Tinc una relació una miqueta tempestuosa amb els enfadaments. Concretament, amb el fet que la gent s'enfade amb mi.
No és que pense que ho faig tot bé, m'equivoque i no em costa reconéixer-ho. No té res a vore amb això, és una cosa que té més a vore amb la gestió de les emocions.
En el transcurs de la meua vida, una de les coses que he aprés és que enfadar-se és un malbaratament de temps, d'energia, d'emocions. Que quan aprecies algú, és molt més constructiu seure i dir-li: mira, no m'ha agradat açò, m'ha fet sentir malament. Per això, és estrany que em veges enfadat. Puc estar molest, per descomptat, però enfadar-me és una cosa que faig un parell de voltes a l'any, potser, i me'n vaig de llarg.
(És de les poques coses positives que m'emporte de la relació amb el meu últim ex. Vaig exercitar i desenvolupar la paciència d'una manera sobrehumana.)
Tanmateix, em costa entendre (millor dit: no accepte) que la gent es deixe portar per la irracionalitat i, quan té un desacord amb mi, s'enfade, en comptes de dir-m'ho de manera constructiva.
Sé que tots tenim una part irracional i que no he de jutjar la gent per tindre-la. Però sí que crec que es pot triar fer-li cas o no. Per això, si parlem prou, em sentiràs dir que enfadar-se és una decisió.
Aixina que quan algú s'enfada amb mi, m'enfade jo, perquè em senc castigat i injustament tractat. Perquè eixa persona ha decidit castigar-me. I açò fa que quan algú s'enfada amb mi, vullga tirar-lo de la meua vida. És la meua part irracional, a la qual m'esforce per no fer cas.
Potser és un reflex d'haver-me hagut d'enfrontar a moltes coses a soles. És dur perdre gent a qui estimes, però és més dur sentir-se castigat injustament. Ja estic major per a això.
També faig l'exercici de pensar que la gent reacciona irracionalment a voltes, i faig l'esforç de no separar-me d'eixa persona, si sé que m'aprecia i jo també l'aprecie. Però també és una miqueta molest haver de racionalitzar jo el comportament que resulta del fet que l'altra persona no haja volgut racionalitzar.
D'ahí ve una frase amb la qual he crescut, que deia ma mare, deien i diuen mes germanes, i que és tan expressiva com, a voltes (només a voltes), injusta.
Tu no estaves enfadat amb mi?
És una frase que alhora expressa tristor, enfadament, però sobretot despit, i alhora força l'altra persona a fer-se càrrec de les seues emocions. Impedix que faça com si res no haguera passat.
M'agradaria ser més constructiu jo també i no haver de recórrer a expressar el meu despit d'eixa manera. Potser fins i tot seria millor no sentir eixe despit. Però bé, quan em tracten de manera irracional, comportar-se de manera un poc irracional és una llicència que em permet.
