Acaba d'aprendre una llengua

Llig al blog del meu benvolgut amic Aitor un text molt bo sobre les idees que la majoria de la gent té sobre aprendre idiomes.

Fa molt que aprenc llengües només per curiositat. I no només per a la comunicació, sinó per saber: m'interessa molt com funcionen les llengües i com s'expressen les coses.

Tanmateix, la gent no entén les llengües aixina. La majoria de la gent pensa que les llengües només són útils per a entendre's. Per això, molts s'alegrarien si tots parlàrem la mateixa llengua. I a més, molta gent no entén que algú vullga aprendre llengües més xicotetes.

Des que era xicotet, he hagut d'aprendre anglés a l'escola, no és res estrany, tots els alumnes han d'aprendre anglés a l'escola. La primera llengua "menor" que em va interessar va ser el portugués, quan tenia 13 anys. Atés que la vaig estudiar a soles i informalment, la meua família ho va trobar estrany però sense importància.

Les coses van ser diferents quan em vaig inscriure a l'Escola Oficial d'Idiomes per a aprendre alemany, amb 15 anys. Ma mare estava d'acord que era una llengua útil i va trobar que era bona idea, però ella no hauria pres la mateixa decisió que jo. Em digué, "m'agradaria més que acabares d'aprendre anglés". Acabar. Com si fora possible.

Quan acabem d'aprendre una llengua? Coneixem completament la nostra pròpia llengua? És que podem fer-ho? Pense que no.

Aleshores, què vol dir acabar d'aprendre anglés? Sota este criteri, quan és acceptable començar a aprendre una altra llengua? No redundaré en la idea, perquè ja m'heu entés.

Només és un exemple de la reacció cap a l'alemany, tot i que és una llengua prou popular. Quan es tracta de llengües menors, eixa reacció es magnifica. El mateix em va passar quan vaig aprendre valencià. En este cas, a més, entra en joc la política. Vaig créixer en una zona monolingüe, on molta gent té una actitud insana cap a altres llengües de l'Estat. I esta gent no pensa que siga útil aprendre valencià. De fet, ja els agradaria que el valencià desaparegués i que els valencians i catalans parlaren només castellà.

(Per sort, també hi ha molta gent que respecta les altres llengües).

Amb el temps, la gent ha començat a respectar els meus interessos i aficions. Quan era jove, rebia molts juís no desitjats sobre el valencià i sobre la meua decisió d'aprendre'l. Això ja no passa. Quan la gent s'assabenta que aprenc serbi, alguns han preguntat per què, però ningú ha dit que siga inútil o que seria millor que aprenguera una altra llengua.

Pense, com Aitor, que darrere de tot açò hi ha una mentalitat perversa, la mentalitat del capitalisme. Tot el que fem ha de ser productiu, ha de ser útil: i una cosa només és útil quan et permet guanyar diners. Aprendre llengües menors per a parlar amb gent no és productiu, i per tant no és útil. Aprendre per a entendre llibres d'altres cultures no és útil, aprendre per a saber el que va passar i per què va passar no és productiu, no és útil i, per tant, només és acceptable si tens massa temps lliure.

Jo rebutge este punt de vista i continuaré aprenent llengües, em té igual la seua grandària, em té igual la seua utilitat. Les llengües em fan feliç.

El blaverisme croat

He escrit açò com a fil per a BlueSky, però ho deixe per ací també perquè em sembla interessant.

Ahir el meu profe de serbi em va fer una reflexió que encara no sé com assumir i que, com a parlant de valencià, m'esmussa prou. Bàsicament, em va dir que serbi i croat són llengües diferents des del punt de vista sociolingüístic, tot i que en tots els altres àmbits siguen una sola llengua.

Si bé és de veres que s'entenen, que tenen la mateixa morfologia, sintaxi i quasi tot el lèxic, no es pot negar la dimensió social de la llengua, i en eixa qüestió són llengües diferents.

I ell no és sospitós de nacionalisme, ni de secessionisme, ni de voler separar les llengües; de fet, moltes voltes a classe parlem de varietats croates i bòsnies. Em tem que quan em diu això s'està limitant a reflectir una realitat social que a ell tampoc no li agrada (té un punt iugonostàlgic).

S'esdevé que, mentre a Sèrbia molta gent pensa que a Croàcia es parla serbi amb un altre nom, els croats en la seua gran majoria rebutgen esta afirmació, però és un tema que no trauen quan parlen amb altres iugoslaus. Quan han de posar un nom a la llengua, es limiten a dir naš jezik (literalment, "la nostra llengua").

I és que la delusió col·lectiva en la qual estan immersos els croats no deixa de ser una mena de blaverisme balcànic que els ve de fa unes dècades, però que no ha sigut sempre aixina. El moviment il·lirista, sorgit a l'actual Croàcia al segle XIX, promovia i buscava la unió dels pobles eslaus del sud i assegurava que parlaven la mateixa llengua. Si bé prompte s'adonaren que els eslovens parlaven una llengua diferent, l'aposta per la unitat del serbocroat era clara, i gràcies a eixe moviment es va normativitzar la llengua com la coneixem hui. Però tot això es va desfer durant l'època del Regne dels Croats, Serbis i Eslovens, entre les dos guerres mundials, i es va arribar a situacions tan absurdes com la que explicaré a continuació.

En el segle XIX es van començar a fundar institucions de promoció de la cultura dels pobles eslaus en els territoris austro-húngars. En eslau es diuen Matica, que es traduïx per “abella reina”. La primera va ser Matica srpska (fundada a Budapest i després traslladada a Novi Sad), i poc després Matica ilirska a Zagreb (ara es diu Matica hrvatska).

Malgrat ser organitzacions privades, han acabat assumint la promoció i normativització de la llengua al seu territori, aixina que publiquen molts llibres sobre llengua i filologia, a més d’obres literàries.

Als anys 1950, amb el govern de Tito, Matica srpska i Matica hrvatska van començar un projecte de diccionari serbo-croat, que incloïa totes les varietats de la llengua parlada a Croàcia, Sèrbia, Bòsnia-Herzegovina i Montenegro.

Precisament per això, el projecte contemplava fer dos publicacions del diccionari: una en ciríl·lic, anomenada Diccionari de la llengua literària serbocroata (nom que rebia la llengua a Sèrbia), i una en escriptura llatina, anomenada Diccionari de la llengua literària croatosèrbia (a Croàcia, la llengua s'anomenava croatoserbi o simplement croat).

Rječnik hrvatosrpskoga književnog jezika, diccionari de la llengua literària croatosèrbia. En la foto, el primer volum (A-F).

El contingut de les dos versions era el mateix, només canviaven l’escriptura, l’ordenació (l’orde alfabètic és diferent en ciríl·lic i en llatí) i les formes preferents: en la versió ciríl·lica les definicions estaven escrites en ekavski (pronúncia majoritaria a Sèrbia), en la llatina en ijekavski (pronúncia majoritària a Croàcia).

D’eixa manera enfocat, el projecte tenia molt bona pinta. La realitat és que la intel·lectualitat croata no estava per la labor de col·laborar-hi. I després de la publicació dels dos primers volums, l’allau de crítiques d’escriptors croats va fer que Matica hrvatska abandonara la publicació, tot i que va seguir treballant amb la institució sèrbia.

Rečnik srpskohrvatskoga književnog jezika, diccionari de la llengua literària serbocroata. Se’n van publicar els sis volums.

Per sort, el diccionari en ciríl·lic es va acabar de publicar i per això tenim l’obra completa: sis volums amb 150.000 paraules. Hauria sigut una verdadera llàstima que per culpa d’un grupet d’exaltats ens haguérem perdut del tot eixe estupend treball.

D'on eres?

És una pregunta molt senzilla, o almenys per a molta gent.

D'on eres?

Per a altres persones no ho és tant.

Jo m'incloc en este últim grup. No vull parlar per boca de tots els emigrants, encara que em consta que molts d'ells estan en la mateixa situació que jo. Parlaré només per mi i la meua experiència.

No tinc problemes a considerar-me emigrant (o immigrant). Ho soc d'ençà que aquella vesprada d'estiu de 2008 agarrí la meua maleta i el meu cotxe i me n'aní a Sevilla a treballar. Estava a hora i mitja de casa (o de la que havia sigut ma casa fins aleshores), però era un lloc nou, amb diferències en els usos, costums, l'accent...

Al començament ni m'ho pensava. D'on eres? De Cadis, o de San Fernando (Cadis), depén del nivell de detall que volguera donar. No hi havia més voltes.

Amb el temps, tanmateix, la situació canvia. Desenvolupes la teua vida en una ciutat, establixes vincles amb la gent i amb els llocs que visites. I no només em referisc a ta casa i al treball, sinó a les avingudes, els carrers, el riu, els passeigs, les botigues, els restaurants.

El 2011 va ser la primera volta que vaig començar a deixar de tindre clara la resposta. Estava passant unes setmanes per treball a Tolosa, i sorgí la idea de fer una xicoteta excursió d'un dia a Rocamadour amb una companya i el seu xic. Estant allà ens creuàrem amb una gent que parlava castellà i ens preguntàrem d'on érem. La meua companya no s'ho va pensar i respongué pels tres: de Sevilla.

Jo sí que em vaig quedar pensant. Perquè fins aleshores sempre havia sigut de Cadis sense plantejar-m'ho. La meua companya no havia dubtat que els tres fórem de Sevilla. La meua vida estava a Sevilla, ma casa, el meu treball, la meua parella. Ahí vaig començar a abraçar la idea que jo també era de Sevilla. Encara tenia molt per aprendre de la ciutat i la seua cultura, però ni jo era un estrany a la ciutat ni la ciutat ho era per a mi.

Fremde Erde ist nur Fremd, wenn der Fremde sie nicht kennt

(la terra estranya només és estranya quan l'estrany no la coneix)

Sí, és un vers de la traducció alemanya de Colors al vent, la cançó de Pocahontas. Però eixe vers em pareix increïblement certer (més que l'original en anglés).

(Incís: també el 2011, quan estiguí col·laborant amb el Partit Andalusista local, en alguna conversa diguí de manera natural que era immigrant, i els companys em corregiren com si m'haguera insultat a mi mateix. Ahí és on u veu els prejuís dels altres. Però jo continuava sent immigrant.)

2012 significà per a mi el començament de la meua relació de quatre anys amb Fede. Fede no només era de València, sinó també valencianiste (políticament, no del club de futbol) i valencianoparlant. Encara que mai no vaig arribar a viure a València, les experiències amb Fede, amb el seu entorn i les seues amistats em resultaren tan acollidores i hospitalàries que em vaig interessar molt per la seua llengua i cultura. Jo ja sabia parlar valencià, però el meu nivell era poc més que acceptable i el meu accent era de Barcelona. En esta època vaig abraçar la cultura valenciana, vaig perfeccionar la llengua i vaig adquirir l'accent de València. La relació s'acabà el 2016, però les relacions que habia establit amb gent valenciana no s'acabaren i duren fins a hui. No he viscut a València, però he passat allà més de 200 dies, m'he relacionat amb la societat valenciana (no he estat de vacances en un resort) i, per tant, considere que tinc part de valencià. Anomeneu-ho apropiació cultural, novelería o com vullgueu. Tanmateix, no anava per ahí dient que era de València. La resposta a la pregunta "d'on eres?" continuava sent la mateixa. De Cadis, de Sevilla, segons la situació responia una o altra, o soc de Cadis però visc a Sevilla.

En 2021 vaig trobar faena a Granollers (Barcelona) i em vaig mudar mig a la pressa. En una setmana vaig haver d'empaquetar tot, buidar un pis i recórrer quasi 1000 km. El primer dia de treball em vaig estavellar amb la mateixa pregunta, i més voltes eixe dia que en tota la meua vida.

D'on eres?

Ahí se m'havia trencat l'esquema que tenia tan assumit. La meua primera resposta anava a ser la que havia sigut fins aleshores: de Sevilla. Però sentia que si responia això estaria mentint. Per què? Continuava sent sevillà. De fet, continue sent sevillà. Continue sentint que Sevilla és ma casa. Conec millor Sevilla que bastants sevillans. Però ma casa ja no està allà. Si vaig a Sevilla no tinc on estar-me, tret que pague una habitació. (Sí, hi tinc amics i em poden acollir, però això no invalida el meu argument).

Soc nascut a Cadis i criat a San Fernando, hi visquí fins als 23 anys. Als meus documents d'identitat soc gadità i ho seré per a sempre. Havia viscut 13 anys a Sevilla, però ja no hi tenia un domicili. Respondre que era de Sevilla hauria sigut molt més complicat per les subsegüents preguntes (ah, eres de Sevilla? De la capital, o d'un poble? He estat a Lantejuela / Pruna / La Algaba, ho coneixes? Hi has estat? T'agrada?), aixina que vaig tornar a la resposta original... de Cádiz.

I reconec que ací, a Barcelona, més d'una volta he recorregut a dir que soc de València o que he viscut a València, encara que no haja sigut del tot cert, però és una explicació curta i senzilla que funciona en situacions necessàries (com quan algú ha preguntat si entenia el català o volia que canviara al castellà, per exemple - este és un meló que no obriré ací).

Prompte faré dos anys ací i, tot i que no em sent de Barcelona com sí que em sentia de Sevilla (supose que encara és enjorn), tampoc no em resulta estranya. Legalment ja soc català (hi estic empadronat, vote ací, tinc la meua targeta sanitària...). El temps dirà si acabe responent que soc d'ací.

Una breu mirada al passat

Un dels meus pitjors costums és que alce moltes, moltíssimes captures de pantalla. Cada volta que vullc mostrar als meus amics alguna cosa que he vist online, faig captures de pantalla; fins ací és normal perquè tots ho fem. Però també faig captures de pantalla quan veig coses que em fan il·lusió, i les faig per a tindre-les jo i trobar-me-les més avant. I també he fet captures de pantalla menys agradables.

Els que em coneixeu ja sabeu que l'any 2018 vaig passar per una relació molt desagradable amb una persona que no em va tractar de la millor manera. La dinàmica que hi havia entre els dos feia que prou sovint haguera de fer captures de pantalla de les nostres converses o de comentaris en xarxes socials perquè sovint esborrava missatges, negava haver-los escrits o fins i tot assegurava haver-hi dit el contrari del que hi deia.

Com que Google m'està dient que se m'està esgotant l'espai d'emmagatzematge, he entrat en Google Fotos i he trobat, arxivades, un munt de captures de pantalla del 2018. Me les he anat trobant per orde cronològic, del començament a la fi, i he viscut a càmera ràpida l'espiral d'emocions que fou aquella relació: de la il·lusió i la incertesa, primer a la seguretat, després a la manipulació i finalment a la seua ira quan deixí de permitir-li manipular-me, la qual no va acabar amb la relació, sinó que es perllongà uns mesos més.

Al començament mirava les captures per damunt, amb una miqueta d'incomoditat fins i tot amb les més "agradables", les primeres. Però com anava avançant i el to s'anava posant pitjor, he deixat de llegir. Només veia el seu nom damunt de tot i polsava esborrar. I m'alegre d'haver-les esborrades i no poder llegir-les més, perquè tot i haver superat el maltracte, no puc superar haver-me permés passar per això, haver-me ficat on em fiquí i haver deixat que em tractara com em tractà.

Hi han coses que és millor que no estiguen en ta vida. Ni en captures, ni tan sols en records. 2018 és un any de ma vida que desitge que no haguera existit. Si bé hi ha qui diu que de totes les experiències se n'aprén i de totes en podem traure coses bones, sincerament jo desitjaria no haver passat per això, no crec que m'haja aportat (quasi) res i no crec que haja aprés res que compense com de malament ho vaig passar.

I d'esta persona només espere que haja deixat de fer mal als altres.

Primera classe de serbi

El dilluns vaig tindre la meua primera classe de serbi, per videoconferència a través d'una app especialitzada en això. No en faré publicitat, que no em faran cap descompte; si algú vol conéixer quina és, que em pregunte. Vaig tardar molt a decidir-me a contractar-la i a triar un tutor, i al final em vaig decidir el mateix dilluns, que de matí vaig tindre un flash de dir “no ho deixaré passar més”. I tot i això, tinguí reserves, perquè no m'hi veia preparat, perquè em preocupava no entendre'm amb el professor (literal i figuradament), perquè em feia vergonya la imatge que donaria.

Doncs al final la classe fou una miqueta agredolça. Més o menys entenguí quasi tot el que em digué el professor prou bé, aixina que per eixa banda estic content. Però estic molt disgustat amb la dificultat que tenia per a respondre i per a parlar, en general. Sé el que vull dir i sé com es diu, però em falten els reflexos per a mantindre una conversa. Sent com que he de rebuscar massa en la meua ment per a trobar com es diuen les paraules que vull dir. I això, sumat a que el meu primer reflex és respondre en alemany, feu que estiguera mitja classe responent “ja” en comptes de “da”.

Pau m'ha dit que estic sent massa exigent. Que comencí a aprendre serbi fa cinc mesos i que ja és prou que n'entenga tant i fins i tot puga escriure, i que conec els set casos i -més o menys- els gaste, que ja és més del que es demanaria en un primer curs de serbi a l'EOI. No conec gens de didàctica de llengües eslaves i ell ha estudiat rus i polonés, aixina que prendré la seua paraula per certa. És de veres que quan vaig estudiar alemany no vaig veure tots els casos en primer, sinó només el nominatiu, l'acusatiu i el datiu; però en alemany el genitiu es gasta molt poc, i no m'imagine acabar un any d'una llengua com el serbi i no conéixer algun dels casos, perquè em semblen tots fonamentals per a comunicar-se.

Ara el que he de buscar és la manera de començar a exercitar parlar i respondre, però vull practicar un poc abans de contractar una altra classe, per a no sentir que perc el temps.