Del diccionari normatiu i l'agenda política dels secessionistes

Divendres passat, vaig rebre amb molta satisfacció la notícia que l’AVL ja havia acabat el diccionari normatiu valencià.

No crec que calga que torne a exposar ací els meus arguments a favor de l’AVL. Ja no sols perquè haja contribuït a minvar el secessionisme lingüístic, sinó perquè crec que la seua labor elaborant un estàndard valencià és molt bona. I a més, després de conéixer la gramàtica normativa que publicaren el 2006, sospite que el diccionari serà de molt bona qualitat i molt didàctic.

Per això, quan dilluns ens vam assabentar que la presentació se suspenia, per a mi va ser una tragèdia.

Em tranquiŀlitza saber que l’AVL no la poden tancar fàcilment, perquè és un organisme públic present en l’Estatut d’Autonomia. Els caldria una majoria qualificada (de dos terços, si no m’equivoque) que no tindran de cap manera si el PSPV no accedix a les seues pretensions.

Tot i això, m’incomoda que ara hagen volgut desenterrar el conflicte lingüístic que semblava apaivagat des de fa uns anys (excepte pels blavers, és clar). L’AVL, que havia sigut l’instrument clau per a trobar el consens quant al valencià, ha quedat desacreditada pels seus propis creadors.

L’estratègia que els ha portat a desacreditar l’AVL encara no l’entenc ben bé. Pense en alguna de les següents opcions.

1. Quan ha eixit la notícia que el nou diccionari incloïa valencià i català com a sinònims, els ha entrat la por a la possible reacció furibunda dels seus votants secessionistes i s’hi han volgut avançar -tot i que jo pense que, si no hagueren reaccionat, la gent hauria passat del tema-.

2. Es veuen clarament fora del govern per a 2015 i volen revifar el conflicte lingüístic per a posar-s’ho difícil al govern següent, que segurament siga valencianista -almenys quant a la llengua- i vulga fer polítiques per a millorar l’estat social de la llengua.

3. Necessiten que es parle d’algun tema que no els supose cap perill personal, per evitar que es parle de la corrupció del seu govern que ara cau a trossos.

4. Totes les anteriors alhora.

Ara, tota esta qüestió de l’AVL ha encés els blavers a Twitter. Que no ens enganyem, ells viuen encesos i exaltats per tot. Però en este cas els ha donat ales per a reivindicar la derogació i supressió de l’AVL, que veuen com un ens catalanista i conqueridor.

I ara jo em plantege el següent. Prenguem per premissa que ser secessionista no és res roín per se. Jo mateix faria exercici d’hipocresia si el condemnara, atés que he sigut secessionista de l’andalús respecte del castellà durant molt de temps. Però cal ser conseqüent (eixe és el motiu que deixara de defendre una llengua andalusa privativa). Vull dir, em vénen un parell d’interrogants a la ment. El primer, ¿per què el mateix que prediquen per al valencià, no ho apliquen amb el castellà? És a dir, si estan tan segurs que el valencià no és català, ¿per què no reconeixen i respecten que el castellà només es parla a Castella, perquè el que se’n parla fora, són llengües diferents, com ara l’andalús, el canari, el riuplaterenc o el xilé, per posar-hi només un parell d’exemples?

El segon, ¿per què tot el zel que posen per a evitar “ingerències” catalanes en la seua llengua, i per defendre el valencià “genuí” enfront del català... no el posen també per a fer front al castellà? Em referisc a la situació sociolingüística del valencià a València i a la resta del país. Si no s’hi sent valencià, no és perquè el català prenga el seu lloc... és perquè ho fa el castellà. ¿Per què el castellà no els molesta?

I el tercer... acceptem que no consideren que el català i el valencià siguen la mateixa llengua. ¿Per què no poden deixar-ho estar? El que trobem, normalment, és el contrari: molt sovint són hostils, despectius i fins i tot agressius contra la llengua catalana. Hui he llegit a Twitter un senyor que es deia a si mateix romanista (és a dir, que pertanyia al camp de la filologia comparada) i que coneixia com funcionaven les llengües castellana, francesa, valenciana, italiana i anglesa. Inquirit de si no coneixia també la catalana, va dir que no, que només l’entenia però no coneixia com funcionava. Personalment, em negue a creure que algú que sàpia quatre llengües romàniques no conega una altra que, a més, no és perifèrica. I esta actitud la trobem en una persona que, suposadament, està instruïda en l’assumpte de les llengües. Baixant de nivell, hi podríem afegir tota esta gent sense formació de cap mena que, quan li parlen en català oriental, fa com si no n’entenguera res i li estigueren parlant en rus.

Hi podríem afegir un quart interrogant... ¿per què la gran majoria d’estos defensors de la llengua valenciana diferenciada... la defenen en castellà? ¿Per què a penes se’ls pot vore parlant o escrivint en el seu valencià? ¿No saben parlar-lo, no saben escriure'l, se n’avergonyixen, o totes alhora?

Per això em molesta el secessionisme: perquè no és tal secessionisme lingüístic. És la maniobra d’una idea política jacobina amb la qual no puc estar d’acord. Puc entendre que vulguen ser espanyols. Puc entendre que no vulguen ser catalans (tot i que tindre una llengua compartida, i reconéixer-la com a tal, no els faria catalans, de la mateixa manera que els austríacs no són alemanys o els estatunidencs no són anglesos). El que no accepte de cap manera és que vulguen afeblir la llengua valenciana, que vulguen relegar-la a àmbits informals i familiars, que vulguen folkloritzar-la i, al capdavall, que desaparega. Els tres interrogants que he plantejat abans em porten a la conclusió que l’únic que es pretén amb el secessionisme lingüístic blaver és este propòsit polític: la desaparició del valencià i la substitució lingüística per banda del castellà.

Si els secessionistes no fallaren en els quatre punts que he esmentat més damunt, és a dir, si reconegueren que el castellà també poden ser deu, quinze, vint llengües; si estigueren tan en guàrdia front al castellà com ho estan front al català; si no foren tan agressius cap al català, i si feren servir el valencià quotidianament, podria respectar la seua opinió, tot i no estar-hi d’acord des del punt de vista filològic. Si el camí perquè el valencià no desapareguera fóra el secessionisme, eixe és el que hauríem d’agarrar. El problema és que, fins ara, tots els fets ens indiquen el contrari.

Postdata. Ho deixe ací com a idea: gràcies a Vicent Flor i la seua brillant tesi doctoral sobre el blaverisme, m’he assabentat que la RACV, eixa entitat secessionista, obertament polititzada, i niu de blavers i d’enemics del País Valencià... és pública, concretament de la Diputació i de l’Ajuntament de València. ¿Per què ningú ha reclamat mai la seua supressió i tancament? ¿Per què permetem encara que tots els anys reben milions només per defendre posicions polítiques disfressant-les de debat lingüístic?