Tanmateix, poca gent dóna importància al fet que l’ensenyament de la llengua pròpia és roín (perquè no n’hi ha consciència social). Està completament viciat, contaminat per la tradició filològica prescriptiva que sempre ha regnat en estes terres.
Amb això em referisc al fet que, sovint, ensenyar llengua en primària es limita a dir als xiquets quines paraules i estructures han d’usar i quines no. I ensenyar-los que, en general, el que parlen ells i diuen a casa o al carrer està malament, és incorrecte i rebutjable, i han d’aprendre altres maneres de parlar i altres estructures que sí que siguen correctes.
Com a resultat, els xiquets ixen pensant que parlen malament i que això de parlar bé és una cosa molt difícil, que només aconseguix la gent amb molta cultura i molts estudis. Açò es pot canalitzar en dos comportaments: primer, el de la resignació i la disculpa (és que jo parle molt malament) i, segon, el de l’enaltiment (doncs jo parle així perquè em rota).
No és fins a la secundària que s’ensenya als alumnes que la llengua té diferents registres, i que la correcció o la incorrecció no existixen per si mateixes, sinó que una paraula, una estructura, una expressió, poden ser adequades o no adequades segons la circumstància en la qual es trobe l’interlocutor. Però ja aleshores, pocs alumnes entenen i interioritzen eixe concepte; la majoria l’aprén de memòria per a l’examen i després se n’oblida.
Per això hi ha gent que, després, quan aprén paraules o expressions formals, les intenta aplicar en totes les situacions, i acaba generant situacions molt ridícules en les quals, d’una banda, ratlla la pedanteria, i de l’altra, els seus interlocutors no entenen res. En concret, recorde una persona que, en fòrums d’internet sobre temes informals, gastava paraules restringides a l’àmbit literari o recarregava en excés els seus textos, introduint-hi fins i tot llatinismes. Competència comunicativa, ¿per a què?
Una professora de la universitat m’ensenyà una frase que ho resumix tot: no és culte qui parla sempre amb paraules cultes; és culte qui sap adequar el seu discurs a la situació. La persona culta no baixa al pati de veïns i diu “disculpeu les vostres mercés, per a quin menester em requeriu?”; això ho fa el pedant. La persona culta, d’altra banda, no tindrà problemes a dir “¿què volies, xic?” (adapteu l’expressió a la zona geogràfica), i deixarà l’altra frase per a situacions de formalitat extrema o per a creació literària.
¿Per què dic ara tot açò? Perquè s’està escampant per Facebook i Twitter una foto d’un llibre de text de primària, on es descriu el llenguatge dels missatges de text, es parla que en eixe mitjà de comunicació se sacrifica l’ortografia, s’hi prescindix dels accents i s’hi abrevien les paraules. En fi, no ho descriuré amb més detalls, tots coneixem ja eixe tipus de llenguatge. A la foto, normalment, l’acompanyen queixes més o menys furibundes pel fet que un llibre de text descriga este mode de comunicació.
Senyors, al currículum acadèmic de l’assignatura de llengua castellana (i supose que valenciana, tot i que no l’he cursada mai), hi està inclòs l’estudi de la comunicació en tots els modes. Quan haguí d’estudiar-lo, recorde que s’ensenyava amb detall la diferència entre la llengua oral i l’escrita, esta caracteritzada per la reflexió i aquella per l’espontaneïtat. La qüestió és que la situació comunicativa dels missatges de text és nova: no encaixa en la llengua escrita tradicional ni en l’oral. I per això no podem tractar els missatges de text com si foren una carta, un e-mail o un llibre.
Molts dels qui comentaven eixa foto posaven el crit al cel perquè creuen que eixe mode d’escriure ha de ser censurat. A mi eixa actitud em sembla greument errònia. Escriure amb abreviatures en missatges de text respon a unes exigències concretes, a una situació que requerix brevetat, i que fa que la gent prime la transmissió del missatge abans que la correcció lingüística. Una qüestió que, d’altra banda, és d’allò més lògic: la comunicació consistix a transmetre informació amb èxit, i en este cas, abreviar i sacrificar l’ortografia permet una transmissió molt més productiva de la informació (se’n transmet més en el mateix espai). L’estètica o la correcció són criteris secundaris que caldrà tindre en compte en altres mitjans de comunicació, però no en este.
De la mateixa manera, els monjos que copiaven textos en l'Edat Mitjana utilitzaven un grapat d'abreviatures per a fer el treball més lleuger. I hui això no indigna ningú; ans al contrari, es considera un fet peculiar.
Personalment, crec que els llibres de text fan bé a descriure eixe nou mètode, perquè és susceptible de ser estudiat com qualsevol altre. És un altre vessant de la llengua. I, en canvi, les classes al coŀlegi haurien de centrar-se a ensenyar que eixe mode d’escriure està molt bé per als missatges de text, i que per a altres mitjans és més adequat escriure d’altres maneres. Cada situació requerix una actuació diferent.
Un altre dia parlem de l’excés d’academicisme que té la gent del carrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada