dissabte, 21 de desembre del 2013

Jacobinisme lingüístic... en el català

Com bé vos he anat contant darrerament, he estat llegint els llibres d’Els jocs de la fam en català. Així puc millorar el meu nivell, aprendre nou lèxic, acostumar-me a certes expressions, etc.

Podem dir, però, que la traducció no és perfecta. No entre en si s’hi ha mantingut bé el significat d’allò que l’autora volia dir, perquè no he llegit els llibres en versió original. No obstant això, els traductors han comés errades gramaticals importants. La diferència entre “l’hi” i “li” no la tenen molt clara i s’hi lligen moltes frases on diu “l’hi” i hauria de dir “li” en el seu lloc.

Deixant de banda això, una cosa que no m’agrada gens és que moltes coses no s’han traduït normativament. No s’ha fet servir català normatiu... s’ha fet servir barceloní coŀloquial. Ja sabem que els coŀloquialismes formen part de la llengua, però posseïxen un defecte: en general, són massa locals. Quan una llengua només la parla una comunitat ben cohesionada, això no ha de ser un problema, però en una llengua com el català, parlada per sis comunitats diferents de parlants, amb diferents concepcions de la llengua, i amb diferents mitjans de comunicació que n’estenguen l’estàndard, l’ús dels coŀloquialismes ha de ser fet amb molta cura.

Un parlant de valencià que estiga llegint un llibre en català i de sobte es trobe amb esta frase,

“La Cressida i en Gale insisteixen repetidament a convence’m.”

el primer que pensa és que això està malament escrit. I si és algú amb nocions de la llengua, la seua reacció és de “WTF estava pensant el traductor”.

Això és una cosa que, freqüentment, els parlants de català central (i, moltes vegades, els catalans en general) obliden. Els parlants en general ho poden oblidar, però algú la feina del qual consistix a publicar material, a difondre la llengua, no s’ho poden permetre, o no haurien de fer-ho.

Fa dies vaig llegir una discussió a Facebook, precisament al fòrum de traduccions, on alguns traductors (usuaris voluntaris) es queixaven que algú havia traduït “Tell us...” com “Digue’ns...”. Això sona bé a oïdes catalanes, però en altres territoris no. Els catalans hi responien que el Facebook té un to coŀloquial. Però no és just ni equitatiu fer que el to coŀloquial només arribe proper a una part de la població, tot alienant-ne la resta; com bé hi argumentaven els valencians, digue’ns no és normatiu; només s’hi admet digues-nos i dis-nos.

D’açò, en deu tindre molta culpa l’aïllament mediàtic de Catalunya, no només buscat per ells, sinó propiciat des de fora. Els mitjans de comunicació en català fan servir quasi exclusivament el dialecte central, ignorant-ne la resta. I això dificulta la intercomprensió, senzillament per la mancança d’exposició.

Vaig llegir fa temps un acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola que deia que una telenoveŀla feia molt més per la unitat de la llengua (castellana) que qualsevol acadèmia. I té raó: la popularització de les telenoveŀles a la televisió, els anys 80 i 90, ha fet que molta gent deixara de percebre com a alienes paraules d’ús comú a l’altre costat de l’oceà, i ha facilitat que la gent les entenga, encara que no les faça servir.

Em pose a mi mateix d’exemple, i a la gent de la meua edat que, de xiquets, veien els dibuixos animats. Doblats majoritàriament a Amèrica, en una versió geogràficament deslocalitzada, però amb moltes paraules i expressions l’ús de les quals és majoritari en els països americans de parla castellana. També véiem sèries fetes a Mèxic, com ara El Chavo del Ocho. I vam assumir eixes maneres de parlar com a pertanyents al nostre sistema lingüístic; d’altra banda, això no va canviar la nostra manera de parlar ni el nostre accent.

Per això, seria una molt bona notícia que TV3 es decidira a emetre telesèries valencianes. No crec que ho facen, perquè a Catalunya se’n produïxen moltes i bones, però no estaria malament emetre’n almenys una valenciana. Una de l’estil de l’Alqueria Blanca, de la mateixa qualitat, però fent que tots els personatges parlaren en valencià.

(Per descomptat, això no lleva que les emissions de TV3 al País Valencià i a les Illes Balears s’haurien de reprendre al més prompte possible, i que la RTVV ha de tornar a emetre).

No res d’això s’ha fet, i mentrestant, molts, molts catalans encara no saben el que és un poal, un espill o una granera. Quan els ens de radiotelevisió públiques coŀlaboren en iniciatives d’este tipus, realment s’estaran dedicant a estendre i normalitzar l’ús de la llengua. Fins aleshores, només estaran estenent l’ús del dialecte (central, valencià, mallorquí, o el que es tracte).

PD: No vull acabar sense esmentar l’exemple de Ràdio Arrels, a Perpinyà, Rosselló. No sé si es deu més a mancança de recursos o a una veritable voluntat integradora, però en esta ràdio se sent, a banda del rossellonés, almenys el central i el valencià, pel que hi he pogut sentir quan l’he sintonitzada. Este és un bon exemple.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada