El desamor acadèmic dels blavers

Bé, hui parlaré d’un dels meus temes preferits, els blavers i el seu estrany comportament lingüístic.

I no em referisc a l’amor dels peperos per passar-se al castellà i defendre que el valencià no és català fent servir sempre la llengua de Cervantes, no. Em centraré en dos actituds concretes per part de persones secessionistes quant a la llengua de Ausiàs March.

Moltes vegades necessites algun tipus de programari per a fer alguna cosa, i arribes a alguna web que te l’oferix. En molts casos, si el programa té traducció a diferents llengües, tenim la sort de trobar-lo en català, quasi sempre traduït seguint la normativa del català oriental, tot i que de vegades trobem traduccions al valencià, marcades amb les sigles AVL o amb el glotònim “català-valencià”. Fins ací, tot normal. La cosa es posa divertida quan ens trobem que el programa també ha estat traduït al valencià per algun coŀlaborador desinteressat, amb una ortografia que ens crida una mica més l’atenció, per inusual.

Esta ortografia, generalment, es pot reconéixer fàcilment per alguns trets característics: absència quasi total d’accents, i els pocs accents que existixen són en el sentit contrari a les Normes de Castelló (s’hi veuen paraules com “Valéncia”); absència total dels grups -tg- i -tj-; verbs acabats en -isar; entre altres peculiaritats.

El més divertit és que molt d’ells estan identificats com a “valencià (RACV)”... però fa anys que la RACV ja no propugna eixes normes tan cridaneres, sobretot pel que fa als accents. Molts d’estos blavers i les seues pàgines i traduccions s’han quedat en els llimbs ortogràfics, però en la major part dels casos, ni tan sols se n’han assabentat. Sembla que, tot i ser partidaris de la RACV i les seues normes, no la seguixen de molt a prop.

Reconeguem que estes persones, les que s’han parat a traduir el programari, han fet un veritable esforç de normativització, tot i que el suport acadèmic que tenien al darrere els haja abandonats; almenys han llegit i saben que en algun moment de la història, eixes normes tenien un cert suport. Fins a cert punt, són gent “llegida”. Tanmateix, hi ha un comportament blaver molt més curiós -i més ignorant- que passaré a descriure ara.

Per Twitter interactue amb molta gent. Principalment és gent d’esquerres, però moltes vegades en veig de dretes, ja siga perquè els han repiulats o perquè he arribat a alguna conversa on participen. I d’esta gent de dretes, n’hi ha un munt que no fan servir el valencià normalment, però quan ho fan no sembla valencià. No perquè no s’atenguen a cap normativa, que en registres coŀloquials ja sabem que no s’ha de ser estricte, sinó perquè rebutgen paraules i formes genuïnes en valencià per substituir-les per altres de castellanes.

Vos en posaré un exemple: l’altre dia vaig vore com un d’estos blavers responia a un altre usuari de Twitter que “avergonyixen” no era valencià sinó català, i que en valencià es deia “avergonyen”. Exactament així. Fins a on sé (corregiu-me si m’equivoque) només existixen dos ens acadèmics que hagen documentat el que és valencià i el que no, els de l’AVL/IEC que defenen la unitat de la llengua, i els secessionistes de la RACV. La normativa de l’AVL/IEC la conec molt bé a este respecte, així que com a estudiant curiós i interessat per saber més del valencià, vaig anar corrents a la pàgina web de la RACV (els anys de generoses subvencions del govern del PP a esta institució han aprofitat perquè establisquen una pàgina web molt còmoda per a buscar-hi paraules i conjugacions). Resultat de la recerca: tant els secessionistes com la normativa oficial hi coincidixen. “Avergonyen” no és cap forma vàlida en valencià, segons cap de les normatives. I a mi, la veritat, és que em fa pudor de barbarisme.

(Vos posaria la piulada, però l'usuari la va esborrar després que li mostràrem que no tenia raó)

I hi afig un detall del diputat del PP José Císcar. Una vegada, el vaig sentir dient “no hi ha ninguna fetxa prevista”. Després de comprovar-ho, confirme que “fetxa” no apareix al diccionari secessionista. És, directament, castellà.

Arribe a la conclusió que molts d’estos defensors de la llengua valenciana-i-no-catalana com aquell de Twitter (o Pepe Císcar) no en tenen ni idea i només repetixen un argumentari ideològic sense cap interés per la situació real de la llengua. És a dir: parle el valencià molt malament perquè ni tan sols el conec, així que quan alguna cosa em sona estranya, ha de ser català-i-no-valencià, tot i que es tracte d’una forma genuïna reconeguda per tots els experts, fins i tot els secessionistes.

Estos dos comportaments ens porten a una reflexió sociolingüística molt més fonda. Si, com veiem en el cas del castellà, la gent tergiversa i desnaturalitza el paper lingüístic de l’acadèmia i la pren com un ens prescriptiu i estricte (concloent en una situació de “més papistes que el Papa”, pontificant sobre el que és correcte i el que no), en el cas del valencià la situació és més greu, per culpa de la politització que ha patit. I és que esta politització i el consegüent ús ideològic de la llengua han portat a molts blavers a desentendre’s del que recomana l’Acadèmia que suposadament seguixen. És una llàstima, perquè tot i que les seues normatives siguen massa particularitzants i divergents amb la resta dels dialectes, part del treball de la RACV és molt útil com a descripció de la llengua oral i coŀloquial que hui es parla al País Valencià (fent servir terminologia del segle XIX, el valencià com ara es parla).

En fi, que estos defensors tan agressius de causes perdudes... ni tan sols es documenten per defendre allò que creuen. Teniu una mica de dignitat, per favor.