu que l’orgull està malament perquè s’ha mercantilitzat. Hi estic d’acord. Hem d’evitar caure en el problema de veure l’orgull només com una festa. És una festa, sí, però reivindicativa. Llevar-hi el matís reivindicatiu és el pitjor que ens podria passar a tots, perquè aconseguiríem precisament el contrari del que pretenem.

Ara, el que més em molesta són aquells que diuen que l’orgull LGTB és perjudicial perquè «dóna una imatge errònia dels homosexuals». Dissortadament, açò ho diuen molts gais, que fins i tot s’ho creuen. Analitzem per què ho diuen.

Piulada de @GaysdeDerechas

(Val a dir que tot ve per esta piulada que enllace, que me l'he trobada hui al Twitter, tot i que va ser publicada el desembre passat.)

Quan ens parlen de l’orgull LGTB, què ens ve a la ment? Gent disfressada de manera extravagant, gent vestida amb milers de colors, gent amb comportament descarat, potser fins i tot gent semi-despullada. Hi he assistit tots els anys des de 2008, i confirme que eixa gent hi va. Hem de ser sincers: són una minoria de la gent que hi assistix, però són el més cridaner de la marxa/cavalcada.

Els homosexuals que rebutgen les marxes de l’orgull perquè dóna una imatge errònia, no volen que se’ls identifique amb gent d'eixe tipus. Usualment diuen que ells volen «ser normals» i «no cridar l’atenció». ¿Què és ser normal, doncs? ¿Hem de fer el que s’espera de nosaltres per tal de no cridar l’atenció? ¿Fins a quin punt hem d’evitar cridar l’atenció?

És un exercici d’auto-odi, d’intolerància pròpia. I venint d’un homosexual, això té un nom: homofòbia. Qui diu que un homosexual no pot ser homòfob, s’equivoca estrepitosament.

Esta gent que es disfressa, i que ix al carrer com li rota almenys per un dia, està fent algun tipus de mal? Perjudica algú? Quin és el problema, que no es comporta com tu vols que es comporte? La tolerància no és admetre algú només si fa el que vull que faça. La tolerància és admetre l’altre com és ell, i fent el que vol, sempre que no faça cap mal a ningú. La igualtat que reclame no és ser igual que els altres; la igualtat que reclame és que se’m respecte sent qui jo sóc, no qui altres volen que siga.

I no cal que diga que este rebuig a la gent que «crida l’atenció» és de ser molt, molt desagraït. Si hui tenim el que tenim, ha sigut gràcies a eixa gent que sempre ha cridat l’atenció. A eixa gent que no ha volgut fingir, fer veure que és qui no és només per encaixar. Eixa gent que ha preferit no viure amagada, fins i tot quan estar fora de l’armari significava ser apallissat o empresonat. Gràcies al fet que ells no s’amagaren, que van lluitar per aconseguir un lloc digne en la nostra societat, hui molts ni tan sols ens plantegem amagar-nos i tampoc no ho necessitem. Perquè alguns han lluitat perquè hui ens en beneficiem tots; els que s’amaguen i els que no ho fem.

Per tot això, pense que l’orgull és més necessari que mai, ens dóna visibilitat, ens dóna tot tipus de visibilitat. Perquè a l’orgull, hi hem de ser tots, els que ens comportem d’una manera i d’una altra. Els que es disfressen i els que no ho fem, els que pugen a les carrosses i els que les veiem des de davall. Només la visibilitat que aconseguim ara ens permetrà viure amb més normalitat en el present i en el futur.

Volem un procés constituent, siga d'on siga

Ahir ens alçàvem (sí, com que no treballava, em vaig alçar tard) amb la notícia que el rei d’Espanya havia decidit abdicar.

(Per a ser precisos, quan m’alcí encara era un rumor, tot i que El Periòdic de Catalunya ja n’afirmava la veracitat).

L’abdicació del rei era una cosa amb què molta gent especulava, però no crec que m’equivoque si dic que la gran majoria dels ciutadans no hi comptàvem realment. Esta sorprenent abdicació obri molts interrogants, i molts republicans han vist la situació perfecta per a reclamar la proclamació de la república espanyola.

Moltes veus a Twitter ja s’han pronunciat dient que no els interessa una república espanyola, perquè no volen formar part d’Espanya i el que hi passe no és assumpte seu; que només lluitaran per una república de la seua nació (andalusa, valenciana, catalana...). Em sembla una postura totalment raonable, però el que no em sembla tan bé és que es critique els altres per denominar-se nacionalistes o separatistes i, alhora, defendre un canvi de model d’estat a Espanya.

Vull explicar-me. Sóc andalús i andalusista, i el que realment vull és que el meu país siga independent, no forme part d’Espanya. Si jo poguera decidir el món on vull viure, si de mi depenguera, tindríem una república andalusa, i com vaig dir a Twitter, d’El Viso a Tarifa i d’El Granado a Pulpí. Ja l’estructura interna d’eixa república andalusa i el seu model econòmic els podríem debatre (tot i que, personalment, pense que a Andalusia calen mesures urgents i dràstiques com la reforma agrària i diverses coŀlectivitzacions, si volem eradicar la pobresa del país).

Però què passa? Que cal posar els peus a terra. Jo puc ser el més sobiranista del món, però ara mateix Andalusia no és sobiranista. Vulga o no vulga, he de seguir pertanyent i pagant impostos a Espanya. Així que, tot i que respecte la gent que trie ignorar la qüestió del canvi de model d’estat a Espanya, pense que fer força per a aconseguir una república a Espanya val la pena. Si en els pròxims anys he de continuar pagant i sent jutjat per este estat, almenys faré el que puga per viure sota un model més just.

Continuaré sense sentir-me identificat per cap bandera tricolor roja, groga i morada, atés que la del meu país és blanca i verda (no em ficaré en el tema de les banderes valencianes que és molt més complicat). I hauré de seguir fent país i reivindicant-me com a andalusista -i defenent la nació valenciana al País Valencià-. Al capdavall, la consciència nacional l’hem de conrear i això no s’aconseguix de hui per demà.

Però a Déu pregant i amb el mall donant, que una cosa no ens lleva la possibilitat de fer l’altra.

Iniciativa del Poble Valencià i el seu atac a la Setmana Santa

Des de fa temps, seguisc a Twitter el compte oficial del partit polític Iniciativa del Poble Valencià, el partit on militen Mònica Oltra i Mireia Mollà (bàsicament elles són el seu actiu més important), i que forma part de la Coalició Compromís (on també està el Bloc Nacionalista Valencià, amb el qual simpatitze).

Quina sorpresa em portí quan, la nit del Divendres Sant, van fer la següent repiulada, que vaig capturar i compartisc amb vosaltres:

No retrac a este senyor Víctor Moreno que tinga eixa opinió. És una manera una mica desafortunada d'expressar-la, tenint en compte que per a eixa gent que les "adora", eixes "estàtues" tenen un significat una mica més profund que simples estàtues de fusta. Però en fi, és l'opinió d'una persona i, com a tal, ahí la deixarem.

El que no em va agradar gens, i de fet em va indignar, va ser que Iniciativa del Poble Valencià, com a partit, repiulara esta opinió i, d'esta manera, la fera seua. Com que sempre preferisc ser prudent, els vaig fer notar que no m'agradava que es posicionaren en contra de la Setmana Santa. Vaig pensar que, potser, la persona que administrava el compte de Twitter del partit s'havia equivocat i havia fet eixa repiulada pensant que en eixe moment estava identificat amb el seu compte personal.

Sincerament, potser no esperava una disculpa, però sí que s'adonaren de l'errada i desferen la piulada.

En comptes d'això, tres dies després em trobe que m'han deixat de seguir (i no sé si, a més, m'han bloquejat; ja ho esbrinaré).

Trobe que esta manera d'actuar no és gens encertada. No sé si les idees polítiques d'Iniciativa del Poble Valencià estan directament en contra de la Setmana Santa, però hi ha moltes més maneres d'expressar-ho, sense necessitat de ser ofensiu. I admet que aquell divendres em vaig sentir ofés com a andalús, però després he pensat que hi ha molts pobles al País Valencià on se celebren processons, on hi ha fraternitats de Setmana Santa, i segurament a la gent que hi participa no els faria gens de gràcia llegir piulades com eixes.

Em sembla molt bé que vulguen fer polítiques d'esquerres; jo mateix sóc d'esquerra. Però pense que si l'esquerra s'entesta en actituds hostils amb els costums populars del poble, d'una banda estarà alienant-se d'aquells a qui intenta arribar, i d'altra estarà deixant el camí lliure a la dreta (què ha passat amb el món faller?). L'esquerra, sense el poble, no és res.

Per tant, espere que Iniciativa del Poble Valencià abandone esta política mal entesa, s'adone d'açò si realment volen arribar a la gent i eixir de la marginalitat.

El perill de la condescendència

Posem-nos en situació: estem en Nadal i tinc la intenció de comprar-me una funda per al meu telèfon mòbil nou. A diferència del que vaig fer quan em vaig comprar el mòbil anterior, pense que només vull una funda i un plàstic per a protegir-ne la pantalla, i no cap cable ni res addicional. Per això, decidisc anar a una botiga xinesa especialitzada en fundes de mòbils i que es troba a la vila de Mislata.

M’hi dirigisc i compre les dos coses. En una situació com esta no cal parlar molt, pose el que vull sobre la taula, me’n diuen el preu, pague i me’n vaig. La qüestió ve quan arribe a casa i el plàstic per a la pantalla no encaixa. Aleshores torne a la botiga i parle amb el botiguer i la seua dona (que hi era present), i tenim una conversa bilingüe certament sorprenent.

No la transcric sencera, sinó la part més sucosa.

- ah, que l'havia de posar al revés, no me n'he adonat...
+ ¿lo que hablas es valenciano?
- sí, m'entenen, no?
+ bueno... un poco... (amb cara de "més aïna, no")
- bé, és l'idioma d'ací
+ pero sabes hablar castellano?
- sí
+ ah, vale... es bonito el valenciano
- ......

Em vaig quedar tan sorprés per la situació, que en arribar a casa vaig informar per Facebook als meus amics del que havia ocorregut. I, curiosament, la gran majoria dels bilingües, els que parlen valencià/català i castellà, coincidien a dir-me que parlar en valencià als xinesos era mala llet, ganes de ficar el dit a la nafra o, si més no, demanar-los massa.

A quina situació hem arribat, que veiem normal que el xinés aprenga castellà, però parlar-li en valencià és demanar-li massa? Parlem d’una zona de predomini lingüístic valencià (almenys sobre el paper). I no estic demanant-li que parle en valencià (tot i que a un país normal seria d’esperar; no m’imagine un botiguer a Alemanya que no parlara l’alemany), només li demane que m’entenga en valencià. És un fet que al xinés el mateix li pot costar aprendre el castellà que el valencià, atés que les dos són llengües molt allunyades de la seua. Per què assumim que ha d’aprendre el castellà, però el valencià no cal?

Este tipus de condescendència per part dels mateixos parlants és el que no enfortix la llengua i la porta una mica més cap a l’abisme de la desaparició. Si amb tots els nouvinguts fem el mateix, pràcticament estem acceptant que el valencià no és necessari, i el següent pas és assumir que no servix i prescindir-ne.

I això ho diu un nouvingut com jo. Parle el valencià amb moltes errades, em manca fluïdesa d’una manera escandalosa, però el que tinc clar és que si no el parle ni el sent, no l’arribaré a dominar mai i estaré contribuint a la mort d’una llengua i d’una cultura.

Per la meua part, jo em negue a canviar de llengua i seguiré parlant-los en la llengua de la terra. Si no m’entenen, potser és millor que em gaste els diners en algun altre lloc.

Incompetència comunicativa

Sempre diem que l’ensenyament de les llengües a Andalusia (i, en general, a l’Estat espanyol) és molt roín. I ens referim, en general, al fet que l’anglés que s’hi aprén no hi ha per on agarrar-lo, que els xiquets n’ixen sense fluïdesa, que no entenen res del que escolten o lligen, o que tots els anys tornen a començar per aprendre el verb to be.

Tanmateix, poca gent dóna importància al fet que l’ensenyament de la llengua pròpia és roín (perquè no n’hi ha consciència social). Està completament viciat, contaminat per la tradició filològica prescriptiva que sempre ha regnat en estes terres.

Amb això em referisc al fet que, sovint, ensenyar llengua en primària es limita a dir als xiquets quines paraules i estructures han d’usar i quines no. I ensenyar-los que, en general, el que parlen ells i diuen a casa o al carrer està malament, és incorrecte i rebutjable, i han d’aprendre altres maneres de parlar i altres estructures que sí que siguen correctes.

Com a resultat, els xiquets ixen pensant que parlen malament i que això de parlar bé és una cosa molt difícil, que només aconseguix la gent amb molta cultura i molts estudis. Açò es pot canalitzar en dos comportaments: primer, el de la resignació i la disculpa (és que jo parle molt malament) i, segon, el de l’enaltiment (doncs jo parle així perquè em rota).

No és fins a la secundària que s’ensenya als alumnes que la llengua té diferents registres, i que la correcció o la incorrecció no existixen per si mateixes, sinó que una paraula, una estructura, una expressió, poden ser adequades o no adequades segons la circumstància en la qual es trobe l’interlocutor. Però ja aleshores, pocs alumnes entenen i interioritzen eixe concepte; la majoria l’aprén de memòria per a l’examen i després se n’oblida.

Per això hi ha gent que, després, quan aprén paraules o expressions formals, les intenta aplicar en totes les situacions, i acaba generant situacions molt ridícules en les quals, d’una banda, ratlla la pedanteria, i de l’altra, els seus interlocutors no entenen res. En concret, recorde una persona que, en fòrums d’internet sobre temes informals, gastava paraules restringides a l’àmbit literari o recarregava en excés els seus textos, introduint-hi fins i tot llatinismes. Competència comunicativa, ¿per a què?

Una professora de la universitat m’ensenyà una frase que ho resumix tot: no és culte qui parla sempre amb paraules cultes; és culte qui sap adequar el seu discurs a la situació. La persona culta no baixa al pati de veïns i diu “disculpeu les vostres mercés, per a quin menester em requeriu?”; això ho fa el pedant. La persona culta, d’altra banda, no tindrà problemes a dir “¿què volies, xic?” (adapteu l’expressió a la zona geogràfica), i deixarà l’altra frase per a situacions de formalitat extrema o per a creació literària.

¿Per què dic ara tot açò? Perquè s’està escampant per Facebook i Twitter una foto d’un llibre de text de primària, on es descriu el llenguatge dels missatges de text, es parla que en eixe mitjà de comunicació se sacrifica l’ortografia, s’hi prescindix dels accents i s’hi abrevien les paraules. En fi, no ho descriuré amb més detalls, tots coneixem ja eixe tipus de llenguatge. A la foto, normalment, l’acompanyen queixes més o menys furibundes pel fet que un llibre de text descriga este mode de comunicació.

Senyors, al currículum acadèmic de l’assignatura de llengua castellana (i supose que valenciana, tot i que no l’he cursada mai), hi està inclòs l’estudi de la comunicació en tots els modes. Quan haguí d’estudiar-lo, recorde que s’ensenyava amb detall la diferència entre la llengua oral i l’escrita, esta caracteritzada per la reflexió i aquella per l’espontaneïtat. La qüestió és que la situació comunicativa dels missatges de text és nova: no encaixa en la llengua escrita tradicional ni en l’oral. I per això no podem tractar els missatges de text com si foren una carta, un e-mail o un llibre.

Molts dels qui comentaven eixa foto posaven el crit al cel perquè creuen que eixe mode d’escriure ha de ser censurat. A mi eixa actitud em sembla greument errònia. Escriure amb abreviatures en missatges de text respon a unes exigències concretes, a una situació que requerix brevetat, i que fa que la gent prime la transmissió del missatge abans que la correcció lingüística. Una qüestió que, d’altra banda, és d’allò més lògic: la comunicació consistix a transmetre informació amb èxit, i en este cas, abreviar i sacrificar l’ortografia permet una transmissió molt més productiva de la informació (se’n transmet més en el mateix espai). L’estètica o la correcció són criteris secundaris que caldrà tindre en compte en altres mitjans de comunicació, però no en este.

De la mateixa manera, els monjos que copiaven textos en l'Edat Mitjana utilitzaven un grapat d'abreviatures per a fer el treball més lleuger. I hui això no indigna ningú; ans al contrari, es considera un fet peculiar.

Personalment, crec que els llibres de text fan bé a descriure eixe nou mètode, perquè és susceptible de ser estudiat com qualsevol altre. És un altre vessant de la llengua. I, en canvi, les classes al coŀlegi haurien de centrar-se a ensenyar que eixe mode d’escriure està molt bé per als missatges de text, i que per a altres mitjans és més adequat escriure d’altres maneres. Cada situació requerix una actuació diferent.

Un altre dia parlem de l’excés d’academicisme que té la gent del carrer.

Del diccionari normatiu i l'agenda política dels secessionistes

Divendres passat, vaig rebre amb molta satisfacció la notícia que l’AVL ja havia acabat el diccionari normatiu valencià.

No crec que calga que torne a exposar ací els meus arguments a favor de l’AVL. Ja no sols perquè haja contribuït a minvar el secessionisme lingüístic, sinó perquè crec que la seua labor elaborant un estàndard valencià és molt bona. I a més, després de conéixer la gramàtica normativa que publicaren el 2006, sospite que el diccionari serà de molt bona qualitat i molt didàctic.

Per això, quan dilluns ens vam assabentar que la presentació se suspenia, per a mi va ser una tragèdia.

Em tranquiŀlitza saber que l’AVL no la poden tancar fàcilment, perquè és un organisme públic present en l’Estatut d’Autonomia. Els caldria una majoria qualificada (de dos terços, si no m’equivoque) que no tindran de cap manera si el PSPV no accedix a les seues pretensions.

Tot i això, m’incomoda que ara hagen volgut desenterrar el conflicte lingüístic que semblava apaivagat des de fa uns anys (excepte pels blavers, és clar). L’AVL, que havia sigut l’instrument clau per a trobar el consens quant al valencià, ha quedat desacreditada pels seus propis creadors.

L’estratègia que els ha portat a desacreditar l’AVL encara no l’entenc ben bé. Pense en alguna de les següents opcions.

1. Quan ha eixit la notícia que el nou diccionari incloïa valencià i català com a sinònims, els ha entrat la por a la possible reacció furibunda dels seus votants secessionistes i s’hi han volgut avançar -tot i que jo pense que, si no hagueren reaccionat, la gent hauria passat del tema-.

2. Es veuen clarament fora del govern per a 2015 i volen revifar el conflicte lingüístic per a posar-s’ho difícil al govern següent, que segurament siga valencianista -almenys quant a la llengua- i vulga fer polítiques per a millorar l’estat social de la llengua.

3. Necessiten que es parle d’algun tema que no els supose cap perill personal, per evitar que es parle de la corrupció del seu govern que ara cau a trossos.

4. Totes les anteriors alhora.

Ara, tota esta qüestió de l’AVL ha encés els blavers a Twitter. Que no ens enganyem, ells viuen encesos i exaltats per tot. Però en este cas els ha donat ales per a reivindicar la derogació i supressió de l’AVL, que veuen com un ens catalanista i conqueridor.

I ara jo em plantege el següent. Prenguem per premissa que ser secessionista no és res roín per se. Jo mateix faria exercici d’hipocresia si el condemnara, atés que he sigut secessionista de l’andalús respecte del castellà durant molt de temps. Però cal ser conseqüent (eixe és el motiu que deixara de defendre una llengua andalusa privativa). Vull dir, em vénen un parell d’interrogants a la ment. El primer, ¿per què el mateix que prediquen per al valencià, no ho apliquen amb el castellà? És a dir, si estan tan segurs que el valencià no és català, ¿per què no reconeixen i respecten que el castellà només es parla a Castella, perquè el que se’n parla fora, són llengües diferents, com ara l’andalús, el canari, el riuplaterenc o el xilé, per posar-hi només un parell d’exemples?

El segon, ¿per què tot el zel que posen per a evitar “ingerències” catalanes en la seua llengua, i per defendre el valencià “genuí” enfront del català... no el posen també per a fer front al castellà? Em referisc a la situació sociolingüística del valencià a València i a la resta del país. Si no s’hi sent valencià, no és perquè el català prenga el seu lloc... és perquè ho fa el castellà. ¿Per què el castellà no els molesta?

I el tercer... acceptem que no consideren que el català i el valencià siguen la mateixa llengua. ¿Per què no poden deixar-ho estar? El que trobem, normalment, és el contrari: molt sovint són hostils, despectius i fins i tot agressius contra la llengua catalana. Hui he llegit a Twitter un senyor que es deia a si mateix romanista (és a dir, que pertanyia al camp de la filologia comparada) i que coneixia com funcionaven les llengües castellana, francesa, valenciana, italiana i anglesa. Inquirit de si no coneixia també la catalana, va dir que no, que només l’entenia però no coneixia com funcionava. Personalment, em negue a creure que algú que sàpia quatre llengües romàniques no conega una altra que, a més, no és perifèrica. I esta actitud la trobem en una persona que, suposadament, està instruïda en l’assumpte de les llengües. Baixant de nivell, hi podríem afegir tota esta gent sense formació de cap mena que, quan li parlen en català oriental, fa com si no n’entenguera res i li estigueren parlant en rus.

Hi podríem afegir un quart interrogant... ¿per què la gran majoria d’estos defensors de la llengua valenciana diferenciada... la defenen en castellà? ¿Per què a penes se’ls pot vore parlant o escrivint en el seu valencià? ¿No saben parlar-lo, no saben escriure'l, se n’avergonyixen, o totes alhora?

Per això em molesta el secessionisme: perquè no és tal secessionisme lingüístic. És la maniobra d’una idea política jacobina amb la qual no puc estar d’acord. Puc entendre que vulguen ser espanyols. Puc entendre que no vulguen ser catalans (tot i que tindre una llengua compartida, i reconéixer-la com a tal, no els faria catalans, de la mateixa manera que els austríacs no són alemanys o els estatunidencs no són anglesos). El que no accepte de cap manera és que vulguen afeblir la llengua valenciana, que vulguen relegar-la a àmbits informals i familiars, que vulguen folkloritzar-la i, al capdavall, que desaparega. Els tres interrogants que he plantejat abans em porten a la conclusió que l’únic que es pretén amb el secessionisme lingüístic blaver és este propòsit polític: la desaparició del valencià i la substitució lingüística per banda del castellà.

Si els secessionistes no fallaren en els quatre punts que he esmentat més damunt, és a dir, si reconegueren que el castellà també poden ser deu, quinze, vint llengües; si estigueren tan en guàrdia front al castellà com ho estan front al català; si no foren tan agressius cap al català, i si feren servir el valencià quotidianament, podria respectar la seua opinió, tot i no estar-hi d’acord des del punt de vista filològic. Si el camí perquè el valencià no desapareguera fóra el secessionisme, eixe és el que hauríem d’agarrar. El problema és que, fins ara, tots els fets ens indiquen el contrari.

Postdata. Ho deixe ací com a idea: gràcies a Vicent Flor i la seua brillant tesi doctoral sobre el blaverisme, m’he assabentat que la RACV, eixa entitat secessionista, obertament polititzada, i niu de blavers i d’enemics del País Valencià... és pública, concretament de la Diputació i de l’Ajuntament de València. ¿Per què ningú ha reclamat mai la seua supressió i tancament? ¿Per què permetem encara que tots els anys reben milions només per defendre posicions polítiques disfressant-les de debat lingüístic?

Junts construiríem un nou país?

(Pots vore la traducció al castellà polsant ací)

Tot el que estic vivint al País Valencià, últimament, m'està fent aprendre molt d'este nou país, de la seua societat i de les seues maneres de fer les coses. I, com ja he dit alguna vegada, em sorprén molt la quantitat de semblances que trobe entre el País Valencià i el meu país, Andalusia, a escala social.

El problema és que moltes d'estes semblances són en sentit negatiu. Compartim més defectes del que m'agradaria.

Un dels defectes que més em desagraden tant de la meua terra com del País Valencià, socialment, és l'autoodi, del que ja he parlat. Eixe complex d'inferioritat que tants andalusos i tants valencians tenen. Eixe sentiment que els porta a fer-se els més espanyols del món i amagar-se darrere d'un nacionalisme exacerbat i exclusiu i a tancar els ulls davant el pluralisme que en realitat existix a dins de l'Estat. Perquè el fet que existisca pluralisme els identifica com allò que no volen ser, com allò del qual s'avergonyixen. Millor que siguem tots la mateixa cosa.

Esta manera de ser, este complex d'inferioritat, fa destruir la cultura autòctona per dos motius. L'intern, perquè els de dins no faran res per conservar-la, com més prompte es diluïsca i desaparega, millor. I l'extern, perquè els de fora que hi arriben, ni tan sols valoraran una cosa que els de dins menyspreen i volen amagar.

Açò m'entristix d'una manera exagerada. I per això, passant ara al tema de la independència catalana, em va emocionar el vídeo de l'associació Súmate que tot seguit enllace.



Bé, no entraré a valorar els arguments que fan servir al vídeo. Poden tindre raó o poden no tindre-la. D'això, se'n podria debatre una estona. Ara, el fet que esta associació existisca i estiga fent tant de soroll, m'agrada i m'emociona. Súmate és una associació d'immigrants o fills d'immigrants, de catalans nous (ho sent per la terminologia racista, és perquè se m'entenga). Catalans nous que, malgrat no haver nascut o no tindre les arrels a Catalunya, estan a favor de la independència catalana. Gent que se sent identificada amb el projecte d'un nou país i hi vol coŀlaborar.

Estos immigrants van arribar a Catalunya amb necessitat i ganes de treballar per a tirar endavant amb la seua vida. I van trobar que allà van poder fer-ho i, per descomptat, s'hi van quedar, hi van tindre xiquets, s'hi van fer vells. Ara s'hi senten un més, part d'una comunitat que els inclou a tots. I per què? Perquè els catalans que hi van trobar, quan hi arribaren, defenien la seua terra, no se n'avergonyien. L'estimaven, en definitiva. I això se'ls va encomanar, perquè l'amor s'encomana. Així que ara els atacs a Catalunya són atacs a tots. Als que porten segles allà i als que hi porten anys o mesos.

Este fet, d'una banda, trau arguments a tots aquells que acusen els catalans de racistes i etnicistes; i, d'altra banda, dóna moltes més possibilitats d'èxit al projecte comú de nou Estat.

¿Creieu que una associació com Súmate seria possible al País Valencià o a Andalusia?

Jo, malauradament, crec que no, tot i que m'agradaria equivocar-me. Des de xicotets ens han ensenyat que tot allò nostre no servix per a res. Si de cas, per a passar-ho bé a casa quan estem de celebració. Ole, ole, qué bonita la Feria, qué bonita la Semana Santa. Valencians, tots a una veu, visca la mare de Déu. Però Déu et guard de traure la cultura fora de casa, o la llengua. Parlar andalús és parlar malament i és motiu d'escarni i ridiculització, així que millor intenta llevar-te l'accent i que no se't note. No parles valencià amb un desconegut, és una mancança d'educació, i no volem ofendre els de fora, que parlen una llengua millor i més útil. Ahir, a Twitter:

Les nostres coses no servixen per a res. Millor ens abracem a tota eixa imatgeria espanyola, que ens inclou a tots i que ens iguala... i que ens permet deixar de ser diferents, perquè tenim por de ser nosaltres mateixos.

Per estes raons, veig difícil que aplegue a existir una associació com Súmate, ni a Andalusia, ni al País Valencià. Pocs nouvinguts aconseguiran estimar una terra que tu mateix no estimes.

Per això, què tal si comencem a canviar les coses, a valorar la nostra cultura, i a encomanar-la als que ens envolten? I no em referisc als nouvinguts... cal començar pels d'ací. Vinga, que tenim faena.

Enllaç: Súmate

Secessionisme lingüístic a ING Direct

Hui he anat, com de costum, a un caixer automàtic a traure-hi diners. Sóc client d'ING Direct, per això puc fer servir qualsevol caixer de la xarxa 4B. En este cas, he anat a un del Banco Popular.

Fa temps que tinc el caixer configurat en català, més per accident que res. No obstant això, hui he volgut comprovar si el caixer em donava l'opció de posar-lo en valencià, com es pot fer a alguns caixers de la Caixa.

M'ha fet gràcia comprovar que l'opció hi existia. Tanmateix, el que més m'ha sorprés és l'idioma que m'ha eixit després...

Valencià, sí. Però en les normes del Puig. Que no és que no s'entenga, però fa mal a la vista.

Té ING Direct cap mena d'interés en el secessionisme lingüístic?

Ja he preguntat qui és el responsable d'això, espere que em responguen prompte.

Actualització (28 d'abril de 2014): l'empresa de caixers 4B m'ha respost dient que enviaren una soŀlicitud de traducció a l'AVL i que no els l'han resposta. Sembla que no s'han assabentat que l'AVL no fa treballs de traducció, que per això haurien de contractar un traductor. Mentrestant continuen donant suport al secessionisme lingüístic.