dijous, 14 de desembre del 2023

El blaverisme croat

He escrit açò com a fil per a BlueSky, però ho deixe per ací també perquè em sembla interessant.

Ahir el meu profe de serbi em va fer una reflexió que encara no sé com assumir i que, com a parlant de valencià, m'esmussa prou. Bàsicament, em va dir que serbi i croat són llengües diferents des del punt de vista sociolingüístic, tot i que en tots els altres àmbits siguen una sola llengua.

Si bé és de veres que s'entenen, que tenen la mateixa morfologia, sintaxi i quasi tot el lèxic, no es pot negar la dimensió social de la llengua, i en eixa qüestió són llengües diferents.

I ell no és sospitós de nacionalisme, ni de secessionisme, ni de voler separar les llengües; de fet, moltes voltes a classe parlem de varietats croates i bòsnies. Em tem que quan em diu això s'està limitant a reflectir una realitat social que a ell tampoc no li agrada (té un punt iugonostàlgic).

S'esdevé que, mentre a Sèrbia molta gent pensa que a Croàcia es parla serbi amb un altre nom, els croats en la seua gran majoria rebutgen esta afirmació, però és un tema que no trauen quan parlen amb altres iugoslaus. Quan han de posar un nom a la llengua, es limiten a dir naš jezik (literalment, "la nostra llengua").

I és que la delusió col·lectiva en la qual estan immersos els croats no deixa de ser una mena de blaverisme balcànic que els ve de fa unes dècades, però que no ha sigut sempre aixina. El moviment il·lirista, sorgit a l'actual Croàcia al segle XIX, promovia i buscava la unió dels pobles eslaus del sud i assegurava que parlaven la mateixa llengua. Si bé prompte s'adonaren que els eslovens parlaven una llengua diferent, l'aposta per la unitat del serbocroat era clara, i gràcies a eixe moviment es va normativitzar la llengua com la coneixem hui. Però tot això es va desfer durant l'època del Regne dels Croats, Serbis i Eslovens, entre les dos guerres mundials, i es va arribar a situacions tan absurdes com la que explicaré a continuació.

En el segle XIX es van començar a fundar institucions de promoció de la cultura dels pobles eslaus en els territoris austro-húngars. En eslau es diuen Matica, que es traduïx per “abella reina”. La primera va ser Matica srpska (fundada a Budapest i després traslladada a Novi Sad), i poc després Matica ilirska a Zagreb (ara es diu Matica hrvatska).

Malgrat ser organitzacions privades, han acabat assumint la promoció i normativització de la llengua al seu territori, aixina que publiquen molts llibres sobre llengua i filologia, a més d’obres literàries.

Als anys 1950, amb el govern de Tito, Matica srpska i Matica hrvatska van començar un projecte de diccionari serbo-croat, que incloïa totes les varietats de la llengua parlada a Croàcia, Sèrbia, Bòsnia-Herzegovina i Montenegro.

Precisament per això, el projecte contemplava fer dos publicacions del diccionari: una en ciríl·lic, anomenada Diccionari de la llengua literària serbocroata (nom que rebia la llengua a Sèrbia), i una en escriptura llatina, anomenada Diccionari de la llengua literària croatosèrbia (a Croàcia, la llengua s'anomenava croatoserbi o simplement croat).

Rječnik hrvatosrpskoga književnog jezika, diccionari de la llengua literària croatosèrbia. En la foto, el primer volum (A-F).

El contingut de les dos versions era el mateix, només canviaven l’escriptura, l’ordenació (l’orde alfabètic és diferent en ciríl·lic i en llatí) i les formes preferents: en la versió ciríl·lica les definicions estaven escrites en ekavski (pronúncia majoritaria a Sèrbia), en la llatina en ijekavski (pronúncia majoritària a Croàcia).

D’eixa manera enfocat, el projecte tenia molt bona pinta. La realitat és que la intel·lectualitat croata no estava per la labor de col·laborar-hi. I després de la publicació dels dos primers volums, l’allau de crítiques d’escriptors croats va fer que Matica hrvatska abandonara la publicació, tot i que va seguir treballant amb la institució sèrbia.

Rečnik srpskohrvatskoga književnog jezika, diccionari de la llengua literària serbocroata. Se’n van publicar els sis volums.

Per sort, el diccionari en ciríl·lic es va acabar de publicar i per això tenim l’obra completa: sis volums amb 150.000 paraules. Hauria sigut una verdadera llàstima que per culpa d’un grupet d’exaltats ens haguérem perdut del tot eixe estupend treball.

dijous, 5 d’octubre del 2023

D'on eres?

És una pregunta molt senzilla, o almenys per a molta gent.

D'on eres?

Per a altres persones no ho és tant.

Jo m'incloc en este últim grup. No vull parlar per boca de tots els emigrants, encara que em consta que molts d'ells estan en la mateixa situació que jo. Parlaré només per mi i la meua experiència.

No tinc problemes a considerar-me emigrant (o immigrant). Ho soc d'ençà que aquella vesprada d'estiu de 2008 agarrí la meua maleta i el meu cotxe i me n'aní a Sevilla a treballar. Estava a hora i mitja de casa (o de la que havia sigut ma casa fins aleshores), però era un lloc nou, amb diferències en els usos, costums, l'accent...

Al començament ni m'ho pensava. D'on eres? De Cadis, o de San Fernando (Cadis), depén del nivell de detall que volguera donar. No hi havia més voltes.

Amb el temps, tanmateix, la situació canvia. Desenvolupes la teua vida en una ciutat, establixes vincles amb la gent i amb els llocs que visites. I no només em referisc a ta casa i al treball, sinó a les avingudes, els carrers, el riu, els passeigs, les botigues, els restaurants.

El 2011 va ser la primera volta que vaig començar a deixar de tindre clara la resposta. Estava passant unes setmanes per treball a Tolosa, i sorgí la idea de fer una xicoteta excursió d'un dia a Rocamadour amb una companya i el seu xic. Estant allà ens creuàrem amb una gent que parlava castellà i ens preguntàrem d'on érem. La meua companya no s'ho va pensar i respongué pels tres: de Sevilla.

Jo sí que em vaig quedar pensant. Perquè fins aleshores sempre havia sigut de Cadis sense plantejar-m'ho. La meua companya no havia dubtat que els tres fórem de Sevilla. La meua vida estava a Sevilla, ma casa, el meu treball, la meua parella. Ahí vaig començar a abraçar la idea que jo també era de Sevilla. Encara tenia molt per aprendre de la ciutat i la seua cultura, però ni jo era un estrany a la ciutat ni la ciutat ho era per a mi.

Fremde Erde ist nur Fremd, wenn der Fremde sie nicht kennt
(la terra estranya només és estranya quan l'estrany no la coneix)

Sí, és un vers de la traducció alemanya de Colors al vent, la cançó de Pocahontas. Però eixe vers em pareix increïblement certer (més que l'original en anglés).

(Incís: també el 2011, quan estiguí col·laborant amb el Partit Andalusista local, en alguna conversa diguí de manera natural que era immigrant, i els companys em corregiren com si m'haguera insultat a mi mateix. Ahí és on u veu els prejuís dels altres. Però jo continuava sent immigrant.)

2012 significà per a mi el començament de la meua relació de quatre anys amb Fede. Fede no només era de València, sinó també valencianiste (políticament, no del club de futbol) i valencianoparlant. Encara que mai no vaig arribar a viure a València, les experiències amb Fede, amb el seu entorn i les seues amistats em resultaren tan acollidores i hospitalàries que em vaig interessar molt per la seua llengua i cultura. Jo ja sabia parlar valencià, però el meu nivell era poc més que acceptable i el meu accent era de Barcelona. En esta època vaig abraçar la cultura valenciana, vaig perfeccionar la llengua i vaig adquirir l'accent de València. La relació s'acabà el 2016, però les relacions que habia establit amb gent valenciana no s'acabaren i duren fins a hui. No he viscut a València, però he passat allà més de 200 dies, m'he relacionat amb la societat valenciana (no he estat de vacances en un resort) i, per tant, considere que tinc part de valencià. Anomeneu-ho apropiació cultural, novelería o com vullgueu. Tanmateix, no anava per ahí dient que era de València. La resposta a la pregunta "d'on eres?" continuava sent la mateixa. De Cadis, de Sevilla, segons la situació responia una o altra, o soc de Cadis però visc a Sevilla.

En 2021 vaig trobar faena a Granollers (Barcelona) i em vaig mudar mig a la pressa. En una setmana vaig haver d'empaquetar tot, buidar un pis i recórrer quasi 1000 km. El primer dia de treball em vaig estavellar amb la mateixa pregunta, i més voltes eixe dia que en tota la meua vida.

D'on eres?

Ahí se m'havia trencat l'esquema que tenia tan assumit. La meua primera resposta anava a ser la que havia sigut fins aleshores: de Sevilla. Però sentia que si responia això estaria mentint. Per què? Continuava sent sevillà. De fet, continue sent sevillà. Continue sentint que Sevilla és ma casa. Conec millor Sevilla que bastants sevillans. Però ma casa ja no està allà. Si vaig a Sevilla no tinc on estar-me, tret que pague una habitació. (Sí, hi tinc amics i em poden acollir, però això no invalida el meu argument).

Soc nascut a Cadis i criat a San Fernando, hi visquí fins als 23 anys. Als meus documents d'identitat soc gadità i ho seré per a sempre. Havia viscut 13 anys a Sevilla, però ja no hi tenia un domicili. Respondre que era de Sevilla hauria sigut molt més complicat per les subsegüents preguntes (ah, eres de Sevilla? De la capital, o d'un poble? He estat a Lantejuela / Pruna / La Algaba, ho coneixes? Hi has estat? T'agrada?), aixina que vaig tornar a la resposta original... de Cádiz.

I reconec que ací, a Barcelona, més d'una volta he recorregut a dir que soc de València o que he viscut a València, encara que no haja sigut del tot cert, però és una explicació curta i senzilla que funciona en situacions necessàries (com quan algú ha preguntat si entenia el català o volia que canviara al castellà, per exemple - este és un meló que no obriré ací).

Prompte faré dos anys ací i, tot i que no em sent de Barcelona com sí que em sentia de Sevilla (supose que encara és enjorn), tampoc no em resulta estranya. Legalment ja soc català (hi estic empadronat, vote ací, tinc la meua targeta sanitària...). El temps dirà si acabe responent que soc d'ací.

dijous, 20 d’abril del 2023

Una breu mirada al passat

Un dels meus pitjors costums és que alce moltes, moltíssimes captures de pantalla. Cada volta que vullc mostrar als meus amics alguna cosa que he vist online, faig captures de pantalla; fins ací és normal perquè tots ho fem. Però també faig captures de pantalla quan veig coses que em fan il·lusió, i les faig per a tindre-les jo i trobar-me-les més avant. I també he fet captures de pantalla menys agradables.

Els que em coneixeu ja sabeu que l'any 2018 vaig passar per una relació molt desagradable amb una persona que no em va tractar de la millor manera. La dinàmica que hi havia entre els dos feia que prou sovint haguera de fer captures de pantalla de les nostres converses o de comentaris en xarxes socials perquè sovint esborrava missatges, negava haver-los escrits o fins i tot assegurava haver-hi dit el contrari del que hi deia.

Com que Google m'està dient que se m'està esgotant l'espai d'emmagatzematge, he entrat en Google Fotos i he trobat, arxivades, un munt de captures de pantalla del 2018. Me les he anat trobant per orde cronològic, del començament a la fi, i he viscut a càmera ràpida l'espiral d'emocions que fou aquella relació: de la il·lusió i la incertesa, primer a la seguretat, després a la manipulació i finalment a la seua ira quan deixí de permitir-li manipular-me, la qual no va acabar amb la relació, sinó que es perllongà uns mesos més.

Al començament mirava les captures per damunt, amb una miqueta d'incomoditat fins i tot amb les més "agradables", les primeres. Però com anava avançant i el to s'anava posant pitjor, he deixat de llegir. Només veia el seu nom damunt de tot i polsava esborrar. I m'alegre d'haver-les esborrades i no poder llegir-les més, perquè tot i haver superat el maltracte, no puc superar haver-me permés passar per això, haver-me ficat on em fiquí i haver deixat que em tractara com em tractà.

Hi han coses que és millor que no estiguen en ta vida. Ni en captures, ni tan sols en records. 2018 és un any de ma vida que desitge que no haguera existit. Si bé hi ha qui diu que de totes les experiències se n'aprén i de totes en podem traure coses bones, sincerament jo desitjaria no haver passat per això, no crec que m'haja aportat (quasi) res i no crec que haja aprés res que compense com de malament ho vaig passar.

I d'esta persona només espere que haja deixat de fer mal als altres.

dimecres, 1 de març del 2023

Primera classe de serbi

El dilluns vaig tindre la meua primera classe de serbi, per videoconferència a través d'una app especialitzada en això. No en faré publicitat, que no em faran cap descompte; si algú vol conéixer quina és, que em pregunte. Vaig tardar molt a decidir-me a contractar-la i a triar un tutor, i al final em vaig decidir el mateix dilluns, que de matí vaig tindre un flash de dir “no ho deixaré passar més”. I tot i això, tinguí reserves, perquè no m'hi veia preparat, perquè em preocupava no entendre'm amb el professor (literal i figuradament), perquè em feia vergonya la imatge que donaria.

Doncs al final la classe fou una miqueta agredolça. Més o menys entenguí quasi tot el que em digué el professor prou bé, aixina que per eixa banda estic content. Però estic molt disgustat amb la dificultat que tenia per a respondre i per a parlar, en general. Sé el que vull dir i sé com es diu, però em falten els reflexos per a mantindre una conversa. Sent com que he de rebuscar massa en la meua ment per a trobar com es diuen les paraules que vull dir. I això, sumat a que el meu primer reflex és respondre en alemany, feu que estiguera mitja classe responent “ja” en comptes de “da”.

Pau m'ha dit que estic sent massa exigent. Que comencí a aprendre serbi fa cinc mesos i que ja és prou que n'entenga tant i fins i tot puga escriure, i que conec els set casos i -més o menys- els gaste, que ja és més del que es demanaria en un primer curs de serbi a l'EOI. No conec gens de didàctica de llengües eslaves i ell ha estudiat rus i polonés, aixina que prendré la seua paraula per certa. És de veres que quan vaig estudiar alemany no vaig veure tots els casos en primer, sinó només el nominatiu, l'acusatiu i el datiu; però en alemany el genitiu es gasta molt poc, i no m'imagine acabar un any d'una llengua com el serbi i no conéixer algun dels casos, perquè em semblen tots fonamentals per a comunicar-se.

Ara el que he de buscar és la manera de començar a exercitar parlar i respondre, però vull practicar un poc abans de contractar una altra classe, per a no sentir que perc el temps.

dissabte, 25 de febrer del 2023

La pluja cau sobre la ciutat

Quan era xicotet, m'agradava fullejar els llibres de text de mes germanes majors, de l'institut. No de totes les assignatures, però sí d'algunes. En recorde un d'Història d'Espanya i dels Països Hispànics (es deia aixina) que m'agradava perquè tenia mapes, encara que no m'interessava res dels esdeveniments que descrivien eixos mapes. També en recorde un de Llengua Castellana que m'agradava especialment i del qual vaig llegir bastants textos, anys abans d'haver d'estudiar-ne el contingut a l'institut.

Doncs recorde concretament un article (que he cercat en internet però no he trobat), d'una escriptora, que deia que de jove havia aprés les paraules d'A hard day’s night dels Beatles com un papagall, i que amb el temps aprengué anglés i les paraules s'ordenaren i adquiriren màgicament un significat.

Això m'està ocorrent a mi ara, que estic aprenent serbocroat. Des de xicotet he estat sentint cançons d'Eurovisió i aprenent-ne les que més m'agradaven. I el moment en què comences a encaixar i desencriptar frases dona una sensació de plaer poc comparable amb cap altra.

Eixe moment en què aprens que kiša és la pluja, i que quan plou diuen pada kiša (cau la pluja). I aleshores et ve a la ment la lletra de Sveta ljubav (Croàcia 1996), i la línia que diu idoxladnakishabadanagrá comença a encaixar com “i dok zlatna kiša pada na grad”, que es traduïx per «y mentre la daurada pluja cau sobre la ciutat»...

...tko zna gdje si ti sad?
(qui sap on eres ara?).

Aprendre serbi(*) m'está reportant un grapat de microplaers com eixe. Eixe és important, el de començar a comprendre cançons que m'agraden; d'altra banda, també ocorre que comencen a agradar-me d'altres que no em deien res (com ara Moj svijet de Sergej Ćetković, Montenegro 2014).

Moj svijet čuvam za te, u moj svijet ja tražim da te vrate...

Un altre n'és aprendre les diferents maneres que hi ha per a referir-se a alguna cosa, expressions, frases fetes, modismes, com que per a dir que tenen moltes coses a fer diuen que tenen les mans plenes (imam pune ruke).

D'altra banda, per ser una llengua eslava, és molt més gratificant perquè obri la porta a conéixer i entendre (a un nivell basiquíssim) les altres llengües eslaves, atés que tenen moltes similaritats entre si, més que les romàniques o les germàniques. Sé poc de serbi, però ja m'ha ajudat a entendre frases comptades en macedoni o en búlgar, i en algun cas més aïllat, també en txec, polonés o rus.

La llengua també t'acosta a la cultura, i això pot ser bo o pot ser roín, segons com encaixes en la cultura a la qual t'estigues acostant. De fet, l'hermetisme endogàmic dels lituans fou el que em dissuadí de continuar aprenent lituà (a part de la falta de material i de recursos), per allà pel 2010, encara que la llengua em continua pareixent preciosa (reconec que açò en mi no té cap valor, perquè m'agraden quasi tots els idiomes, però el lituà n'és un dels meus favorits). En el cas de la llengua sèrbia (croata, bòsnia i montenegrina), és un arma de doble fil. M'acosta a la cultura de quatre països balcànics, la qual trobe molt interessant. Però també a la part menys agradable, i és que parlem de quatre països que fins a fa vint-i-cinc anys s'han estat pegant tirs per uns motius que, fora dels Balcans, costa molt d'entendre i d'explicar.

Açò es reflectix en l'idioma i en l'actitud dels parlants cap a ell. Per exemple, en què a Bòsnia la llengua oficial siga el bosni i es reconeguen el croat i el serbi com a idiomes minoritaris protegits (són tots el mateix!!). O que en la preselecció croat per a Eurovisió diguen que no entenen les cançons sèrbies... quan la llengua estàndard dels quatre països està basada en el mateix dialecte (concretament, un del sud de Bòsnia). O que a Montenegro hagen oficialitzat dos lletres noves per a diferenciar el montenegrí però ningú no les gaste.

En fi, tornant a l'idioma, ja u té una certa edat i no s'emociona com abans; més d'una volta m'he plantejat per a què estic aprenent un idioma nou si a penes el gastaré ni el posaré en pràctica. Però estos xicotets avanços aprenent-lo em donen la vida. I hi ha temporades en què es necessita eixa xicoteta il·lusió ;)

____

(*) Nota: moltes voltes dic serbi en comptes de serbocroat per diverses raons: una, perquè és més curt; dos, perquè és una llengua policèntrica, amb quatre estàndards, i el que aprenc n'és el de Sèrbia; i tres, perquè pareix que és una paraula més «amigable» que serbocroat, si jutge per les reaccions de la gent: sembla que serbocroat els sona a una cosa més extravagant però serbi els sona «més normal». No sé què els passa pel cap. Però en cap moment no pose en dubte la unitat del serbocroat.