Reflexions sobre la consulta catalana

En fi, després de quasi un any planejant-la, la consulta catalana s’ha dut a terme. En unes circumstàncies millorables, sí, però amb una gran faena feta per milers de voluntaris.

Dic això de les circumstàncies millorables perquè supose que tots hauríem volgut que la consulta fóra un verdader referèndum, vinculant i amb totes les garanties d’una elecció organitzada des de l’oficialitat. Però què hi farem, el govern estatal s’hi ha negat.

Per descomptat, pense que el paper que està fent el govern estatal és d’allò més inadequat. Entenc que hi havia dos estratègies bàsiques: la primera, prendre nota de tot el que està passant i seure a negociar amb el govern català, i la segona, negar-se a tot i fer-se el sord com si res no passara. Atés que el govern estatal és del PP, la primera estratègia els faria perdre un munt de vots d’espanyolistes acèrrims de dretes, mentre que la segona guanyaria el vistiplau dels esmentats espanyolistes.

El govern, òbviament, ha triat la segona estratègia. Tanmateix, sembla no haver-se adonat de l’evident conseqüència: eixa segona estratègia, molt segurament, acabarà amb la declaració unilateral d’independència, de la qual cada dia es parla més i sembla més possible.

Encara són a temps de fer alguna cosa constructiva i, si realment volen ‘salvar’ Espanya, seure a negociar amb el govern català, a parlar del que es pot fer i del que poden cedir els dos. Però em fa la impressió que no és eixa la intenció del govern i que seguiran ignorant la qüestió catalana.

Dels resultats de la consulta popular, se n’està parlant molt estos dies, i com és natural, tot el món agrana cap a casa, tinguen motius o no en tinguen. El govern estatal es congratula perquè “només” hi han 1,8 milions d’independentistes. És a dir, donen per fet que els prop de cinc milions que podien votar i no ho han fet, votarien no. Òbviament, això ho fan de cara a la galeria, però saben perfectament que eixa anàlisi és absurda.

Els independentistes catalans, tanmateix, troben una victòria eixe nombre de vots. I hi estic d’acord. Que la participació haja sigut de 2,2 milions de persones amb tots els entrebancs que s’han posat a la celebració de la consulta, la publicitat de la possible il·legalitat i tots els mitjans repetint que la consulta no serviria per a res... l’escassetat de centres de votació, la impossibilitat de comptar amb un cens oficial i la necessitat de guiar-se per les dades del carnet d’identitat... trobe que 2,2 milions de votants és una quantitat bastant bona per a estes condicions.

No puc estar-me d’esmentar l’emoció que transmetien totes les fotos de la jornada electoral; la gent va anar a votar amb il·lusió i amb convicció, amb la seguretat d’estar fent el que consideraven correcte, amb la seguretat moral que ningú els podia prendre el dret d’expressar-se democràticament.

I en l’altre costat es va situar la caverna, expressada pels mitjans de comunicació tradicional, però amb una gran massa darrere, mancada de coneixement polític i de ganes d’entendre els sentiments aliens, enrocada en la postura immobilista del mantra España es de todos los españoles. Tal deu ser eixa ignorància que els arguments que més es repetien a Twitter eren els de sempre. Els més primitius, repetint que “açò és Espanya i si no vos agrada, vos en podeu anar”, com si tingueren algun dret de fer fora la gent de sa casa. Els més progres, recorrent a eixa frase tan romàntica com inaplicable de “jo és que no crec en les fronteres, no sé per què voleu crear-ne una, si el que hauríem de fer és llevar-ne”.

Perquè ara resulta que crear un nou estat implica establir duanes i controls fronterers. Per això vaig dir a Twitter que la gent que recorre a este argument no deu haver eixit del seu poble mai, perquè les vegades que he anat a França, Portugal o Alemanya no vaig passar ni tan sols un control fronterer. Imagineu, aleshores, la ridiculesa dels qui arguïen que els catalans ‘volen construir un mur’.

Senyors i senyores, no és tan difícil entendre que la independència no tracta d’això. Que no es volen establir fronteres ni construir murs per separar res. El que es vol és decidir el destí, les lleis, les polítiques, sense que haja de vindre ningú a desautoritzar el govern propi, a desautoritzar els representants del poble. Que no haja de vindre un govern de fora a dir que el model educatiu que la societat catalana s’ha atorgat és il·legal i a voler imposar un altre en el seu lloc, per posar un exemple. Més encara quan el govern estatal que pretén desautoritzar les decisions catalanes és dirigit per un partit completament marginal a Catalunya.

Ara, la independència pot ser tan amigable o tan hostil com les dos parts la vullguen fer. Ni a Catalunya ni a Espanya els convé fer-la hostil. Els catalans ho saben... però el govern espanyol sembla que no se’n vullga adonar. I les conseqüències d’encabotar-se d’eixa manera poden ser desastroses, començant per la possibilitat que Catalunya es vullga desentendre de la seua part del deute sobirà. Mariano, de veres vols ser el responsable de deixar la teua benvolguda Espanya sense els ingressos catalans i amb un deute que superaria de molt el PIB?

Arribats a este punt, i també per la part que em toca (atés que la societat del meu país encara no s’ha adonat que a Espanya no fem res), espere que el govern estatal rectifique i faça les coses bé. No hi tinc moltes esperances, però. Pel que fa als catalans, sé que faran el millor per al seu país. I tota la brutícia que es queden (que en serà molta, perquè de polítics embrutats, també en tenen un bon grapat) l’hauran de netejar ells, però ja quan ho facen no hauran de dependre de cap autoritat aliena que entorpisca la neteja.