Es tracta d’un llibre publicat el 1999 (fa catorze anys ja, eh!), en el qual es fan entrevistes a destacats personatges famosos de Catalunya i dels països de parla catalana (n’hi ha un parell de valencians i de mallorquins).
M’ha resultat una lectura força interessant. D’una banda, al llibre hi he descobert moltes coses que desconeixia de la política catalana dels anys 80 i 90. A més, l’estructura en què està escrit ho fa molt fàcil de llegir; cada entrevista és un capítol, i encara que en totes es parla de la independència catalana, les converses se centren en el tema en què el personatge és expert. Per exemple, amb un bisbe es parla de l’Església, amb un escriptor de la literatura, i així successivament.
En general, m’ha paregut un llibre molt bo i enriquidor. El to del llibre és interessant, perquè es part d’una base comú com és l’existència de Catalunya com a nació oprimida per l’Estat espanyol, i en això tots hi estan d’acord. M’han sobtat un parell de coses, però. La primera, és la magnitud amb què ha canviat la situació política de Catalunya en estos catorze anys. Si bé ara mateix la societat catalana es troba molt conscienciada amb la independència i l’esdevenir futur del país, en el moment d’escriure el llibre sembla que els catalans foren un poble adormit i que no té gens clar a on vol anar, a més d’estar governats per uns polítics dubtosos i que feien més mal que bé a la causa catalana.
Lamentablement, encara que molts dels entrevistats parlen en un to conciliador i molt sensat, n’hi ha algun que se li’n va una mica el nacionalisme i deixa eixir certs comentaris racistes. Ho he vist sobretot en l’Enric Masip. Supose que fins a cert punt és normal, venint com ve del món de l’esport on la xenofòbia està molt arrelada, però no deixa de ser xocant i desagradable.
També, el nivell de paranoia d’alguns entrevistats em fa pensar que fa catorze anys l’independentisme era una ideologia molt més exclusiva i tancada de com és ara. Al llibre hi he llegit en Joel Joan afirmar que la dona que et saluda dient ‘Buenos días’ t’està fent una declaració política d’espanyolitat. Hui crec que eixa fase està superada, que els catalans se n’han assabentat i accepten que hi ha gent que se sent catalana i vol pertànyer a una Catalunya independent sense parlar el català (que n’hi haurà gent que ho faça per raons polítiques, però en la majoria dels casos ho fan pel maleït cercle viciós vergonya-ignorància, com que no parle bé em fa vergonya parlar-lo, i aleshores no aprenc).
Jo, com a bon andalús nacionalista (*), m’he fixat en totes les vegades que es parla d’Andalusia al llibre. I si d’una cosa me n’he adonat, és el profund desconeixement que tenen els catalans de la meua terra... tot i que parlen d’ella sovint. D’una banda és bo, perquè reflectix la nostra identitat, el nostre fet diferencial. Quan volen posar d’exemple alguna part d’Espanya que no poden entendre que es vulga separar, sempre parlen d’Andalusia. Som un referent de nacionalitat, al nostre estil.
No els puc retraure que no sàpiguen res del meu país (o que no ho saberen llavors; potser algú ara en sap alguna cosa més, tot i que no ho crec). Ja tenen prou amb la seua lluita nacionalista, per a saber alguna cosa de la nostra. El que passa és que la ignorància és molt agosarada, i ser un exemple té estes coses, que parlen de tu però no res és real.
Toni Soler diu que Andalusia és un poble amb molta ànima i poc sentit positiu; que tenim molt sentiment íntim però poca capacitat de fer coses materials. El que és bo és que ens considera un poble, no és comú llegir estes coses d’un català. Però atés que no continua parlant del tema, no sé a què es referix amb poca “capacitat” de fer coses materials. No sé si vol dir que els andalusos som inútils o simplement que no tenim recursos (totes dos són falses). I crec que és millor que no ho haja explicat, així no patisc.
Però vull detindre’m més en l’entrevista amb la Isabel-Clara Simó, escriptora d’Alcoi, del País Valencià. Quan li pregunten sobre un possible futur en el qual Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears serien entitats polítiques independents, diu que no té gràcia, i ho compara amb Andalusia, dient el següent:
“Quan parles amb industrials, siguin de la ideologia que siguin, tenen claríssim quin és l'intercanvi comercial entre el País Valencià i el Principat; fins a l'extrem que la indústria editorial, per exemple, és el mateix mercat. Quina gràcia tindria? És com si parléssim d'una Andalusia independent, què hi guanyaria?”
Bé, pel que fa al meu país, des d’ací vull respondre a la senyora Isabel-Clara Simó. Senyora Simó, què guanyaria Andalusia amb una independència? Sobretot, DIGNITAT. Així, amb majúscules. Supose que, si pega una ullada als mitjans de comunicació estatals, o sent parlar als espanyols sobre els andalusos, s’assabentarà fàcilment de la rajola que portem els andalusos: la humiliació cultural. I no pas en la mateixa manera que l’han patida els catalans. Els catalans sempre han sigut vistos com a diferents. Per sort, han sigut un poble que els espanyols no han pogut sotmetre i per tant la seua cultura és rebutjada i potser menyspreada, però amb recels. Amb els andalusos no ha passat això; els andalusos, per circumstàncies econòmiques i polítiques d'ençà del segle XVIII, han sigut fàcils de sotmetre: l’aristocràcia i la gent amb poder no era d’ací. No hem tingut una burgesia autòctona, i la poca gent que podia haver-ne format part, s’ha estimat més acostar-se al poder castellà que fer-li front. Així quedà la cultura andalusa relegada a les classes pobres i humiliada. Senyora Simó, que no ha vist mai a la televisió en quin lloc es troben els trets culturals andalusos? Que no s’ha adonat que en qualsevol sèrie o peŀlícula, l’andalús és sempre la minyona, el graciós, o el gandul? D’Andalusia, se n’ha tret el folklore, la música i la dansa, per fer-los passar com a espanyols i així poder convertir-los en estampa estereotípica, però amb gens de serietat. I el nostre accent, ridiculitzat i estereotipat per fer-lo passar com a propi de gent sense cultura. El mateix accent que van tindre escriptors de l’alçada de Gustavo Adolfo Bécquer o Rafael Alberti, per dir-ne un parell. Vosté mateixa parla d’una xerrada amb una senyora andalusa amb un accent “tancadíssim” (paraula que mai no m’ha agradat referida als accents) que, segons diu vosté, per la seua manera de parlar es nota que era analfabeta. Està segura que era analfabeta de debò i que vosté no s’ha deixat portar, ni tan sols una mica, per este mateix prejuí del qual parle?
A més a més, la comparació no és molt afortunada, senyora Simó. En les relacions entre Catalunya i el País Valencià, ara mateix hi ha un tercer en joc que hi fixa les regles, que és Espanya. A la relació entre Andalusia i Espanya no hi juga ningú més. Li puc assegurar que una Andalusia independent guanyaria molt. Que ho fera un País Valencià independent, no ho sé. Caldria valorar molts factors que vosté deu conéixer millor que jo.
Tot i això, que com he dit abans és excusable, perquè qui no viu ni ha viscut al meu país no té motius per a conéixer la seua situació, he de dir que l’entrevista a la Isabel-Clara Simó és la que més m’ha agradat del llibre. M’agrada molt el seu to pacífic i la seua argumentació, i després d’haver-la llegit, tinc ganes de llegir alguna de les seues obres.
De fet, de tot el llibre, em quede amb dos frases d’ella: una, la que diu que “els insults coŀlectius són pur feixisme. Per tant, quan algú em diu que els alemanys són bruscs o que els escocesos són agressius ho trobo tan racista que ja no m'interessa gens aquella persona”. I l’altra, una que m’ha conquerit, “sóc una nacionalista amb moltes ganes de deixar de ser-ho”. Abans he posat un asterisc (*) quan m’he definit com a nacionalista, perquè volia parlar d’esta frase amb la qual em sent molt identificat: jo mateix em sent un nacionalista amb ganes de deixar de ser-ho. Vull la independència i un Estat propi per al meu país, Andalusia, i no deixe de “fer país” i reivindicar la nostra cultura (i qui ho fa sap com cansa això). Tanmateix, ni m’agrada el patriotisme, ni l’orgull nacional, ni crec que ser andalús siga millor -ni pitjor, és clar- que ser de qualsevol altra nació del món.
Amb tot, recomane este llibre a tot el qui estiga interessat en el tema sobiranista i identitari català; dona una perspectiva històrica molt enriquidora i parla de fets que els mitjans estatals no esmenten.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada