dissabte, 5 de juliol del 2014

La deriva particularista... de Catalunya

Quan comences a aprendre la llengua valenciana-catalana i a llegir el que diuen els del nord, els del sud, filòlegs, lingüistes, llibres de referència... el dibuix que se’t forma, perquè és el que s’ha fomentat per part de molts, és el d’una llengua estàndard a Catalunya i unes particularitats valencianes que es desvien del que es parla més al nord. Esta ha sigut la imatge que durant molt de temps s’ha donat, no només des de Catalunya, sinó també per part de molts valencians, sobretot de molts professors de valencià. Tanmateix, en el meu afany per aprendre com més millor sobre esta meravellosa llengua, he gratat un poquet i he anat qüestionant molts aspectes d’eixe dibuix.
Ja coneixem la desafortunada batalla de València, en què una gent que ni tan sols parlava el valencià, va aconseguir fer creure a masses de gent indocumentada que el valencià i el català eren llengües diferents, amb molta mala bava i grans dosis de política amagada darrere del debat suposadament lingüístic. Tot, per descomptat, suportat per entitats antigament valencianistes que s’havien inscrit al secessionisme lingüístic de caire polític espanyolista. Per sort les seues bogeries pseudocientífiques mai no van ser tingudes en compte pel govern més enllà de l’atorgament de subvencions.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, òrgan creat pel govern autonòmic amb la suposada intenció de “desactivar el conflicte lingüístic”, ha anat fent una faena de conciliació que tenia en compte d’una banda el valencià que ara es parla (parafrasejant els modernistes) i d’altra el valencià clàssic, amb interés de convergir amb les altres varietats de la llengua, però sempre amb visió horitzontal i no vertical. Un treball que trobe molt lloable, atesa la greu situació de consideració social en què es troba la llengua.
No obstant això, una crítica que molts fan a l’AVL (sobretot els que han estudiat la llengua als anys 60 i 70 o seguixen eixa escola) és el suposat particularisme exagerat dels criteris amb què elabora la normativa. Segons diuen, a més de prioritzar les formes valencianes genuïnes, bandeja totes les formes que no es fan servir a València. Bé, açò últim és discutible, però que fa una preferència per les formes valencianes és veritat.
Que això siga bo o roín, ho podem debatre. Ara, el que molts obliden és que l’IEC va fer la seua pròpia faena particularista el segle XX. Moltes de les formes generals que propugnen són d’ús exclusiu al Principat de Catalunya. Han fet un treball dialectalitzador quasi des del primer moment i, ara que la llengua està mig normalitzada al Principat, desfer-lo no és possible. M’explique.
Es critica el Diccionari Normatiu Valencià per ‘dialectal’, segons diuen. Fixem-nos en un verb que es posa sempre d’exemple entre els diferents parlars: el verb eixir. Del moviment d’anar de dins cap a fora, a València se’n diu eixir i a Catalunya sortir. A Mallorca es diu sortir, però al Rosselló es diu eixir. Bé, l’argument del caràcter dialectal del DNV el defenen amb el fet que si busques sortir al DNV, et remet a eixir. Tanmateix, si consultes eixir al diccionari de l’IEC, et remet a sortir. Això no és dialectalitzant? Per què l’acció contrària sí que ho és? Una dada més: el verb per a esta acció en els textos clàssics és eixir, no sortir. No ens trobem que l’elaboració del DIEC és clarament dialectalitzant? (Opine que, si realment es volguera haver fet un diccionari per al conjunt de la llengua, la definició ‘anar de dins a fora’ apareixeria en les dos entrades, eixir i sortir, cosa que no ocorre.)
Podeu trobar més informació sobre larbitrarietat del DIEC, no només la dialectal, en l’article (molt exhaustiu) de F. Esteve, J. Ferrer, L. Marquet i J. Moll “El diccionari de l'Institut. Una aproximació sistemàtica”, trobat online a Raco.cat.
Una altra crítica és la referida a les formes dels verbs incoatius en present, perquè l’AVL preferix les formes sense -e-, servix, unix, agraïx, en comptes de serveix, uneix, agraeix, que són les formes clàssiques i usuals a Catalunya i a les Balears. Es diu que esta elecció fragmenta la llengua. Ara, sense eixir-nos del tema, si ens fixem en el present del subjuntiu, veiem que l’IEC des del primer moment va normalitzar com a preferents les formes serveixi, uneixi, agraeixi, que eren les usuals a Barcelona al començament del segle XX, però que diferien significativament de les clàssiques servesca, unesca, agraesca, que encara eren d’ús comú a Catalunya (tot i que en retrocés) el 1814, com veiem al text de Josep Pau Ballot. L’elecció d’unes formes innovadores d’abast reduït, encara que foren les usuals a Barcelona, no fragmentava la llengua?
El mateix passa amb els verbs que es conjuguen com els incoatius, que els clàssics conjugaven nasc, nasca, meresc, meresca, i l’IEC va normalitzar amb el model barceloní neixo, neixi, mereixo, mereixi.
Expose un últim cas, el dels demostratius. Es critica l’AVL per preferir l’ús dels demostratius simples este, eixe, (aquell), que ja eren presents en els clàssics en tot el domini lingüístic -sense -e final, això sí-, compartint espai amb els reforçats aquest, aqueix, (aquell). Els simples van caure en desuetud al Principat i a Balears, mentre que els reforçats van deixar de ser utilitzats a València. Què hi va fer l’IEC? Normalitzar els reforçats com a preferents (deixant els simples com a formes alternatives “vives en alguns parlars”). Açò no és dialectalitzant?
En fi, són un parell d’exemples, però que expressen el que vull dir. Entenc que no és positiu ser massa particularista en la normativa, però l’AVL s’ha dedicat a omplir un buit, el de la norma culta valenciana. L’IEC ha ignorat el País Valencià (i les Illes Balears, ja ni parlem del Rosselló i l’Alguer) durant massa temps, i tot i que en els últims temps ha fet algunes concessions a estos parlars, seguix fent la impressió que els considera ‘variants’ d’una forma preferida, que és sovint la del centre del Principat. L’Institut d’Estudis Catalans va fixar la vista entre la Jonquera i Alcanar i va acceptar tot el que n’eixia, elaborant una norma culta que alienava el parlant de fora. I així no es fa unitat de la llengua.
Hui el procés de normalització de la llengua es troba en un punt que, tot i estar massa lluny d’aplegar a l’objectiu, és massa avançat per a intentar ara elaborar un estàndard unitari on es vegen representats tots per igual. Si es volia fer un estàndard unitari, calia haver-se mantingut fidel al model clàssic i fer concessions equilibrades en els punts en què cada dialecte se n’apartara. Hui açò és impossible, i pense que seria més perjudicial que beneficiós per a la llengua, en tant que l’estàndard establit que més divergix del clàssic és el del territori on més normalitzada i assumida està la llengua pròpia: el Principat de Catalunya.
Així que cal posar els peus en terra i ser constructius a partir del que hi ha. I ara el que podem fer és acostumar-nos al fet que a cada territori l’estàndard és lleugerament diferent, que això no té per què ser roín, i traure’ns l’horrible costum importat de més al nord (i copiat més a ponent) de pensar que si no ho dius com ho dic jo, parles malament. I, tant com siga possible, exigir a les administracions -i a les empreses privades- que fomenten la distribució de mitjans dels altres territoris de la llengua catalana i deixar de tractar-nos els uns als altres com compartiments estancs i independents. Així sí que farem unitat. El respecte a la diversitat és el camí.
Agraïsc des dací a Taula de Filologia Valenciana el seu treball, i recomane la lectura de les seues bases, don he extret molta informació amb la qual he arribat a estes conclusions.