De l'estàtua de Colom i la CUP

Recentment ha eixit als periòdics estatals com a notícia una exigència per part de la CUP, demanant que no se celebre a Catalunya el festiu del 12 d’octubre i que es retire l’estàtua de Colom del centre de Barcelona.

M’ha resultat curiosa la manera de reaccionar de molts. Els que coneixem la línia ideològica de la CUP ens esperàvem esta classe d’exigències (sobretot els que hi simpatitzem). Ara bé, la gran majoria dels opinadors professionals del regne (cunyats de barra de bar), la idea dels quals sobre Catalunya és una nebulosa de gent tancada, antipàtica i avara que viu entre masies i edificis de Gaudí, han expressat una barreja d’indignació i menyspreu cap a la idea expressada per la CUP. Molts n’han arribat a afirmar que la CUP “s’ha tornat una paròdia”.

Paròdia? A veure, siguem realistes. La CUP és un partit independentista, sí, però d’esquerres, anticapitalista i antiimperialista. Qui va ser Colom? Va ser un genovés que es va apropar a la reina de Castella perquè li finançara un viatge que el faria ric, a força d’espoliar terres alienes i esclavitzar-hi gent (el que efectivament va passar). De veres algú espera que la CUP estiga conforme amb una estàtua que ret homenatge a un personatge com eixe?

I no em vingueu ara amb allò que “la història no es pot canviar”. Llevar una estàtua a un mercenari genocida no és canviar la història. És qüestió de reconéixer el que va passar i actuar conseqüentment. Ningú no pretén esborrar els fets, que no es conega el que ocorregué a Amèrica. Per descomptat que cal conéixer-ho. Però això no vol dir que tal personatge es meresca una estàtua al mateix centre de Barcelona.

I venim ara amb l’altra part de l’exigència: que no se celebre el 12 d’octubre a Catalunya. Transportem-nos al marc ideològic de la CUP. La CUP (com ho fem molts altres) no concep Catalunya (bé, els Països Catalans) com a part de cap altra entitat exterior o superior. Els Països Catalans formen part de l’Estat Espanyol com a resultat d’un desenvolupament polític que ara es vol arreglar. Què se celebra el 12 d’octubre? L’arribada de Colom a Amèrica, i la posterior expansió de la cultura castellana per Amèrica, a la força, per mitjà del genocidi, l’explotació i l’esclavitud de la població autòctona. La CUP és un partit antiimperialista, així que no dóna suport a estos fets, i a més reconeix Catalunya com a aliena a eixe fet cultural. De veres ens sorprén que la CUP rebutge el 12 d’octubre?

Paròdia, diuen. Paròdia diuen els que no volen canviar res perquè tot els pareix bé com està. Paròdia diuen els que tenen massa perea per a canviar res. Paròdia diuen, també, els covards que tot i no estar bé, els fa por moure’s.

Paròdia és, al cap i a la fi, la paraula que fan servir perquè no conceben tindre respecte per opcions polítiques diferents de la seua. Siga per espanyolisme, per imperialisme o per ideologia burgesa, o simplement per manca de nivell intel·lectual, però no són capaços de respectar allò amb què no combreguen.

Pels arguments adés exposats, entenc que les exigències de la CUP són coherents amb la seua ideologia i no veig cap indici de paròdia, d’exageració, ni res que s’hi parega. Tant de bo la proposta reïsca i es faça una mica de justícia històrica.

L'absurditat dels accents diacrítics

Sovint es diu que el valencià és difícil. Ho diu fins i tot molta gent valencianoparlant. I es referixen a la llengua escrita, formal. Deixant a banda que totes les llengües escrites compten amb complicacions més o menys necessàries, perquè codificar una llengua té problemes, hui em vull centrar en una complicació innecessària en la codificació del valencià. Em referisc als accents diacrítics.

Els accents diacrítics tenen una funció clara i útil. Distingixen paraules -normalment monosíl·labes, però no sempre- que en un text escrit poden portar a confusió, i n’aclarixen la pronunciació per a una millor lectura. Les llengües romàniques veïnes tenen algun tipus d’accent diacrític; el portugués (pelo/pêlo), el castellà (mas/más), l’italià (si/sì). Deixe a banda el francés perquè el seu sistema d’accentuació té poc a veure amb la tonicitat, i l’occità perquè la seua codificació es va basar parcialment en la catalana.

El sistema d’accentuació en català comença d’una manera simple. Agudes s’accentuen en uns casos, planes en els contraris, esdrúixoles sempre. Fins ací tot està bé. Ara, la qüestió dels accents diacrítics sembla resolta a corre-cuita i sense molta coherència.

Les regles diuen que si en els doblets hi ha una paraula àtona i una altra tònica, esta darrera portarà accent diacrític. I exemples en són nos/nós, vos/vós, es/és, mon/món. Perfecte. Este criteri requerix una mica d’anàlisi sobre el que estem dient, però quan t’hi acostumes és perfecte.

Passem a un altre criteri. Si en el doblet la diferència és el timbre de la vocal tònica, se n’accentuarà la tancada. Exemples en són soc/sóc, os/ós, fora/fóra. Perfecte també.

El que passa és que estos dos criteris fonamentals són, bàsicament, falsos. O podríem dir que la quantitat de casos aplicables i d’excepcions és més o menys la mateixa. Vegem.

El segon criteri té excepcions clares en casos com els de molt (adverbi)/mòlt (participi de moldre). En este cas la tancada no s’accentua, l’oberta sí. Entenc que molt és una paraula de molt més ús que mòlt, i supose que per això es va decidir accentuar la menys usada. El mateix cas trobem en tòs (occípit)/tos (acció del cos). Entenc que també per freqüència. Trenca completament el segon criteri, però en fi, suposem que ha sigut per una bona causa.

El primer criteri, que em sembla més clar i universal (atés que el timbre de la vocal pot variar entre dialectes, parlars i fins i tot idiolectes, però la tonicitat quasi no canvia mai), es trenca en casos com véns (verb vindre)/vens (verb vendre). Paraules completament homòfones, però una se n’accentua i l’altra no. La mateixa situació ocorre en bóta (recipient per al vi)/bota (tipus de calçat).

Entenc que es vullga ser extremadament precís en l’escriptura i evitar ambigüitats, però hem de tindre en compte dos qüestions. Una, que els casos en què estes paraules poden ser mal interpretades són molt, molt escassos. De fet, si foren molt freqüents, ja la llengua parlada n’hauria desfet l’ambigüitat d’alguna manera; això no ha passat. I dos, que haver de recórrer al significat per a diferenciar l’escriptura d’una de les dos paraules del doblet implica, d’una banda arbitrarietat (no hi ha cap raó per posar accent a una paraula i no a l’altra), i d’altra banda la necessitat de l’ús de la memòria per a recordar quina de les dos paraules ha de portar l’accent. Quan es llig molt, es pot reduir la freqüència en què eixe problema apareix, però hi ha paraules molt poc usades que poden presentar problemes precisament per la raresa. Pensem en la paraula deu amb significat ‘font’. Haurem d’escriure la deu del saber o la déu del saber?

Això em porta a la pitjor de les excepcions: quan els dos criteris se’n van en orris. Quan paraules homòfones s’escriuen de manera diferent, però paraules amb diferent pronunciació s’escriuen igual. Vegem-ne dos exemples. El primer, el doblet mes/més. Més amb accent sempre significa l’adverbi de quantitat, tònic i amb vocal tancada. Tanmateix, mes pot significar ‘part de l’any’ (tònic, vocal tancada) o pot funcionar com a conjunció, amb vocal àtona (em va dir que sí, mes pot haver-me mentit). Ja hem fet esclatar el primer criteri. Farem el mateix amb el segon: tornant a la paraula esmentada abans, déu (vocal tancada) vol dir divinitat, però deu pot significar ‘font’ (vocal tancada), una forma del verb deure (vocal tancada), o... un numeral (vocal oberta). Coherència? No en tenim massa, no en demaneu.

Amb el nivell d’estandardització arribat amb els mitjans de comunicació, fer qualsevol reforma ortogràfica per posar-hi una mica d’orde sembla bastant complicat. No obstant això, el que jo proposaria (en la meua opinió com a llec en la matèria) és una simplificació i quedar-nos només amb els dos criteris esmentats, sense fer-hi cap excepció. Aleshores escriuríem de la següent manera:

• Atés que be (oberta) vol dir corder, escriurem bé tant per a l’adverbi i substantiu (ho has fet molt bé) com per a la lletra (això s’escriu amb bé).
• Deu sense accent implicaria vocal oberta segons el segon criteri, així que només vol dir el número 10. Per això, déu amb vocal tancada marcada en l’escriptura serviria per a tota la resta de significats. No déu arribar massa tard.
• Seguint el primer criteri, més implica vocal tònica, així que la part de l’any s’escriuria amb accent: octubre és el més del meu aniversari.
• Atenent a l’existència de la conjunció condicional àtona si, haurem d’escriure amb accent tots els significats tònics: sempre parla de sí mateix. Aquella ciutat es trobava al sí del país. Esta obra està en sí major. (Noteu que esta darrera incoherència, la de la nota musical, és present també en castellà).
• Te sense accent és un pronom personal feble: no te la vaig donar perquè l’havia perduda. Aleshores, les tòniques hauran d’anar amb accent: vols beure una mica de té? Això s’escriu amb té.
• La pitjor barreja de les normes actuals ocorre en la paraula son. Deixarem son sense accent per a la paraula àtona (son pare no té nas). Amb accent marcarem les paraules tòniques, que, a més, es diferencien en el timbre: estos llibres no són gens xicotets. Hui m’he alçat enjorn i tinc molta sòn.
• I, per descomptat, les paraules completament homòfones i sense homògrafes, seguiran les regles corrents d’accentuació. Això llevaria l’accent de paraules com bóta, féu, móra, nét, rés, sòl, véns i vés, per exemple.

La força del costum és molta, així que està clar que ara que la llengua està per tot arreu, molt poca gent veuria els avantatges d’aquests canvis. I pot ser que no siguen tan importants o necessaris com per a tirar-los endavant. Però pense que així s’hauria d’haver fet des d’un començament. O potser d’una manera diferent, qui sap? Però sempre mantenint i seguint un únic sistema, i no la barreja que tenim hui.

«Això no és valencià» i la JQCV

No vos n’he dit res, però he estat preparant-me per a l’examen de Grau Superior de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. I, és clar, en la preparació, he buscat molta informació per Internet i he trobat diversos tipus d’informació i d’opinions. Menys informació de la que necessitava, i més opinions del que esperava trobar.

He trobat molts fils de fòrums on hi havia gent que demanava consell per a preparar-se per a este examen. La majoria de les respostes que he llegit han sigut constructives, gens polititzades, només parlant de la dificultat de l'examen. De tant en tant he trobat el típic blaver responent que ‘això no és valencià’. Però el que més m’ha cridat l’atenció ha sigut la gent que, sense ficar-se en política ni ser blavera, argumentava que no entenia que hi haguera gent valencianoparlant que no poguera aprovar l’examen de Grau Superior sense estudiar.

Supose que deu ser per les polítiques desfavorables al valencià d'estos tres segles, que han provocat que el valencià haja estat exclòs de tots els fenòmens de normalització en qüestions culturals. Molta gent no ha tingut cap tipus d'accés a la cultura en valencià. Ni el cinema ni la literatura en valencià han arribat a molta gent. Amb l'ensenyament en valencià això es pot capgirar, però sembla que hui el tòpic seguix viu i amb força.

El cas és que per a molts valencians, tristament, el valencià és la llengua que parla l'avi del poble. Que sí, el valencià també és això, però estem deixant a banda la riquesa de registres de la llengua. Curiosament, esta gent no fa la mateixa analogia per al castellà. Per què en classe de llengua castellana ens fan aprendre unes paraules que molts avis de pobles de Castella no coneixen? La conclusió és clara: ser nadiu d'un idioma no et fa automàticament competent en tots els seus aspectes. Igual que ser castellanoparlant no és garantia d'aprovar l'assignatura de llengua castellana, ser valencianoparlant no és garantia d'aprovar els exàmens de la JQCV.

En el meu cas, sent andalús, he viscut tota la vida en una situació pitjor. Des de xicotet els professors s'esforcen a ensenyar-nos que el que parlem no és formal ni acceptable, i que devem aprendre un model de llengua que no té res a veure amb el que parla la gent que ens envolta. En això envege el valencià, perquè la llengua formal s'acosta molt més al que parla la gent del carrer, tot i les queixes de molts salvapàtries.

Tot i això, quan comences a estudiar per al grau superior, t'adones que és normal que fins i tot un nadiu no el puga aprovar sense estudiar. El nivell que s'hi exigix és molt alt. I no me'n queixe, al revés, atés que és el nivell més alt d'examen de la llengua, crec que el domini que se'n té ha de ser total. En un dels exàmens d'anys anteriors, preguntaven què eren cabirols i daines. Sí, ens en podem queixar, són paraules difícils i no molt conegudes, però això no vol dir que no siguen valencianes. ¿O és que hi ha molta gent castellanoparlant que sàpia què són corzos y gamos?

Per això he de dir que, encara que moltes vegades es deixe de banda, és fonamental llegir molt en català. Podria assegurar que almenys tres preguntes de l'examen d'enguany les he respost correctament perquè les paraules per les quals es preguntava les havia apreses en llibres de lectura.

En fi, sembla que, si no he fet malament el càlcul amb la plantilla de respostes, he superat la primera fase i caldrà estudiar ja per a la segona, dictat, expressió oral i expressió escrita. Espere que l'accent estranger no em pese massa i que els nervis no m'impedisquen expressar-me com cal.

Reflexions sobre la consulta catalana

En fi, després de quasi un any planejant-la, la consulta catalana s’ha dut a terme. En unes circumstàncies millorables, sí, però amb una gran faena feta per milers de voluntaris.

Dic això de les circumstàncies millorables perquè supose que tots hauríem volgut que la consulta fóra un verdader referèndum, vinculant i amb totes les garanties d’una elecció organitzada des de l’oficialitat. Però què hi farem, el govern estatal s’hi ha negat.

Per descomptat, pense que el paper que està fent el govern estatal és d’allò més inadequat. Entenc que hi havia dos estratègies bàsiques: la primera, prendre nota de tot el que està passant i seure a negociar amb el govern català, i la segona, negar-se a tot i fer-se el sord com si res no passara. Atés que el govern estatal és del PP, la primera estratègia els faria perdre un munt de vots d’espanyolistes acèrrims de dretes, mentre que la segona guanyaria el vistiplau dels esmentats espanyolistes.

El govern, òbviament, ha triat la segona estratègia. Tanmateix, sembla no haver-se adonat de l’evident conseqüència: eixa segona estratègia, molt segurament, acabarà amb la declaració unilateral d’independència, de la qual cada dia es parla més i sembla més possible.

Encara són a temps de fer alguna cosa constructiva i, si realment volen ‘salvar’ Espanya, seure a negociar amb el govern català, a parlar del que es pot fer i del que poden cedir els dos. Però em fa la impressió que no és eixa la intenció del govern i que seguiran ignorant la qüestió catalana.

Dels resultats de la consulta popular, se n’està parlant molt estos dies, i com és natural, tot el món agrana cap a casa, tinguen motius o no en tinguen. El govern estatal es congratula perquè “només” hi han 1,8 milions d’independentistes. És a dir, donen per fet que els prop de cinc milions que podien votar i no ho han fet, votarien no. Òbviament, això ho fan de cara a la galeria, però saben perfectament que eixa anàlisi és absurda.

Els independentistes catalans, tanmateix, troben una victòria eixe nombre de vots. I hi estic d’acord. Que la participació haja sigut de 2,2 milions de persones amb tots els entrebancs que s’han posat a la celebració de la consulta, la publicitat de la possible il·legalitat i tots els mitjans repetint que la consulta no serviria per a res... l’escassetat de centres de votació, la impossibilitat de comptar amb un cens oficial i la necessitat de guiar-se per les dades del carnet d’identitat... trobe que 2,2 milions de votants és una quantitat bastant bona per a estes condicions.

No puc estar-me d’esmentar l’emoció que transmetien totes les fotos de la jornada electoral; la gent va anar a votar amb il·lusió i amb convicció, amb la seguretat d’estar fent el que consideraven correcte, amb la seguretat moral que ningú els podia prendre el dret d’expressar-se democràticament.

I en l’altre costat es va situar la caverna, expressada pels mitjans de comunicació tradicional, però amb una gran massa darrere, mancada de coneixement polític i de ganes d’entendre els sentiments aliens, enrocada en la postura immobilista del mantra España es de todos los españoles. Tal deu ser eixa ignorància que els arguments que més es repetien a Twitter eren els de sempre. Els més primitius, repetint que “açò és Espanya i si no vos agrada, vos en podeu anar”, com si tingueren algun dret de fer fora la gent de sa casa. Els més progres, recorrent a eixa frase tan romàntica com inaplicable de “jo és que no crec en les fronteres, no sé per què voleu crear-ne una, si el que hauríem de fer és llevar-ne”.

Perquè ara resulta que crear un nou estat implica establir duanes i controls fronterers. Per això vaig dir a Twitter que la gent que recorre a este argument no deu haver eixit del seu poble mai, perquè les vegades que he anat a França, Portugal o Alemanya no vaig passar ni tan sols un control fronterer. Imagineu, aleshores, la ridiculesa dels qui arguïen que els catalans ‘volen construir un mur’.

Senyors i senyores, no és tan difícil entendre que la independència no tracta d’això. Que no es volen establir fronteres ni construir murs per separar res. El que es vol és decidir el destí, les lleis, les polítiques, sense que haja de vindre ningú a desautoritzar el govern propi, a desautoritzar els representants del poble. Que no haja de vindre un govern de fora a dir que el model educatiu que la societat catalana s’ha atorgat és il·legal i a voler imposar un altre en el seu lloc, per posar un exemple. Més encara quan el govern estatal que pretén desautoritzar les decisions catalanes és dirigit per un partit completament marginal a Catalunya.

Ara, la independència pot ser tan amigable o tan hostil com les dos parts la vullguen fer. Ni a Catalunya ni a Espanya els convé fer-la hostil. Els catalans ho saben... però el govern espanyol sembla que no se’n vullga adonar. I les conseqüències d’encabotar-se d’eixa manera poden ser desastroses, començant per la possibilitat que Catalunya es vullga desentendre de la seua part del deute sobirà. Mariano, de veres vols ser el responsable de deixar la teua benvolguda Espanya sense els ingressos catalans i amb un deute que superaria de molt el PIB?

Arribats a este punt, i també per la part que em toca (atés que la societat del meu país encara no s’ha adonat que a Espanya no fem res), espere que el govern estatal rectifique i faça les coses bé. No hi tinc moltes esperances, però. Pel que fa als catalans, sé que faran el millor per al seu país. I tota la brutícia que es queden (que en serà molta, perquè de polítics embrutats, també en tenen un bon grapat) l’hauran de netejar ells, però ja quan ho facen no hauran de dependre de cap autoritat aliena que entorpisca la neteja.

Es diu català, i només català, perquè ho dic jo.

(Avise: és un post llarg i recarregat).

Hi ha dies que ni em passe per Twitter, i d’altres que m’hi estic tot el dia. Últimament m’he ficat en més d’una discussió que realment no tenia res a veure amb mi, però què hi farem. Ja n’he parlat al meu bloc en castellà, ací parlaré d’una altra polèmica, en la qual no he sigut protagonista però sí que hi he intervingut i m’ha semblat poc menys que lamentable.

Fa temps que seguisc un compte que es diu @Valencianistasc, supose que abreviació de “Valencianistes en castellà”. Només fan piulades en castellà, però totes o gairebé totes de contingut valencianista, del que hui se sol dir valencianisme de construcció. I és clar, fa servir un llenguatge al qual molta gent no està acostumada. Per exemple, sempre defén la llengua valenciana enfront dels atacs del govern del PP, però defenent alhora la unitat de la llengua compartida. Si això sobta a molts, més polèmic encara és el fet que quan es referix a la llengua, li diu “valencianocatalán”.

Vaya 1 universidad que hace inmersión en valencianocatalán es la mejor universidad española. Ya saben lo que deben hacer las demás @abc_es
— Valencianistas caste (@Valencianistasc) August 15, 2014

Bé, esta vegada els comentaris no s’han fet esperar. Però no per part d’espanyolistes, no. Per part, d’una banda, de valencians pancatalanistes, que han volgut interpretar en esta piulada algun tipus de secessionisme lingüístic, i d’altra banda, de catalans, que no accepten que la seua llengua tinga cap altre nom fora de Catalunya. Vegem algunes de les joies que amollaren ahir.

Per un lloc, tenim els que aprofiten qualsevol ocasió per a imposar el seu dogmatisme.

@Valencianistasc @JaumeClapes @abc_es A la Universitat de Barcelona no es parla ni "valencià" ni "lapao", només CATALÀ.
— Rosa T379 SÍSÍ (@RosaClotet) August 15, 2014

@s0msirem @Joan_Llacuna @Valencianistasc @JaumeClapes Jo n'estic molt tipa de temes "nominalistes" per trocejar el CATALÀ. És atac.
— Rosa T379 SÍSÍ (@RosaClotet) August 15, 2014

Per un altre lloc, tenim gent que desconeix la situació del català a València, i que realment creu que dir-li valencià és un invent del PP:

@Valencianistasc No vui pas ofendre. Però aixó de "valencià" va inventar-ho gent del @PPopular x dividir-nos, no? @JaumeClapes @RosaClotet
— Joan Llacuna (@Joan_Llacuna) August 15, 2014

@Ribera4Ever @ibanbdn @Valencianistasc @Joan_Llacuna @JaumeClapes Si, ho és des que la rita barberà mana a la vostra terra!
— Rosa T379 SÍSÍ (@RosaClotet) August 15, 2014

(Dada: el nom de la llengua més usat al País Valencià ha sigut «llengua valenciana» des de 1395. Només hi ha testimonis d'anomenar-la «català» en l'Edat Mitjana entre 1341 i 1479, i després de la Renaixença des de 1877. Per tant, la majoria de la gent del País Valencià té costum de dir-li «valencià», i des de molt abans que hi existira el Partit Popular).

Gent que necessita argumentar la unitat de la llengua, tot i que ningú l’havia negada (d’una manera una mica pobra, tot siga dit, perquè recorda al ¿qué pone en tu DNI?):

@Valencianistasc Valencià: «Al País Valencià, llengua catalana». Aquí queda clar http://t.co/t1z8dam71g @ibanbdn @JaumeClapes @RosaClotet
— Joan Llacuna (@Joan_Llacuna) August 15, 2014

(Entenc que esta piulada pretenia afirmar la unitat de la llengua, que no estava en qüestió. D'altra banda, en este tuit es reflectix que l'IEC mateix reconeix el fet que la llengua al País Valencià rep el nom de valencià. Ni tan sols cal anar al diccionari de l'AVL, que deixa encara més clar que és un nom que designa la llengua en la seua totalitat).

Gent que critica el compte del qual parlava, tant fa que defenga la unitat de la llengua, només perquè s’expressa en castellà:

@xabierpayet @Valencianistasc @ibanbdn aixo pareix, vol dir.li valencianocatalan. Jo preferix catala. Damunt parla castella el tio..
— Argilaga ll*ll (@Argilagues) August 15, 2014

(Entenc que es vullga fomentar el valencià, però el compte concret, el de @Valencianistasc, està fet en castellà amb una finalitat divulgativa clara. I si defén l'ús de la llengua i els punts de vista científics sobre la seua filiació lingüística, no entenc este atac, la veritat).

No falten les contínues referències al LAPAO:

@loqu_84 @Valencianistasc d'aqui a arribar a dir-li lapao, són 4 dies, li fan el joc als que volen carregar-se la llengua
— xabier payet (@xabierpayet) August 16, 2014

(Em remet al que he contat abans: el català ha rebut el nom de valencià des de fa més de sis-cents anys, des de molt abans que existira el nacionalisme com a ideologia, i des de molt abans que es poguera fer servir amb finalitat secessionista. No és comparable amb el terme LAPAO, que abans de 2013 no existia, i que va sorgir amb la llei de llengües d'Aragó amb la qual el PP vol afeblir el català).

Ni la gent que aprofita per a criticar com la llengua es parla a València, fent servir generalitzacions i tòpics:

@loqu_84 @QuimMonzo @llopebre @Valencianistasc si clar, dir "endespues" o "consexal" això es diferencia dialectal clarissimament

— Miss Lolas !!*!! (@InesikaDarko) August 16, 2014

(Explique: açò va ser una resposta a una piulada seua on deia que a València el que es parla és «catalanyol» (sic). Clarament esta xica no ha sigut mai a Barcelona capital o rodalia, on l'ús de castellanismes també és escandalós; tampoc no sembla que haja conegut massa valencianoparlants a València mateix, atés que no tot el món fa servir eixos barbarismes.)

Gent que, afortunadament, intenta posar-hi una mica de trellat:

@Fran6Qnet Bé, al País Valencià ja el deien valencià des de fa varis segles. Això sí, entès com el català que s'hi parlava, no com una
— TJPCATALUNYA (@TJPCATALUNYA) August 15, 2014

@RosaClotet @s0msirem @Joan_Llacuna @Valencianistasc @JaumeClapes imposant un nom perjudiques més al ja perjudicat valencia
— METEO sabadell (@meteosabadell) August 16, 2014

En fi, en general ha sigut tot una mica vergonyós. Si voleu veure el fil complet, seguiu este enllaç.

La qüestió és que des de Catalunya, la situació a València es veu molt fàcil, i se simplifica massa, quan els matisos de tot el que envolta la llengua són més complexos al País Valencià del que són enlloc. No deu ser tan difícil entendre que, si el que vols és que la llengua es recupere, el que no pots fer és posar-hi entrebancs, no? Si la gent fa segles que li diu el mateix nom a la llengua, i se sent còmoda dient-li'l, no és més fàcil acceptar una multiplicitat onomàstica, que imposar un nom nou a una llengua que té problemes seriosos de substitució?

El nacionalisme del segle XIX, el dels estats-nació, el de “una llengua, un poble”, va fer molt de mal al segle XX (recordem quines conseqüències tingué?) i encara en fa. Nacionalisme sí, però amb trellat. Tampoc no costa entendre que una llengua tinga més d’un nom, no? Ja passa amb el flamenc i l’holandés; els flamencs parlen flamenc, i no per això deixen de reconéixer la unitat de la llengua neerlandesa.

No deu ser tan difícil aconseguir que s’entenga el mateix a Catalunya.