Orgull (LGTB)

Bé, ho sent pels que em seguiu perquè sempre parle de llengües, vos promet que en tornaré a parlar. Però hui vull parlar d’un altre tema.

Els que em coneixeu per Twitter o Facebook sabeu que no només sóc gai sinó també molt activista en eixe tema. I ara que s’apropa el dia de l’orgull, el 28 de juny, faré un parell de reflexions sobre esta qüestió.

El dia de l’orgull, amb la seua manifestació i festa corresponent, és font de polèmiques dins del coŀlectiu LGTB. Tot i que inicialment se suposa que és una festa que ens unix a tots, la realitat és ben diferent, i ens acaba separant en diverses sensibilitats. Anem per parts.

Cal advertir que el nom d’orgull LGTB és, potser, massa fàcil de malinterpretar. Cadascú pensarà el que vullga, però com jo ho veig, l’orgull no és de ser LGTB, sinó de lluitar per una causa; és orgull de ser una persona íntegra, de ser conseqüent amb qui eres.

Hi ha qui diu que «si no som diferents i no volem un tracte diferent, no té sentit un dia de l’orgull gai/LGTB, perquè no hi ha un dia de l’orgull heterosexual». Una reflexió molt bonica en la teoria, però absurda en la pràctica. No hi ha un dia de l’orgull heterosexual perquè els heterosexuals mai no n’han tingut necessitat. Són la porció majoritària de la societat. No han de viure estigmes, ni discriminació, per ser heterosexuals. No tenen res a reivindicar pel simple fet de ser heterosexuals. Nosaltres, malauradament, sí que en tenim, perquè encara patim discriminació cada dia. I no cal anar-se’n molt lluny per trobar-la, n’hi ha ací mateix, a la nostra terra. Quan deixen de vendre’s llibres que curen l’homosexualitat, quan deixen d’existir les pallisses al carrer per ser homosexual, quan ens deixen de mirar malament per anar agarrats de la mà al carrer, potser serà moment de plantejar-se deixar de celebrar el dia de l’orgull. Ara per ara, no estem en eixe cas.

Hi ha qui diu que l’orgull està malament perquè s’ha mercantilitzat. Hi estic d’acord. Hem d’evitar caure en el problema de veure l’orgull només com una festa. És una festa, sí, però reivindicativa. Llevar-hi el matís reivindicatiu és el pitjor que ens podria passar a tots, perquè aconseguiríem precisament el contrari del que pretenem.

Ara, el que més em molesta són aquells que diuen que l’orgull LGTB és perjudicial perquè «dóna una imatge errònia dels homosexuals». Dissortadament, açò ho diuen molts gais, que fins i tot s’ho creuen. Analitzem per què ho diuen.

Piulada de @GaysdeDerechas

(Val a dir que tot ve per esta piulada que enllace, que me l'he trobada hui al Twitter, tot i que va ser publicada el desembre passat.)

Quan ens parlen de l’orgull LGTB, què ens ve a la ment? Gent disfressada de manera extravagant, gent vestida amb milers de colors, gent amb comportament descarat, potser fins i tot gent semi-despullada. Hi he assistit tots els anys des de 2008, i confirme que eixa gent hi va. Hem de ser sincers: són una minoria de la gent que hi assistix, però són el més cridaner de la marxa/cavalcada.

Els homosexuals que rebutgen les marxes de l’orgull perquè dóna una imatge errònia, no volen que se’ls identifique amb gent d'eixe tipus. Usualment diuen que ells volen «ser normals» i «no cridar l’atenció». ¿Què és ser normal, doncs? ¿Hem de fer el que s’espera de nosaltres per tal de no cridar l’atenció? ¿Fins a quin punt hem d’evitar cridar l’atenció?

És un exercici d’auto-odi, d’intolerància pròpia. I venint d’un homosexual, això té un nom: homofòbia. Qui diu que un homosexual no pot ser homòfob, s’equivoca estrepitosament.

Esta gent que es disfressa, i que ix al carrer com li rota almenys per un dia, està fent algun tipus de mal? Perjudica algú? Quin és el problema, que no es comporta com tu vols que es comporte? La tolerància no és admetre algú només si fa el que vull que faça. La tolerància és admetre l’altre com és ell, i fent el que vol, sempre que no faça cap mal a ningú. La igualtat que reclame no és ser igual que els altres; la igualtat que reclame és que se’m respecte sent qui jo sóc, no qui altres volen que siga.

I no cal que diga que este rebuig a la gent que «crida l’atenció» és de ser molt, molt desagraït. Si hui tenim el que tenim, ha sigut gràcies a eixa gent que sempre ha cridat l’atenció. A eixa gent que no ha volgut fingir, fer veure que és qui no és només per encaixar. Eixa gent que ha preferit no viure amagada, fins i tot quan estar fora de l’armari significava ser apallissat o empresonat. Gràcies al fet que ells no s’amagaren, que van lluitar per aconseguir un lloc digne en la nostra societat, hui molts ni tan sols ens plantegem amagar-nos i tampoc no ho necessitem. Perquè alguns han lluitat perquè hui ens en beneficiem tots; els que s’amaguen i els que no ho fem.

Per tot això, pense que l’orgull és més necessari que mai, ens dóna visibilitat, ens dóna tot tipus de visibilitat. Perquè a l’orgull, hi hem de ser tots, els que ens comportem d’una manera i d’una altra. Els que es disfressen i els que no ho fem, els que pugen a les carrosses i els que les veiem des de davall. Només la visibilitat que aconseguim ara ens permetrà viure amb més normalitat en el present i en el futur.