Recentment he pogut ser protagonista no volgut d’un incident que reflectix perfectament la situació sociolingüística de la llengua valenciana al País Valencià.
A vore, vos explique; amb la meua parella parle indistintament castellà o valencià, segons la situació, el moment del dia, el tema, o un miler de factors que ni tan sols m’he parat a analitzar. Total, si ens entenem de totes maneres, no parem atenció en quina llengua fem servir per parlar amb l’altre.
De manera que l’altre dia em dirigisc a ell per preguntar-li si el sendemà acceptàvem o rebutjàvem una invitació d’anar a Ràfol de Salem. De sobte em veig interromput per una tercera veu, en la qual ni tan sols havia pensat. Una persona del grup, que en eixe moment no estava parlant amb mi, sinó que estava immersa en una altra conversació, s’atura i m’atura per dir que no li sembla bé que parle en valencià amb la meua parella estant ella davant, perquè no ho entén i no se n’assabenta.
Jo, que ni tan sols havia pensat en ella perquè estava parlant amb la meua parella d’un tema absolutament banal i que només ens interessava a nosaltres dos, no hi vaig estar d’acord i li ho vaig fer saber.
Fins ací, tenim un simple cas d’imperialisme lingüístic. Una persona que només parla el castellà ha de queixar-se del fet que jo parle el valencià amb la meua parella, tot i que ella ni estava parlant amb nosaltres, ni era tema del seu interés.
El que ja em sorprén molt més és la reacció a esta situació per part de dos persones valencianes que hi eren davant. Totes dos hi estaven d’acord: parlar valencià davant de gent que no l’entén, és de mala educació. Sempre que hi haja almenys una persona que només parle castellà, cal parlar castellà. Per educació. Independentment que la informació que es vulga transmetre li tinga igual.
Em sorprén perquè la mateixa actitud la vaig trobar en companys valencians d’Erasmus, quan érem a Erlangen. Esta gent estava sempre d’acord que no era educat parlar valencià quan hi havia castellanoparlants monolingües davant. No obstant això, no tenien cap problema a parlar castellà entre ells quan hi havia altres Erasmus davant que no entenien el castellà.
Esta dualitat d’actituds segons es tracte del valencià o del castellà m’entristix. No dic que tota la gent tinga esta actitud ambivalent, però sí que és veritat que, en general, als valencians els inoculen este sentiment des de xicotets. Ja em vaig adonar fa molts anys que els andalusos patixen d’un complex d’inferioritat ensenyat; ara que estic coneixent la cultura valenciana, també he aprés una paraula que ací s’utilitza molt: l’autoodi. Eixa assumpció que el valencià cal amagar-lo, no siga que ofenga a qui no l’entén. El castellà, en canvi, no pot ofendre. Encara no sé per què.
Sentint-ho molt, jo no hi puc estar d’acord. He viscut en llocs on es parlaven moltes llengües, i treballe en una empresa multinacional on la meitat dels treballadors vénen de França. No tenim eixa mena de problemes. No parlem tots en anglés “perquè tots ens entenguem”. No ens ofenem perquè es parle una llengua que no és la nostra.
Però per a això cal que uns toleren i que altres valoren. Que uns toleren que existixen altres llengües igualment vàlides i respectables, i que els altres comencen a valorar la seua cultura pròpia. Pareix que Espanya ho ha fet molt bé ensenyant als valencians que la seua llengua no mereix respecte. Ara caldrà que s'adonen que això és mentira.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada