La deriva particularista... de Catalunya

Quan comences a aprendre la llengua valenciana-catalana i a llegir el que diuen els del nord, els del sud, filòlegs, lingüistes, llibres de referència... el dibuix que se’t forma, perquè és el que s’ha fomentat per part de molts, és el d’una llengua estàndard a Catalunya i unes particularitats valencianes que es desvien del que es parla més al nord. Esta ha sigut la imatge que durant molt de temps s’ha donat, no només des de Catalunya, sinó també per part de molts valencians, sobretot de molts professors de valencià. Tanmateix, en el meu afany per aprendre com més millor sobre esta meravellosa llengua, he gratat un poquet i he anat qüestionant molts aspectes d’eixe dibuix.

Ja coneixem la desafortunada batalla de València, en què una gent que ni tan sols parlava el valencià, va aconseguir fer creure a masses de gent indocumentada que el valencià i el català eren llengües diferents, amb molta mala bava i grans dosis de política amagada darrere del debat suposadament lingüístic. Tot, per descomptat, suportat per entitats antigament valencianistes que s’havien inscrit al secessionisme lingüístic de caire polític espanyolista. Per sort les seues bogeries pseudocientífiques mai no van ser tingudes en compte pel govern més enllà de l’atorgament de subvencions.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, òrgan creat pel govern autonòmic amb la suposada intenció de “desactivar el conflicte lingüístic”, ha anat fent una faena de conciliació que tenia en compte d’una banda el valencià que ara es parla (parafrasejant els modernistes) i d’altra el valencià clàssic, amb interés de convergir amb les altres varietats de la llengua, però sempre amb visió horitzontal i no vertical. Un treball que trobe molt lloable, atesa la greu situació de consideració social en què es troba la llengua.

No obstant això, una crítica que molts fan a l’AVL (sobretot els que han estudiat la llengua als anys 60 i 70 o seguixen eixa escola) és el suposat particularisme exagerat dels criteris amb què elabora la normativa. Segons diuen, a més de prioritzar les formes valencianes genuïnes, bandeja totes les formes que no es fan servir a València. Bé, açò últim és discutible, però que fa una preferència per les formes valencianes és veritat.

Que això siga bo o roín, ho podem debatre. Ara, el que molts obliden és que l’IEC va fer la seua pròpia faena particularista el segle XX. Moltes de les formes generals que propugnen són d’ús exclusiu al Principat de Catalunya. Han fet un treball dialectalitzador quasi des del primer moment i, ara que la llengua està mig normalitzada al Principat, desfer-lo no és possible. M’explique.

Es critica el Diccionari Normatiu Valencià per ‘dialectal’, segons diuen. Fixem-nos en un verb que es posa sempre d’exemple entre els diferents parlars: el verb eixir. Del moviment d’anar de dins cap a fora, a València se’n diu eixir i a Catalunya sortir. A Mallorca es diu sortir, però al Rosselló es diu eixir. Bé, l’argument del caràcter dialectal del DNV el defenen amb el fet que si busques sortir al DNV, et remet a eixir. Tanmateix, si consultes eixir al diccionari de l’IEC, et remet a sortir. Això no és dialectalitzant? Per què l’acció contrària sí que ho és? Una dada més: el verb per a esta acció en els textos clàssics és eixir, no sortir. No ens trobem que l’elaboració del DIEC és clarament dialectalitzant? (Opine que, si realment es volguera haver fet un diccionari per al conjunt de la llengua, la definició ‘anar de dins a fora’ apareixeria en les dos entrades, eixir i sortir, cosa que no ocorre.)

Podeu trobar més informació sobre l’arbitrarietat del DIEC, no només la dialectal, en l’article (molt exhaustiu) de F. Esteve, J. Ferrer, L. Marquet i J. Moll “El diccionari de l'Institut. Una aproximació sistemàtica”, trobat online a Raco.cat.

Una altra crítica és la referida a les formes dels verbs incoatius en present, perquè l’AVL preferix les formes sense -e-, servix, unix, agraïx, en comptes de serveix, uneix, agraeix, que són les formes clàssiques i usuals a Catalunya i a les Balears. Es diu que esta elecció fragmenta la llengua. Ara, sense eixir-nos del tema, si ens fixem en el present del subjuntiu, veiem que l’IEC des del primer moment va normalitzar com a preferents les formes serveixi, uneixi, agraeixi, que eren les usuals a Barcelona al començament del segle XX, però que diferien significativament de les clàssiques servesca, unesca, agraesca, que encara eren d’ús comú a Catalunya (tot i que en retrocés) el 1814, com veiem al text de Josep Pau Ballot. L’elecció d’unes formes innovadores d’abast reduït, encara que foren les usuals a Barcelona, no fragmentava la llengua?

El mateix passa amb els verbs que es conjuguen com els incoatius, que els clàssics conjugaven nasc, nasca, meresc, meresca, i l’IEC va normalitzar amb el model barceloní neixo, neixi, mereixo, mereixi.

Expose un últim cas, el dels demostratius. Es critica l’AVL per preferir l’ús dels demostratius simples este, eixe, (aquell), que ja eren presents en els clàssics en tot el domini lingüístic -sense -e final, això sí-, compartint espai amb els reforçats aquest, aqueix, (aquell). Els simples van caure en desuetud al Principat i a Balears, mentre que els reforçats van deixar de ser utilitzats a València. Què hi va fer l’IEC? Normalitzar els reforçats com a preferents (deixant els simples com a formes alternatives “vives en alguns parlars”). Açò no és dialectalitzant?

En fi, són un parell d’exemples, però que expressen el que vull dir. Entenc que no és positiu ser massa particularista en la normativa, però l’AVL s’ha dedicat a omplir un buit, el de la norma culta valenciana. L’IEC ha ignorat el País Valencià (i les Illes Balears, ja ni parlem del Rosselló i l’Alguer) durant massa temps, i tot i que en els últims temps ha fet algunes concessions a estos parlars, seguix fent la impressió que els considera ‘variants’ d’una forma preferida, que és sovint la del centre del Principat. L’Institut d’Estudis Catalans va fixar la vista entre la Jonquera i Alcanar i va acceptar tot el que n’eixia, elaborant una norma culta que alienava el parlant de fora. I així no es fa unitat de la llengua.

Hui el procés de normalització de la llengua es troba en un punt que, tot i estar massa lluny d’aplegar a l’objectiu, és massa avançat per a intentar ara elaborar un estàndard unitari on es vegen representats tots per igual. Si es volia fer un estàndard unitari, calia haver-se mantingut fidel al model clàssic i fer concessions equilibrades en els punts en què cada dialecte se n’apartara. Hui açò és impossible, i pense que seria més perjudicial que beneficiós per a la llengua, en tant que l’estàndard establit que més divergix del clàssic és el del territori on més normalitzada i assumida està la llengua pròpia: el Principat de Catalunya.

Així que cal posar els peus en terra i ser constructius a partir del que hi ha. I ara el que podem fer és acostumar-nos al fet que a cada territori l’estàndard és lleugerament diferent, que això no té per què ser roín, i traure’ns l’horrible costum importat de més al nord (i copiat més a ponent) de pensar que si no ho dius com ho dic jo, parles malament. I, tant com siga possible, exigir a les administracions -i a les empreses privades- que fomenten la distribució de mitjans dels altres territoris de la llengua catalana i deixar de tractar-nos els uns als altres com compartiments estancs i independents. Així sí que farem unitat. El respecte a la diversitat és el camí.

Agraïsc des d’ací a Taula de Filologia Valenciana el seu treball, i recomane la lectura de les seues bases, d’on he extret molta informació amb la qual he arribat a estes conclusions.

Orgull (LGTB)

Bé, ho sent pels que em seguiu perquè sempre parle de llengües, vos promet que en tornaré a parlar. Però hui vull parlar d’un altre tema.

Els que em coneixeu per Twitter o Facebook sabeu que no només sóc gai sinó també molt activista en eixe tema. I ara que s’apropa el dia de l’orgull, el 28 de juny, faré un parell de reflexions sobre esta qüestió.

El dia de l’orgull, amb la seua manifestació i festa corresponent, és font de polèmiques dins del coŀlectiu LGTB. Tot i que inicialment se suposa que és una festa que ens unix a tots, la realitat és ben diferent, i ens acaba separant en diverses sensibilitats. Anem per parts.

Cal advertir que el nom d’orgull LGTB és, potser, massa fàcil de malinterpretar. Cadascú pensarà el que vullga, però com jo ho veig, l’orgull no és de ser LGTB, sinó de lluitar per una causa; és orgull de ser una persona íntegra, de ser conseqüent amb qui eres.

Hi ha qui diu que «si no som diferents i no volem un tracte diferent, no té sentit un dia de l’orgull gai/LGTB, perquè no hi ha un dia de l’orgull heterosexual». Una reflexió molt bonica en la teoria, però absurda en la pràctica. No hi ha un dia de l’orgull heterosexual perquè els heterosexuals mai no n’han tingut necessitat. Són la porció majoritària de la societat. No han de viure estigmes, ni discriminació, per ser heterosexuals. No tenen res a reivindicar pel simple fet de ser heterosexuals. Nosaltres, malauradament, sí que en tenim, perquè encara patim discriminació cada dia. I no cal anar-se’n molt lluny per trobar-la, n’hi ha ací mateix, a la nostra terra. Quan deixen de vendre’s llibres que curen l’homosexualitat, quan deixen d’existir les pallisses al carrer per ser homosexual, quan ens deixen de mirar malament per anar agarrats de la mà al carrer, potser serà moment de plantejar-se deixar de celebrar el dia de l’orgull. Ara per ara, no estem en eixe cas.

Hi ha qui diu que l’orgull està malament perquè s’ha mercantilitzat. Hi estic d’acord. Hem d’evitar caure en el problema de veure l’orgull només com una festa. És una festa, sí, però reivindicativa. Llevar-hi el matís reivindicatiu és el pitjor que ens podria passar a tots, perquè aconseguiríem precisament el contrari del que pretenem.

Ara, el que més em molesta són aquells que diuen que l’orgull LGTB és perjudicial perquè «dóna una imatge errònia dels homosexuals». Dissortadament, açò ho diuen molts gais, que fins i tot s’ho creuen. Analitzem per què ho diuen.

Piulada de @GaysdeDerechas

(Val a dir que tot ve per esta piulada que enllace, que me l'he trobada hui al Twitter, tot i que va ser publicada el desembre passat.)

Quan ens parlen de l’orgull LGTB, què ens ve a la ment? Gent disfressada de manera extravagant, gent vestida amb milers de colors, gent amb comportament descarat, potser fins i tot gent semi-despullada. Hi he assistit tots els anys des de 2008, i confirme que eixa gent hi va. Hem de ser sincers: són una minoria de la gent que hi assistix, però són el més cridaner de la marxa/cavalcada.

Els homosexuals que rebutgen les marxes de l’orgull perquè dóna una imatge errònia, no volen que se’ls identifique amb gent d'eixe tipus. Usualment diuen que ells volen «ser normals» i «no cridar l’atenció». ¿Què és ser normal, doncs? ¿Hem de fer el que s’espera de nosaltres per tal de no cridar l’atenció? ¿Fins a quin punt hem d’evitar cridar l’atenció?

És un exercici d’auto-odi, d’intolerància pròpia. I venint d’un homosexual, això té un nom: homofòbia. Qui diu que un homosexual no pot ser homòfob, s’equivoca estrepitosament.

Esta gent que es disfressa, i que ix al carrer com li rota almenys per un dia, està fent algun tipus de mal? Perjudica algú? Quin és el problema, que no es comporta com tu vols que es comporte? La tolerància no és admetre algú només si fa el que vull que faça. La tolerància és admetre l’altre com és ell, i fent el que vol, sempre que no faça cap mal a ningú. La igualtat que reclame no és ser igual que els altres; la igualtat que reclame és que se’m respecte sent qui jo sóc, no qui altres volen que siga.

I no cal que diga que este rebuig a la gent que «crida l’atenció» és de ser molt, molt desagraït. Si hui tenim el que tenim, ha sigut gràcies a eixa gent que sempre ha cridat l’atenció. A eixa gent que no ha volgut fingir, fer veure que és qui no és només per encaixar. Eixa gent que ha preferit no viure amagada, fins i tot quan estar fora de l’armari significava ser apallissat o empresonat. Gràcies al fet que ells no s’amagaren, que van lluitar per aconseguir un lloc digne en la nostra societat, hui molts ni tan sols ens plantegem amagar-nos i tampoc no ho necessitem. Perquè alguns han lluitat perquè hui ens en beneficiem tots; els que s’amaguen i els que no ho fem.

Per tot això, pense que l’orgull és més necessari que mai, ens dóna visibilitat, ens dóna tot tipus de visibilitat. Perquè a l’orgull, hi hem de ser tots, els que ens comportem d’una manera i d’una altra. Els que es disfressen i els que no ho fem, els que pugen a les carrosses i els que les veiem des de davall. Només la visibilitat que aconseguim ara ens permetrà viure amb més normalitat en el present i en el futur.

Volem un procés constituent, siga d'on siga

Ahir ens alçàvem (sí, com que no treballava, em vaig alçar tard) amb la notícia que el rei d’Espanya havia decidit abdicar.

(Per a ser precisos, quan m’alcí encara era un rumor, tot i que El Periòdic de Catalunya ja n’afirmava la veracitat).

L’abdicació del rei era una cosa amb què molta gent especulava, però no crec que m’equivoque si dic que la gran majoria dels ciutadans no hi comptàvem realment. Esta sorprenent abdicació obri molts interrogants, i molts republicans han vist la situació perfecta per a reclamar la proclamació de la república espanyola.

Moltes veus a Twitter ja s’han pronunciat dient que no els interessa una república espanyola, perquè no volen formar part d’Espanya i el que hi passe no és assumpte seu; que només lluitaran per una república de la seua nació (andalusa, valenciana, catalana...). Em sembla una postura totalment raonable, però el que no em sembla tan bé és que es critique els altres per denominar-se nacionalistes o separatistes i, alhora, defendre un canvi de model d’estat a Espanya.

Vull explicar-me. Sóc andalús i andalusista, i el que realment vull és que el meu país siga independent, no forme part d’Espanya. Si jo poguera decidir el món on vull viure, si de mi depenguera, tindríem una república andalusa, i com vaig dir a Twitter, d’El Viso a Tarifa i d’El Granado a Pulpí. Ja l’estructura interna d’eixa república andalusa i el seu model econòmic els podríem debatre (tot i que, personalment, pense que a Andalusia calen mesures urgents i dràstiques com la reforma agrària i diverses coŀlectivitzacions, si volem eradicar la pobresa del país).

Però què passa? Que cal posar els peus a terra. Jo puc ser el més sobiranista del món, però ara mateix Andalusia no és sobiranista. Vulga o no vulga, he de seguir pertanyent i pagant impostos a Espanya. Així que, tot i que respecte la gent que trie ignorar la qüestió del canvi de model d’estat a Espanya, pense que fer força per a aconseguir una república a Espanya val la pena. Si en els pròxims anys he de continuar pagant i sent jutjat per este estat, almenys faré el que puga per viure sota un model més just.

Continuaré sense sentir-me identificat per cap bandera tricolor roja, groga i morada, atés que la del meu país és blanca i verda (no em ficaré en el tema de les banderes valencianes que és molt més complicat). I hauré de seguir fent país i reivindicant-me com a andalusista -i defenent la nació valenciana al País Valencià-. Al capdavall, la consciència nacional l’hem de conrear i això no s’aconseguix de hui per demà.

Però a Déu pregant i amb el mall donant, que una cosa no ens lleva la possibilitat de fer l’altra.

Iniciativa del Poble Valencià i el seu atac a la Setmana Santa

Des de fa temps, seguisc a Twitter el compte oficial del partit polític Iniciativa del Poble Valencià, el partit on militen Mònica Oltra i Mireia Mollà (bàsicament elles són el seu actiu més important), i que forma part de la Coalició Compromís (on també està el Bloc Nacionalista Valencià, amb el qual simpatitze).

Quina sorpresa em portí quan, la nit del Divendres Sant, van fer la següent repiulada, que vaig capturar i compartisc amb vosaltres:

No retrac a este senyor Víctor Moreno que tinga eixa opinió. És una manera una mica desafortunada d'expressar-la, tenint en compte que per a eixa gent que les "adora", eixes "estàtues" tenen un significat una mica més profund que simples estàtues de fusta. Però en fi, és l'opinió d'una persona i, com a tal, ahí la deixarem.

El que no em va agradar gens, i de fet em va indignar, va ser que Iniciativa del Poble Valencià, com a partit, repiulara esta opinió i, d'esta manera, la fera seua. Com que sempre preferisc ser prudent, els vaig fer notar que no m'agradava que es posicionaren en contra de la Setmana Santa. Vaig pensar que, potser, la persona que administrava el compte de Twitter del partit s'havia equivocat i havia fet eixa repiulada pensant que en eixe moment estava identificat amb el seu compte personal.

Sincerament, potser no esperava una disculpa, però sí que s'adonaren de l'errada i desferen la piulada.

En comptes d'això, tres dies després em trobe que m'han deixat de seguir (i no sé si, a més, m'han bloquejat; ja ho esbrinaré).

Trobe que esta manera d'actuar no és gens encertada. No sé si les idees polítiques d'Iniciativa del Poble Valencià estan directament en contra de la Setmana Santa, però hi ha moltes més maneres d'expressar-ho, sense necessitat de ser ofensiu. I admet que aquell divendres em vaig sentir ofés com a andalús, però després he pensat que hi ha molts pobles al País Valencià on se celebren processons, on hi ha fraternitats de Setmana Santa, i segurament a la gent que hi participa no els faria gens de gràcia llegir piulades com eixes.

Em sembla molt bé que vulguen fer polítiques d'esquerres; jo mateix sóc d'esquerra. Però pense que si l'esquerra s'entesta en actituds hostils amb els costums populars del poble, d'una banda estarà alienant-se d'aquells a qui intenta arribar, i d'altra estarà deixant el camí lliure a la dreta (què ha passat amb el món faller?). L'esquerra, sense el poble, no és res.

Per tant, espere que Iniciativa del Poble Valencià abandone esta política mal entesa, s'adone d'açò si realment volen arribar a la gent i eixir de la marginalitat.

El perill de la condescendència

Posem-nos en situació: estem en Nadal i tinc la intenció de comprar-me una funda per al meu telèfon mòbil nou. A diferència del que vaig fer quan em vaig comprar el mòbil anterior, pense que només vull una funda i un plàstic per a protegir-ne la pantalla, i no cap cable ni res addicional. Per això, decidisc anar a una botiga xinesa especialitzada en fundes de mòbils i que es troba a la vila de Mislata.

M’hi dirigisc i compre les dos coses. En una situació com esta no cal parlar molt, pose el que vull sobre la taula, me’n diuen el preu, pague i me’n vaig. La qüestió ve quan arribe a casa i el plàstic per a la pantalla no encaixa. Aleshores torne a la botiga i parle amb el botiguer i la seua dona (que hi era present), i tenim una conversa bilingüe certament sorprenent.

No la transcric sencera, sinó la part més sucosa.

- ah, que l'havia de posar al revés, no me n'he adonat...
+ ¿lo que hablas es valenciano?
- sí, m'entenen, no?
+ bueno... un poco... (amb cara de "més aïna, no")
- bé, és l'idioma d'ací
+ pero sabes hablar castellano?
- sí
+ ah, vale... es bonito el valenciano
- ......

Em vaig quedar tan sorprés per la situació, que en arribar a casa vaig informar per Facebook als meus amics del que havia ocorregut. I, curiosament, la gran majoria dels bilingües, els que parlen valencià/català i castellà, coincidien a dir-me que parlar en valencià als xinesos era mala llet, ganes de ficar el dit a la nafra o, si més no, demanar-los massa.

A quina situació hem arribat, que veiem normal que el xinés aprenga castellà, però parlar-li en valencià és demanar-li massa? Parlem d’una zona de predomini lingüístic valencià (almenys sobre el paper). I no estic demanant-li que parle en valencià (tot i que a un país normal seria d’esperar; no m’imagine un botiguer a Alemanya que no parlara l’alemany), només li demane que m’entenga en valencià. És un fet que al xinés el mateix li pot costar aprendre el castellà que el valencià, atés que les dos són llengües molt allunyades de la seua. Per què assumim que ha d’aprendre el castellà, però el valencià no cal?

Este tipus de condescendència per part dels mateixos parlants és el que no enfortix la llengua i la porta una mica més cap a l’abisme de la desaparició. Si amb tots els nouvinguts fem el mateix, pràcticament estem acceptant que el valencià no és necessari, i el següent pas és assumir que no servix i prescindir-ne.

I això ho diu un nouvingut com jo. Parle el valencià amb moltes errades, em manca fluïdesa d’una manera escandalosa, però el que tinc clar és que si no el parle ni el sent, no l’arribaré a dominar mai i estaré contribuint a la mort d’una llengua i d’una cultura.

Per la meua part, jo em negue a canviar de llengua i seguiré parlant-los en la llengua de la terra. Si no m’entenen, potser és millor que em gaste els diners en algun altre lloc.