dilluns, 30 de desembre del 2013

No parles valencià... no siga que ofenga

Recentment he pogut ser protagonista no volgut d’un incident que reflectix perfectament la situació sociolingüística de la llengua valenciana al País Valencià.

A vore, vos explique; amb la meua parella parle indistintament castellà o valencià, segons la situació, el moment del dia, el tema, o un miler de factors que ni tan sols m’he parat a analitzar. Total, si ens entenem de totes maneres, no parem atenció en quina llengua fem servir per parlar amb l’altre.

De manera que l’altre dia em dirigisc a ell per preguntar-li si el sendemà acceptàvem o rebutjàvem una invitació d’anar a Ràfol de Salem. De sobte em veig interromput per una tercera veu, en la qual ni tan sols havia pensat. Una persona del grup, que en eixe moment no estava parlant amb mi, sinó que estava immersa en una altra conversació, s’atura i m’atura per dir que no li sembla bé que parle en valencià amb la meua parella estant ella davant, perquè no ho entén i no se n’assabenta.

Jo, que ni tan sols havia pensat en ella perquè estava parlant amb la meua parella d’un tema absolutament banal i que només ens interessava a nosaltres dos, no hi vaig estar d’acord i li ho vaig fer saber.

Fins ací, tenim un simple cas d’imperialisme lingüístic. Una persona que només parla el castellà ha de queixar-se del fet que jo parle el valencià amb la meua parella, tot i que ella ni estava parlant amb nosaltres, ni era tema del seu interés.

El que ja em sorprén molt més és la reacció a esta situació per part de dos persones valencianes que hi eren davant. Totes dos hi estaven d’acord: parlar valencià davant de gent que no l’entén, és de mala educació. Sempre que hi haja almenys una persona que només parle castellà, cal parlar castellà. Per educació. Independentment que la informació que es vulga transmetre li tinga igual.

Em sorprén perquè la mateixa actitud la vaig trobar en companys valencians d’Erasmus, quan érem a Erlangen. Esta gent estava sempre d’acord que no era educat parlar valencià quan hi havia castellanoparlants monolingües davant. No obstant això, no tenien cap problema a parlar castellà entre ells quan hi havia altres Erasmus davant que no entenien el castellà.

Esta dualitat d’actituds segons es tracte del valencià o del castellà m’entristix. No dic que tota la gent tinga esta actitud ambivalent, però sí que és veritat que, en general, als valencians els inoculen este sentiment des de xicotets. Ja em vaig adonar fa molts anys que els andalusos patixen d’un complex d’inferioritat ensenyat; ara que estic coneixent la cultura valenciana, també he aprés una paraula que ací s’utilitza molt: l’autoodi. Eixa assumpció que el valencià cal amagar-lo, no siga que ofenga a qui no l’entén. El castellà, en canvi, no pot ofendre. Encara no sé per què.

Sentint-ho molt, jo no hi puc estar d’acord. He viscut en llocs on es parlaven moltes llengües, i treballe en una empresa multinacional on la meitat dels treballadors vénen de França. No tenim eixa mena de problemes. No parlem tots en anglés “perquè tots ens entenguem”. No ens ofenem perquè es parle una llengua que no és la nostra.

Però per a això cal que uns toleren i que altres valoren. Que uns toleren que existixen altres llengües igualment vàlides i respectables, i que els altres comencen a valorar la seua cultura pròpia. Pareix que Espanya ho ha fet molt bé ensenyant als valencians que la seua llengua no mereix respecte. Ara caldrà que s'adonen que això és mentira.

dissabte, 21 de desembre del 2013

Jacobinisme lingüístic... en el català

Com bé vos he anat contant darrerament, he estat llegint els llibres d’Els jocs de la fam en català. Així puc millorar el meu nivell, aprendre nou lèxic, acostumar-me a certes expressions, etc.

Podem dir, però, que la traducció no és perfecta. No entre en si s’hi ha mantingut bé el significat d’allò que l’autora volia dir, perquè no he llegit els llibres en versió original. No obstant això, els traductors han comés errades gramaticals importants. La diferència entre “l’hi” i “li” no la tenen molt clara i s’hi lligen moltes frases on diu “l’hi” i hauria de dir “li” en el seu lloc.

Deixant de banda això, una cosa que no m’agrada gens és que moltes coses no s’han traduït normativament. No s’ha fet servir català normatiu... s’ha fet servir barceloní coŀloquial. Ja sabem que els coŀloquialismes formen part de la llengua, però posseïxen un defecte: en general, són massa locals. Quan una llengua només la parla una comunitat ben cohesionada, això no ha de ser un problema, però en una llengua com el català, parlada per sis comunitats diferents de parlants, amb diferents concepcions de la llengua, i amb diferents mitjans de comunicació que n’estenguen l’estàndard, l’ús dels coŀloquialismes ha de ser fet amb molta cura.

Un parlant de valencià que estiga llegint un llibre en català i de sobte es trobe amb esta frase,

“La Cressida i en Gale insisteixen repetidament a convence’m.”

el primer que pensa és que això està malament escrit. I si és algú amb nocions de la llengua, la seua reacció és de “WTF estava pensant el traductor”.

Això és una cosa que, freqüentment, els parlants de català central (i, moltes vegades, els catalans en general) obliden. Els parlants en general ho poden oblidar, però algú la feina del qual consistix a publicar material, a difondre la llengua, no s’ho poden permetre, o no haurien de fer-ho.

Fa dies vaig llegir una discussió a Facebook, precisament al fòrum de traduccions, on alguns traductors (usuaris voluntaris) es queixaven que algú havia traduït “Tell us...” com “Digue’ns...”. Això sona bé a oïdes catalanes, però en altres territoris no. Els catalans hi responien que el Facebook té un to coŀloquial. Però no és just ni equitatiu fer que el to coŀloquial només arribe proper a una part de la població, tot alienant-ne la resta; com bé hi argumentaven els valencians, digue’ns no és normatiu; només s’hi admet digues-nos i dis-nos.

D’açò, en deu tindre molta culpa l’aïllament mediàtic de Catalunya, no només buscat per ells, sinó propiciat des de fora. Els mitjans de comunicació en català fan servir quasi exclusivament el dialecte central, ignorant-ne la resta. I això dificulta la intercomprensió, senzillament per la mancança d’exposició.

Vaig llegir fa temps un acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola que deia que una telenoveŀla feia molt més per la unitat de la llengua (castellana) que qualsevol acadèmia. I té raó: la popularització de les telenoveŀles a la televisió, els anys 80 i 90, ha fet que molta gent deixara de percebre com a alienes paraules d’ús comú a l’altre costat de l’oceà, i ha facilitat que la gent les entenga, encara que no les faça servir.

Em pose a mi mateix d’exemple, i a la gent de la meua edat que, de xiquets, veien els dibuixos animats. Doblats majoritàriament a Amèrica, en una versió geogràficament deslocalitzada, però amb moltes paraules i expressions l’ús de les quals és majoritari en els països americans de parla castellana. També véiem sèries fetes a Mèxic, com ara El Chavo del Ocho. I vam assumir eixes maneres de parlar com a pertanyents al nostre sistema lingüístic; d’altra banda, això no va canviar la nostra manera de parlar ni el nostre accent.

Per això, seria una molt bona notícia que TV3 es decidira a emetre telesèries valencianes. No crec que ho facen, perquè a Catalunya se’n produïxen moltes i bones, però no estaria malament emetre’n almenys una valenciana. Una de l’estil de l’Alqueria Blanca, de la mateixa qualitat, però fent que tots els personatges parlaren en valencià.

(Per descomptat, això no lleva que les emissions de TV3 al País Valencià i a les Illes Balears s’haurien de reprendre al més prompte possible, i que la RTVV ha de tornar a emetre).

No res d’això s’ha fet, i mentrestant, molts, molts catalans encara no saben el que és un poal, un espill o una granera. Quan els ens de radiotelevisió públiques coŀlaboren en iniciatives d’este tipus, realment s’estaran dedicant a estendre i normalitzar l’ús de la llengua. Fins aleshores, només estaran estenent l’ús del dialecte (central, valencià, mallorquí, o el que es tracte).

PD: No vull acabar sense esmentar l’exemple de Ràdio Arrels, a Perpinyà, Rosselló. No sé si es deu més a mancança de recursos o a una veritable voluntat integradora, però en esta ràdio se sent, a banda del rossellonés, almenys el central i el valencià, pel que hi he pogut sentir quan l’he sintonitzada. Este és un bon exemple.

divendres, 20 de desembre del 2013

Crítics de l'AVL

Moltes vegades em fan pena els catedràtics de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Sembla que ningú no valore el seu treball, ni d’una banda ni de l’altra.

I si a l’última entrada vaig atacar els blavers, hui ho faré amb l’altre grup, els panques.
No és per res, tot el món sap o pot entendre que els blavers ataquen l’AVL. Al capdavall, són una institució creada des del govern per a protegir i fomentar la llengua valenciana, tot garantint la convergència amb la resta dels dialectes dels països de parla catalana. A més, continuen la tradició marcada per les normes de Castelló. Tots estos motius expliquen que els blavers no se l’estimen molt.

El que no entenc són les queixes continuades dels pancatalanistes. Molts d’ells es limiten a dir que la raó d’ésser de l’AVL és absurda, que amb l’Institut d’Estudis Catalans ja n’hi ha prou.

Crec que esta visió centralista de la llengua no és gens positiva. El valencià és una varietat bastant important en nombre de parlants dins de la llengua catalana, i per eixe motiu, crec que no sobra un organisme que ordene i normativitze els usos i les paraules més comuns al País Valencià.

Pense que, a més, servix per a aconseguir una identificació com més propera millor entre el parlant i la normativa. Si el parlant sent que ha de canviar massa coses per a poder cenyir-se a la normativa, segurament passe d’ella. Açò té conseqüències que depenen de la situació sociolingüística. En un lloc amb bona autoestima com a poble, pot derivar en la creació de normes alternatives, com ha passat a l’antiga Iugoslàvia, on Croàcia, Sèrbia i Bòsnia seguixen normes diferents per al mateix idioma, i el consideren com a tres (o quatre, o cinc) llengües independents, tot i que la resta del món sàpia que són el mateix. Del mateix mode, va passar a Xile a finals del segle XIX, quan es va crear una normativa diferent per al castellà xilè.

Al País Valencià, tanmateix, la situació és molt diferent. Parlem d’una societat on els parlants monolingües de valencià són virtualment inexistents (n’hi ha, però són tot gent major; els joves tenen un molt bon comandament de castellà), els parlants de valencià són bilingües (més aïna diglòssics). Si a esta classe de parlants els allunyes el model de llengua que intentes normalitzar, mai no s’hi sentiran identificats i, per tant, s’alienen del valencià, tot plegat.

Per això mateix, la normativa que propugna l’AVL, que accepta molts usos coŀloquials valencians, em sembla molt encertada. Arreplega les formes més importants i usades del valencià, sobretot les que tenen testimoni en els autors clàssics; vetlant alhora per la unitat de la llengua i per la mútua intercomprensió entre els usuaris de tots els dialectes. S’esforça a trobar eixe equilibri que dóna com a resultat un model que és alhora proper, cohesionant i que fa accessible la literatura clàssica.

I, a banda d’això, les publicacions de l’AVL són molt bones i didàctiques. La gramàtica normativa de 2006 és increïblement instructiva. Espere ansiosament que publiquen el diccionari, que deu estar per arribar.

Un altre dia vos parle del jacobinisme.

dimarts, 10 de desembre del 2013

El desamor acadèmic dels blavers

Bé, hui parlaré d’un dels meus temes preferits, els blavers i el seu estrany comportament lingüístic.

I no em referisc a l’amor dels peperos per passar-se al castellà i defendre que el valencià no és català fent servir sempre la llengua de Cervantes, no. Em centraré en dos actituds concretes per part de persones secessionistes quant a la llengua de Ausiàs March.

Moltes vegades necessites algun tipus de programari per a fer alguna cosa, i arribes a alguna web que te l’oferix. En molts casos, si el programa té traducció a diferents llengües, tenim la sort de trobar-lo en català, quasi sempre traduït seguint la normativa del català oriental, tot i que de vegades trobem traduccions al valencià, marcades amb les sigles AVL o amb el glotònim “català-valencià”. Fins ací, tot normal. La cosa es posa divertida quan ens trobem que el programa també ha estat traduït al valencià per algun coŀlaborador desinteressat, amb una ortografia que ens crida una mica més l’atenció, per inusual.

Esta ortografia, generalment, es pot reconéixer fàcilment per alguns trets característics: absència quasi total d’accents, i els pocs accents que existixen són en el sentit contrari a les Normes de Castelló (s’hi veuen paraules com “Valéncia”); absència total dels grups -tg- i -tj-; verbs acabats en -isar; entre altres peculiaritats.

El més divertit és que molt d’ells estan identificats com a “valencià (RACV)”... però fa anys que la RACV ja no propugna eixes normes tan cridaneres, sobretot pel que fa als accents. Molts d’estos blavers i les seues pàgines i traduccions s’han quedat en els llimbs ortogràfics, però en la major part dels casos, ni tan sols se n’han assabentat. Sembla que, tot i ser partidaris de la RACV i les seues normes, no la seguixen de molt a prop.

Reconeguem que estes persones, les que s’han parat a traduir el programari, han fet un veritable esforç de normativització, tot i que el suport acadèmic que tenien al darrere els haja abandonats; almenys han llegit i saben que en algun moment de la història, eixes normes tenien un cert suport. Fins a cert punt, són gent “llegida”. Tanmateix, hi ha un comportament blaver molt més curiós -i més ignorant- que passaré a descriure ara.

Per Twitter interactue amb molta gent. Principalment és gent d’esquerres, però moltes vegades en veig de dretes, ja siga perquè els han repiulats o perquè he arribat a alguna conversa on participen. I d’esta gent de dretes, n’hi ha un munt que no fan servir el valencià normalment, però quan ho fan no sembla valencià. No perquè no s’atenguen a cap normativa, que en registres coŀloquials ja sabem que no s’ha de ser estricte, sinó perquè rebutgen paraules i formes genuïnes en valencià per substituir-les per altres de castellanes.

Vos en posaré un exemple: l’altre dia vaig vore com un d’estos blavers responia a un altre usuari de Twitter que “avergonyixen” no era valencià sinó català, i que en valencià es deia “avergonyen”. Exactament així. Fins a on sé (corregiu-me si m’equivoque) només existixen dos ens acadèmics que hagen documentat el que és valencià i el que no, els de l’AVL/IEC que defenen la unitat de la llengua, i els secessionistes de la RACV. La normativa de l’AVL/IEC la conec molt bé a este respecte, així que com a estudiant curiós i interessat per saber més del valencià, vaig anar corrents a la pàgina web de la RACV (els anys de generoses subvencions del govern del PP a esta institució han aprofitat perquè establisquen una pàgina web molt còmoda per a buscar-hi paraules i conjugacions). Resultat de la recerca: tant els secessionistes com la normativa oficial hi coincidixen. “Avergonyen” no és cap forma vàlida en valencià, segons cap de les normatives. I a mi, la veritat, és que em fa pudor de barbarisme.

(Vos posaria la piulada, però l'usuari la va esborrar després que li mostràrem que no tenia raó)

I hi afig un detall del diputat del PP José Císcar. Una vegada, el vaig sentir dient “no hi ha ninguna fetxa prevista”. Després de comprovar-ho, confirme que “fetxa” no apareix al diccionari secessionista. És, directament, castellà.

Arribe a la conclusió que molts d’estos defensors de la llengua valenciana-i-no-catalana com aquell de Twitter (o Pepe Císcar) no en tenen ni idea i només repetixen un argumentari ideològic sense cap interés per la situació real de la llengua. És a dir: parle el valencià molt malament perquè ni tan sols el conec, així que quan alguna cosa em sona estranya, ha de ser català-i-no-valencià, tot i que es tracte d’una forma genuïna reconeguda per tots els experts, fins i tot els secessionistes.

Estos dos comportaments ens porten a una reflexió sociolingüística molt més fonda. Si, com veiem en el cas del castellà, la gent tergiversa i desnaturalitza el paper lingüístic de l’acadèmia i la pren com un ens prescriptiu i estricte (concloent en una situació de “més papistes que el Papa”, pontificant sobre el que és correcte i el que no), en el cas del valencià la situació és més greu, per culpa de la politització que ha patit. I és que esta politització i el consegüent ús ideològic de la llengua han portat a molts blavers a desentendre’s del que recomana l’Acadèmia que suposadament seguixen. És una llàstima, perquè tot i que les seues normatives siguen massa particularitzants i divergents amb la resta dels dialectes, part del treball de la RACV és molt útil com a descripció de la llengua oral i coŀloquial que hui es parla al País Valencià (fent servir terminologia del segle XIX, el valencià com ara es parla).

En fi, que estos defensors tan agressius de causes perdudes... ni tan sols es documenten per defendre allò que creuen. Teniu una mica de dignitat, per favor.

diumenge, 1 de desembre del 2013

RTVV maltractada, saquejada, torturada i finalment... assassinada

Doncs la història no ha tingut un bon final. Creen la RTVV, la van convertint a poc a poc en el seu instrument de propaganda. Creen la llista de paraules prohibides. Seguixen amb la revisió dels textos de notícies. Continuen amb la coŀlocació d’afins al partit en llocs de treball a dins. I acaben amb un ens de radiotelevisió que no veu ningú amb un mínim d’exigència i d’esperit crític (o que no li agraden les peŀlícules de vaquers).

Què passa després? Que, com que tens forats a les mans i no saps més que malbaratar tots els diners que tens a l’abast (i els que no, d'ací ve el deute), acabes amb una economia al límit de la fallida. Intentes retallar despeses i despatxes mil treballadors d’RTVV per aconseguir gastar-hi menys, però com que eres un poc inútil i, com diem al meu país, “no aprofites ni per a estar amagat”, fas un ERO irregular i el jutjat te’l rebutja.

Ja, és cert. Això t’ha fet mal en l’orgull. Llavors, què fas? L’estratègia del “m’emprenye i no respire”. És a dir, tanques l’RTVV. Com que no et deixen fer-hi el que vols, la tanques. Et té igual que els sindicats tinguen una proposta per a fer un ens radiotelevisiu més barat. Tant et fa que tancar-la siga molt més car que mantindre-la oberta. I, sobretot, ja ni t’importa que la gent, els votants, els que t’han permés arribar on eres, no vulguen que la tanques. T’emprenyes i la tanques.

Òbviament als treballadors, a qui has estat censurant i amenaçant durant anys, no els fa gens de gràcia que ara vulgues despatxar-los. Molestos que són. I desagraïts, fixa’t que se’ls acut criticar les teues polítiques i directament a tu, per la televisió. Això no ho pots permetre, és clar, i no saps com traure’t del damunt este problema que t’ha caigut, per la teua mateixa incompetència. Tu saps que és per això, però no ho reconeixeràs, Déu et guard. Així que ho portes a les Corts, on saps que tirarà endavant perquè hi tens majoria absolutíssima i pots fer i desfer tot el que vols al País Valencià a la Comunidad Valenciana, que l’altre nom et fa patir convulsions. Crees un decret màgic per a dissoldre l’RTVV i el sotmets a votació. Per descomptat, ix aprovat. Se n’assabentaran, eixos treballadors desagraïts! Què s’han cregut!

Però tenim un xicotet problema, i és que no pots esperar el curs normal de les coses... poden tardar mesos i estan fent molt de mal a la teua imatge pública. El tancament ha de ser ja. Així que fas que els teus ministres es reunisquen i publiquen un número especial del DOCV. A mitjanit talles el senyal de ràdio perquè el tens externalitzat, però la televisió et costarà una mica més. Encara sort que ho faràs de mitjanit i ningú no se n’assabentarà, estan tots dormint, ja quan s’alcen voran que no hi ha Canal 9. Si és que eres un crac!

Ai, però no t’has adonat que a l’hora que has tallat la ràdio, estan fent el programa de més audiència, un d’esports. Com se t’ha passat? Potser perquè mai no t’ha importat la ràdio ni la televisió valencianes, perquè sempre has governat d’esquena al poble. Ara molta gent se n’haurà assabentat que estàs tancant RTVV. Ràpid, envia-hi la policia, i un tècnic que talle les emissions.

Però en el temps que tarden a arribar-hi, has perdut posicions. Els presentadors dels canals de televisió ja n’estan parlant. La policia hi arriba, però ràpidament es veuen envoltats per un grapat de treballadors, de membres d’associacions civils (a qui no convidares al teu acte del mes passat), de polítics de l’oposició i de gent del carrer. Ara el mateix Canal 9 mostra el que està passant a Burjassot, i no és bonic.

Que s’encarregue la policia. Però de nou t’equivoques... perquè els treballadors no ho posen fàcil. La policia no pot accedir al centre de control. Envies un e-mail dient als treballadors que no han d’anar a treballar, però és massa tard perquè ja hi són. El tècnic arriba a Burjassot escortat per la policia. Com que no pots accedir al centre de control, demanes una orde de desallotjament, però te la rebutgen. El tècnic es nega a tallar el senyal. Res no t’està eixint com esperaves... sembla que no ho tenies tan ben pensat com creies, la veritat.

Quant a l’opinió pública, no importa, penses. Deuen estar tots dormint. És clar, no t’imagines que durant tota la matinada, Canal 9 està sent el canal més vist ininterrompudament al País Valencià. I no només això, sinó que el senyal de Canal 9 està sent retransmés per 3/24 (maleïts catalans!) i per diverses pàgines d’Internet. Tot el món pot vore les imatges de la policia prenent les instaŀlacions d’RTVV. Les imatges de com la policia autonòmica, eixos que obeïxen tot el que dius sense orde judicial (ni la necessiten) mantenen segrestats els que estan a dins i no deixen entrar ningú més. Segurament algú del partit et renye dilluns, o dissabte mateix, depén de com d’emprenyats estiguen per la teua bestiesa.

Ja només queda esperar que les coses ocórreguen, la destrossa ja està feta, ja s’ha fet de dia i molta gent ha posat el televisor. S’han trobat amb les mateixes imatges a NOU i a NOU24, unes imatges que criden l’atenció. Després t’assabentaràs que a eixes hores van arribar al 49% de l’audiència.

Té igual, demanes una orde de desallotjament a algú que saps que te la donarà, i l’aconseguixes. Una jutgessa amiga teua, Núria Martínez, te l’ha concedida. Ja només queda que la policia vaja amb ella al centre de Burjassot i el desallotge, ja eixos desagraïts a qui has fet el favor de donar-los treball a la teua tele, no tenen res a fer.

Veus pel televisor com la policia entra a riuades en l’edifici mentre tots els presents criden que “açò és un colp d’estat”. Tot això gràcies a tu. Per sort, de sobte se’n va la imatge i es queda tot en negre. Ho has aconseguit.

Ara només et queda arreglar el que queda de la desfeta. Els diners que hauràs de pagar per tancar una televisió per una encabotada teua, incloent-hi contractes de drets d’emissions fins a l’any 2020. Els diners amb què hauràs d’indemnitzar les cadenes que has tallat alhora que RTVV, és a dir, Mediterráneo TV i Metropolitan TV. També has tallat el servici d’emergències 112, esperem que no es muira ningú, que també seria culpa teua...

Alberto Fabra, eres un màquina. Tot el que fas, ho fas malament. Has entrat en la història del País Valencià, segurament com el pitjor president que ha tingut. Penjaran la teua foto per recordar-te, ho saps. Però al revés, com et mereixes. Com Felip V.

divendres, 29 de novembre del 2013

Cultura democràtica... o mancança d'ella

Últimament pense molt en açò, en la mancança de cultura democràtica. En este article em centraré en la situació del País Valencià, tot i que no la conec especialment bé. Però moltes de les coses que ací esmente són aplicables, malauradament, també al meu país, Andalusia, i a altres nacions que ara per ara es troben a dins de l'Estat espanyol.
Faré ací un recull de coses que m'han sobtat i em semblen massa cridaneres, en sentit negatiu.
- Tenim, d'una banda, un partit al govern que porta díhuit anys governant, catorze d'ells amb majoria absoluta, i que a més seguix sent el que té major intenció de vot a les enquestes. Després que hagen imputat a molt dels seus imputats i alts càrrecs, després que es demostrara que hi existix una comptabilitat en negre a dins del partit, després que s'haja vist clarament com beneficiaven empreses i empresaris afins al partit, i com utilitzaven empreses públiques per enriquir-se.
- Tenim eixe mateix partit que ha afeblit la sanitat i l'educació públiques, ha fomentat els concerts amb organismes privats de sanitat i educació, per fomentar-ne la manipulació mercantil i desviar fons públics a empreses que s'hi dediquen, en la seua major part dirigides per amics dels governants.
- Tenim que eixe partit ha fet servir la radiotelevisió pública valenciana com a arma propagandística, prohibint-hi l'expressió a la part de la societat valenciana que no combregava amb les seues polítiques, vetant-hi les paraules que no els agradaven, modificant la realitat al seu gust. I, com a empresa pública, els ha servit per a endollar-hi molts amics, portant l'organisme a una insostenibilitat que els ha forçats a despatxar-ne els treballadors més útils, per a deixar a dins molts dels amics endollats, i aconseguint pel camí que l'esmentada radiotelevisió pública perdera audiència fins a l'absurd.
- Tenim que eixe partit s'havia encabotat en fer fora eixos treballadors d'una manera grollera i irregular, i davant l'obligació judicial de readmetre'ls, trenquen la baralla i tanquen la radiotelevisió, fent gala de la seua majoria absoluta al govern. I per a tancar-la, s’afanyen tant com poden i acaben enviant la policia a desallotjar els treballadors de les instaŀlacions d’RTVV, sense comunicar-los res que es produirà el tancament.
- Este partit de què parlem, a més, porta per bandera la construcció de grans complexos i la celebració de grans esdeveniments, que costen molt cars, estan malament fets i tenen una rendibilitat econòmica més que dubtosa... però sempre adjudicant la seua construcció a gent afí al partit. Podem parlar de Terra Mítica, de la Ciutat de les Arts i les Ciències, de la Fórmula 1, l’Aeroport de Castelló...
- Eixe mateix partit del govern ha demanat en massa l’indult d’un dels seus condemnats. En paraules d’un important membre del partit, “porque es amigo mío”. No importa que siga un lladre.
- Sense oblidar que eixe partit mai no assumix responsabilitats polítiques. S’han malbaratat milers de milions d’euros de diners públics, i ningú no ha dimitit per això. Per favor, han mort 43 persones al pitjor accident de metro de la història de la Península Ibèrica, per culpa de la falta d'inversions, i no només ningú no ha dimitit, sinó que a més, han intentat comprar el silenci de les familiars de les víctimes endollant-los en empreses públiques. Però els responsables seguixen en els seus càrrecs, vivint dels diners públics i enriquint-se encara. Amb 43 morts damunt ells.
- Eixe partit, encara, té la intenció de vot més alta a les enquestes electorals.
Però és que no tot és cosa del govern.
- Resulta que l'arquitecte més beneficiat per les polítiques de despesa exagerada del govern del PP per a construir grans edificis malament fets i del tot innecessaris, anomenat Santiago Calatrava, quan es critiquen les seues obres pels seus nombrosos defectes, dóna la culpa als comunistes.
- Resulta que un dels diputats imputats del PP per un greu cas de corrupció, abans va ser conseller pel PSPV. ¿Això com s’entén? ¿Com s’ho menja la gent?
- Resulta que la gent està molt contenta amb totes estes obres, que han costat molt més del que s'hi va pressupostar, perquè han fet que València estiga al mapa. Té igual que molt poca gent les visite o que no complisquen les normatives de seguretat.
- Resulta que tenim un grup violent, armat i terrorista, anomenat Grup d’Acció Valencianista (GAV), que no només no és perseguit per res del que fa, sinó que rep subvencions i ajudes del govern i d’altres institucions. Han fet atemptats, han posat bombes... i no han sigut perseguits ni atrapats. De fet, els seus atemptats han tingut com a conseqüència que els que havien de defendre les víctimes, acabaren cedint a les seues prerrogatives.
Entenc que venim de quaranta anys de dictadura, de callar davant tot i de pensar que no hi podem fer res, davall pena de multa, castic, tortura... però de la dictadura ja han passat altres quaranta anys. I el fet que la majoria de la gent veja tot açò com una cosa normal, natural, que no es pot canviar, porta a pensar que no tenim cap mena de cultura democràtica. Acceptem la corrupció com un destí inexorable de la nostra societat, i mirem cap a altre costat com si fórem aliens a eixe problema. I si, a més, tenim algun familiar que se’n pot beneficiar, li fem costat. ¿En què ens hem convertit? ¿És esta la societat que volem?
Esta situació és el nostre fracàs com a societat, almenys com a societat democràtica. Si volem erigir-nos en exemple de societat corrupta on els valors principals són el robatori i trepitjar al que pensa diferent, ho estem fent genial. Però si el que volem és democràcia de veritat, hauríem de fer canvis, i fer-los ja. Esta gent és corrupta perquè no ens hem dotat d’instruments eficaços que eviten la corrupció i que facen difícil robar i defraudar.
No obstant això, la cultura democràtica seguix mancant en este país. Com vaig llegir fa poc, del país que Fuster va dir que calia construir, només en tenim el terreny. I estos del PP, l’únic que fan és tirar-hi sal. Per a conrear la democràcia, cal que tots ens hi impliquem. ¿Creieu que una gent que ha tingut tan poc respecte cap al país, cap als ciutadans, i cap als que pensen de manera diferent... s’hi implicarà? ¿Creieu que amb una gent que mai no ha buscat el consens amb les altres forces polítiques, es pot comptar per a qualsevol projecte nou? I el pitjor és que una gran part de la societat els dóna suport.
¿Quina eixida ens queda?

dimarts, 26 de novembre del 2013

Cine: En flames

Este dissabte he vist l’esperada segona peŀlícula de la trilogia de llibres Els jocs de la fam.

Fiquem-nos una mica en context: jo no coneixia ni estes peŀlícules ni estos llibres, fins que l’any passat em van convidar a vore’n la primera part, que estava encara al cine. No sabia quin era el tema ni de què s’hi parlava, però una vegada vaig estar a dins, m’agradà molt l’argument. De totes maneres, allà es va quedar, i no me’n vaig recordar més durant mesos.

No obstant això, quan fa poc vaig voler millorar el meu valencià i hi vaig buscar literatura, vaig mirar per damunt un llistat de llibres, i este em va cridar l’atenció, precisament perquè ja n’havia vist la peŀlícula. I com que havia passat tant de temps des que la vaig vore (un poc més d’un any), vaig gaudir molt de la seua lectura. Poc després vaig tornar a vore la peŀlícula, esta volta amb una visió diferent, ja que m’acabava de llegir el llibre.

En acabar eixe (que, per cert, em va agradar molt), vaig decidir encetar la segona part. La llàstima és que no la vaig poder acabar abans de vore la peŀlícula, en portava el 70% (quan lliges al Kindle, és més directe saber el percentatge que no les pàgines que en portes llegides). I he de dir que em va agradar molt, no em va decebre gens. És veritat que el llibre i la peŀlícula són diferents; per exemple, el llibre es narra en primera persona, i per això és molt més fàcil introduir-te el context històric en què es desenrotllen els esdeveniments; en la versió cinematogràfica, però, hi introduïxen xicotets talls de personatges parlant que no hi existixen en el llibre, amb la intenció que sàpies per què ocorre el que ocorre.

Els efectes especials, per descomptat, genials, tot i que no és el que jo busque en una peŀlícula. El roín és que ja tinc ganes de la tercera part... el llibre electrònic en català està molt car encara (i passe de llegir-lo en una altra llengua, després dels dos anteriors) i no en faran una, sinó dos peŀlícules, la qual cosa tampoc no m’agrada. L’estrenen l’any que ve, caldrà anar a vore-la.

divendres, 15 de novembre del 2013

La paraula del dia: civada, ordi

Gràcies a Josep Lacreu i al seu Manual d’ús de l’estàndard oral, descobrisc que la paraula civada és un fals amic amb el castellà. Si m’haguera trobat esta paraula en qualsevol text, hauria pensat que és l’equivalent valencià del cereal que en castellà es diu “cebada”. Tanmateix, no és així.

El Diccionari Valencià, de l'Editorial Bromera i la Generalitat Valenciana (1996), definix la civada com “planta herbàcia anual de la família de les gramínies (Avena sativa), amb fulles de color verd blavós i flors i fruits reunits en panícula estesa o unilateral”.

D’altra banda, la traducció del castellà “cebada” és ordi, definit pel mateix diccionari com “planta herbàcia anual de la família de les gramínies (Hordeum hexasticum i Hordeum vulgare), d’arrel fibrosa, tiges robustes, fulles allargades i espigues amb llargues arestes, espícules fèrtils, cereal important, utilitzat en la preparació de la malta i la cervesa”.

Per això, el que desdejune de matí són flocs de civada, mentre que la cervesa es fa amb ordi germinat.

dijous, 14 de novembre del 2013

No aprengues el valencià... no és útil

Conversa (va ser en castellà, la traduïsc) amb un amic meu.

Jo: - M’agradaria estudiar Filologia Catalana, he preguntat a la UOC per apuntar-m’hi, però és massa car.
Ell: - Filologia Catalana, de veres? Això existix?
Jo: - És clar. Què estudia el que vol estudiar la llengua i literatura catalanes?
Ell: - Em pensava que la filologia només existia per a llengües amb molts milions de parlants, com ara el castellà o l’anglés.
Jo: - Home, el català en té deu milions. Però això no té res a veure, si també hi ha Filologia Basca.
Ell: - Doncs quina estupidesa.
Jo: - Em pots dir per què et sembla una estupidesa?
Ell: - Perquè no crec que siga rendible, útil ni beneficiós estudiar el basc.
Jo: - I ho és, estudiar Filologia Hispànica?

No en posaré la resta perquè redundava en els mateixos temes. En una societat monolingüe i fortament nacionalista és difícil fer entendre a la gent que una llengua és una porta al món, és cultura, i no només qüestió d’utilitat. I a més, qui decidix la utilitat d’una llengua? Només depén del nombre de parlants? Si me’n vull anar a viure al País Basc, em serà molt més útil el basc que no l’anglés o el xinés, no creieu?

Esta manera de pensar és difícil de fer entendre en una societat que té com a única llengua el castellà. Estem acostumats a parlar una llengua amb cinc-cents milions de parlants, i al fet que ens bombardegen amb notícies com ara que l’espanyol és la segona o la tercera llengua amb més parlants del món, o que cada vegada s’estudia més com a llengua estrangera. La gent d’ací, sobretot la que no ha estat en contacte amb l’estudi de les llengües (l’anglés no hi compta), només té en el cap la idea que el castellà és una llengua “de primera divisió”, de centenars de milions de parlants, i aprendre llengües de “divisions inferiors”, tot i que les puguen parlar deu milions de persones, és inútil. És una barreja de prepotència (molt espanyola) i ganduleria.

Si hi afegim eixe sentiment nacionalista que el castellà és la llengua d’Espanya i no-sé-quants-països, i el català no té Estat propi (bé, té Andorra, però molta gent ni hi cau, o d’altra banda la menyspreen per la seua mida), ja tenim la conclusió, el valencià/català és inútil. No importa que realment el teu interés siga conéixer i aprendre més sobre la història i la cultura valenciana, catalana o balear. No és rendible, útil ni beneficiós estudiar això.

En estes situacions t’adones de com n’és, de pobre, l’educació en temes lingüístics en estos indrets del món.

PD: m’he centrat en els adjectius “rendible” i “útil”, perquè no vaig voler ni pensar en allò que no és “beneficiós”... m’ofén fins i tot pensar-hi.

dimarts, 12 de novembre del 2013

Actituds davant la llengua

Últimament parle molt amb valencians de diversos tipus. I, friki de les llengües com sóc, és divertit fixar-me no sols en la manera en què parlen, sinó també en la seua reacció davant com parlen els altres.

Encara que últimament em relacione més amb valencians, és cert que la llengua la vaig aprendre fa onze anys ja, al Vallès Occidental, al Principat de Catalunya. I encara que la meua pronúncia ja és més aïna valenciana, encara hi ha alguna paraula que m’ix en català central, també perquè consumisc molts mitjans en català central, ja siguen programes televisius, programes de ràdio (normalment per internet) o textos (revistes, periòdics, llibres, tots tres en paper o en format electrònic).

El que sí que veig, i encara em sobta, és la reacció de molta gent davant paraules o expressions que no són les més usuals, no ja en el valencià, sinó moltes vegades en la seua zona. I el que es fa comunament és rebutjar-les per poc genuïnes o per estranyes, tot i que, en molts casos, siguen les normatives.

Açò m’ha fet pensar i relacionar fets. El castellà és la meua llengua materna, tinc eixe defecte (com diria María José Català), i per això, quan em trobe en situacions com estes, pense en si en el castellà se’n poden donar de paregudes.

L’experiència de ser d’una zona on el dialecte no és el de prestigi m’ho fa més fàcil, perquè els fenòmens sociolingüístics que observem en el valencià sovint ocorren en l’andalús.

En este cas s’evidencia que la unitat de la llengua es troba en un estat fràgil. En el castellà, i sobretot darrerament, els mitjans de comunicació han fet possible que la gent del carrer s’acostume a sentir altres dialectes, especialment americans. Fa uns anys vaig llegir que algú de la RAE va dir “les telenoveŀles fan més per la unitat de la llengua que qualsevol treball acadèmic”. I ara entenc per què ho deia. La gent entén altres dialectes en la mesura que hi està exposada. L’habitant d’un poble de les comarques del sud que no haja sentit mai un català, al començament li costarà entendre’l. Del mateix mode, un andalús rural que no haja sentit mai un habitant del nord de l’Estat, tampoc no l’entendrà de seguida (i pose este exemple perquè molts dialectes americans estan més propers a l’andalús oral que no molts dialectes de Castella).

Ací és on es veu la importància dels mitjans de comunicació. Si d’una banda els andalusos som bombardejats contínuament amb els accents de Castella als mitjans de comunicació, fins i tot als de titularitat autonòmica, al País Valencià passa exactament el contrari. No hi ha cap exposició a accents de fora del territori. No hi ha mitjans de comunicació en valencià tret de RTVV (que esperem que seguisca viva molt de temps). És cert que existixen emissores locals, però tenen poca audiència i normalment se centren en els seus àmbits de cobertura.

Pel que fa a RTVV, sembla que la llengua només existisca de Vinaròs a Guardamar. No hi sentiràs mai ningú parlant amb accents de més enllà de Vinaròs. No hi voràs peŀlícules doblades al català central, ni sèries (encara que el més roín és que tampoc no les doblen al valencià, i preferixen posar-les-hi en castellà abans que en català central).

Abans, almenys, es podia vore TV3 al País Valencià. El govern del PP, anticatalanista i antivalencianista, va decidir amb molta mala llet fer tot el possible perquè no s’hi vera... impedint així que els valencians s’acostumaren a sentir accents d’altres territoris amb la mateixa llengua. Sabien molt bé que això fa més fràgil la unitat de la llengua i afavorix que la gent no s’entenga.

Sempre ens queda el consol que per internet es poden trobar i llegir diversos mitjans que acosten tots els dialectes. No és el mateix, però, perquè quan s’escriu es fa servir la normativa, i les normatives oriental i occidental són properes. A més, els mitjans internàutics en valencià no tenen la mateixa penetració en el públic que pot tindre la televisió; per a trobar-los cal buscar-los i molta gent no s’hi entreté. Al capdavall, tot depén de la consciència dels valencians... i cal treballar molt en això.

dijous, 7 de novembre del 2013

Hipocresia laboral. Tots contra Canal 9?

Anava a escriure un text lingüístic, d’eixos temes que a mi tant m’agraden, però l’actualitat reclama l’atenció.

Han passat dos dies del comunicat del govern valencià al voltant del tancament de Radiotelevisió Valenciana. I en eixe temps hi ha hagut ocasió que ocórreguen tots tipus de coses. La dimissió de la directora, la retirada del PP del Consell d’Administració, i la subsegüent presa de control dels treballadors de l’empresa, provocant un gir complet en la manera de fer els programes i ocasionant que l’audiència se’n triplique.

Este gir complet ha inclòs denúncies clares de temes que el PP havia obligat a amagar quan tenien el control. Denúncies d’implicacions de polítics en trames de corrupció, denúncies de malbaratament de diners, o notícies on la incapacitat i mediocritat del govern no s’amaguen i es diuen així de clar.

Açò ha causat que molts periodistes i opinadors ara vinguen a criticar els treballadors de Canal 9. Ara els ha de caure la tempesta de crítiques per no haver denunciat eixes coses abans, segons diuen els llestos. I per açò vinc a queixar-me ací.

Sí, tenen raó, estes coses cal denunciar-les, perquè han sigut fets molt greus. Les amenaces, la corrupció, la manipulació i la censura (i no només per part del PP; gràcies al periòdic La Veu podem recordar censura lingüística imposada pel PSOE l’any 1990... que bones són les hemeroteques). I s’han denunciat, però la gent que ho ha fet ha rebut represàlies laborals. I ara estan a l’atur, o romanen a RTVV, però amb les seues expectatives laborals limitades, o fent faenes que ningú altre vol. Així ha sigut.

¿Què en fa la resta? Doncs callar. No dir res. ¿És raonable? ¿És defensable? ¿És moral?

Tots els opinadors de qui parlava al començament estan dient que no, que estes coses havien d’haver-les denunciat molt abans i no haver callat durant tant de temps. I hi puc estar d’acord que callar i empassar-se tot el que t’imposen té dubtes morals. Però si hi ha una cosa que manca a estos columnistes, eixa és l’empatia.

Tots vivim en societat, i llevat d’algunes persones de classe molt alta que només es relacionen entre ells, tots sabem a quin món estem vivint, l’estat actual de la nostra societat, de la nostra economia. I tots sabem que trobar faena ara mateix és una tasca prou complicada. I en uns sectors més que en altres. El periodisme, concretament, és un dels sectors més castigats al País Valencià. ¿I estos llestos no coneixen ningú que haja tingut por de perdre la seua faena si s’assenyala a dins de l’empresa? ¿De veres?

És qüestió de tindre els ulls oberts i entendre el que passa al voltant nostre. Jo, personalment, en el temps que porte treballant sempre he sigut dels qui més s’han queixat per totes les coses que estaven malament. Però he conviscut amb la por dels meus companys. Cadascú té una manera de ser diferent, i veient el que hi ha, el que no és just és retraure’ls que tinguen por. En un món ideal, tot el món denunciaria les injustícies i no acceptaria moltes condicions que els empresaris imposen, de manera que no tindrien més remei que deixar de ser uns tirans. El que passa és que el món no és ideal, i tots sabem que, en una gran part dels casos, si tu no acceptes el que l’empresari t’imposa, al carrer hi ha molts que ho farien de bon grau.

I per això em sembla un exercici d’hipocresia descomunal el que estan fent estos periodistes i columnistes que tant critiquen els treballadors de Canal 9. Estic segur que, de tots ells, solament una minoria denunciaria eixa censura i eixa manipulació si estigueren en el lloc on es troben ara mateix els treballadors de Canal 9. Però és molt fàcil vore i jutjar els esdeveniments no sols des de fora, sinó des d’eixa posició tan segura que dóna la fama. A molts d’ells, que tant parlen ara, no els faltarà la faena perquè ja tenen un renom. No tothom té eixa sort, però.

Jo celebre que els periodistes, tècnics i altres treballadors de RTVV estiguen fent ara estes reivindicacions, que es dediquen a fer periodisme digne. També podrien no haver-ho fet, i ahí els tens. Estan donant una lliçó a tota eixa gent que deia que RTVV no servia per a res, a tota eixa gent que pensava que tindre una televisió amb qualitat al País Valencià era una idea utòpica i fantàstica. Estan demostrant que són uns professionals. I amb el programa especial d’ahir, on van donar veu a tanta gent que havia estat vetada anteriorment a la televisió pública per culpa del govern, van fer el que podien per restablir la normalitat. El passat és una batalla perduda, però el present no ho és. ¿Què tal si ens centrem en el fet que ara estan fent bé les coses? Aprofitem ara que els estan deixant treballar amb professionalitat, i donem-los suport, pel bé de tots els valencians.

Espere que tot acabe eixint bé.

dimarts, 5 de novembre del 2013

Canal 9 tanca, i el PP arreplega

És un poc paradoxal... la meua última entrada del bloc havia parlat sobre Canal 9. No em podia imaginar (ni jo ni tanta gent) que menys d'un mes després que feren la remodelació de Canal 9, el govern valencià procediria al seu tancament.

I per què la tanquen? Doncs senzillament, perquè la justícia no els ha deixat fer un ERO iŀlegal. Així són els del PP, si no guanyen, s'emporten el Scattergories.

Bé, ara els valencians s'han quedat sense l'únic canal de televisió que emetia en valencià. Atés que ni TV3 ni IB3 es poden vore al País Valencià (de canals privats ni en parlem), ara tots els canals que s'hi poden vore són en castellà, llevat d'un parell de televisions locals.

Al capdavall, als peperos mai no els ha importat la cultura ni la llengua valenciana... RTVV servia per a endollar-hi els seus amics. Ara, que no deuen haver pensat que sense RTVV no podran manipular tan bé l'opinió pública valenciana. La premsa escrita no arriba a tanta gent, cada volta menys gent compra periòdics, i gràcies a Internet ara se senten més veus i no només les dels grups empresarials que tenien diners per a publicar diaris. La Veu del País Valencià i Valenciaplaza fan molta competència als mitjans tradicionals.

En resum, el PP acaba de pegar-se un tret al peu. I Alberto Fabra passarà a la història amb la fama de ser el president que va tancar la RTVV. Bé, almenys ja té un fet que el faça passar a la història, que fins ara no en tenia cap.

dijous, 10 d’octubre del 2013

El cine a Canal 9, es pot fer en valencià? És clar que sí

Resulta que ahir, 9 d’octubre, Diada Nacional del País Valencià, vam poder veure la completa remodelació en la qual estaven treballant a Canal 9, la televisió pública de la Generalitat Valenciana. Si ens deixem portar pel programa especial de mitja hora que van fer ahir per presentar esta nova etapa, podem pensar que s’han pres seriosament allò de la pluralitat i la defensa de la llengua i cultura valencianes.

Tanmateix, mira quina decepció es van dur molts espectadors, quan tot just acabar el programa, van fer una peŀlícula... en castellà. Exacte, si volien fer-nos creure que defendran la llengua del País Valencià, no va ser la millor manera de començar. Haurem de veure si a poc a poquet van fent més coses en valencià de les que feien abans.

Bé, no oblidem que, tot i que la televisió pretenga ser més plural ara, no deixa d’estar encapçalada per un govern de dretes i profundament espanyolista i anticatalà, que porta per bandera l’atac a tot allò que ve de Catalunya i, quan li és necessari, fins i tot defén el secessionisme lingüístic, amb les horribles conseqüències que això té per a la normalització de la llengua valenciana (no oblidem que els secessionistes, tret d’algun xicotet grup, són de l’opinió que la llengua valenciana és familiar i no vàlida per a temes importants).

Açò ens explica per què mai no veurem una peŀlícula doblada al català central a Canal 9. Em podreu dir que Canal 9 no és lloc per a sentir el català central, que només s’hi ha de sentir el valencià, o no sé què més. Tanmateix, jo ho veig semblant a la situació que teníem als canals en castellà en els anys 80 i començament dels 90 amb els dibuixos animats. Als canals de televisió i les productores audiovisuals no els rendia fer un doblatge en castellà, diguem-ne, “peninsular”, atés que ja existia un doblatge en castellà “internacional” (l’estàndard que fan servir a Amèrica). Jo vaig créixer veient dibuixos doblats a Llatinoamèrica, i el meu accent no és menys andalús per això. Tot a l’inrevés, parle com es parla ací, però entenc molt millor els accents de l’altre costat de l’oceà, només per haver-hi estat exposat.

Ara que TV3 no es pot veure al País Valencià, supose que els xiquets valencians en edat de veure els dibuixos a la televisió entendran molt pitjor el català central que els que van ser xiquets als anys 90, que segurament veien sovint els dibuixos a TV3, doblats al català. I els veien amb total naturalitat, perquè els xiquets són els que més fàcilment s’acostumen a estes coses.

Entenc l’animadversió que molta gent al País Valencià té a tot allò que parega català, i per això no espere que a Canal 9 hi facen peŀlícules en català central (tot i que, personalment, no entenc que per este motiu no es puguen aprofitar els doblatges ja fets a Catalunya). Però, han de fer-les en castellà? Així es protegix una llengua minoritzada i en perill, com és el valencià al País Valencià? Per a veure peŀlícules en castellà ja hi ha més de 10 canals en la televisió gratuïta, Canal 9 no està oferint res de nou (permeteu-me el joc de paraules).

Com que està clar que no les doblaran al valencià, perquè costa molts diners i el mercat és molt reduït, crec que és hora que Canal 9 s’avance a altres canals i faça el que tots haurien d’estar fent: fer-les en versió original. Subtitulades en valencià, és clar. Bé, i ara que tenim la TDT i és molt fàcil incloure pistes de diversos subtítols, s’hi podria incloure una pista de subtítols en castellà, si la dreta espanyolista es posa molt impertinent. Però això és accessori; important és que siguen sempre en versió original i subtitulades en valencià. Penseu en tot el que es guanyaria així. No tindríem problemes per a triar l’accent; es fa servir un valencià normatiu i prou (l’AVL hi podria coŀlaborar). D’altra banda, sentir la peŀlícula en la seua llengua original ajudaria a tots aquells que l’estan aprenent (siguem sincers, la gran majoria estarien en anglés). No vol el govern fomentar l’aprenentatge de l’anglés? Doncs seria una molt bona manera (no oblidem que els països on les peŀlícules no es doblen són aquells on millor es parla i s’entén l’anglés). I a més, subtitular les peŀlícules és molt més barat que doblar-les.

Per què Canal 9 no ha fet això fa molt de temps? Cal que fem una petició a Change.org?

Jo deixe ací la idea i espere que vos agrade.

dissabte, 28 de setembre del 2013

“Jo no sóc espanyol”, de Víctor Alexandre

L’últim llibre sobre el tema catalanista que he llegit es diu com he posat al títol, “Jo no sóc espanyol”, escrit pel Víctor Alexandre.

Es tracta d’un llibre publicat el 1999 (fa catorze anys ja, eh!), en el qual es fan entrevistes a destacats personatges famosos de Catalunya i dels països de parla catalana (n’hi ha un parell de valencians i de mallorquins).

M’ha resultat una lectura força interessant. D’una banda, al llibre hi he descobert moltes coses que desconeixia de la política catalana dels anys 80 i 90. A més, l’estructura en què està escrit ho fa molt fàcil de llegir; cada entrevista és un capítol, i encara que en totes es parla de la independència catalana, les converses se centren en el tema en què el personatge és expert. Per exemple, amb un bisbe es parla de l’Església, amb un escriptor de la literatura, i així successivament.

En general, m’ha paregut un llibre molt bo i enriquidor. El to del llibre és interessant, perquè es part d’una base comú com és l’existència de Catalunya com a nació oprimida per l’Estat espanyol, i en això tots hi estan d’acord. M’han sobtat un parell de coses, però. La primera, és la magnitud amb què ha canviat la situació política de Catalunya en estos catorze anys. Si bé ara mateix la societat catalana es troba molt conscienciada amb la independència i l’esdevenir futur del país, en el moment d’escriure el llibre sembla que els catalans foren un poble adormit i que no té gens clar a on vol anar, a més d’estar governats per uns polítics dubtosos i que feien més mal que bé a la causa catalana.

Lamentablement, encara que molts dels entrevistats parlen en un to conciliador i molt sensat, n’hi ha algun que se li’n va una mica el nacionalisme i deixa eixir certs comentaris racistes. Ho he vist sobretot en l’Enric Masip. Supose que fins a cert punt és normal, venint com ve del món de l’esport on la xenofòbia està molt arrelada, però no deixa de ser xocant i desagradable.

També, el nivell de paranoia d’alguns entrevistats em fa pensar que fa catorze anys l’independentisme era una ideologia molt més exclusiva i tancada de com és ara. Al llibre hi he llegit en Joel Joan afirmar que la dona que et saluda dient ‘Buenos días’ t’està fent una declaració política d’espanyolitat. Hui crec que eixa fase està superada, que els catalans se n’han assabentat i accepten que hi ha gent que se sent catalana i vol pertànyer a una Catalunya independent sense parlar el català (que n’hi haurà gent que ho faça per raons polítiques, però en la majoria dels casos ho fan pel maleït cercle viciós vergonya-ignorància, com que no parle bé em fa vergonya parlar-lo, i aleshores no aprenc).

Jo, com a bon andalús nacionalista (*), m’he fixat en totes les vegades que es parla d’Andalusia al llibre. I si d’una cosa me n’he adonat, és el profund desconeixement que tenen els catalans de la meua terra... tot i que parlen d’ella sovint. D’una banda és bo, perquè reflectix la nostra identitat, el nostre fet diferencial. Quan volen posar d’exemple alguna part d’Espanya que no poden entendre que es vulga separar, sempre parlen d’Andalusia. Som un referent de nacionalitat, al nostre estil.

No els puc retraure que no sàpiguen res del meu país (o que no ho saberen llavors; potser algú ara en sap alguna cosa més, tot i que no ho crec). Ja tenen prou amb la seua lluita nacionalista, per a saber alguna cosa de la nostra. El que passa és que la ignorància és molt agosarada, i ser un exemple té estes coses, que parlen de tu però no res és real.

Toni Soler diu que Andalusia és un poble amb molta ànima i poc sentit positiu; que tenim molt sentiment íntim però poca capacitat de fer coses materials. El que és bo és que ens considera un poble, no és comú llegir estes coses d’un català. Però atés que no continua parlant del tema, no sé a què es referix amb poca “capacitat” de fer coses materials. No sé si vol dir que els andalusos som inútils o simplement que no tenim recursos (totes dos són falses). I crec que és millor que no ho haja explicat, així no patisc.

Però vull detindre’m més en l’entrevista amb la Isabel-Clara Simó, escriptora d’Alcoi, del País Valencià. Quan li pregunten sobre un possible futur en el qual Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears serien entitats polítiques independents, diu que no té gràcia, i ho compara amb Andalusia, dient el següent:

“Quan parles amb industrials, siguin de la ideologia que siguin, tenen claríssim quin és l'intercanvi comercial entre el País Valencià i el Principat; fins a l'extrem que la indústria editorial, per exemple, és el mateix mercat. Quina gràcia tindria? És com si parléssim d'una Andalusia independent, què hi guanyaria?”

Bé, pel que fa al meu país, des d’ací vull respondre a la senyora Isabel-Clara Simó. Senyora Simó, què guanyaria Andalusia amb una independència? Sobretot, DIGNITAT. Així, amb majúscules. Supose que, si pega una ullada als mitjans de comunicació estatals, o sent parlar als espanyols sobre els andalusos, s’assabentarà fàcilment de la rajola que portem els andalusos: la humiliació cultural. I no pas en la mateixa manera que l’han patida els catalans. Els catalans sempre han sigut vistos com a diferents. Per sort, han sigut un poble que els espanyols no han pogut sotmetre i per tant la seua cultura és rebutjada i potser menyspreada, però amb recels. Amb els andalusos no ha passat això; els andalusos, per circumstàncies econòmiques i polítiques d'ençà del segle XVIII, han sigut fàcils de sotmetre: l’aristocràcia i la gent amb poder no era d’ací. No hem tingut una burgesia autòctona, i la poca gent que podia haver-ne format part, s’ha estimat més acostar-se al poder castellà que fer-li front. Així quedà la cultura andalusa relegada a les classes pobres i humiliada. Senyora Simó, que no ha vist mai a la televisió en quin lloc es troben els trets culturals andalusos? Que no s’ha adonat que en qualsevol sèrie o peŀlícula, l’andalús és sempre la minyona, el graciós, o el gandul? D’Andalusia, se n’ha tret el folklore, la música i la dansa, per fer-los passar com a espanyols i així poder convertir-los en estampa estereotípica, però amb gens de serietat. I el nostre accent, ridiculitzat i estereotipat per fer-lo passar com a propi de gent sense cultura. El mateix accent que van tindre escriptors de l’alçada de Gustavo Adolfo Bécquer o Rafael Alberti, per dir-ne un parell. Vosté mateixa parla d’una xerrada amb una senyora andalusa amb un accent “tancadíssim” (paraula que mai no m’ha agradat referida als accents) que, segons diu vosté, per la seua manera de parlar es nota que era analfabeta. Està segura que era analfabeta de debò i que vosté no s’ha deixat portar, ni tan sols una mica, per este mateix prejuí del qual parle?

A més a més, la comparació no és molt afortunada, senyora Simó. En les relacions entre Catalunya i el País Valencià, ara mateix hi ha un tercer en joc que hi fixa les regles, que és Espanya. A la relació entre Andalusia i Espanya no hi juga ningú més. Li puc assegurar que una Andalusia independent guanyaria molt. Que ho fera un País Valencià independent, no ho sé. Caldria valorar molts factors que vosté deu conéixer millor que jo.

Tot i això, que com he dit abans és excusable, perquè qui no viu ni ha viscut al meu país no té motius per a conéixer la seua situació, he de dir que l’entrevista a la Isabel-Clara Simó és la que més m’ha agradat del llibre. M’agrada molt el seu to pacífic i la seua argumentació, i després d’haver-la llegit, tinc ganes de llegir alguna de les seues obres.

De fet, de tot el llibre, em quede amb dos frases d’ella: una, la que diu que “els insults coŀlectius són pur feixisme. Per tant, quan algú em diu que els alemanys són bruscs o que els escocesos són agressius ho trobo tan racista que ja no m'interessa gens aquella persona”. I l’altra, una que m’ha conquerit, “sóc una nacionalista amb moltes ganes de deixar de ser-ho”. Abans he posat un asterisc (*) quan m’he definit com a nacionalista, perquè volia parlar d’esta frase amb la qual em sent molt identificat: jo mateix em sent un nacionalista amb ganes de deixar de ser-ho. Vull la independència i un Estat propi per al meu país, Andalusia, i no deixe de “fer país” i reivindicar la nostra cultura (i qui ho fa sap com cansa això). Tanmateix, ni m’agrada el patriotisme, ni l’orgull nacional, ni crec que ser andalús siga millor -ni pitjor, és clar- que ser de qualsevol altra nació del món.

Amb tot, recomane este llibre a tot el qui estiga interessat en el tema sobiranista i identitari català; dona una perspectiva històrica molt enriquidora i parla de fets que els mitjans estatals no esmenten.

divendres, 20 de setembre del 2013

Andalusia, flamenc i bous

Tan emocionat com estic pel procés sobiranista català i per informar-me de tot el que té a veure amb el País Valencià i el valencianisme, havia deixat de banda la terra que em va veure nàixer i que em va fer l’home que sóc hui.

I he retornat a posar peus a terra de la manera més sobtada i traumàtica quan estava llegint un bloc en valencià, de tants que estic trobant últimament.

Tan immers estava jo al meu petit món, llegint un valencià de tants comentar les coses de la seua terra, quan vaig veure al costat un enllaç a un article seu una mica més antic, dient que havia viatjat a Andalusia. En mala hora el vaig prémer; tot el que vaig començar a llegir era una successió de tòpics desafortunats, que segons l’autor els va trobar per tot arreu a Sevilla.

És cert i hem d’admetre que Sevilla és una ciutat que es presta a confirmar els teus tòpics si no indagues. Entenc que el turista va al centre de Sevilla, no n’ix i es pot pensar que està en un parc temàtic. I més encara si hi va buscant que la ciutat done la raó als seus prejuís. A més, la gent no ajuda, perquè ja sabem que la fauna del centre és molt sevillana. En el sentit roí.

Si vas al centre de Sevilla buscant folklore, l’hi trobaràs en tots els seus vessants, és clar. El flamenc, en les varietats més actuals (fusionat amb pop), no cal ni buscar-lo, perquè et salta a la cara. La “religiositat” tampoc; no és debades que Sevilla és la segona ciutat amb més esglésies del món, després de Roma. I pose religiositat entre cometes perquè el folklore andalús té una imatge catòlica, quan la majoria dels andalusos no podrien ignorar més el que diu l’església.

Tanmateix, a Sevilla la gent no viu de festes, religió i flamenc. La gent estudia i treballa, fa una vida normal. L’ull roí que ve a Andalusia buscant gent subsidiada en trobarà... però en veurà molta més de la que n’hi ha.

Em fa gràcia que siga un valencià qui critique això de Sevilla, més que res perquè com he dit alguna volta anteriorment, València i Sevilla compartixen això, totes dos són paròdies de si mateixes. Com Sevilla, València s’ha estereotipat fins a límits increïbles. I quan hi vas només veus tòpics. Si no fas esforços per conéixer la ciutat, et tornes a casa pensant que a València hi ha una insana obsessió amb les Falles i l’orxata, i que només hi viu gent del PP i d’Espanya 2000 (bé, i gais si vas al Carme).

Ja depén de cadascú quedar-se amb això o endinsar-se més en la ciutat i en la seua gent per saber com són de veres. El que no és just és vindre esperant trobar tòpics, trobar-los (tots els tòpics tenen una base real que es caricaturitza i exagera posteriorment), i tornar a casa teua dient a tothom que a Sevilla només hi ha ganduls.

Coses com esta, gent així de curta de mires, és la que m’emprenya. Perquè la situació actual siga la que és, hem d’aguantar incultes parlant així de la nostra terra. Per haver patit mancança d’inversions i ser víctimes del problema del latifundisme, que cap govern ha volgut resoldre (i quan es va intentar, ens van donar un colp d’estat), i les conseqüències del qual s’han volgut paŀliar (inadequadament) amb subvencions, ara resulta que som tots uns ganduls.

Uns ganduls que han hagut d’emigrar per milions perquè les circumstàncies no els permetien eixir de la misèria de la terra, misèria imposada perquè a la classe dirigent no li importaven gens les condicions dels obrers i dels pagesos. Estos andalusos emigrants han ajudat als miracles econòmics d’altres llocs d’Europa.

I opinions tan vergonyoses em fan voler que siguem independents. Que ningú ens puga tirar en cara que ens estan pagant açò o allò. Andalusia és molt rica en recursos, molt. I si no estigueren segrestats i en mans de l’oligarquia terratinent castellana (espanyola, bàsicament), seríem un dels països més pròspers, si no d’Europa, almenys de la Península Ibèrica.

En fi, eixe tipus d’opinió només es pot expressar des de la ignorància més supina. Andalusia, una terra que ho ha sigut tot i la resta l’envejava, ara resulta que és pobra perquè els seus habitants no volem treballar.

Aquell que coneix Andalusia sap que Andalusia és molt més que un decorat amb esglésies i bous. Andalusia també és tota eixa gent que ha de treballar els festius per servir als turistes desagraïts i desagradables com els que després tornen a València dient que som uns ganduls. Andalusia també és el Parc Tecnològic de Màlaga i les seues empreses, que destaquen en innovació. Andalusia és Abengoa, empresa puntera en energia solar coneguda als Estats Units com a referent. Andalusia és tota una xarxa d’investigació universitària. Andalusia és voluntariat i acollida amb els immigrants (no són pocs els habitants de la costa que han ajudat els nouvinguts perquè la policia no els detinguera).

Andalusia és molt més que folklore... i qui no vulga veure això, pot no vindre i gastar-se els seus tres duros a casa seua, perquè ací farà més mal que bé.

diumenge, 15 de setembre del 2013

Escric en valencià

Navegant per la web, cercant informació sobre diversos temes, arribe a multitud de blocs, els llig i m’informe.

M’ha cridat molt l’atenció la quantitat de gent valencianoparlant (del País Valencià, del Principat o de les Illes) que escriu al seu bloc en castellà tot i que toquen temes nacionalistes.

Supose que ho fan per tindre més audiència. És clar, en castellà et poden llegir cinc-cents milions de persones. El valencià només l’en parlen deu.

(És clar que no hi incloc la gent que, sense ser nadiua, estudia la llengua i a més està interessada a llegir textos en eixa llengua en Internet, que deuen ser alguns milers per a cadascuna).

Ja, però si tots ho férem, ens quedaríem sense tants textos en altres llengües. Ningú escriuria no només en valencià, tampoc en gallec, en quítxua o en guaraní (jo no parle cap d’estes llengües –encara que entenga el gallec-, així que no m’assabentaria de res, però reconec que seria una gran pèrdua cultural per a la xarxa).

Jo escric en valencià perquè vull millorar-lo i aprendre’n més, és una llengua que m’encanta, i per això l’he de practicar. Però també escric en valencià perquè sé que m’entendran els deu milions de persones que el parlen o l’entenen. ¿No són cinc-cents? Tampoc no els necessite. Al capdavall, ¿quanta gent d’eixos cinc-cents milions arribaran al meu bloc? ¿A quants els en pot interessar el que hi escric?

Tinc un altre bloc en castellà, però no perquè m’entenguen, sinó perquè és la meua llengua materna, i la primera en què m’expresse. La primera en què pense quan m’alce als matins. Vaig obrir eixe bloc l’any 2004, en una època en què necessitava escriure el que pensava i sentia, i no vaig pensar fer-ho en altre idioma. No parle dels mateixos temes en els dos blocs, escric com em ve de gust.

(També he tingut blocs en altres idiomes que aprenia, com ara l’alemany o el llatí, però ara mateix estan tancats i qui sap si els tornaré a obrir).

Amb tot, l’elecció de la llengua en què escric els meus articles no es pot veure influïda per la quantitat de possible audiència que tinga. El meu bloc és personal. No vull fer-me famós. Escric primer per a mi, perquè sé que no em llig ningú més; però el que em vulga llegir, que siga benvingut i prenga seient.

divendres, 13 de setembre del 2013

Via Catalana

Ho he d'admetre, la Via Catalana, celebrada el passat dia 11, m'ha emocionat.

Al començament tenia els meus dubtes. No em semblava bé que es volguera emular la Via Bàltica, la cadena humana que va unir Tallinn, Riga i Vílnius el 23 d'agost del 1989. Les circumstàncies no eren similars, el règim sota el qual vivien els bàltics no era comparable al de l'Estat espanyol. O això em pensava quan es va començar a parlar de la Via Catalana, allà pel juny i juliol. Amb el temps, reflexionant sobre els motius, les actituds a la resta de l'Estat i altres condicionants, vaig canviar d'opinió. Si els catalans es volen expressar així, benvinguda siga la Via. Al capdavall, també són un poble oprimit.

I resulta que ha sigut tot un èxit. I millor encara, que ha sigut una demostració exemplar al món. Com diem a la meua terra, una "guantá sin manos". Al govern de l'Estat, per descomptat. Estem parlant d'una manifestació completament pacífica i civilitzada on van participar 1,6 milions de persones. Tenint en compte que a Catalunya hi viuen 7,5 milions, estem parlant de més d'un 20% d'assistència. Quan s'havia vist això en una manifestació? Ja siga a Catalunya o a qualsevol altre país.

Els catalans han demostrat a l'Estat i al món que són un poble amb voluntat d'autodeterminació i amb la consciència democràtica necessària per a obtindre la seua independència del millor mode possible. D'altra banda, els que no volen deixar-los expressar la seua voluntat sí que van fer un acte violent. A Madrid, és clar. Els feixistes que van atacar la seu de la Generalitat a Madrid van fer el millor favor als catalans. Han engrandit el gest català per la independència, fent veure a tothom la maduresa d'uns i la intolerància dels altres.

Em fa molta gràcia, per la ignorància, el que han dit els diaris i diversos comentaristes, que als polítics catalans "se'ls en va de les mans". Per favor, esta reivindicació ha sorgit de baix cap amunt. Si fins i tot als polítics els ha agarrat a destemps. Esta iniciativa ha sigut completament ciutadana. Encapçalada per gent que ha tingut la motivació per a eixir al carrer i lluitar per les seues idees. Als catalans no els han calgut uns polítics que els facen eixir al carrer, ja hi han eixit ells solets. I despús-ahir vam veure els resultats.

El govern de l'Estat encara ho seguirà negant tot, i és el pitjor que pot fer, perquè els catalans ja han descobert que ells poden fer el que vulguen fer i que un govern estranger que només els vol constrényer ja no té res a fer a Catalunya. I mentrestant, els espanyols passen l'estona passant per víctimes fent gala d'ignorància (fa poc en llegí un a Twitter preguntant què passaria amb l'atorgament de la nacionalitat, si es donaria només als nadius o als residents, dient que seria molt dramàtic, en fi...), o bé ridiculitzant accions com esta. És molt graciós, mentre els espanyols s'empenyen en intentar mostrar la cadena com a acció ridícula, arreu del món és vista com un acte exemplar.

Rajoy i la resta dels espanyolets haurien d'anar acceptant el que serà fet d'ací a un parell d'anys. Catalunya ja té mig peu fora d'Espanya. I jo que me n'alegre.

dimarts, 10 de setembre del 2013

Les absurdes amenaces espanyoles davant la imminent independència catalana

Si hi ha alguna cosa ridícula en este món, això són els espanyolistes. I no dubte que hi haurà també espanyolistes que pensen i raonen els seus arguments i en puguen discutir, però la gran majoria només parla per passió nacionalista i això els fa quedar en el ridícul més espantós.

Podem fer un xicotet recull d’arguments estúpids dels espanyols:

  • “La Constitució no ho permet”. D’acord... coneixent com tots coneixem el tarannà espanyol, ja seria una sorpresa que a la Constitució s’hi haguera contemplat la secessió d’un dels territoris de l’Estat. Quan es fa una consulta popular neta i pacífica, amb un resultat clar, ja els simples principis democràtics obliguen a acceptar el que el pobre ha triat. Negar-lo perquè la Constitució no ho permet és com dir-li al teu veí que no es pot mudar a un altre edifici perquè quan va comprar el pis no en deia res al contracte de compra. A més, abans la Constitució tampoc no marcava com a prioritat el pagament del deute públic, i la van modificar d’amagat per incloure eixa clàusula, perjudicial per a tots nosaltres, els del poble. I ara ens posem delicats? A prendre pel cul la Constitució: no només està caduca, sinó que servix perquè els polítics en facen el que vulguen. Total, la gran majoria de nosaltres ni l'hem votada ni la volem.
  • “Haurà de votar-ho Espanya sencera”. És clar, ara sí que volem votar, oi que sí? Ja, Espanya ha de votar un referèndum per a la independència catalana... igual que el govern marroquí vol que tot el Marroc vote en el referèndum del Sàhara Occidental. Perquè és part integrant del Marroc, diuen. Ficar-hi estos territoris sencers és desvirtuar el propòsit de la consulta. Volem saber què decidixen els catalans; no volem saber el que opineu a Espanya perquè és irrellevant. És xafarderia, nua i crua.
  • “Que se’n vagen, moriran de fam”. ¿De veres? Estem parlant d’una de les autonomies més productives de l’Estat, una de les autonomies que més cru ho té per a sobreviure a dins de l’Estat, atés el seu dèficit fiscal, que amb la independència desapareixeria. Realment creus que moriran de fam? Jo ho dubte molt.
  • “Ja voldran tornar”. Molt malament els deurà anar si volen tornar a un país tan mal fet i amb tan poc respecte pel qui és diferent. I em referisc a l’argument anterior: dubte molt que la independència de Catalunya tinga un impacte negatiu en la seua economia.
  • “Hauríem de tancar-los les fronteres”. Apart de la pudor de prepotència que fa esta frase, molt bé, ara per una qüestió d’orgull nacionalista, deixem a famílies sense veure’s. Apart d’això, crec que no seran gaires les empreses i mercaders que anteposen l’orgull nacionalista a la riquesa que ve del comerç. I de comerç, amb els catalans, se’n pot fer un munt. A més... Catalunya té fronteres amb més països, no tan sols amb Espanya (recordem Andorra i França), i millor encara, és banyada per la Mediterrània. Tindre costa vol dir comerç internacional, des de fa més de trenta segles. D’altra banda, la frontera entre Catalunya i França a La Jonquera és un dels passos per on actualment passen més mercaderies espanyoles. Espanya necessita tindre les fronteres amb Catalunya en bon estat; en cas contrari haurien de passar-ho tot per Irun (mentre el País Basc seguira pertanyent a l’Estat espanyol).
  • “Els farem boicot”. Qui, exactament, els farà boicot? (O, com diem a la meua terra, “¿tú y cuántos más?”). Els consumidors faran boicot als productes catalans? Només el 20% de les exportacions catalanes són de béns de consum, la resta són productes intermedis. Que la indústria també els ho farà? Això sembla força més difícil, en molts casos els productes catalans es venen perquè són els més avantatjosos, i canviar de proveïdor significaria una pujada de costos, que no totes les empreses estan dispostes a acceptar.
  • “Catalunya mai no serà independent, amb qui jugaria aleshores el Barça?”. Això és tan trist i lamentable que no mereixeria resposta, però ací va: sentint-ho molt, crec que hi ha motius molt més importants per a defensar la independència que no el futbol. I de totes maneres, la Lliga Espanyola és una entitat privada, no pública, i ningú diu que no hi puga jugar el Barça per ser d’un altre Estat sobirà. A la LFP els interessen els beneficis que el Barça implica, creieu que hi renunciaran per motius d’orgull nacionalista?
  • “No compensa que vos independitzeu perquè eixireu/vos farem fora de la Unió Europea”. Primer, qui diu que Catalunya eixirà de la Unió Europea? No és clar encara el que passaria, atés que este cas no ha ocorregut mai. De totes maneres, suposant que es decidisca que Catalunya no pot continuar com a tal a dins de la UE i ha de tornar a soŀlicitar-ne l’accés, amb la força econòmica que té Catalunya, i sabent que porta anys fent complir les lleis europees, l’entrada està assegurada, sempre que cap país membre no s’hi opose. I a Espanya no li convé oposar-s’hi, li convé que el país veí també tinga un marc legal europeu, facilita l’harmonització en molts temes. Sempre s’hi pot oposar, però Catalunya en eixe cas es podria beneficiar dels avantatges comercials unint-se a l’Associació Europea de Lliure Comerç.
  • “Traurem els tancs”. D’acord, molt bé. Esta tindria conseqüències clares i immediates. L’ús de la força per mantindre Espanya unida (perquè cap altra cosa no pot fer-ho). El que passeu per alt és que cap dels països d’Europa Occidental no acceptarà una intervenció armada a Catalunya. I menys encara, si hi ha hagut un referèndum on el poble català s’haja pronunciat clarament a favor de la independència. Vol Espanya rebre el retret de la comunitat internacional i d’Europa per no respectar la voluntat d’un poble? Vol Espanya aparéixer davant el món com a estat totalitari i militarista? I el que seria més greu... vol Espanya provocar una nova guerra civil?

Senyors espanyolistes: estos arguments cauen pel seu propi pes, i és una mica vergonyós que no vos n’adoneu. Avanceu i accepteu la pròxima independència de Catalunya. Brindeu per ella i feu lloc als vostres telèfons mòbils per a afegir-hi el prefix internacional de Catalunya en els números dels seus amics catalans. Aprofiteu ara, que com que Catalunya serà un altre Estat, el bitllet d’Interraíl hi serà vàlid. Agarreu el telèfon la nit d’Eurovisió i voteu la cançó catalana, que ja els catalans faran el que toca per donar dotze punts a l’espanyola.

I compte, comenceu a cuidar la resta de les nacions de l’Estat o agarraran (agarrarem) el mateix camí... els bascos hi aniran darrere, i després poden anar els canaris, els valencians, nosaltres els andalusos o els gallecs, o tots alhora. Si no voleu que Espanya esclate en mil trossets, ja podeu aprendre i fer-la d’una altra manera. Catalunya vos oferix la millor lliçó de política que mai rebreu... aprofiteu-la.

diumenge, 8 de setembre del 2013

L'"ésser" d'Espanya i la independència catalana

Com haureu pogut comprovar, últimament s’està parlant molt del desenvolupament polític que està succeint a Catalunya, que té moltes probabilitats d’acabar en la independència d’este país.

Les causes perquè la reivindicació independentista s’ha tornat tan forta i les seues conseqüències (comentaris i actituds d’un i d’altre bàndol) m’han fet reflexionar molt sobre este Estat anomenat Espanya, del qual formem part.

Comencem reconeixent que hi ha molts tipus de gent barrejada tant entre els qui volen una Espanya unida com entre els qui volen la desaparició d’Espanya, i diverses postures intermèdies. Hi ha els qui volen una Espanya unida i uniforme, i els qui volen una Espanya plural, multicultural i/o multinacional, però al capdavall, unida. Els qui no senten Espanya com a la seua nació, perquè senten que la seua nació és una altra (ja siga Catalunya, Euskadi, Andalusia, València, o alguna altra), i entre ells, els qui només volen independitzar-se’n ells, i els qui creuen que Espanya hauria de desaparéixer sencera. I açò només ha sigut una molt grollera simplificació.

I ara vaig jo amb la meua opinió. El fort desig d’independència dels catalans, així com dels bascos, i en menor mida, d’altres nacions de l’Estat, és culpa d’Espanya i dels espanyols, exclusivament. Sobretot els primers que he esmentat a dalt, els qui s’han esforçat a fer una Espanya uniforme i aniquilar qualsevol forma de cultura que no fóra l’oficial, la considerada espanyola.

Estic 100% segur que una altra Espanya podria haver-se construït i mantindre’s unida i forta. No dic que siga el meu desig; no ho és, jo només em sent andalús. Tanmateix, els que tant s’estimen Espanya haurien d’haver-la feta diferent. Una Espanya on es reconeguera la multiculturalitat, es respectara i es protegira. Una Espanya amb un sistema educatiu on s’ensenyara a respectar el plurilingüisme de l’Estat i, fins i tot, els xiquets aprengueren un parell de paraules en les altres llengües. Que qualsevol xiquet a Extremadura, Astúries o Canàries sabera dir bon dia o egun on, coneguera les sardanes, les muñeires o sabera que hi existix una cosa anomenada el silbo gomero.

No, a Espanya mai no s’ha fomentat això. Mai no s’ha fomentat la tolerància al que és diferent, ni s’ha ensenyat que, més que un perill, el diferent pot ser una font d’experiència i saviesa que pot complementar el que u ja sap o ha conegut tota la vida. I per això, encara hui, se seguix veient els catalans o els bascos com “eixa gent que no vol ser espanyola”. A veure, no és que no vulguen, és que tal com es definix l’espanyolitat, que a hores d’ara és un concepte exclusivista que només comprén la cultura castellana (amb alguns trets folklòrics perifèrics), ells no són espanyols. I no ho volen ser, perquè l’exclusivisme de l'espanyolitat fa que per a ser espanyol, calga deixar de ser català, basc, o el que siga. I, com s’ha vist a València, a Andalusia o a Canàries, el preu d’intentar conjugar totes dos identitats és el de relegar la cultura pròpia a la familiaritat i al folklore.

Supose que serà així per raons històriques, però si Espanya volia haver-se mantingut unida, hauria d’haver mirat més a Suïssa i menys a França. A Suïssa no hi ha tensions polítiques territorials. No hi ha una llengua que s’haja imposat a tot l’Estat. Els que parlen alemany no necessiten que els francoparlants parlen alemany també; parlen francés i amb això ja basta, perquè són igualment suïssos.

Això és en l’aspecte cultural, però n’hi ha més, com ara l’econòmic. Encara em direu que Catalunya és molt més rica que la resta de l’Estat, que cal ser solidaris... i una llista més de raons a favor i en contra de la independència. Vegem, Catalunya és econòmicament diferent de la resta de l’Estat. Però és que, sent un Estat tan divers, cada nació a dins de l’Estat té una economia diferent. I per això, cal donar a cadascú el que necessita, que és el que no s’està fent ara. El que no es pot fer, perquè no és bo per a ningú, és fer que un poble tire del carro i els altres es deixen portar. Tal com s’ha fet l’Estat, ara mateix hi ha autonomies que es deixen portar. I amb això em referisc a la meua, Andalusia, i a d’altres, com ara Extremadura. Però compte, no perquè siguem uns ganduls. A estos indrets no s’ha fomentat mai el treball per a un mateix. Encara estem esperant la reforma agrària que ens fa falta des de fa més d’un segle, que rectifique la situació actual, en què hi ha una minoria de terratinents amb grans extensions de terreny, i jornalers que només hi treballen quan el senyoret vol (de fet, hi ha moltes extensions de terreny ermes). El latifundisme és el que ens ha fet molt de mal. I la raó per la qual ara Catalunya i el País Basc estan esguitats d’andalusos que al nostre país no podien treballar perquè no hi trobaven faena.

Amb les polítiques correctes, una reforma agrària, i una inversió en indústries diverses, Andalusia no necessitaria que altres pobles li oferiren “solidaritat”. No ens doneu peixos, ens basta amb què no ens impediu fabricar la canya per a pescar. No volem conquistar el món, ens basta amb poder auto-abastir-nos. I així tots contents. I qui diu Andalusia, diu Extremadura o Castella.

Però això no s’ha fet. És molt més fàcil per al govern d’este erroni Estat imposar una pressió fiscal major als llocs on hi ha hagut més inversió i més prosperitat, perquè si es fomentara el treball per a tots, els terratinents i l'aristocràcia ferien morros: els qui es beneficien de la situació actual.

I parlat de cultura i d’economia, ja passe a esmentar una petita consideració. Donem una ullada al Parlament de Catalunya. Allà hi existix la pluralitat política. Hi ha set partits diferents, que representen set mentalitats diferents, set ideologies polítiques, que coincidixen en alguns temes i discrepen en altres. No volem comparar-lo amb els parlaments d’altres comunitats, oi que no? Esta pluralitat representa una maduresa política que no hi ha a altres llocs de l’Estat, on cal treballar molt per a aconseguir-la.

Personalment, m’agrada veure les intervencions i els debats al Parlament de Catalunya. Hi ha molt més respecte i molta menys crispació que als que normalment es viuen al Congrés dels Diputats.

Per tot això, i perquè m’hi veig reflectit, jo done suport a la independència de Catalunya. A més, m’emociona que ells finalment ho puguen aconseguir. Això que ells estan aconseguint, és el que jo vull per al meu país i somie que puguem abastar algun dia.

I potser, amb la independència de Catalunya, es desperte al si de la resta dels pobles de l’Estat una iniciativa que ens permeta canviar moltes de les coses que ara mateix no funcionen.

Molta sort, Catalunya. Pel vostre bé i pel nostre.

(En altre article, si em queden ganes, parlaré de l’absurd dels espanyolistes i les seues amenaces davant una possible independència catalana).

diumenge, 11 d’agost del 2013

Manipulacions folklòriques

L'altre dia parlava de la folklorització de València i de tot allò que la representa. Estos dies, que he estat llegint diverses fonts sobre el valencianisme, he aprés el que vol dir el "blasquisme" i he de reconéixer que, malauradament, ha funcionat molt bé no només a València, sinó també fora del País Valencià.

Del País Valencià se n'ha fet una imatge per a projectar a l'exterior que només comprén el folklore del cap i casal (i podríem dir que de l'Horta), això sí, magnificat fins a extrems exagerats. Allò que s'ha exportat no inclou res que no tinga a veure amb la capital, i per tant la imatge que tenim els de fora està totalment deformada.

Jo almenys m'estic acostant a València, però tots aquells que es muden a Alacant o a Castelló, estic segur que es trobaran amb una cultura que no esperaven que hi existira. Fora del País Valencià, tots coneixem les falles. Tanmateix, atés que no coneixem ni les fogueres ni les festes de la Magdalena, tots ens pensem que les falles són comunes a tot el País... i estem molt equivocats sense tindre'n ni idea. Quanta gent de fora del País coneix les festes de Moros i Cristians, per exemple?

D'allò ens queixem molt els andalusos, i d'això ha tingut molta culpa l'estereotipació que es va produir en el segle XIX, per part d'escriptors romàntics i, després, del govern espanyol. Per això tota Espanya es pensa que els andalusos vivim tots en patis plens de flors, que anem vestits de cordovés o de flamenca, i que tots ens tornem bojos amb la setmana santa i la fèria (cosa que ens porta al successiu tòpic que no estem mai treballant i sempre de festa).

Doncs esta és una de les semblances que he trobat entre Andalusia i València. Penseu-ho bé... quins són els trets que Espanya porta a gala, o que exporta? A veure... el flamenc, la paella, les falles... llevat de les curses de San Fermín, els tòpics andalusos i valencians són massa freqüents.

Estes dos identificacions errònies, estes dos manipulacions obeïxen a dos propòsits diferents. D'una banda, és molt útil presentar els trets d'un xicotet indret com als de la nació sencera... així els que no s'hi senten identificats amb el costum en qüestió, deixaran de banda el seu sentiment nacional. D'altra banda, mentir a la gent respecte a l'espanyolitat d'estos costums provoca que els que s'estimen estos costums deixen de veure'ls com a trets de la seua nació i pensen que són espanyols.

Cal estar per sobre d'esta grollera manipulació i tindre molt clar el que som, el que hem sigut i el que volem ser. Donar la importància necessària als nostres trets folklòrics, però no tornar-los una caricatura... i seguir treballant pel nostre poble.

dimarts, 6 d’agost del 2013

Curteta reflexió a Xàbia

El diumenge vaig estar amb el meu xic a Xàbia, i amb ma germana (va ser idea seua). Jo no havia estat mai per eixa zona, així que va ser bona idea anar-hi a la platja.

Curiosament, vam veure el dia anterior a les notícies que molts turistes anaven a Xàbia a les platges de roca... nosaltres vam anar a una de sorra, afortunadament. Va ser interessant, l'aigua estava molt bona per a banyar-s'hi (no estava gens calenta) i vaig veure per primera vegada en ma vida una medusa de les que hi ha a eixos indrets del Mediterrani.

Abans de marxar d'allà, vam passar per una botiga per a comprar una ampolla gran d'aigua. Quan sóc al País Valencià, les frases senzilles les faig normalment en Valencià per a acostumar-me a usar a llengua; sense pensar-ho molt, li vaig dir al meu xic, mentre mirava la nevera: "no n'hi ha, d'aigua gran". Quina va ser la meua sorpresa quan, sense parlar amb ella, la xica que treballava a la botiga em va respondre, en valencià, que sí que en quedava una.

Serà un detall sense importància, però va lligat amb allò que vaig dir a l'entrada del meu blog de fa una setmana. Si fem servir la llengua, farem que els altres la facen servir també. I allò és el que ens va passar; la xica parlava en castellà amb tothom, i si ens haguérem dirigit a ella en castellà, el valencià ni s'hauria sentit. Li vam donar una raó per a fer servir la llengua de la terra.

Gota a gota s'omple la bóta!

dimecres, 31 de juliol del 2013

L'andalús (2)

Bé, el promés és deute, així que ací sóc un altre cop per a explicar el que pense de l’andalús.
Ja vaig explicar que em molestava força l’actitud que es té arreu de l’andalús no només fora d’Andalusia, sinó també a dins. I tot això no té més que un motiu: el desconeixement, la ignorància sobre la nostra llengua, sobre allò que parlem.

I dic la nostra llengua i dic bé, perquè senzillament, dir la nostra llengua no vol dir res del fet que siga una llengua exclusiva o no ho siga. Vaig llegir fa temps, al pròleg d’un llibre de gramàtica castellana, que un cert escriptor, el nom del qual no conec, parlava que escrivia en llengua cubana. I ho feia correctament, perquè al cap i a la fi, escrivia en la llengua que parlen els cubans. Voler imposar un únic nom per a una llengua és una mica imperialista, no creieu?

Si vull dir que parle andalús, estic en el meu dret, perquè allò que parle és la llengua que vaig aprendre on em vaig criar, a Andalusia. Per tant, parle l’andalús.

És la mateixa llengua que el castellà?

La meua resposta és, sí i no.

I he de dir ben clar, NO, perquè tots els motius que ens donen sempre per a defensar la unitat de la llengua, la nostra pertinença a la llengua castellana, són majoritàriament falsos. Tothom sap que Andalusia no va ser buidada després de la guerra santa castellana (conquesta militar, digueu-li com vulgueu, allò de Reconquesta és incorrecte). Existixen escrits sobre este tema, i si haguera estat buidada, no tindria sentit una expulsió dels moriscos el 1609. Aleshores, una Andalusia plena d'andalusins (podem dir-los andalusos, no?) i que es va intentar repoblar amb dubtós èxit (com reconeixen els historiadors), no crec que haja agafat la llengua dels castellans tan fàcilment. Ans al contrari, la llengua d’aljamia (el mossàrab) es va mantindre molt viva. D’este mossàrab descendix el que parlem avui els andalusos, amb certes influències externes, és clar.

Ara, també he respost que sí. És un sí amb reserves, però. Sí, perquè els més de cinc segles d’ocupació i aculturació castellana a Andalusia han fet que ambdues varietats hagen convergit, s’hagen apropat en comptes d’allunyar-se. El castellà ha aprés mots andalusos, i l’andalús ha agafat moltes paraules castellanes. El sí és amb reserves, perquè mentre que nosaltres entenem i acceptem els usos localistes castellans, les estructures i particularitats gramaticals que són exclusives d’allà (com ara el leísme), ells no fan el mateix amb les nostres. La normativització i normalització del tan celebrat castellà (ara rebatejat en espanyol per a glòria del nacionalisme roig-i-groc) s’ha fet completament d’esquena a l’andalús, ignorant-lo i minoritzant-lo. Dient-nos que parlem malament, que només parlem ‘un dialecte’, i que som uns incultes per fer servir estes estructures gramaticals que, per un motiu o altre, no han arribat a quallar a Castella o no han volgut aprendre els castellans.

Parlem ‘un dialecte’, sí... ‘un dialecte’ que els castellans obliden que va ser el parlar de prestigi al segle XVI. En eixa època parlar el castellà era de pagés, la gent important, amb diners, parlava l’andalús. I només cal mirar a Amèrica per a veure’n una demostració. La primera colonització d’Amèrica es va fer en andalús. Quan el castellà va passar a ser el dialecte de prestigi, este canvi només va afectar els llocs més en contacte amb Castella: les capitals dels virregnats, els voltants de Ciutat de Mèxic i Lima, principalment, que són els llocs que més ‘castellà’ parlen. Els llocs més allunyats, amb menys contacte, seguixen parlant hui una llengua que més podríem dir ‘andalusa’ que no ‘castellana’... això ho podem sentir a Santiago, a Buenos Aires, a Sucre, a Cartagena de Indias...

I respost això, passe al segon tema que vaig esmentar al meu anterior article, crec que l’andalús s’hauria d’escriure amb l’ortografia castellana, o en necessitem una de nova?

No veuria cap problema en escriure l’andalús amb l’ortografia castellana... si no ens estigueren sempre negant les nostres característiques. Si l’ortografia tinguera més en compte les nostres particularitats gramaticals i no només les castellanes, no hi hauria cap problema en seguir-la. Per exemple, si ens deixaren ensenyar als nostres nens que les s finals no es pronuncien, que s i c/z sonen exactament igual, que la h no sempre és muda, que la d entre vocals és correcte emmudir-la... la nostra llengua (l’andalusa) es pareix lingüísticament molt al francés en la seua evolució, i prenent esta mesura, la correspondència ortografia-pronunciació seria com la del francés: una escriptura fàcil de descodificar, tot i que difícil de codificar.

Valdria la pena? Es pot debatre molt de temps sobre este tema. Té avantatges i desavantatges. Com a avantatges, veig l’accés directe al gran catàleg de literatura ja existent en castellà i la que s’hi puga escriure en el futur; del mateix mode, no caldria tornar a reescriure (traduir) les obres castellanes i andaluses escrites fins a este moment. Desavantatges... el que ja he dit, que la ortografia i la pronunciació no tindrien una equivalència fonètica, i això faria més difícil escriure correctament. Tanmateix, això ja passa. Els nens andalusos tenen una dificultat major que els castellans per a escriure, per la manca d’equivalència fonètica. El que canviaria seria que almenys no els veuríem vaciŀlar respecte a com parlar.

El que succeïx hui no és això, nogensmenys. Els andalusos seguim en esta situació en la qual la nostra llengua no es respecta i se’ns seguix ridiculitzant. I esta situació ens mou a voler definir la nostra llengua de manera independent a la castellana. Si ells no ens accepten com som, haurem de fer el nostre camí. I això vol dir, una nova ortografia, pròpia nostra, sense haver de consensuar res amb qui no ens ha volgut reconéixer.

M’alegre que la Societat per l’Estudi de l’Andalús estiga treballant tant en este tema... potser en vint anys tindrem la nostra llengua ben normativitzada i estandarditzada com per a lluitar per un reconeixement complet.

dilluns, 29 de juliol del 2013

Visca València valenciana...

En el temps que ha passat des que he començat a conéixer València, he arribat a una conclusió que, encara que pot ofendre més d’un, vull explicar sense gens d’ànim d’ofendre i des de la meua major humilitat de foraster.

València, tot i ser la ciutat més poblada del País i la que més gala fa de valencianitat, és una de les menys valencianes. Entenga’s això com s’ha d’entendre, és a dir, València ha portat la valencianitat a l’esperpent, al ridícul. València només és valenciana quan s’ha d’exagerar. Pense que és aixina en molts aspectes, però l’exemple perfecte és l’ús de la llengua.

A València no es parla el valencià. Molta gent l’entén, i estic segur que molta gent el sap parlar, o no els costaria gaire. Però no gosen fer-ho. El valencià és una llengua que només es parla als pobles; els de la ciutat són molt moderns i cosmopolites per a fer servir esta llengua. Quan es fa servir el valencià a València? En falles. Només en falles. I aleshores en tota la ciutat es veuen rètols escrits en valencià, anuncis publicitaris, els llibrets dels casals fallers... milers de textos, la major part d’ells amb moltes errades gramaticals i ortogràfiques. Però no passa res, perquè es tracta d’una llengua folklòrica i no pas seriosa. Per als afers importants ja tenim el castellà... supose que això és el que pensen els de la capital, començant pel seu govern local.

A mida que t’allunyes de València capital, comences a sentir més sovint el valencià, i te n’adones que la llengua seguix viva. Això va ser un descobriment important per a mi; el primer cop que vaig visitar València, em vaig tornar a Andalusia pensant que el valencià era un gran mite exagerat sense reflex real a la vida diària, que ningú parlava realment el valencià i que es feia servir com a arma llancívola una llengua moribunda només per fer la punyeta als catalans – amb molt més valor simbòlic que real, perquè al cap i a la fi als catalans tant els fa que siguen la mateixa llengua o no... mentre que la llengua a València s’ofega en esta guerra d'identitats.

I encara sort que les següents voltes que hi he anat, he descobert tot un món nou, he trobat gent que parla el valencià a la seua vida diària, he conegut gent que fins i tot no canvia de llengua quan parla amb mi perquè, encara que jo siga foraster, com que l’entenc i el parle una mica, no necessiten parlar el castellà. Això és una alegria, què vols que et diga.

Vaig acabar adonant-me que esta gent que fa servir la llengua com a arma llancívola ni la parla ni la vol saber. I repetixen la singularitat de la llengua sense tindre ni idea d’allò que defensen.

I mentrestant, a València seguix fent-se servir la llengua com a objecte d’atrezzo, present als rètols sobre les façanes, però mai se sent... com l’occità a Tolosa. Crec que no m’han atés mai a València en valencià. Cap cambrer, cap venedor ha parlat amb mi en valencià; he hagut de sostindre conversacions bilingües amb algun empleat del metro, donant-se la curiosa circumstància que qui parlava el valencià era jo, el foraster, i ell em responia en castellà. Una llàstima.Havia llegit fa temps que això mateix havia passat fa temps a la ciutat d’Alacant, una ciutat on aparentment el valencià al carrer és testimonial, malgrat ser de predomini lingüístic valencià. Però hui he tingut una sorpresa agradable: he trobat de sorpresa un vídeo de temàtica valencianista gravat per uns xics d’Alacant, i no en són tres ni quatre sinó molts més. D’allà he començat a investigar i he vist que pertanyen a un casal que promociona la llengua a la ciutat. Potser no estiga tot perdut.

Tanque esta reflexió de hui recordant que això passa perquè deixem que passe. En les nostres mans està que el valencià no es deixe de parlar. Si simplement ens deixem portar, guanyaran ells. Però si fem servir el valencià... donem un motiu més al nostre interlocutor per a respondre en valencià, i arribarà un dia que ho faça... i que ho facen molts més.

A veure si entre tots fem que València siga un poc més valenciana, que no vindria malament, no creieu?