diumenge, 13 de setembre de 2020

De sorpreses, te'n dona la vida

Està tot lo món parlant de «quan tot açò passe», de «quan tornem a la normalitat», «quan ja es puga anar sense mascareta»...

L'altre dia li deia a ma germana que odie que parlen de nova normalitat. S'ha posat de moda parlar de la nova normalitat, i no només no m'agrada, sinó que em pareix enganyós.

Quan ens entestem a parlar de nova normalitat pareix que no deixem de posar un ull al passat, a la vella normalitat. No deixem de recordar eixe temps en què podíem eixir sense mascareta i respirar a la gent a la nuca a l'autobús massificat, a la Setmana Santa o en Falles.

Però eixe temps s'ha acabat, ha passat i no tornarà. I si torna alguna cosa pareguda, algun temps en què no se necessite la mascareta per a eixir i en què es puguen tornar a produir aglomeracions, no serà com el temps que passà, perquè haurem passat per circumstàncies com l'actual. Hi hauran diferències. No serà la mateixa vella normalitat.

És igual, el mateix cas, que quan s'adoptà l'euro i s'abandonà la pesseta. Quant de temps es va passar la gent «traduint» els preus a pessetes? «És que aixina m'assabente del que valen les coses», eixa frase que a començaments del 2002 encara tenia algun sentit però que la gent seguia gastant cinc anys després, ignorant que la inflació existix.

(Encara hui, els més cunyats seguixen enviant mems amb preus actuals comparats a les pessetes i afirmant que l'euro ha sigut un frau perquè ens ha apujat els preus de tot. Per favor, un curset ràpid de macroeconomia per a ells).

La qüestió és que no només eixe passat no tornarà, sinó que ningú podia haver previst que l'any 2020 ens anava a arribar una pandèmia que ens canviaria la vida «per complet» (o això diuen, perquè el que ha canviat són xicotets detalls). I pensem molt en este fet, però és que això fa tota la vida que ens passa.

Ningú va preveure la pandèmia de Covid-19, igual que ningú va preveure que coneixeríem aquella persona, que tindríem aquell accident o que ens tirarien de la faena.

La vida és el que fem per a sobrevindre totes estes coses que ens passen, i al final u acaba vivint amb el que es troba. La certesa absoluta no existix, per a bé o per a mal, però sempre hem d'acabar adaptant-nos-hi.

Per açò em carrega moltíssim que la gent seguisca intentant ancorar-se a un passat que ja no tornarà, seguisca parlant-ne o esperant que torne. No tornarà la pesseta; si ens n'anem de l'euro, vindrà una altra moneda que no serà la pesseta. De la mateixa manera, no tornarà la normalitat que coneixíem. Perquè no res torna a ser com abans.

I no ens fa gens de bé seguir pensant que sí.

diumenge, 26 d’abril de 2020

Represa de contacte

Bé, el meu benvolgut Aitor m'ha recordat que fa temps que no escric en el blog i li he de donar la raó. I de fet, fa tant de temps, que he entrat a Blogger i fins i tot n'havien canviat la interfície. Ara sí que pareix un altre servici de Google.

També m'ha dit que no he de limitar-me a bolcar frustracions perquè acabe molt viciat. Però en este moment és l'únic que em ve a la ment.

Fa quant? Quaranta dies? Que estic tancat a casa i els efectes no estan sent devastadors, però els sent com a passes arrere.

Per fer una vertadera represa de contacte vos he d'actualitzar. Per a cap d'any vaig tornar d'Hamburg i ho vaig fer decidit a deixar enrere els hàbits destructius que havia adquirit en l'últim any. Vaig decidir visitar una terapeuta amb qui vaig fer alguns progressos. Entre d'altres, em va ajudar a passar pàgina del que va passar amb Juanjo, identificant el que havia estat malament en eixa relació, i em va dir que a la meua vida em mancaven greument les recompenses, i per això les acabava buscant on no tocava.

Estava començant a eixir més, a quedar més amb gent amb qui normalment no m'atrevia, quan ens va sobrevindre la pandèmia esta, i ara estic tancat a casa sense fer res excepte anar a fer la compra. Exactament com era la meua vida l'any 2005, un any per a oblidar. Quaranta dies després el que sent és que no em veig capaç de fer res, de tirar cap avant. D'una banda, vull que les coses siguen com abans; tanmateix, de l'altra, no vull vore'm en la situació d'haver d'enfrontar-me a la vida.

Tinc un treball on no vull tornar perquè l'ambient s'ha posat impossible, i en algun moment l'ERTO s'acabarà.
Tinc una carrera que estic deixant abandonada perquè no soc capaç de posar-me a estudiar i el temps se me'n va: estem acabant abril, han passat tres mesos de quadrimestre i no he estudiat gens. M'he fet un calendari d'estudi que ni tan sols estic complint. Voràs quin riure el mes de juny.
La vida afectiva no existix, però ara mateix tinc excusa perquè no existisca. Quan lleven el confinament no en tindré i no em podré queixar de que ningú m'estima perquè no hi estaré posant cap remei. Parlar per Whatsapp o per Twitter és molt còmode, però quan calga quedar in person tornaran les inseguretats. Per Internet som tots fantàstics, i si algú no ho pensa, ens té igual perquè podem passar-ne.

Ja m'he viciat una altra vegada! Però promet que el proper text no serà tan frustrant.

dijous, 5 de desembre de 2019

Sempre teua

Fa poc vaig rebre este regalet de la Direcció de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana:


Construiré mil ponts mil vegades, sols per estar amb tu.

M’agrada esta campanya, m’agrada la samarreta, m’agrada que me l’hagen regalada debades i m’agrada el poema que comença amb eixe vers i que continua aixina:

Sé que visc en els teus pensaments quan rius, quan mires, quan abraces...

Hi ha moments en que em parles poc, o em calles.

En ocasions les paraules són escasses, o penses que no em necessites.

No sé qui l’ha escrit, no n’he trobat l’autor, però m’agrada molt com descriu una llengua. Sabeu que soc amant dels idiomes i em pareix que este poema descriu a la perfecció el que una llengua pot ser per a tu. El que una llengua sentiria si poguera sentir alguna cosa.

Quan aprens una llengua, quan et familiaritzes amb una llengua i la fas servir per a comunicar-te amb altres persones, per a apropar-te a altres persones, eixa llengua acaba sent part de tu, de la teua experiència, de la teua vida. Siga la llengua que siga.

Això és el valencià per a mi. És una llengua en la qual vaig viure grans experiències, en la qual vaig expressar emocions fortes i profundes. Era la llengua materna de gent molt important per a mi i que mai no oblidaré. I és la llengua que utilitze cada dia per a parlar amb alguns dels meus millors amics i per a relacionar-me amb gent que estime un munt.

Vaig començar a tindre contacte amb el valencià quan vaig entrar en internet, amb 15 anys. Però el vaig començar a aprendre amb 17, quan tinguí un intent de relació amb un xic de Terrassa que era parlant nadiu. Des d’aleshores la llengua m’ha acompanyat. I des del 2012, quan coneguí Fede, qui em va introduir a la cultura valenciana, s’ha tornat una part molt important de la meua vida.

El valencià ha construït mil ponts mil vegades: mil ponts que m’han portat a conéixer gent meravellosa.

Encara que no m’escoltes, o que fins i tot arribes a oblidar-me, no m’importa.

Perquè el que realment importa, el més poderós es que,

Des de la primera paraula fins a l’última,

Sempre estaré al teu costat.

Sempre teua. La teua llengua.

No soc parlant nadiu del valencià. Però això no importa. El valencià també és la meua llengua, perquè la llengua és de qui la fa seua. I ho serà per sempre.

diumenge, 21 de maig de 2017

El millor moment del cap de setmana

- És que berenar pot ser qualsevol menjar no? A dinar també li podeu dir berenar?
- Basta!
(Silenci)
- I si faig una merienda-cena?

dimarts, 7 de febrer de 2017

La festa fallera... no és per a mi

(Este article va ser escrit el març del 2015. S'havia quedat en esborrany i he decidit publicar-lo hui.)

Després de passar les meues terceres falles com a faller, he pres la decisió de retirar-me de la festa i de l’ambient faller. No descarte tornar a formar part de la festa, però el que he vist fins ara no té un balanç positiu.

Com a aspectes positius de la festa, el que més em ve al cap és la seua pròpia condició de festa. És a dir, la gent hi va amb ganes de passar-ho bé. I si hi acudixes amb eixe esperit, és segur que ho passaràs bé.

D’altra banda, entre els monuments fallers, n’hi han de molt interessants. Més clàssics, més moderns, hi han falles experimentals. Crítiques millors i pitjors, alguns que ni tan sols fan crítica. Però hi ha molt d’art en els monuments fallers i molt de treball darrere, moltes hores d’esforç.

Tanmateix, els aspectes negatius guanyen i de molt. Sé que molts d’ells es deuen al fet que sóc una persona amb una pell massa fina i tot em molesta. Però per això deixe clar que açò que escric són només opinions meues i no intente que ningú hi estiga d’acord.

No sóc fan dels petards de cap tipus, em fan por, i sé que això no em passaria (o almenys no en el mateix grau) si m’haguera criat a València. Puc arribar a entendre que se’n tiren al carrer, com es fa, en un recinte acordonat i senyalitzat, i amb compte de no fer mal a ningú. El que no puc entendre és que siguen les dos, les tres, les quatre de la matinada i hages d’estar sentint petards dels grossos. I ja que parlem d’altes hores de la matinada, parlem també de la música i les actuacions. És necessari tindre orquestres sense cap limitació de so fins a les quatre (o més) de la matinada, just davall de la teua finestra, la vespra d’un dia laborable?

Això em recorda, a qui li agraden les despertaes? Només a qui les tira, no?

Fins ací les queixes degudes al meu figaflorisme. Però hi ha més.

En la festa fallera hi han certs dogmes que no es poden qüestionar. Són així, i seran així per sempre, i plantejar-hi qualsevol canvi és ser un extremista (com m’han dit estos dies). I em referisc al fet que existisca el càrrec de Fallera Major, el paper de la qual és només lluir bonica (hola, masclisme!). Pregunte per què no existix un Faller Major i sempre em responen que per això ja està el President. Personalment no veig la relació entre el càrrec de Fallera Major (atorgat per designació i amb durada d’un any) i el de President (triat per votació i amb durada més llarga). A més, hi pot haver una Presidenta. Ho sent, però això és incoherent – a part de masclista com, ja he indicat.

I si parlem de l’ultraconservadurisme, podem passar a parlar de l’organització de les seccions durant l’Ofrena floral. Per a desfilar, les comissions s’organitzen en diverses parts, o almenys la de la falla a què jo pertanyia ho feia així: xiquetes, xiquets, hòmens o dones amb carro, parelles, dones i per últim hòmens. Doncs vaig tindre la genial idea de preguntar si no podíem desfilar el meu xic i jo en la secció de parelles en comptes de fer-ho en la d’hòmens. Resposta de la falla: ni se vos ocórrega. Pel que es veu, la falla no volia defendre eixe tipus d’actuació per por que la Junta Central Fallera la sancionara.

Que molts direu que si és una festa religiosa (que no hauria de ser-ho, abans del franquisme no ho era), que és normal que no hi admeten parelles del mateix gènere. I entenc l’argument, però mentre seguisquen acceptant que hi desfilen divorciats...

Fins ací una mostra d’homofòbia institucional, però d’homofòbia n’anem ben servits. El primer any ja em vaig indignar quan, en els minuts abans d’entrar al carrer de la Pau, la banda musical (La Lira d’Alfarp) va començar a tocar la famosa cançó de «Maricón el que no bote» per a delícia de la comissió masculina, que s’hi va entregar a cantar en cos i ànima. Una ocasió genial per a sentir-se fora de lloc, que es repetix sempre que La Lira d'Alfarp toca, com ara a les cercaviles.

(No vull ni entrar en la qüestió lingüística. Els casals estan plens de «guardians de la valenciania», obsessionats que el valencià no és català, però que ni parlen la llengua ni la coneixen. I a més has de suportar que facen el llibret de falla amb normes del Puig, desobeint el reglament de JCF -pareix que en açò no els preocupa desobeir-.)

Per totes estes coses, no, no m’agrada com estan muntades les falles, no m’agrada com es fan, no m’agrada que els fallers (no tots, però sí una majoria, i sens dubte tots els que hi manen) siguen tan retrògrads, conservadors i homòfobs.

Llàstima perquè hi han coses precioses en esta festa, coses que paguen molt la pena. Però amb mi, que no hi compten més.