diumenge, 23 de novembre del 2014

L'absurditat dels accents diacrítics

Sovint es diu que el valencià és difícil. Ho diu fins i tot molta gent valencianoparlant. I es referixen a la llengua escrita, formal. Deixant a banda que totes les llengües escrites compten amb complicacions més o menys necessàries, perquè codificar una llengua té problemes, hui em vull centrar en una complicació innecessària en la codificació del valencià. Em referisc als accents diacrítics.
Els accents diacrítics tenen una funció clara i útil. Distingixen paraules -normalment monosíl·labes, però no sempre- que en un text escrit poden portar a confusió, i n’aclarixen la pronunciació per a una millor lectura. Les llengües romàniques veïnes tenen algun tipus d’accent diacrític; el portugués (pelo/pêlo), el castellà (mas/más), l’italià (si/sì). Deixe a banda el francés perquè el seu sistema d’accentuació té poc a veure amb la tonicitat, i l’occità perquè la seua codificació es va basar parcialment en la catalana.
El sistema d’accentuació en català comença d’una manera simple. Agudes s’accentuen en uns casos, planes en els contraris, esdrúixoles sempre. Fins ací tot està bé. Ara, la qüestió dels accents diacrítics sembla resolta a corre-cuita i sense molta coherència.
Les regles diuen que si en els doblets hi ha una paraula àtona i una altra tònica, esta darrera portarà accent diacrític. I exemples en són nos/nós, vos/vós, es/és, mon/món. Perfecte. Este criteri requerix una mica danàlisi sobre el que estem dient, però quan t’hi acostumes és perfecte.
Passem a un altre criteri. Si en el doblet la diferència és el timbre de la vocal tònica, se n’accentuarà la tancada. Exemples en són soc/sóc, os/ós, fora/fóra. Perfecte també.
El que passa és que estos dos criteris fonamentals són, bàsicament, falsos. O podríem dir que la quantitat de casos aplicables i d’excepcions és més o menys la mateixa. Vegem.
El segon criteri té excepcions clares en casos com els de molt (adverbi)/mòlt (participi de moldre). En este cas la tancada no s’accentua, l’oberta sí. Entenc que molt és una paraula de molt més ús que mòlt, i supose que per això es va decidir accentuar la menys usada. El mateix cas trobem en tòs (occípit)/tos (acció del cos). Entenc que també per freqüència. Trenca completament el segon criteri, però en fi, suposem que ha sigut per una bona causa.
El primer criteri, que em sembla més clar i universal (atés que el timbre de la vocal pot variar entre dialectes, parlars i fins i tot idiolectes, però la tonicitat quasi no canvia mai), es trenca en casos com véns (verb vindre)/vens (verb vendre). Paraules completament homòfones, però una se n’accentua i l’altra no. La mateixa situació ocorre en bóta (recipient per al vi)/bota (tipus de calçat).
Entenc que es vullga ser extremadament precís en l’escriptura i evitar ambigüitats, però hem de tindre en compte dos qüestions. Una, que els casos en què estes paraules poden ser mal interpretades són molt, molt escassos. De fet, si foren molt freqüents, ja la llengua parlada n’hauria desfet l’ambigüitat d’alguna manera; això no ha passat. I dos, que haver de recórrer al significat per a diferenciar l’escriptura d’una de les dos paraules del doblet implica, d’una banda arbitrarietat (no hi ha cap raó per posar accent a una paraula i no a l’altra), i d’altra banda la necessitat de l’ús de la memòria per a recordar quina de les dos paraules ha de portar l’accent. Quan es llig molt, es pot reduir la freqüència en què eixe problema apareix, però hi ha paraules molt poc usades que poden presentar problemes precisament per la raresa. Pensem en la paraula deu amb significat ‘font’. Haurem d’escriure la deu del saber o la déu del saber?
Això em porta a la pitjor de les excepcions: quan els dos criteris se’n van en orris. Quan paraules homòfones s’escriuen de manera diferent, però paraules amb diferent pronunciació s’escriuen igual. Vegem-ne dos exemples. El primer, el doblet mes/més. Més amb accent sempre significa l’adverbi de quantitat, tònic i amb vocal tancada. Tanmateix, mes pot significar ‘part de l’any’ (tònic, vocal tancada) o pot funcionar com a conjunció, amb vocal àtona (em va dir que sí, mes pot haver-me mentit). Ja hem fet esclatar el primer criteri. Farem el mateix amb el segon: tornant a la paraula esmentada abans, déu (vocal tancada) vol dir divinitat, però deu pot significar ‘font’ (vocal tancada), una forma del verb deure (vocal tancada), o... un numeral (vocal oberta). Coherència? No en tenim massa, no en demaneu.
Amb el nivell d’estandardització arribat amb els mitjans de comunicació, fer qualsevol reforma ortogràfica per posar-hi una mica d’orde sembla bastant complicat. No obstant això, el que jo proposaria (en la meua opinió com a llec en la matèria) és una simplificació i quedar-nos només amb els dos criteris esmentats, sense fer-hi cap excepció. Aleshores escriuríem de la següent manera:
  • Atés que be (oberta) vol dir corder, escriurem tant per a l’adverbi i substantiu (ho has fet molt bé) com per a la lletra (això s’escriu amb bé).
  • Deu sense accent implicaria vocal oberta segons el segon criteri, així que només vol dir el número 10. Per això, déu amb vocal tancada marcada en l’escriptura serviria per a tota la resta de significats. No déu arribar massa tard.
  • Seguint el primer criteri, més implica vocal tònica, així que la part de l’any s’escriuria amb accent: octubre és el més del meu aniversari.
  • Atenent a l’existència de la conjunció condicional àtona si, haurem d’escriure amb accent tots els significats tònics: sempre parla de sí mateix. Aquella ciutat es trobava al sí del país. Esta obra està en sí major. (Noteu que esta darrera incoherència, la de la nota musical, és present també en castellà).
  • Te sense accent és un pronom personal feble: no te la vaig donar perquè l’havia perduda. Aleshores, les tòniques hauran d’anar amb accent: vols beure una mica de té? Això s’escriu amb té.
  • La pitjor barreja de les normes actuals ocorre en la paraula son. Deixarem son sense accent per a la paraula àtona (son pare no té nas). Amb accent marcarem les paraules tòniques, que, a més, es diferencien en el timbre: estos llibres no són gens xicotets. Hui m’he alçat enjorn i tinc molta sòn.
  • I, per descomptat, les paraules completament homòfones i sense homògrafes, seguiran les regles corrents d’accentuació. Això llevaria l’accent de paraules com bóta, féu, móra, nét, rés, sòl, véns i vés, per exemple.
La força del costum és molta, així que està clar que ara que la llengua està per tot arreu, molt poca gent veuria els avantatges d’aquests canvis. I pot ser que no siguen tan importants o necessaris com per a tirar-los endavant. Però pense que així s’hauria d’haver fet des d’un començament. O potser d’una manera diferent, qui sap? Però sempre mantenint i seguint un únic sistema, i no la barreja que tenim hui.

3 comentaris:

  1. M'agrada el tema. Jo aniria més lluny en la reducció dels diacrítics, però no sóc ningú, clar.
    De tota manera, tot i que sé que no són sants de la teua devoció, coincideixes bastant amb ells...
    http://www.llenguavalenciana.com/documents/ortografia/l_accent_i_la_dieresis
    Ei! Que no passa res. Jo vos votaria la proposta. Malgrat tot, estic més d'acord amb la teua idea que "quan no hi ha confusió possible..."
    M'agrada el blog.

    ResponElimina
  2. Una cosa més: Vols que passe a Eugeni Reig l'adreça del teu blog per tal que el consulte de tant en tant i (amb el teu permís) publique alguns articles a Infomigjorn?

    I una altra: Coneixes Albert Pla Nualart?
    http://www.ara.cat/premium/opinio/Nocions-diacritics_0_823117738.html

    Salut.

    ResponElimina
  3. Primer de tot, gràcies per la visita, Nelo.

    No sabia que coincidira amb la RACV en eixos plantejaments, la veritat. Bé, no partim de les mateixes premisses però en alguna cosa havíem d'estar d'acord.

    Havia llegit alguna cosa d'Albert Pla, però no coneixia eixe article, gràcies per l'enllaç. Quant a Eugeni Reig, t'agraïsc l'oferiment. M'estranya que puga trobar res de trellat per ací, només sóc un aficionat a la llengua i no tinc estudis de filologia ni res. Però pots passar-li l'adreça i si troba alguna cosa que li agrade, me n'alegraré molt.

    Gràcies de nou per la visita i pels comentaris.

    Salut.

    ResponElimina