Sóc a "casa meva" a Cadis i una conversació un tant... crispant m'ha fet pensar en este tema
Aquell que emigra passa per determinades etapes. Al principi simplement ets diferent i només penses en el fet que hi encaixes molt poc, al nou lloc. Tanmateix, és lògic, perquè acabes d'arribar-hi.
Però això després es torna un sentiment de deslocalització que és molt característic, que només coneix l'emigrat. Un sentiment de no ser d'enlloc, de no sentir-se a casa enlloc. Que sempre hi falti alguna cosa.
Amb el temps, veus que el lloc d'on vens ja no és el mateix que coneixies, atès que ha evolucionat, ha canviat. Sense tu, per descomptat. I aleshores t'adones d'una cosa molt òbvia, però que no és agradable de pensar: que no hi feies falta, i que la teva casa ja no és la teva casa.
En el lloc on has arribat no coneixes res, ets l'estranger i el desinformat. Al començament és estrany, però quan t'has tornat l'estranger també allà on pensaves que estava la teva terra, acabes per acostumar-t'hi i resignar-t'hi. Felicitats, t'has tornat l'etern estranger.
Jo en sóc un més, d'aquests eterns estrangers, que no són d'enlloc. Vaig ser gadità i sempre ho seré per dins, però San Fernando ja no és casa meva.
I veient esta situació, per a sobreviure cal adaptar-se. Per això, si cal ser sevillà, doncs cap problema, mans a l'obra.
