dilluns, 9 de novembre del 2009

Vençuts

Vençuts.

Accepteu-ho, us han tornat a vèncer.

No vau fer el que havíeu de fer, us vau quedar aturats, pensant que tot passaria, i ara heu perdut. La vostra malaptesa ha tornat a fer allò que fa sempre.

Per això, cal que aneu preparant l'estratègia per estar llests el pròxim cop. Les oportunitats es presenten inesperadament i no es repetiran. Necessiteu ser més ràpids i fer allò que cal quan cal. La situació és crítica i no podeu errar de nou. Una errada més com l'anterior, i pot significar la nostra sentència de mort.

Deixeu de lamentar el terreny perdut; potser el recuperarem d'aquí a molt temps. Ara haveu d'evitar que en perdem més. Els enemics són cada cop més forts, i les nostres armes, menys efectives; a més a més ells han descobert els nostres punts febles i no dubtaran en atacar-nos fent-los servir.

divendres, 12 de juny del 2009

D'enlloc

Sóc a "casa meva" a Cadis i una conversació un tant... crispant m'ha fet pensar en este tema

Aquell que emigra passa per determinades etapes. Al principi simplement ets diferent i només penses en el fet que hi encaixes molt poc, al nou lloc. Tanmateix, és lògic, perquè acabes d'arribar-hi.

Però això després es torna un sentiment de deslocalització que és molt característic, que només coneix l'emigrat. Un sentiment de no ser d'enlloc, de no sentir-se a casa enlloc. Que sempre hi falti alguna cosa.

Amb el temps, veus que el lloc d'on vens ja no és el mateix que coneixies, atès que ha evolucionat, ha canviat. Sense tu, per descomptat. I aleshores t'adones d'una cosa molt òbvia, però que no és agradable de pensar: que no hi feies falta, i que la teva casa ja no és la teva casa.

En el lloc on has arribat no coneixes res, ets l'estranger i el desinformat. Al començament és estrany, però quan t'has tornat l'estranger també allà on pensaves que estava la teva terra, acabes per acostumar-t'hi i resignar-t'hi. Felicitats, t'has tornat l'etern estranger.

Jo en sóc un més, d'aquests eterns estrangers, que no són d'enlloc. Vaig ser gadità i sempre ho seré per dins, però San Fernando ja no és casa meva.

I veient esta situació, per a sobreviure cal adaptar-se. Per això, si cal ser sevillà, doncs cap problema, mans a l'obra.

dilluns, 19 de gener del 2009

Immobilisme

Quants cops no has fet alguna cosa per por a allò que diran, o simplement no por, sinó mandra, perquè no t'agrada sentir certs comentaris o crítiques?

Sembla que tots hem de seguir el camí i fer el que s'espera de nosaltres. I aquest camí normalment el marquem en part nosaltres, i en part el marquen els altres.

Només te'n surts una mica, i sempre hi haurà gent que comenci a qüestionar, criticar o mirar malament allò que fas. Encara que no estigui malament, però simplement ho fan perquè no et pega fer-ho o perquè no s'espera de tu.

Un grup important que fa això sovint és la família. Compte, que no es malinterpreti el meu comentari, no sóc cap "desenganxat" i valoro la meva família (la propera, és clar), però també per la proximitat i el contacte que tenen amb tu, també són els primers a jutjar tot allò que fas que no s'ajusti al que hom espera.

Jo, fa un parell d'anys, em vaig proposar passar del que es digués, de les crítiques gratuïtes que es poguessin fer, i considerar primer el meu judici sobre els meus actes. És clar que no sempre ho puc fer i que per a algunes coses, l'opinió dels altres segueix important molt, però és important relativitzar i destriar en quins aspectes ho ha de ser i en quins no.

I nogensmenys, segueix amoïnant-me sentir de ma mare un "doncs que lleig això" o un "Déu n'hi do, que X t'has tornat d'ençà que Y". Però amb allò cal saber viure.

Per la meva part, us animo a tots a ser com vulgueu ser i que feu allò que vulgueu fer si no fa mal a ningú.

PD: Per descomptat, aquest post ve motivat per esdeveniments recents xDDD

dijous, 1 de gener del 2009

En 2009...

Com dic tots els anys, no són propòsits, són coses que m'agradaria que passessin o que sé que passaran, i que, a priori, vull fer el que pugui perquè ocorrin. Ja, aleshores són propòsits, però no m'agrada dir-los així xDDD

En 2009...

- Acabaré el projecte fi de carrera.
- Abandonaré el meu treball perquè en trobaré un millor, sigui a Sevilla o un altre lloc. Espero que a una altra ciutat, Sevilla m'encanta, però me'n vull anar.
- De nou, millorar el meu alemany i el meu català. Si fos possible, no oblidar el meu llatí i continuar amb algun altre dels que m'interessen, que ja estic fart d'aprendre només llengües fàcils. (Bé, sé que si no entrés a Unilang no pensaria així, però què hi farem xDDD).
- Tornaré al gimnàs.
- Mantindré la línia (no diré que menjaré menys perquè això tant me fa, el que no vull és engruixar-me, per això dic allò del gimnàs).
- Em canviaré de companyia pel segur del meu cotxe. (Què poc transcendent, jajaja!).
- Reactivaré la meva vida social.
- Tornaré a veure els meus benvolguts amics internàutics, com ara na Almudena, en Fran, en Joel o n'Iván, per dir-ne alguns. Increïblement, encara que em quedin un parell per conéixer, crec que el meu top10 o així ja el conec, per això no tinc grans estrelles a conéixer com l'any passat.
- Viatjaré almenys un cop a algun lloc guai. Barcelona segur, que la trobo a faltar, i potser algun de més (Balears? Canàries? Potser no arribi ni a Chiclana).
- Veuré Eurovisió amb ganes i tornaré a ser fidel a la pre lituana.
- Votaré una vegada.