La batalla dels diacrítics. Una bona idea mal executada

Fa un parell de setmanes isqué la notícia que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) havia enllestit la nova Gramàtica de la llengua catalana, que venia a omplir un buit normatiu, atés que les gramàtiques oficioses que l’IEC reconeixia eren les dos publicades per Pompeu Fabra: la del 1933 i la pòstuma del 1956.

Una fita important, tenint en compte que l’any 1995 es va presentar el Diccionari de la llengua catalana i s’anuncià que en tres anys la gramàtica ja estaria publicada. Es veu que van errar per la insignificant xifra de díhuit anys. No deixa de ser curiosa esta dada, tenint en compte que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va publicar la seua Gramàtica normativa valenciana l’any 2006, i deu anys abans no existia.

La qüestió de què hui vos vull parlar és la dels diacrítics. Alhora que anunciaven la publicació de la Gramàtica, es feia pública també una reforma en l’ortografia de la llengua catalana. Esta reforma consistia en diversos aspectes, l’ús del guionet, la reduplicació d’algunes consonants... i els accents diacrítics. Concretament, consistix a reduir el nombre de paraules amb accent diacrític a catorze, eliminant-ne tota la resta.

Les paraules que es distingiran per mitjà de l’accent diacrític són les següents: bé/be, déu/deu, és/es, mà/ma, més/mes, món/mon, pèl/pel, què/que, sé/se, sí/si, són/son, té/te, ús/us i vós/vos.

Fa temps vaig parlar dels accents diacrítics i del caos normatiu que hi havia al voltant. Dos regles que presentaven tantes excepcions, que de no existir no es notaria la diferència. Els casos d’accent diacrític en la llengua catalana estaven mal pensats i mal triats, es veja per on es veja. Per això, vos podeu imaginar que en sóc favorable a una reforma.

He de dir que m’ha semblat fora de lloc l’airada resposta dels conservadors. A veure, s’entén que tots els canvis trastornen. De primeres ens costa canviar, i ens passa a tots. Hem estat tota la vida escrivint d’una determinada manera i saber que, si no canviem, constituirà un error... fa mal a l’orgull, almenys. Ja s’ha vist amb les últimes reformes en castellà de la RAE, que tot i ser justes i lògiques, han hagut de declarar-les «opcionals» per evitar l’allau d’atacs de conservadors de la llengua que més aïna el que volen no és conservar la llengua sinó no estar errats.

Que els canvis no agraden és comprensible, però les reaccions d’alguns sí que freguen l’absurd. Twitter s’ha omplit de frases completament inusuals i rebuscades per a demostrar l’absoluta importància dels diacrítics que ara s’han llevat.

Llegiu aquest poema sense diacrítics i digueu després q treure'ls ens facilita la vida.
Estimat @iec, si us plau, seny
#rectificarésdesavis pic.twitter.com/ZwWMdFILqY

— núria cadenes (@ncadenes) 2. Oktober 2016

Moltes de les queixes se centren a indicar que no calia fer res als diacrítics perquè ja estaven bé com estaven. No sé si riure o plorar, perquè precisament els diacrítics eren (bé, encara són) un absolut desgavell.

D’altres diuen que s’empobrix la llengua. Com si la riquea de la llengua es basara a posar un signe gràfic ací i allà. Per sort, el català és molt més que això.

L’IEC ha respost a estes queixes amb un comunicat molt encertat, a parer meu. Vos l’enllace, però per fer-ne un resum, és qüestió de no oblidar que la llengua és un mitjà eminentment oral, que l’escriptura no reflectirà mai totes les peculiaritats de la llengua oral (i tampoc no ha de pretendre fer-ho, per a això ja existix la transcripció fonètica). I, d’altra banda, hi exposa que la tria dels accents diacrítics no era del tot encertada, i que es distingien capritxosament algunes paraules quan altres en la mateixa situació no portaven accent diacrític.

En fi, fins ací he exposat la bona idea. La reforma dels diacrítics no era imprescindible, podíem viure amb este caos, però sí que era necessària per a facilitar l’aprenentatge de l’ortografia (no de la llengua, com bé indiquen els de l’IEC). Però, com dic al títol, em sembla una bona idea mal executada. I adés explicaré per què.

En primer lloc, i amb menys importància, pense que la tria dels casos on es manté el diacrític podria haver sigut més exhaustiva. Concretament, trobe a faltar accent en paraules com son (acte de dormir): ja que existix la diferència són (ser) i son (possessiu), per ser-ne una àtona i l’altra tònica, no entenc que no es desfaça l’ambigüitat son (possessiu) i son (acte de dormir), que jo escriuria sòn. El mateix pense del fet que la lletra be s’escriga sense accent (igual que l’animal, tot i no pronunciar-se igual) o el te (beguda) s’escriga sense accent malgrat ser tònica.

Però l’assumpte que més em preocupa té a veure amb la manera de treballar de l’IEC, tot immers en la seua bombolla i ignorant que al País Valencià hi fa vora dos dècades que existix l’AVL i que té competències legals en la normativa de la llengua en este territori. Doncs per a l’IEC, l’AVL no existix, i per tant, no hi ha cap consens a trobar amb esta acadèmia. Això significa que estes reformes no tindran validesa al País Valencià, i com a conseqüència, que l’IEC ha decidit trencar unilateralment la unitat de l’ortografia.

(Recordem que les diferències d’accentuació entre Catalunya i València en paraules com café, anglés o conéixer no són unilaterals, sinó que estan sancionades per l’IEC, i que l’AVL no ha volgut acceptar accents aguts en qué o Valéncia per no trencar la unitat ortogràfica, malgrat la pronunciació real d’estes paraules).

En la meua opinió, poc favor li fa l’IEC a la normalització de la llengua catalana amb esta actitud d'auto-aïllament. L’AVL sorgí per a acostar a la realitat valenciana una normativa que pecava de massa centralista i que alienava el parlant. Sense ella, en estos vint anys, m’imagine que la situació de la llengua a València estaria molt, molt pitjor del que està ara (que no està per a alegrar-se’n). Sembla que a l’IEC li importa més mantindre’s al seu pedestal independentment del que passe fora, i del que s’esdevinga més enllà d’Alcanar.

La proposta de reforma tot just s’ha anunciat, i s’ha parlat que hi haurà un termini de cinc anys per a adaptar-se a la nova normativa. Confie que no és massa tard per a encetar un diàleg amb l’AVL (i amb la Universitat de les Illes Balears, per cert) al voltant d’esta qüestió: seria molt positiu per a tots.