Crítics de l'AVL

Moltes vegades em fan pena els catedràtics de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Sembla que ningú no valore el seu treball, ni d’una banda ni de l’altra.

I si a l’última entrada vaig atacar els blavers, hui ho faré amb l’altre grup, els panques.

No és per res, tot el món sap o pot entendre que els blavers ataquen l’AVL. Al capdavall, són una institució creada des del govern per a protegir i fomentar la llengua valenciana, tot garantint la convergència amb la resta dels dialectes dels països de parla catalana. A més, continuen la tradició marcada per les normes de Castelló. Tots estos motius expliquen que els blavers no se l’estimen molt.

El que no entenc són les queixes continuades dels pancatalanistes. Molts d’ells es limiten a dir que la raó d’ésser de l’AVL és absurda, que amb l’Institut d’Estudis Catalans ja n’hi ha prou.

Crec que esta visió centralista de la llengua no és gens positiva. El valencià és una varietat bastant important en nombre de parlants dins de la llengua catalana, i per eixe motiu, crec que no sobra un organisme que ordene i normativitze els usos i les paraules més comuns al País Valencià.

Pense que, a més, servix per a aconseguir una identificació com més propera millor entre el parlant i la normativa. Si el parlant sent que ha de canviar massa coses per a poder cenyir-se a la normativa, segurament passe d’ella. Açò té conseqüències que depenen de la situació sociolingüística. En un lloc amb bona autoestima com a poble, pot derivar en la creació de normes alternatives, com ha passat a l’antiga Iugoslàvia, on Croàcia, Sèrbia i Bòsnia seguixen normes diferents per al mateix idioma, i el consideren com a tres (o quatre, o cinc) llengües independents, tot i que la resta del món sàpia que són el mateix. Del mateix mode, va passar a Xile a finals del segle XIX, quan es va crear una normativa diferent per al castellà xilè.

Al País Valencià, tanmateix, la situació és molt diferent. Parlem d’una societat on els parlants monolingües de valencià són virtualment inexistents (n’hi ha, però són tot gent major; els joves tenen un molt bon comandament de castellà), els parlants de valencià són bilingües (més aïna diglòssics). Si a esta classe de parlants els allunyes el model de llengua que intentes normalitzar, mai no s’hi sentiran identificats i, per tant, s’alienen del valencià, tot plegat.

Per això mateix, la normativa que propugna l’AVL, que accepta molts usos coŀloquials valencians, em sembla molt encertada. Arreplega les formes més importants i usades del valencià, sobretot les que tenen testimoni en els autors clàssics; vetlant alhora per la unitat de la llengua i per la mútua intercomprensió entre els usuaris de tots els dialectes. S’esforça a trobar eixe equilibri que dóna com a resultat un model que és alhora proper, cohesionant i que fa accessible la literatura clàssica.

I, a banda d’això, les publicacions de l’AVL són molt bones i didàctiques. La gramàtica normativa de 2006 és increïblement instructiva. Espere ansiosament que publiquen el diccionari, que deu estar per arribar.

Un altre dia vos parle del jacobinisme.