dimecres, 31 de juliol del 2013

L'andalús (2)

Bé, el promés és deute, així que ací sóc un altre cop per a explicar el que pense de l’andalús.
Ja vaig explicar que em molestava força l’actitud que es té arreu de l’andalús no només fora d’Andalusia, sinó també a dins. I tot això no té més que un motiu: el desconeixement, la ignorància sobre la nostra llengua, sobre allò que parlem.

I dic la nostra llengua i dic bé, perquè senzillament, dir la nostra llengua no vol dir res del fet que siga una llengua exclusiva o no ho siga. Vaig llegir fa temps, al pròleg d’un llibre de gramàtica castellana, que un cert escriptor, el nom del qual no conec, parlava que escrivia en llengua cubana. I ho feia correctament, perquè al cap i a la fi, escrivia en la llengua que parlen els cubans. Voler imposar un únic nom per a una llengua és una mica imperialista, no creieu?

Si vull dir que parle andalús, estic en el meu dret, perquè allò que parle és la llengua que vaig aprendre on em vaig criar, a Andalusia. Per tant, parle l’andalús.

És la mateixa llengua que el castellà?

La meua resposta és, sí i no.

I he de dir ben clar, NO, perquè tots els motius que ens donen sempre per a defensar la unitat de la llengua, la nostra pertinença a la llengua castellana, són majoritàriament falsos. Tothom sap que Andalusia no va ser buidada després de la guerra santa castellana (conquesta militar, digueu-li com vulgueu, allò de Reconquesta és incorrecte). Existixen escrits sobre este tema, i si haguera estat buidada, no tindria sentit una expulsió dels moriscos el 1609. Aleshores, una Andalusia plena d'andalusins (podem dir-los andalusos, no?) i que es va intentar repoblar amb dubtós èxit (com reconeixen els historiadors), no crec que haja agafat la llengua dels castellans tan fàcilment. Ans al contrari, la llengua d’aljamia (el mossàrab) es va mantindre molt viva. D’este mossàrab descendix el que parlem avui els andalusos, amb certes influències externes, és clar.

Ara, també he respost que sí. És un sí amb reserves, però. Sí, perquè els més de cinc segles d’ocupació i aculturació castellana a Andalusia han fet que ambdues varietats hagen convergit, s’hagen apropat en comptes d’allunyar-se. El castellà ha aprés mots andalusos, i l’andalús ha agafat moltes paraules castellanes. El sí és amb reserves, perquè mentre que nosaltres entenem i acceptem els usos localistes castellans, les estructures i particularitats gramaticals que són exclusives d’allà (com ara el leísme), ells no fan el mateix amb les nostres. La normativització i normalització del tan celebrat castellà (ara rebatejat en espanyol per a glòria del nacionalisme roig-i-groc) s’ha fet completament d’esquena a l’andalús, ignorant-lo i minoritzant-lo. Dient-nos que parlem malament, que només parlem ‘un dialecte’, i que som uns incultes per fer servir estes estructures gramaticals que, per un motiu o altre, no han arribat a quallar a Castella o no han volgut aprendre els castellans.

Parlem ‘un dialecte’, sí... ‘un dialecte’ que els castellans obliden que va ser el parlar de prestigi al segle XVI. En eixa època parlar el castellà era de pagés, la gent important, amb diners, parlava l’andalús. I només cal mirar a Amèrica per a veure’n una demostració. La primera colonització d’Amèrica es va fer en andalús. Quan el castellà va passar a ser el dialecte de prestigi, este canvi només va afectar els llocs més en contacte amb Castella: les capitals dels virregnats, els voltants de Ciutat de Mèxic i Lima, principalment, que són els llocs que més ‘castellà’ parlen. Els llocs més allunyats, amb menys contacte, seguixen parlant hui una llengua que més podríem dir ‘andalusa’ que no ‘castellana’... això ho podem sentir a Santiago, a Buenos Aires, a Sucre, a Cartagena de Indias...

I respost això, passe al segon tema que vaig esmentar al meu anterior article, crec que l’andalús s’hauria d’escriure amb l’ortografia castellana, o en necessitem una de nova?

No veuria cap problema en escriure l’andalús amb l’ortografia castellana... si no ens estigueren sempre negant les nostres característiques. Si l’ortografia tinguera més en compte les nostres particularitats gramaticals i no només les castellanes, no hi hauria cap problema en seguir-la. Per exemple, si ens deixaren ensenyar als nostres nens que les s finals no es pronuncien, que s i c/z sonen exactament igual, que la h no sempre és muda, que la d entre vocals és correcte emmudir-la... la nostra llengua (l’andalusa) es pareix lingüísticament molt al francés en la seua evolució, i prenent esta mesura, la correspondència ortografia-pronunciació seria com la del francés: una escriptura fàcil de descodificar, tot i que difícil de codificar.

Valdria la pena? Es pot debatre molt de temps sobre este tema. Té avantatges i desavantatges. Com a avantatges, veig l’accés directe al gran catàleg de literatura ja existent en castellà i la que s’hi puga escriure en el futur; del mateix mode, no caldria tornar a reescriure (traduir) les obres castellanes i andaluses escrites fins a este moment. Desavantatges... el que ja he dit, que la ortografia i la pronunciació no tindrien una equivalència fonètica, i això faria més difícil escriure correctament. Tanmateix, això ja passa. Els nens andalusos tenen una dificultat major que els castellans per a escriure, per la manca d’equivalència fonètica. El que canviaria seria que almenys no els veuríem vaciŀlar respecte a com parlar.

El que succeïx hui no és això, nogensmenys. Els andalusos seguim en esta situació en la qual la nostra llengua no es respecta i se’ns seguix ridiculitzant. I esta situació ens mou a voler definir la nostra llengua de manera independent a la castellana. Si ells no ens accepten com som, haurem de fer el nostre camí. I això vol dir, una nova ortografia, pròpia nostra, sense haver de consensuar res amb qui no ens ha volgut reconéixer.

M’alegre que la Societat per l’Estudi de l’Andalús estiga treballant tant en este tema... potser en vint anys tindrem la nostra llengua ben normativitzada i estandarditzada com per a lluitar per un reconeixement complet.

dilluns, 29 de juliol del 2013

Visca València valenciana...

En el temps que ha passat des que he començat a conéixer València, he arribat a una conclusió que, encara que pot ofendre més d’un, vull explicar sense gens d’ànim d’ofendre i des de la meua major humilitat de foraster.

València, tot i ser la ciutat més poblada del País i la que més gala fa de valencianitat, és una de les menys valencianes. Entenga’s això com s’ha d’entendre, és a dir, València ha portat la valencianitat a l’esperpent, al ridícul. València només és valenciana quan s’ha d’exagerar. Pense que és aixina en molts aspectes, però l’exemple perfecte és l’ús de la llengua.

A València no es parla el valencià. Molta gent l’entén, i estic segur que molta gent el sap parlar, o no els costaria gaire. Però no gosen fer-ho. El valencià és una llengua que només es parla als pobles; els de la ciutat són molt moderns i cosmopolites per a fer servir esta llengua. Quan es fa servir el valencià a València? En falles. Només en falles. I aleshores en tota la ciutat es veuen rètols escrits en valencià, anuncis publicitaris, els llibrets dels casals fallers... milers de textos, la major part d’ells amb moltes errades gramaticals i ortogràfiques. Però no passa res, perquè es tracta d’una llengua folklòrica i no pas seriosa. Per als afers importants ja tenim el castellà... supose que això és el que pensen els de la capital, començant pel seu govern local.

A mida que t’allunyes de València capital, comences a sentir més sovint el valencià, i te n’adones que la llengua seguix viva. Això va ser un descobriment important per a mi; el primer cop que vaig visitar València, em vaig tornar a Andalusia pensant que el valencià era un gran mite exagerat sense reflex real a la vida diària, que ningú parlava realment el valencià i que es feia servir com a arma llancívola una llengua moribunda només per fer la punyeta als catalans – amb molt més valor simbòlic que real, perquè al cap i a la fi als catalans tant els fa que siguen la mateixa llengua o no... mentre que la llengua a València s’ofega en esta guerra d'identitats.

I encara sort que les següents voltes que hi he anat, he descobert tot un món nou, he trobat gent que parla el valencià a la seua vida diària, he conegut gent que fins i tot no canvia de llengua quan parla amb mi perquè, encara que jo siga foraster, com que l’entenc i el parle una mica, no necessiten parlar el castellà. Això és una alegria, què vols que et diga.

Vaig acabar adonant-me que esta gent que fa servir la llengua com a arma llancívola ni la parla ni la vol saber. I repetixen la singularitat de la llengua sense tindre ni idea d’allò que defensen.

I mentrestant, a València seguix fent-se servir la llengua com a objecte d’atrezzo, present als rètols sobre les façanes, però mai se sent... com l’occità a Tolosa. Crec que no m’han atés mai a València en valencià. Cap cambrer, cap venedor ha parlat amb mi en valencià; he hagut de sostindre conversacions bilingües amb algun empleat del metro, donant-se la curiosa circumstància que qui parlava el valencià era jo, el foraster, i ell em responia en castellà. Una llàstima.Havia llegit fa temps que això mateix havia passat fa temps a la ciutat d’Alacant, una ciutat on aparentment el valencià al carrer és testimonial, malgrat ser de predomini lingüístic valencià. Però hui he tingut una sorpresa agradable: he trobat de sorpresa un vídeo de temàtica valencianista gravat per uns xics d’Alacant, i no en són tres ni quatre sinó molts més. D’allà he començat a investigar i he vist que pertanyen a un casal que promociona la llengua a la ciutat. Potser no estiga tot perdut.

Tanque esta reflexió de hui recordant que això passa perquè deixem que passe. En les nostres mans està que el valencià no es deixe de parlar. Si simplement ens deixem portar, guanyaran ells. Però si fem servir el valencià... donem un motiu més al nostre interlocutor per a respondre en valencià, i arribarà un dia que ho faça... i que ho facen molts més.

A veure si entre tots fem que València siga un poc més valenciana, que no vindria malament, no creieu?

dissabte, 20 de juliol del 2013

Cinc anys

Hui fa cinc anys que em vaig traslladar a Sevilla.

Fa cinc anys que vaig deixar una beca a una gran empresa per un contracte complet a una subcontracta. Vaig canviar la Badia de Cadis per Sevilla, la costa per l'interior. Vaig canviar una vida còmoda i coneguda per una independent i incògnita.

Que el canvi puga haver estat més encertat o menys... no vull ni pensar-hi. Em quede amb tot el que ha passat en estos cinc anys. Amb tota la gent que he conegut i tot el que he aprés d'ella.

I amb les ganes de canviar aviat de lloc com ho vaig fer fa cinc anys.

Ei!

Precisament hui que pensava obrir un blog en LAPAO ibèric, entre i em trobe que ja en tenia un! Això sí, massa oblidat. A veure si escric ací més sovint, així practique el meu iber i parle de les coses que em criden l'atenció ara que viatge sovint a València. Besets!