Volem un procés constituent, siga d'on siga

Ahir ens alçàvem (sí, com que no treballava, em vaig alçar tard) amb la notícia que el rei d’Espanya havia decidit abdicar.

(Per a ser precisos, quan m’alcí encara era un rumor, tot i que El Periòdic de Catalunya ja n’afirmava la veracitat).

L’abdicació del rei era una cosa amb què molta gent especulava, però no crec que m’equivoque si dic que la gran majoria dels ciutadans no hi comptàvem realment. Esta sorprenent abdicació obri molts interrogants, i molts republicans han vist la situació perfecta per a reclamar la proclamació de la república espanyola.

Moltes veus a Twitter ja s’han pronunciat dient que no els interessa una república espanyola, perquè no volen formar part d’Espanya i el que hi passe no és assumpte seu; que només lluitaran per una república de la seua nació (andalusa, valenciana, catalana...). Em sembla una postura totalment raonable, però el que no em sembla tan bé és que es critique els altres per denominar-se nacionalistes o separatistes i, alhora, defendre un canvi de model d’estat a Espanya.

Vull explicar-me. Sóc andalús i andalusista, i el que realment vull és que el meu país siga independent, no forme part d’Espanya. Si jo poguera decidir el món on vull viure, si de mi depenguera, tindríem una república andalusa, i com vaig dir a Twitter, d’El Viso a Tarifa i d’El Granado a Pulpí. Ja l’estructura interna d’eixa república andalusa i el seu model econòmic els podríem debatre (tot i que, personalment, pense que a Andalusia calen mesures urgents i dràstiques com la reforma agrària i diverses coŀlectivitzacions, si volem eradicar la pobresa del país).

Però què passa? Que cal posar els peus a terra. Jo puc ser el més sobiranista del món, però ara mateix Andalusia no és sobiranista. Vulga o no vulga, he de seguir pertanyent i pagant impostos a Espanya. Així que, tot i que respecte la gent que trie ignorar la qüestió del canvi de model d’estat a Espanya, pense que fer força per a aconseguir una república a Espanya val la pena. Si en els pròxims anys he de continuar pagant i sent jutjat per este estat, almenys faré el que puga per viure sota un model més just.

Continuaré sense sentir-me identificat per cap bandera tricolor roja, groga i morada, atés que la del meu país és blanca i verda (no em ficaré en el tema de les banderes valencianes que és molt més complicat). I hauré de seguir fent país i reivindicant-me com a andalusista -i defenent la nació valenciana al País Valencià-. Al capdavall, la consciència nacional l’hem de conrear i això no s’aconseguix de hui per demà.

Però a Déu pregant i amb el mall donant, que una cosa no ens lleva la possibilitat de fer l’altra.