dimarts, 7 de febrer de 2017

La festa fallera... no és per a mi

(Este article va ser escrit el març del 2015. S'havia quedat en esborrany i he decidit publicar-lo hui.)

Després de passar les meues terceres falles com a faller, he pres la decisió de retirar-me de la festa i de l’ambient faller. No descarte tornar a formar part de la festa, però el que he vist fins ara no té un balanç positiu.

Com a aspectes positius de la festa, el que més em ve al cap és la seua pròpia condició de festa. És a dir, la gent hi va amb ganes de passar-ho bé. I si hi acudixes amb eixe esperit, és segur que ho passaràs bé.

D’altra banda, entre els monuments fallers, n’hi han de molt interessants. Més clàssics, més moderns, hi han falles experimentals. Crítiques millors i pitjors, alguns que ni tan sols fan crítica. Però hi ha molt d’art en els monuments fallers i molt de treball darrere, moltes hores d’esforç.

Tanmateix, els aspectes negatius guanyen i de molt. Sé que molts d’ells es deuen al fet que sóc una persona amb una pell massa fina i tot em molesta. Però per això deixe clar que açò que escric són només opinions meues i no intente que ningú hi estiga d’acord.

No sóc fan dels petards de cap tipus, em fan por, i sé que això no em passaria (o almenys no en el mateix grau) si m’haguera criat a València. Puc arribar a entendre que se’n tiren al carrer, com es fa, en un recinte acordonat i senyalitzat, i amb compte de no fer mal a ningú. El que no puc entendre és que siguen les dos, les tres, les quatre de la matinada i hages d’estar sentint petards dels grossos. I ja que parlem d’altes hores de la matinada, parlem també de la música i les actuacions. És necessari tindre orquestres sense cap limitació de so fins a les quatre (o més) de la matinada, just davall de la teua finestra, la vespra d’un dia laborable?

Això em recorda, a qui li agraden les despertaes? Només a qui les tira, no?

Fins ací les queixes degudes al meu figaflorisme. Però hi ha més.

En la festa fallera hi han certs dogmes que no es poden qüestionar. Són així, i seran així per sempre, i plantejar-hi qualsevol canvi és ser un extremista (com m’han dit estos dies). I em referisc al fet que existisca el càrrec de Fallera Major, el paper de la qual és només lluir bonica (hola, masclisme!). Pregunte per què no existix un Faller Major i sempre em responen que per això ja està el President. Personalment no veig la relació entre el càrrec de Fallera Major (atorgat per designació i amb durada d’un any) i el de President (triat per votació i amb durada més llarga). A més, hi pot haver una Presidenta. Ho sent, però això és incoherent – a part de masclista com, ja he indicat.

I si parlem de l’ultraconservadurisme, podem passar a parlar de l’organització de les seccions durant l’Ofrena floral. Per a desfilar, les comissions s’organitzen en diverses parts, o almenys la de la falla a què jo pertanyia ho feia així: xiquetes, xiquets, hòmens o dones amb carro, parelles, dones i per últim hòmens. Doncs vaig tindre la genial idea de preguntar si no podíem desfilar el meu xic i jo en la secció de parelles en comptes de fer-ho en la d’hòmens. Resposta de la falla: ni se vos ocórrega. Pel que es veu, la falla no volia defendre eixe tipus d’actuació per por que la Junta Central Fallera la sancionara.

Que molts direu que si és una festa religiosa (que no hauria de ser-ho, abans del franquisme no ho era), que és normal que no hi admeten parelles del mateix gènere. I entenc l’argument, però mentre seguisquen acceptant que hi desfilen divorciats...

Fins ací una mostra d’homofòbia institucional, però d’homofòbia n’anem ben servits. El primer any ja em vaig indignar quan, en els minuts abans d’entrar al carrer de la Pau, la banda musical (La Lira d’Alfarp) va començar a tocar la famosa cançó de «Maricón el que no bote» per a delícia de la comissió masculina, que s’hi va entregar a cantar en cos i ànima. Una ocasió genial per a sentir-se fora de lloc, que es repetix sempre que La Lira d'Alfarp toca, com ara a les cercaviles.

(No vull ni entrar en la qüestió lingüística. Els casals estan plens de «guardians de la valenciania», obsessionats que el valencià no és català, però que ni parlen la llengua ni la coneixen. I a més has de suportar que facen el llibret de falla amb normes del Puig, desobeint el reglament de JCF -pareix que en açò no els preocupa desobeir-.)

Per totes estes coses, no, no m’agrada com estan muntades les falles, no m’agrada com es fan, no m’agrada que els fallers (no tots, però sí una majoria, i sens dubte tots els que hi manen) siguen tan retrògrads, conservadors i homòfobs.

Llàstima perquè hi han coses precioses en esta festa, coses que paguen molt la pena. Però amb mi, que no hi compten més.

dijous, 27 d’octubre de 2016

Saben el que implicaria mantindre l'horari d'estiu?


Esta declaració va en línia amb la que ha aprovat el parlament balear esta setmana, amb una argumentació que faria plorar qualsevol amb una mica d'enteniment.

Asseguren que «la societat moderna necessita que les hores de sol s'adapten al seu temps d'oci» i es queden tan amples. Però és que, a més, hi afigen que «suposa un estalvi energètic, afavorix la desestacionalització turística i dinamitza l'activitat comercial, així com facilita la conciliació de la vida laboral i familiar».

Pero qué me estás contando.

Primer, analitzem el que significa este canvi. Deixem l'horari d'estiu per a tot l'hivern, és a dir, el País Valencià i Balears (i les que s'hi vullguen afegir, total, segur que alguna més ho fa) es queden amb l'horari UTC +2. Què vol dir UTC +2? Que va dos hores per davant del temps universal, el de Greenwich (Londres). Si tenim en compte que el meridià de Greenwich passa per ciutats com Castelló de la Plana, Dénia i Altea, podem concloure que el País Valencià acabaria tenint un desfase sobre l'hora solar de dos hores en hivern (com ja el té en estiu). El migdia serà, llavors, vora les 14:00, a les dos de la vesprada.

Això, que no és massa problemàtic en estiu, en hivern ho pot ser una miqueta més. Perquè no hem de perdre de vista que en hivern els dies són prou més curts, així que totes les hores de llum que tingues de vesprada no les tindràs de matí, i al revés.

Molts defensors de mantindre l'horari d'estiu asseguren que és millor tindre les hores de llum per la vesprada, per poder eixir al carrer i fer-se una cerveseta a la fresca. Obliden un xicotet detall, que sembla estúpid i evident però no ho és tant: mantindre l'horari d'estiu no vol dir mantindre l'oratge d'estiu. I amb la pluja i el fred no veig jo que et vinguen moltes ganes d'estar 'a la fresca'.

I com he comentat, les hores de llum que tingues de vesprada no les tindràs de matí. Mantindre l'UTC+2 vol dir que a finals de desembre, a les nou del matí s'estarà fent de dia (l'eixida del sol serà a les 9:22 el dia del solstici). Això implica que la majoria de gent que treballa en oficines haurà d'anar a treballar de nit. La manca de llum provoca accidents de trànsit. D'altra banda, començar l'horari d'oficina quan encara és de nit comporta una major despesa energètica. Paga la pena tindre més llum de vesprada a canvi d'açò?

Afirmen a la declaració del parlament balear que l'horari d'hivern i tindre llum de matí obeïx a decisions polítiques de caràcter industrial. És cert que d'indústria no n'hi ha massa a les Balears, perquè si n'hi haguera, sabrien que els treballadors industrials (en sóc un) treballem a torns i cobrim tot el dia. Tindre llum de matí és convenient per la quantitat de gent que treballa al sector servicis, que llevat d'excepcions com l'hostaleria, treballen la majoria en horari d'oficina.

Diuen que s'ha d'adaptar la llum al temps d'oci i que això potencia el turisme. Veig una lleugera contradicció entre els dos arguments. Deixem de banda la destrucció ambiental que suposa el turisme que s'està fomentant al País Valencià (a les Balears és encara pitjor), i pensem que volem potenciar el turisme; mantenim l'horari d'estiu. Això farà que més gent s'ocupe al sector del turisme, i per tant... que més gent treballe atenent el turisme, és a dir, de vesprada. Com se suposa que este nou horari s'adapta a l'oci? O és que volen dir a l'oci dels turistes, que ja tenen tot el dia lliure?

I, per últim, parlen de conciliar la vida familiar i laboral. Es pot conciliar la vida familiar i laboral, si els treballadors del turisme acabaran de treballar una hora més tard gràcies a esta hora més de llum que se'ls afig de vesprada? Estem tenint en compte altres circumstàncies com que, si es manté l'horari d'estiu, el prime time televisiu acabarà a l'1:30 de la matinada? Qui portarà els xiquets a escola a les huit del matí? Sabent que els xiquets ixen d'escola a les dos o les tres de la vesprada, que és quan molts treballadors del turisme comencen torn, com poden conciliar "la vida familiar i laboral" si no veuen els seus fills quasi mai?

En definitiva: estan tornant a pensar per nosaltres i, el pitjor, és que fins i tot els partits d'esquerres s'ho han empassat per complet. Com poden Compromís o Més per Menorca donar suport a açò? Esta mesura perjudica greument la classe treballadora, per quant en precaritza les condicions laborals. Beneficia els turistes? Doncs si fa bon oratge (que ja és suposar massa) sí, però com tot, fer turisme no és gratis, així que ja sabem qui són els que més fan turisme.

Ens convé mantindre l'horari d'estiu? Rotundament no. El que hauríem de fer és tornar a l'horari que ens correspon segons el sol: el de Greenwich. No se suposa que el migdia ha de ser a les 12?

No vull acabar sense destacar una cosa: a les declaracions institucionals balear i valenciana, hi parlen de l'errada de Franco de alinear l'Estat amb l'horari de Berlín, en comptes de fer-ho amb el de Londres. El que proposen per a arreglar-ho, és establir l'hora d'Atenes. Vos felicite, fills.

dimecres, 12 d’octubre de 2016

La batalla dels diacrítics. Una bona idea mal executada

Fa un parell de setmanes isqué la notícia que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) havia enllestit la nova Gramàtica de la llengua catalana, que venia a omplir un buit normatiu, atés que les gramàtiques oficioses que l’IEC reconeixia eren les dos publicades per Pompeu Fabra: la del 1933 i la pòstuma del 1956.
Una fita important, tenint en compte que l’any 1995 es va presentar el Diccionari de la llengua catalana i s’anuncià que en tres anys la gramàtica ja estaria publicada. Es veu que van errar per la insignificant xifra de díhuit anys. No deixa de ser curiosa esta dada, tenint en compte que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va publicar la seua Gramàtica normativa valenciana l’any 2006, i deu anys abans no existia.
La qüestió de què hui vos vull parlar és la dels diacrítics. Alhora que anunciaven la publicació de la Gramàtica, es feia pública també una reforma en l’ortografia de la llengua catalana. Esta reforma consistia en diversos aspectes, l’ús del guionet, la reduplicació d’algunes consonants... i els accents diacrítics. Concretament, consistix a reduir el nombre de paraules amb accent diacrític a catorze, eliminant-ne tota la resta.
Les paraules que es distingiran per mitjà de l’accent diacrític són les següents: bé/be, déu/deu, és/es, mà/ma, més/mes, món/mon, pèl/pel, què/que, sé/se, sí/si, són/son, té/te, ús/us i vós/vos.
Fa temps vaig parlar dels accents diacrítics i del caos normatiu que hi havia al voltant. Dos regles que presentaven tantes excepcions, que de no existir no es notaria la diferència. Els casos d’accent diacrític en la llengua catalana estaven mal pensats i mal triats, es veja per on es veja. Per això, vos podeu imaginar que en sóc favorable a una reforma.
He de dir que m’ha semblat fora de lloc l’airada resposta dels conservadors. A veure, s’entén que tots els canvis trastornen. De primeres ens costa canviar, i ens passa a tots. Hem estat tota la vida escrivint d’una determinada manera i saber que, si no canviem, constituirà un error... fa mal a l’orgull, almenys. Ja s’ha vist amb les últimes reformes en castellà de la RAE, que tot i ser justes i lògiques, han hagut de declarar-les «opcionals» per evitar l’allau d’atacs de conservadors de la llengua que més aïna el que volen no és conservar la llengua sinó no estar errats.
Que els canvis no agraden és comprensible, però les reaccions d’alguns sí que freguen l’absurd. Twitter s’ha omplit de frases completament inusuals i rebuscades per a demostrar l’absoluta importància dels diacrítics que ara s’han llevat.
Moltes de les queixes se centren a indicar que no calia fer res als diacrítics perquè ja estaven bé com estaven. No sé si riure o plorar, perquè precisament els diacrítics eren (bé, encara són) un absolut desgavell.
D’altres diuen que s’empobrix la llengua. Com si la riquea de la llengua es basara a posar un signe gràfic ací i allà. Per sort, el català és molt més que això.

L’IEC ha respost a estes queixes amb un comunicat molt encertat, a parer meu. Vos l’enllace, però per fer-ne un resum, és qüestió de no oblidar que la llengua és un mitjà eminentment oral, que l’escriptura no reflectirà mai totes les peculiaritats de la llengua oral (i tampoc no ha de pretendre fer-ho, per a això ja existix la transcripció fonètica). I, d’altra banda, hi exposa que la tria dels accents diacrítics no era del tot encertada, i que es distingien capritxosament algunes paraules quan altres en la mateixa situació no portaven accent diacrític.
En fi, fins ací he exposat la bona idea. La reforma dels diacrítics no era imprescindible, podíem viure amb este caos, però sí que era necessària per a facilitar l’aprenentatge de l’ortografia (no de la llengua, com bé indiquen els de l’IEC). Però, com dic al títol, em sembla una bona idea mal executada. I adés explicaré per què.
En primer lloc, i amb menys importància, pense que la tria dels casos on es manté el diacrític podria haver sigut més exhaustiva. Concretament, trobe a faltar accent en paraules com son (acte de dormir): ja que existix la diferència són (ser) i son (possessiu), per ser-ne una àtona i l’altra tònica, no entenc que no es desfaça l’ambigüitat son (possessiu) i son (acte de dormir), que jo escriuria sòn. El mateix pense del fet que la lletra be s’escriga sense accent (igual que l’animal, tot i no pronunciar-se igual) o el te (beguda) s’escriga sense accent malgrat ser tònica.
Però l’assumpte que més em preocupa té a veure amb la manera de treballar de l’IEC, tot immers en la seua bombolla i ignorant que al País Valencià hi fa vora dos dècades que existix l’AVL i que té competències legals en la normativa de la llengua en este territori. Doncs per a l’IEC, l’AVL no existix, i per tant, no hi ha cap consens a trobar amb esta acadèmia. Això significa que estes reformes no tindran validesa al País Valencià, i com a conseqüència, que l’IEC ha decidit trencar unilateralment la unitat de l’ortografia.
(Recordem que les diferències d’accentuació entre Catalunya i València en paraules com café, anglés o conéixer no són unilaterals, sinó que estan sancionades per l’IEC, i que l’AVL no ha volgut acceptar accents aguts en qué o Valéncia per no trencar la unitat ortogràfica, malgrat la pronunciació real d’estes paraules).
En la meua opinió, poc favor li fa l’IEC a la normalització de la llengua catalana amb esta actitud d'auto-aïllament. L’AVL sorgí per a acostar a la realitat valenciana una normativa que pecava de massa centralista i que alienava el parlant. Sense ella, en estos vint anys, m’imagine que la situació de la llengua a València estaria molt, molt pitjor del que està ara (que no està per a alegrar-se’n). Sembla que a l’IEC li importa més mantindre’s al seu pedestal independentment del que passe fora, i del que s’esdevinga més enllà d’Alcanar.
La proposta de reforma tot just s’ha anunciat, i s’ha parlat que hi haurà un termini de cinc anys per a adaptar-se a la nova normativa. Confie que no és massa tard per a encetar un diàleg amb l’AVL (i amb la Universitat de les Illes Balears, per cert) al voltant d’esta qüestió: seria molt positiu per a tots.

dijous, 29 de setembre de 2016

De l'estàtua de Colom i la CUP

Recentment ha eixit als periòdics estatals com a notícia una exigència per part de la CUP, demanant que no se celebre a Catalunya el festiu del 12 d’octubre i que es retire l’estàtua de Colom del centre de Barcelona.

M’ha resultat curiosa la manera de reaccionar de molts. Els que coneixem la línia ideològica de la CUP ens esperàvem esta classe d’exigències (sobretot els que hi simpatitzem). Ara bé, la gran majoria dels opinadors professionals del regne (cunyats de barra de bar), la idea dels quals sobre Catalunya és una nebulosa de gent tancada, antipàtica i avara que viu entre masies i edificis de Gaudí, han expressat una barreja d’indignació i menyspreu cap a la idea expressada per la CUP. Molts n’han arribat a afirmar que la CUP “s’ha tornat una paròdia”.

Paròdia? A veure, siguem realistes. La CUP és un partit independentista, sí, però d’esquerres, anticapitalista i antiimperialista. Qui va ser Colom? Va ser un genovés que es va apropar a la reina de Castella perquè li finançara un viatge que el faria ric, a força d’espoliar terres alienes i esclavitzar-hi gent (el que efectivament va passar). De veres algú espera que la CUP estiga conforme amb una estàtua que ret homenatge a un personatge com eixe?

I no em vingueu ara amb allò que “la història no es pot canviar”. Llevar una estàtua a un mercenari genocida no és canviar la història. És qüestió de reconéixer el que va passar i actuar conseqüentment. Ningú no pretén esborrar els fets, que no es conega el que ocorregué a Amèrica. Per descomptat que cal conéixer-ho. Però això no vol dir que tal personatge es meresca una estàtua al mateix centre de Barcelona.

I venim ara amb l’altra part de l’exigència: que no se celebre el 12 d’octubre a Catalunya. Transportem-nos al marc ideològic de la CUP. La CUP (com ho fem molts altres) no concep Catalunya (bé, els Països Catalans) com a part de cap altra entitat exterior o superior. Els Països Catalans formen part de l’Estat Espanyol com a resultat d’un desenvolupament polític que ara es vol arreglar. Què se celebra el 12 d’octubre? L’arribada de Colom a Amèrica, i la posterior expansió de la cultura castellana per Amèrica, a la força, per mitjà del genocidi, l’explotació i l’esclavitud de la població autòctona. La CUP és un partit antiimperialista, així que no dóna suport a estos fets, i a més reconeix Catalunya com a aliena a eixe fet cultural. De veres ens sorprén que la CUP rebutge el 12 d’octubre?

Paròdia, diuen. Paròdia diuen els que no volen canviar res perquè tot els pareix bé com està. Paròdia diuen els que tenen massa perea per a canviar res. Paròdia diuen, també, els covards que tot i no estar bé, els fa por moure’s.

Paròdia és, al cap i a la fi, la paraula que fan servir perquè no conceben tindre respecte per opcions polítiques diferents de la seua. Siga per espanyolisme, per imperialisme o per ideologia burgesa, o simplement per manca de nivell intel·lectual, però no són capaços de respectar allò amb què no combreguen.

Pels arguments adés exposats, entenc que les exigències de la CUP són coherents amb la seua ideologia i no veig cap indici de paròdia, d’exageració, ni res que s’hi parega. Tant de bo la proposta reïsca i es faça una mica de justícia històrica.

diumenge, 23 de novembre de 2014

L'absurditat dels accents diacrítics

Sovint es diu que el valencià és difícil. Ho diu fins i tot molta gent valencianoparlant. I es referixen a la llengua escrita, formal. Deixant a banda que totes les llengües escrites compten amb complicacions més o menys necessàries, perquè codificar una llengua té problemes, hui em vull centrar en una complicació innecessària en la codificació del valencià. Em referisc als accents diacrítics.
Els accents diacrítics tenen una funció clara i útil. Distingixen paraules -normalment monosíl·labes, però no sempre- que en un text escrit poden portar a confusió, i n’aclarixen la pronunciació per a una millor lectura. Les llengües romàniques veïnes tenen algun tipus d’accent diacrític; el portugués (pelo/pêlo), el castellà (mas/más), l’italià (si/sì). Deixe a banda el francés perquè el seu sistema d’accentuació té poc a veure amb la tonicitat, i l’occità perquè la seua codificació es va basar parcialment en la catalana.
El sistema d’accentuació en català comença d’una manera simple. Agudes s’accentuen en uns casos, planes en els contraris, esdrúixoles sempre. Fins ací tot està bé. Ara, la qüestió dels accents diacrítics sembla resolta a corre-cuita i sense molta coherència.
Les regles diuen que si en els doblets hi ha una paraula àtona i una altra tònica, esta darrera portarà accent diacrític. I exemples en són nos/nós, vos/vós, es/és, mon/món. Perfecte. Este criteri requerix una mica danàlisi sobre el que estem dient, però quan t’hi acostumes és perfecte.
Passem a un altre criteri. Si en el doblet la diferència és el timbre de la vocal tònica, se n’accentuarà la tancada. Exemples en són soc/sóc, os/ós, fora/fóra. Perfecte també.
El que passa és que estos dos criteris fonamentals són, bàsicament, falsos. O podríem dir que la quantitat de casos aplicables i d’excepcions és més o menys la mateixa. Vegem.
El segon criteri té excepcions clares en casos com els de molt (adverbi)/mòlt (participi de moldre). En este cas la tancada no s’accentua, l’oberta sí. Entenc que molt és una paraula de molt més ús que mòlt, i supose que per això es va decidir accentuar la menys usada. El mateix cas trobem en tòs (occípit)/tos (acció del cos). Entenc que també per freqüència. Trenca completament el segon criteri, però en fi, suposem que ha sigut per una bona causa.
El primer criteri, que em sembla més clar i universal (atés que el timbre de la vocal pot variar entre dialectes, parlars i fins i tot idiolectes, però la tonicitat quasi no canvia mai), es trenca en casos com véns (verb vindre)/vens (verb vendre). Paraules completament homòfones, però una se n’accentua i l’altra no. La mateixa situació ocorre en bóta (recipient per al vi)/bota (tipus de calçat).
Entenc que es vullga ser extremadament precís en l’escriptura i evitar ambigüitats, però hem de tindre en compte dos qüestions. Una, que els casos en què estes paraules poden ser mal interpretades són molt, molt escassos. De fet, si foren molt freqüents, ja la llengua parlada n’hauria desfet l’ambigüitat d’alguna manera; això no ha passat. I dos, que haver de recórrer al significat per a diferenciar l’escriptura d’una de les dos paraules del doblet implica, d’una banda arbitrarietat (no hi ha cap raó per posar accent a una paraula i no a l’altra), i d’altra banda la necessitat de l’ús de la memòria per a recordar quina de les dos paraules ha de portar l’accent. Quan es llig molt, es pot reduir la freqüència en què eixe problema apareix, però hi ha paraules molt poc usades que poden presentar problemes precisament per la raresa. Pensem en la paraula deu amb significat ‘font’. Haurem d’escriure la deu del saber o la déu del saber?
Això em porta a la pitjor de les excepcions: quan els dos criteris se’n van en orris. Quan paraules homòfones s’escriuen de manera diferent, però paraules amb diferent pronunciació s’escriuen igual. Vegem-ne dos exemples. El primer, el doblet mes/més. Més amb accent sempre significa l’adverbi de quantitat, tònic i amb vocal tancada. Tanmateix, mes pot significar ‘part de l’any’ (tònic, vocal tancada) o pot funcionar com a conjunció, amb vocal àtona (em va dir que sí, mes pot haver-me mentit). Ja hem fet esclatar el primer criteri. Farem el mateix amb el segon: tornant a la paraula esmentada abans, déu (vocal tancada) vol dir divinitat, però deu pot significar ‘font’ (vocal tancada), una forma del verb deure (vocal tancada), o... un numeral (vocal oberta). Coherència? No en tenim massa, no en demaneu.
Amb el nivell d’estandardització arribat amb els mitjans de comunicació, fer qualsevol reforma ortogràfica per posar-hi una mica d’orde sembla bastant complicat. No obstant això, el que jo proposaria (en la meua opinió com a llec en la matèria) és una simplificació i quedar-nos només amb els dos criteris esmentats, sense fer-hi cap excepció. Aleshores escriuríem de la següent manera:
  • Atés que be (oberta) vol dir corder, escriurem tant per a l’adverbi i substantiu (ho has fet molt bé) com per a la lletra (això s’escriu amb bé).
  • Deu sense accent implicaria vocal oberta segons el segon criteri, així que només vol dir el número 10. Per això, déu amb vocal tancada marcada en l’escriptura serviria per a tota la resta de significats. No déu arribar massa tard.
  • Seguint el primer criteri, més implica vocal tònica, així que la part de l’any s’escriuria amb accent: octubre és el més del meu aniversari.
  • Atenent a l’existència de la conjunció condicional àtona si, haurem d’escriure amb accent tots els significats tònics: sempre parla de sí mateix. Aquella ciutat es trobava al sí del país. Esta obra està en sí major. (Noteu que esta darrera incoherència, la de la nota musical, és present també en castellà).
  • Te sense accent és un pronom personal feble: no te la vaig donar perquè l’havia perduda. Aleshores, les tòniques hauran d’anar amb accent: vols beure una mica de té? Això s’escriu amb té.
  • La pitjor barreja de les normes actuals ocorre en la paraula son. Deixarem son sense accent per a la paraula àtona (son pare no té nas). Amb accent marcarem les paraules tòniques, que, a més, es diferencien en el timbre: estos llibres no són gens xicotets. Hui m’he alçat enjorn i tinc molta sòn.
  • I, per descomptat, les paraules completament homòfones i sense homògrafes, seguiran les regles corrents d’accentuació. Això llevaria l’accent de paraules com bóta, féu, móra, nét, rés, sòl, véns i vés, per exemple.
La força del costum és molta, així que està clar que ara que la llengua està per tot arreu, molt poca gent veuria els avantatges d’aquests canvis. I pot ser que no siguen tan importants o necessaris com per a tirar-los endavant. Però pense que així s’hauria d’haver fet des d’un començament. O potser d’una manera diferent, qui sap? Però sempre mantenint i seguint un únic sistema, i no la barreja que tenim hui.