dimecres, 31 de juliol del 2013

L'andalús (2)

Bé, el promés és deute, així que ací sóc un altre cop per a explicar el que pense de l’andalús.
Ja vaig explicar que em molestava força l’actitud que es té arreu de l’andalús no només fora d’Andalusia, sinó també a dins. I tot això no té més que un motiu: el desconeixement, la ignorància sobre la nostra llengua, sobre allò que parlem.

I dic la nostra llengua i dic bé, perquè senzillament, dir la nostra llengua no vol dir res del fet que siga una llengua exclusiva o no ho siga. Vaig llegir fa temps, al pròleg d’un llibre de gramàtica castellana, que un cert escriptor, el nom del qual no conec, parlava que escrivia en llengua cubana. I ho feia correctament, perquè al cap i a la fi, escrivia en la llengua que parlen els cubans. Voler imposar un únic nom per a una llengua és una mica imperialista, no creieu?

Si vull dir que parle andalús, estic en el meu dret, perquè allò que parle és la llengua que vaig aprendre on em vaig criar, a Andalusia. Per tant, parle l’andalús.

És la mateixa llengua que el castellà?

La meua resposta és, sí i no.

I he de dir ben clar, NO, perquè tots els motius que ens donen sempre per a defensar la unitat de la llengua, la nostra pertinença a la llengua castellana, són majoritàriament falsos. Tothom sap que Andalusia no va ser buidada després de la guerra santa castellana (conquesta militar, digueu-li com vulgueu, allò de Reconquesta és incorrecte). Existixen escrits sobre este tema, i si haguera estat buidada, no tindria sentit una expulsió dels moriscos el 1609. Aleshores, una Andalusia plena d'andalusins (podem dir-los andalusos, no?) i que es va intentar repoblar amb dubtós èxit (com reconeixen els historiadors), no crec que haja agafat la llengua dels castellans tan fàcilment. Ans al contrari, la llengua d’aljamia (el mossàrab) es va mantindre molt viva. D’este mossàrab descendix el que parlem avui els andalusos, amb certes influències externes, és clar.

Ara, també he respost que sí. És un sí amb reserves, però. Sí, perquè els més de cinc segles d’ocupació i aculturació castellana a Andalusia han fet que ambdues varietats hagen convergit, s’hagen apropat en comptes d’allunyar-se. El castellà ha aprés mots andalusos, i l’andalús ha agafat moltes paraules castellanes. El sí és amb reserves, perquè mentre que nosaltres entenem i acceptem els usos localistes castellans, les estructures i particularitats gramaticals que són exclusives d’allà (com ara el leísme), ells no fan el mateix amb les nostres. La normativització i normalització del tan celebrat castellà (ara rebatejat en espanyol per a glòria del nacionalisme roig-i-groc) s’ha fet completament d’esquena a l’andalús, ignorant-lo i minoritzant-lo. Dient-nos que parlem malament, que només parlem ‘un dialecte’, i que som uns incultes per fer servir estes estructures gramaticals que, per un motiu o altre, no han arribat a quallar a Castella o no han volgut aprendre els castellans.

Parlem ‘un dialecte’, sí... ‘un dialecte’ que els castellans obliden que va ser el parlar de prestigi al segle XVI. En eixa època parlar el castellà era de pagés, la gent important, amb diners, parlava l’andalús. I només cal mirar a Amèrica per a veure’n una demostració. La primera colonització d’Amèrica es va fer en andalús. Quan el castellà va passar a ser el dialecte de prestigi, este canvi només va afectar els llocs més en contacte amb Castella: les capitals dels virregnats, els voltants de Ciutat de Mèxic i Lima, principalment, que són els llocs que més ‘castellà’ parlen. Els llocs més allunyats, amb menys contacte, seguixen parlant hui una llengua que més podríem dir ‘andalusa’ que no ‘castellana’... això ho podem sentir a Santiago, a Buenos Aires, a Sucre, a Cartagena de Indias...

I respost això, passe al segon tema que vaig esmentar al meu anterior article, crec que l’andalús s’hauria d’escriure amb l’ortografia castellana, o en necessitem una de nova?

No veuria cap problema en escriure l’andalús amb l’ortografia castellana... si no ens estigueren sempre negant les nostres característiques. Si l’ortografia tinguera més en compte les nostres particularitats gramaticals i no només les castellanes, no hi hauria cap problema en seguir-la. Per exemple, si ens deixaren ensenyar als nostres nens que les s finals no es pronuncien, que s i c/z sonen exactament igual, que la h no sempre és muda, que la d entre vocals és correcte emmudir-la... la nostra llengua (l’andalusa) es pareix lingüísticament molt al francés en la seua evolució, i prenent esta mesura, la correspondència ortografia-pronunciació seria com la del francés: una escriptura fàcil de descodificar, tot i que difícil de codificar.

Valdria la pena? Es pot debatre molt de temps sobre este tema. Té avantatges i desavantatges. Com a avantatges, veig l’accés directe al gran catàleg de literatura ja existent en castellà i la que s’hi puga escriure en el futur; del mateix mode, no caldria tornar a reescriure (traduir) les obres castellanes i andaluses escrites fins a este moment. Desavantatges... el que ja he dit, que la ortografia i la pronunciació no tindrien una equivalència fonètica, i això faria més difícil escriure correctament. Tanmateix, això ja passa. Els nens andalusos tenen una dificultat major que els castellans per a escriure, per la manca d’equivalència fonètica. El que canviaria seria que almenys no els veuríem vaciŀlar respecte a com parlar.

El que succeïx hui no és això, nogensmenys. Els andalusos seguim en esta situació en la qual la nostra llengua no es respecta i se’ns seguix ridiculitzant. I esta situació ens mou a voler definir la nostra llengua de manera independent a la castellana. Si ells no ens accepten com som, haurem de fer el nostre camí. I això vol dir, una nova ortografia, pròpia nostra, sense haver de consensuar res amb qui no ens ha volgut reconéixer.

M’alegre que la Societat per l’Estudi de l’Andalús estiga treballant tant en este tema... potser en vint anys tindrem la nostra llengua ben normativitzada i estandarditzada com per a lluitar per un reconeixement complet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada