«Això no és valencià» i la JQCV

No vos n’he dit res, però he estat preparant-me per a l’examen de Grau Superior de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. I, és clar, en la preparació, he buscat molta informació per Internet i he trobat diversos tipus d’informació i d’opinions. Menys informació de la que necessitava, i més opinions del que esperava trobar.

He trobat molts fils de fòrums on hi havia gent que demanava consell per a preparar-se per a este examen. La majoria de les respostes que he llegit han sigut constructives, gens polititzades, només parlant de la dificultat de l'examen. De tant en tant he trobat el típic blaver responent que ‘això no és valencià’. Però el que més m’ha cridat l’atenció ha sigut la gent que, sense ficar-se en política ni ser blavera, argumentava que no entenia que hi haguera gent valencianoparlant que no poguera aprovar l’examen de Grau Superior sense estudiar.

Supose que deu ser per les polítiques desfavorables al valencià d'estos tres segles, que han provocat que el valencià haja estat exclòs de tots els fenòmens de normalització en qüestions culturals. Molta gent no ha tingut cap tipus d'accés a la cultura en valencià. Ni el cinema ni la literatura en valencià han arribat a molta gent. Amb l'ensenyament en valencià això es pot capgirar, però sembla que hui el tòpic seguix viu i amb força.

El cas és que per a molts valencians, tristament, el valencià és la llengua que parla l'avi del poble. Que sí, el valencià també és això, però estem deixant a banda la riquesa de registres de la llengua. Curiosament, esta gent no fa la mateixa analogia per al castellà. Per què en classe de llengua castellana ens fan aprendre unes paraules que molts avis de pobles de Castella no coneixen? La conclusió és clara: ser nadiu d'un idioma no et fa automàticament competent en tots els seus aspectes. Igual que ser castellanoparlant no és garantia d'aprovar l'assignatura de llengua castellana, ser valencianoparlant no és garantia d'aprovar els exàmens de la JQCV.

En el meu cas, sent andalús, he viscut tota la vida en una situació pitjor. Des de xicotet els professors s'esforcen a ensenyar-nos que el que parlem no és formal ni acceptable, i que devem aprendre un model de llengua que no té res a veure amb el que parla la gent que ens envolta. En això envege el valencià, perquè la llengua formal s'acosta molt més al que parla la gent del carrer, tot i les queixes de molts salvapàtries.

Tot i això, quan comences a estudiar per al grau superior, t'adones que és normal que fins i tot un nadiu no el puga aprovar sense estudiar. El nivell que s'hi exigix és molt alt. I no me'n queixe, al revés, atés que és el nivell més alt d'examen de la llengua, crec que el domini que se'n té ha de ser total. En un dels exàmens d'anys anteriors, preguntaven què eren cabirols i daines. Sí, ens en podem queixar, són paraules difícils i no molt conegudes, però això no vol dir que no siguen valencianes. ¿O és que hi ha molta gent castellanoparlant que sàpia què són corzos y gamos?

Per això he de dir que, encara que moltes vegades es deixe de banda, és fonamental llegir molt en català. Podria assegurar que almenys tres preguntes de l'examen d'enguany les he respost correctament perquè les paraules per les quals es preguntava les havia apreses en llibres de lectura.

En fi, sembla que, si no he fet malament el càlcul amb la plantilla de respostes, he superat la primera fase i caldrà estudiar ja per a la segona, dictat, expressió oral i expressió escrita. Espere que l'accent estranger no em pese massa i que els nervis no m'impedisquen expressar-me com cal.