Favorits

De tant en tant em trobe per xarxes socials que la gent parla de les seues coses favorites. No aixina en abstracte, sinó de les seues pel·lícules favorites, llibres favorits, cantants favorits, cançons favorites...

Fa temps que no participe en estes tendències socials de xarxes perquè no en tinc ni idea. No puc triar una cançó favorita, un cantant o grup favorit... en el cas dels llibres sempre dic Els jocs de la fam perquè és una resposta fàcil; m'agradaren molt, però ni m'agraden tant perquè siguen la resposta adequada, ni m'agraden tant més que d'altres per a no incloure altres en la resposta.

És que ni tant sols crec que puga comparar una novel·la distòpica com Els jocs de la fam amb obres de teatre o assaigs polítics. I no és perquè un gènere siga millor que l'altre, ni res d'això. És perquè igual puc gaudir llegint un llibre d'un tipus que un de l'altre tipus.

Tots els anys, amb motiu del Cap d'Any, s'organitza en Internet una votació massiva a les millors cançons d'Eurovisió. Crec que mai no he aplegat a participar perquè no puc fer un rànquing de les meues 10 cançons favorites entre més de 1700. Fins i tot si poguera fer-ne un, hui triaria eixes deu i demà deu diferents.

De fet, la gent fins i tot té un millor amic o una millor amiga. Jo, a les meues edats, no puc dir que el tinga. Tinc molts amics que són molt bons, però no tinc *un* millor amic. Sé que en el passat l'he pogut tindre, però ja no, i fins i tot ho preferisc aixina. Gaudisc molt de la companyia (tot i ser principalment virtual) de tots els meus amics.

Sincerament, no m'imagine tenint un sol llibre, cançó o pel·lícula favorita, perquè demà l'autor o autora demostre ser una merda de persona i me'ls arruïne. No, jo no separe autor i obra i ja crec que ho faig bé aixina. No m'agradaria vore'm en la pell dels meus amics fans de Harry Potter.

De la mateixa manera que sempre m'han paregut una favà els enfrontaments entre fans d'un artista i fans d'un altre. Al començament d'entrar en internet, en algun xat vaig dir que m'agradaven molt Ace of Base i em respongueren que aleshores havia d'odiar Roxette perquè eren bandes enfrontades. I, la veritat, ni ho entenia aleshores ni ho entenc ara. Per què he d'odiar Roxette? Tenen cançons xules, encara que no m'agraden tant com Ace of Base.

No sé qui guanya amb esta estúpida polarització, però no puc sentir-m'hi identificat.

Acaba d'aprendre una llengua

Llig al blog del meu benvolgut amic Aitor un text molt bo sobre les idees que la majoria de la gent té sobre aprendre idiomes.

Fa molt que aprenc llengües només per curiositat. I no només per a la comunicació, sinó per saber: m'interessa molt com funcionen les llengües i com s'expressen les coses.

Tanmateix, la gent no entén les llengües aixina. La majoria de la gent pensa que les llengües només són útils per a entendre's. Per això, molts s'alegrarien si tots parlàrem la mateixa llengua. I a més, molta gent no entén que algú vullga aprendre llengües més xicotetes.

Des que era xicotet, he hagut d'aprendre anglés a l'escola, no és res estrany, tots els alumnes han d'aprendre anglés a l'escola. La primera llengua "menor" que em va interessar va ser el portugués, quan tenia 13 anys. Atés que la vaig estudiar a soles i informalment, la meua família ho va trobar estrany però sense importància.

Les coses van ser diferents quan em vaig inscriure a l'Escola Oficial d'Idiomes per a aprendre alemany, amb 15 anys. Ma mare estava d'acord que era una llengua útil i va trobar que era bona idea, però ella no hauria pres la mateixa decisió que jo. Em digué, "m'agradaria més que acabares d'aprendre anglés". Acabar. Com si fora possible.

Quan acabem d'aprendre una llengua? Coneixem completament la nostra pròpia llengua? És que podem fer-ho? Pense que no.

Aleshores, què vol dir acabar d'aprendre anglés? Sota este criteri, quan és acceptable començar a aprendre una altra llengua? No redundaré en la idea, perquè ja m'heu entés.

Només és un exemple de la reacció cap a l'alemany, tot i que és una llengua prou popular. Quan es tracta de llengües menors, eixa reacció es magnifica. El mateix em va passar quan vaig aprendre valencià. En este cas, a més, entra en joc la política. Vaig créixer en una zona monolingüe, on molta gent té una actitud insana cap a altres llengües de l'Estat. I esta gent no pensa que siga útil aprendre valencià. De fet, ja els agradaria que el valencià desaparegués i que els valencians i catalans parlaren només castellà.

(Per sort, també hi ha molta gent que respecta les altres llengües).

Amb el temps, la gent ha començat a respectar els meus interessos i aficions. Quan era jove, rebia molts juís no desitjats sobre el valencià i sobre la meua decisió d'aprendre'l. Això ja no passa. Quan la gent s'assabenta que aprenc serbi, alguns han preguntat per què, però ningú ha dit que siga inútil o que seria millor que aprenguera una altra llengua.

Pense, com Aitor, que darrere de tot açò hi ha una mentalitat perversa, la mentalitat del capitalisme. Tot el que fem ha de ser productiu, ha de ser útil: i una cosa només és útil quan et permet guanyar diners. Aprendre llengües menors per a parlar amb gent no és productiu, i per tant no és útil. Aprendre per a entendre llibres d'altres cultures no és útil, aprendre per a saber el que va passar i per què va passar no és productiu, no és útil i, per tant, només és acceptable si tens massa temps lliure.

Jo rebutge este punt de vista i continuaré aprenent llengües, em té igual la seua grandària, em té igual la seua utilitat. Les llengües em fan feliç.